Categories
Notes de lectura

L’infant i la mort, Margarita Ballester, Cafè Central / Eumo Editorial, 2018

L’infant i la mort, Margarita Ballester

Veure per viure (més)

Segons el meu punt de vista, el que distingeix els artistes dels artesans no és —o no és, només— el major o menor grau de domini de la tècnica que posseeixin sinó, sobretot la necessitat expressiva. Així com crec que és pot ésser artista i no posseir una tècnica perfecta, crec que no se’n pot ésser si, per més que es posseeix aquest nivell tècnic, no se sent la necessitat d’expressar-se, la necessitat de dir. De dir artísticament.

O, el que és el mateix, metafòricament. De dir sense dir. D’expressar el que una força interior invencible exigeix expressar. D’expressar l’inexpressable mitjançant l’art.

Llegint L’infant i la mort, inclòs al volum Després de la pluja, publicat l’any 2018 per Cafè Central / Eumo Editorial, el primer que s’evidencia, ja des del primer vers del primer poema, és que si Margarita Ballester va començar a escriure poesia és per aquesta necessitat expressiva. Perquè, arribat un cert moment de la seva vida, s’adonà que hi havia algunes coses que havia d’expressar, que necessitava expressar, i que el llenguatge convencional no li bastava per expressar-ho. No li bastava perquè la limitava. Perquè el llenguatge convencional, més que il·lustrar o il·luminar el que li calia expressar, ho emboirava, ho difuminava.

Emboirava, difuminava, esbarriava o, directament, enfosquia el que li calia expressar. El que li calia expressar per entendre-ho; per, en el diàleg obert i sense limitacions de l’expressió, entendre-ho. Entendre-ho, i, per tant, entendre’s. En la mesura humana, és clar, que això sigui possible.

Poesia, doncs, per dialogar amb el món. Amb el món i amb ella mateixa. Per dialogar-hi amb un llenguatge, l’artístic, que se situa —i, el que compta més, ens situa— molt per damunt del llenguatge. De les possibilitats expressives del llenguatge, per força limitades: “Mai ningú no ha pintat el que vaig veure/ només la llum” (p. 52).

D’un llenguatge que tan sols pot ésser expressiu —o, almenys, prou expressiu; tant com li era necessari a ella— si s’allibera del significat. I, sobretot, del significat habitual, únic i unívoc. Si diu el que (se suposa que) diu i prou. Si en dir —i, encara més important, en no dir— no diu molt més del seu dir. Si el seu dir —i el seu no dir— no reïx a alçar-se molt per damunt de les barreres i les fronteres del dir.

Probablement sigui per aquesta raó, perquè la seva poesia és art, perquè no sorgeix de cap voluntat —de cap decisió conscient—, sinó d’una necessitat expressiva interior, d’una força que no es dominada per ella, sinó que la domina a ella, que se li imposa espiritualment o existencialment, d’un impuls que l’arrossega, que el seu llenguatge poètic és el que és, que la seva poesia té el caràcter simbòlic que té. Simbòlic o, per provar de dir-ho amb major precisió, metafòric.

Simbòlic o metafòric perquè no és —o no és, només— que se serveixi o es fonamenti en símbols o metàfores, sinó que és, tot ell, íntegrament, consubstancialment, congènitament, simbòlic o metafòric. I ho és perquè, essent com és un producte no ja tan sols d’una necessitat expressiva sinó, més concretament, d’una necessitat d’expressar l’inexpressable, únicament pot ésser simbòlica o metafòrica.

Únicament podrà maldar per expressar-se (i, tot expressant-se, conèixer el món i conèixer-se) no servint-se del llenguatge, sinó lluitant contra el llenguatge; posant-lo en tensió, duent-lo als seus límits —als límits dels seus límits, en realitat— per obligar-lo a dir el que, d’altra manera —de cap altra manera— estaria impossibilitat de dir.

Convertint el llenguatge en art, en l’art de la paraula, que és l’únic mitjà de transcendir-lo, de dur-lo o transportar-lo (molt) més enllà d’ell mateix. Convertint, doncs, el llenguatge (com ho fa qualsevol art digna d’aquest nom amb la seva matèria primera) no en un mitjà, sinó en una fi.

La poesia de Ballester no expressa, en primer lloc, i, a través (o després) de l’expressió, es construeix o constitueix —és, en definitiva. La seva poesia és, en primer lloc i és, tan sols a través (o després) d’aquest ésser seu, que expressa. És, primer, una d’obra d’art —una obra d’art bastida amb la matèria primera del llenguatge— i, només perquè ho és, només quan ho és, expressa. O, per dir-ho a la inversa: només expressa quan s’ha convertit en una obra d’art. Perquè l’art i només l’art permet expressar l’inexpressable.

Aquesta seva necessitat expressiva, aquest dir (molt) més enllà del dir, aquesta superació (metafòrica) de la indicibilitat que tan sols permet l’art és present ja en el primer poema: “És el pes mort que no puc dir/ […]/ I d’això escric, per desvetllar/ l’ofensa de l’innocent: aquell recurs/ de veure-hi clar. Mentre viatjo paral·lela al fons/ d’arenes abissals, i no tinc ulls/ només senyals en la tinta extrema dels teus llavis” (p. 24).

Si escriu poesia, si va començar a escriure’n és per superar el “que no puc dir”; per “desvetllar”, líricament (poèticament, simbòlicament, metafòrica) el que fins llavors no havia pogut desvetllar; per “veure-hi clar” allí on, sense el llenguatge poètic, encara no hi havia pogut veure (prou) clar, submergint-se en “el fons/ d’arenes abissals” que no s’han de veure amb els “ulls” convencionals, sinó amb una mirada interior; amb un esguard que tan sols si es capbussa ben i ben endins, es pot projectar cap enfora.

Fins a un tal punt que bé podem dir que, en aquest poema inicial, ja hi són presents, a petita escala, tots els elements de la seva poesia —i, per tant de la seva concepció del món: el llenguatge, el temps, l’amor i la mort. O el que és el mateix: la vida. Perquè la vida, que es compon de temps, d’amor i de mort, és, sens dubte, el centre i la raó del seu dir, de la seva poesia. D’aquesta poesia que, potser “sense ser [la] més bell[a]/ et venç/ i et tomba” (p. 30).

La vida vista —i analitzada, a través o mitjançant el llenguatge— des d’un “fons/ d’arenes abissals”; des del més profund del seu interior. Des del més endins dels endins possibles: “Estic a punt d’una immersió profunda/ i no en sé el fons,/ ni he amidat la fondària” (p. 37). Des d’aquest endins que únicament la indicibilitat de la poesia pot maldar per fer aflorar, sempre simbòlicament o metafòrica, a la superfície.

Ho reblen, amb una claredat que gairebé enlluerna, el segon i el tercer poema: “Les paraules saben més/ del que sé/ per mi mateixa sense dir,/ venen de lluny i tenen la memòria impresa” (p. 25); “en el fer, una constància/ oberta a tot allò que en el meu fons/ reposa. És el passar del temps/ […] No recupero res, que tot ho trobo/ en permanent regal d’allò que tinc/ sense parar-hi compte: el que restà/ abans que descobrís en el mirall/ la meva absència” (p. 26).

En aquests tres poemes inicials —en el que en podríem dir, sense cap voluntat d’hipèrbole, sinó de constatació quasi registral, el pòrtic iniciàtic del seu dir, del seu ésser i dir— ja hi està continguda, en perfecta  síntesi, tota la poesia de Margarita Ballester. O, si ho volem provar de dir més exactament: ja hi està pressentida. Pressentida perquè tan sols llegint la resta de la seva obra se’ns aniran fent presents, se’ns aniran obrint, aniran oferint-nos les seves claus (metafòriques) de lectura.

Amb la seva poesia el que fa és desvetllar, treure a la llum —il·luminar, si preferim expressar-ho així— en paraules tot el que reposa, dormint (dormint però cremant com un foc abrusador que tot ho devora o ho consumeix) dins —ben al fons— seu. La poesia, la paraula, com a atiador de les brases ardents de la vida.

Tant és (o, almenys, em sembla) així que si sou dels que us fa la impressió que la seva poesia és difícil, que costa d’accedir-hi, que està escrita amb alguna mena de clau sense la possessió de la qual no es pot entendre —tot i que, per començar, si creieu que la poesia (i qualsevol art) s’ha d’entendre (i encara més, d’una i una sola manera, aneu per mal camí)—, no puc més que recomanar-vos que llegiu i rellegiu, una i una altra vegada, aquests tres poemes inicials.

Llegiu-los i rellegiu-los fins que, en haver-los fet vostres, esdevinguin la vostra clau. Que és, cal dir-ho?, l’única que compta —l’única que pot (i ha de) comptar.

A partir d’aquí, hi hauria molt a dir. Molt. Massa i tot. Perquè, com en qualsevol obra d’art, cada poema de L’infant i la mort és un tresor molt ric. Un tresor que cal anar descobrint i redescobrint a cada nova lectura (i relectura). Un tresor que és, al mateix temps, vell i nou en cada nova (re)lectura.

Dir-ho, però, oferir les meves claus de lectura, que són —i tan sols poden ésser— meves, suposaria fer un flac favor als poemes (i a la poetessa), atès que són els mateixos poemes els que, per ells sols, han de dir. I ho fan. Diuen, sense dir-ho, tot el que han de dir. Tot el que han de dir-vos.

L’únic que puc fer, si ho creieu necessari, és afegir-hi algun apunt. Algun apunt o indicació que us serveixi d’ajuda —si és que això és possible, és clar— en la vostra navegació per l’oceà de la seva poesia. Advertint-vos, tanmateix, que tan sols hi podreu navegar en condicions si, en primer lloc, sou vosaltres els que hi trobeu o identifiqueu les vostres claus. I , en segon, si no us quedeu en la superfície. Si, en comptes de navegar-hi, no us decidiu a capbussar-vos-hi. Si no us submergiu en el més interior del(s) seu(s) interior(s).

Potser n’hi hagi prou amb un parell d’indicacions.

La primera, tingueu ben present que, per a Ballester, vida i mort sempre van de la mà. Més exactament, que és la mort el que dóna sentit —sentit, realitat, instant i lloc— a la vida. Que és la mort, el temps per força finit que ens correspondrà viure, el que ens ha de dur a viure —i a estimar, que és la sublimació de la vida— intensament, a assaborir cada instant com si fos el darrer. A saber que cal assaborir les presències abans que no esdevinguin absències: “Només de nit, la volta dels astres/ ens mostra el bastiment de l’edifici” (p. 38).

La segona, de la mateixa manera que en entrar el l’infern de Dant cal deixar enrere qualsevol esperança —“Lasciate ogne speranza, voi ch’intrate”— per endinsar-vos convenientment en la poesia ballesteriana, deixeu enrere tot el bagatge que el pas a la maduresa o a l’adultesa us hagi aportat i, “amb l’astúcia infantil de qui vol viure” (p. 40), convertiu-vos, de nou, en criatures; llegiu amb els ulls dels infants que viuen, encara dins vostre: “en els escuts del primitiu oblit/ ens roden daus un joc/ que no era fet per a mi ni per una alba/ que no fos l’insistent record de la innocència” (p. 61); “el sagrat ofici del primer bany/ que recupera el primer estiu del món” (p. 53).

diumenge 20 i dilluns 21 de desembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020

Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés

En el no-res, tot; en el tot, no-res

El primer que em cal dir —advertir, més aviat— és que provar de parlar amb una mica de criteri d’una obra com Clars, aquest matí, són els teus records, d’Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020, és poc més que assajar de pujar l’Everest amb xiruques (foradades). És una aventura —quimera, per dir-ho en un mot tan propi de l’ànima clapesiana— destinada a no ja a no arribar a cap nou port, sinó, simplement, a sortir del que es pretén partir.

Tanmateix, a l’espera de poder-li dedicar una anàlisi més profunda, goso fer-ne un tast o una pinzellada. Més exactament, una invitació a la lectura.

El primer que em cal dir —tot i que potser sigui llançar pedres a la meva teulada; però el que és important és el llibre que analitzo, no pas la meva teulada, així que…— és que la meva primera recomanació és molt simple: abans de llegir aquest apunt literari meu, llegiu, de cap a peus, tots els versos del volum. Llegiu-los i, si és possible, rellegiu-los, almenys, una vegada. Feu-ho prenent-vos (tot) el temps que us calgui.

En acabat, i tan sols en acabat, llegiu-vos, i rellegiu-vos, també almenys una vegada, “i si fos que…”, l’epíleg de Víctor Sunyol. Epíleg, perquè, per la mateixa, idèntica raó que dic que, per endinsar-vos-hi nus de condicionants, abans de res el que (us) convé fer és llegir-vos (totes) les poesies, els poemaris mai no haurien de dur pròlegs, sinó epílegs.; epílegs que ens acostin a l’obra a posteriori, un cop fet el tast.

Un magnífic epíleg, que aconsegueix el mateix que —amb molt menor encert— maldo per aconseguir jo: convidar a la lectura d’aquest recull dient tot el que se’n pot dir però sense dir-ho; convertint el dir en no dir, en un no dir gaire; en un no dir més que a mitges, en un no dir més que el que no puc evitar de dir. Epíleg que no diu, sinó que rediu, que rellegeix el poemari. I, el que és crucial, el rediu o rellegeix poèticament. Convertint-se en un perfecte complement.

Després, si molt convé, podreu retornar a aquesta meva modesta nota de lectura. Retornar-hi per mirar si algun dels meus apunts o claus us permet orientar-vos un xic, us permet aprofundir un xic més la vostra re-lectura. Relectura perquè, el que compta més, sempre, és —i ha d’ésser— la primera lectura, la primera llum clapesiana, que us ha aportat la vostra lectura inicial.

Aquesta lectura que us haurà dit —o, més aviat, tractant-se d’una primera lectura, us haurà començat a dir, us haurà predit, més aviat pre-dit— el que us havia de dir. El que us havia de dir a vosaltres i només a vosaltres —recordem-ho, la poesia no diu (en general), sinó que ens diu (en particular, a cadascun i cadascuna de nosaltres).

La primera clau, que serveix per a qualsevol poemari, però encara més per als del poeta sabadellenc, on cada mot —i cada silenci, cada espai en blanc, cada absència— és fonamental, és una clau ben simple: llegiu molt a poc a poc. Tan a poc a poc com us sigui possible —i una mica més.

No ja tot el volum —proposar-se llegir les 282 pàgines del recull tot seguit seria tant com proposar-se pintar la Capella Sixtina amb un llapis de l’IKEA—, ni els sis poemaris que inclou, sinó cada poema. Doneu-li tot el temps que us reclami. Doneu-l’hi i, sobretot, doneu-vos-el. Concediu-vos-el. Com més li’n doneu, més us donarà ell, com a torna.

Considereu cada poema com el que és —com el que és, en aquest volum; com el que hauria d’ésser, en qualsevol poemari que tingui la pretensió de definir-se com a tal—, com una part i un tot alhora. Com una part que con-forma el tot, però que, mentre el llegiu, és ell mateix un tot.

I, sobretot, feu una pausa, encara més llarga, entre cadascun dels sis poemaris (A frec, in nuce, Alta Provença, Miro de veure-hi, La llum i el no-res i L’arquitectura de la llum). Quan n’hàgiu enllestit un, deseu el volum al calaix de la tauleta de nit i no el torneu a agafar fins l’endemà, almenys.

La segona clau: agafeu un llapis i aneu subratllant i marcant, l’un rere l’altre, tots els mots que, per una altra raó (o des-raó) us vagin cridant l’atenció. Tant si es repeteixen com si no. Tots els que cregueu que us ofereixen claus de lectura. Perquè, recordeu-ho, el que compta, aquí, són les vostres claus de lectura: només existeix una brúixola poètica, la del vostre interior. És a vosaltres, i només a vosaltres, que la seva poesia us ha d’habitar.

Quan dic “tots”, vull dir exactament això: tots! Les pàgines dels llibres de poesia són com les lleres dels rius, com més senyals ha deixat en ells el pas de l’aigua, més s’enriqueixen, més saó ofereixen. Feu vostres, doncs, les seves pàgines. Convertiu-les sense cap temor, al contrari, amb un indissimulat orgull, en els vostres mapes o cartografies de lectura. En les vostres pedres de toc.

La tercera: concediu, almenys, tanta importància al que ha dit el poeta com al que no ha dit; al que ha escrit com al que no ha escrit. Almenys i, si és possible, més. Perquè en Clapés, que treballa, al contrari de tants altres poetes, extraient o esporgant, en comptes d’afegint o reflorint, el que ha eliminat (el que ocupava els espais en blanc; el que hi era i ja no hi és; no hi és perquè no cal que hi sigui; més exactament, perquè cal que no hi sigui) és encara, i molt més, essencial que el que hi ha deixat; que el que hi és; que el que hi segueix essent.

Raó per la qual, els seus versos, per més que, en la majoria dels casos, siguin breus, no ho són en realitat. Són més extensos que no sembla, atès que, al que hi ha escrit o dit, cal afegir-hi (veure-hi, entreveure-hi o besllumar-hi) tot el que hi ha esporgat: les absències, que cal (aprendre a) llegir com a presències; com el que, sense ésser-hi, hi és. El que, invisible, no dit, elidit, (de vegades) hi és (encara) més que el que hi és.

La quarta, darrera clau (i, en certa manera, resum i conclusió de les anteriors): deixeu-vos, sobretot, seduir. Deixeu-vos endur (i, alhora, deseixir) pels vostres impulsos, sensacions i emocions. Per la vostra (teòrica) irracionalitat. Per la racional irracionalitat de l’art. Per aquella part de vosaltres que no té en compte ni el cor, ni el cervell ni els sentits.

Com més poc sentit cregueu que té el que llegiu, més en tindrà. Com més irracional, més racionalment poètic. Com menys cregueu entendre, més entendreu. Com més inaprehensible us sembli, més ho copsareu. Com més superficial, més endins us arribarà.

Llegiu Antoni Clapés com llegiu Marcel Proust: endinsant-vos —i deixant-vos bressolar— en el goig, per conèixer —i re-conèixer; endsinsant-vos en el coneixement, per gaudir. El camí del coneixement és el del gaudi; el del gaudi, el coneixement.

Llegiu-lo —llegiu-los— com jugàveu quan éreu infants: convertint el joc en la raó de tot (i de no-res) i, la raó, en el joc de tot (i de no-res). Deseixiu-vos per (re)trobar-vos (millor) en vosaltres mateixos.

dijous 5 i divendres 6 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

L’àngel i la infermesa del pensament, Ivette Nadal

L’àngel i la infermesa del pensament, Ivette Nadal

I, en el dubte, la paraula

En aquest país nostre, tan i tan amant des etiquetes —el que encara és (molt) pitjor, on els que les adjudiquen i reparteixen ho fan entre els seus amics i coneguts (capellístics)— i de les categoritzacions, dels compartiments artístics estancs, incomunicats, on admetre que un (molt) bon pintor pugui ésser també, i alhora, un (molt) bon poeta sembla, si no una heretgia, almenys una temeritat, cal celebrar que una col·lecció tan prestigiosa com Jardins de Samarcanda aculli el nou llibre de poemes d’Ivette Nadal, L’àngel i la infermesa del pensament, Cafè Central / Eumo Editorial, febrer del 2020.

Sobretot quan el primer que afirmen, a la contraportada, és que és “poeta i cantautora”. I ho fan, i aquest extrem és fonamental, en aquest ordre: “poeta i cantautora”. O sigui, deixant clar, de bon començament, que la poesia, el dir, la necessitat de dir, és i ha estat sempre el primum mobile de la seva creació artística; que, com a cantautora, al contrari que Lluís Llach, per exemple, la paraula procedeix i forma (i con-forma) la seva música; que la música—i la veu— l’ha ajudat en el seu quest pel dir, però que l’impuls primer sorgeix de la necessitat de dir amb la paraula —i, en no poques ocasions, en aferrissada lluita amb ella).

Una paraula que si és breu, esquemàtica, fugaç, quasi —“L’evolució del text,/ és un bes”— no ho és pas per cap raó formal preestablerta, per cap prevenció o apriorisme, sinó perquè ho ha d’ésser; perquè, per dir-ho amb els seus mateixos termes, la fragilitat o infermesa de les paraules així ho ha exigit.

Perquè en un dir —més exactament, un voler dir— que dubta, que no únicament cerca més respostes que no pas preguntes sinó que, seguint l’estela de Víctor Sunyol, s’interroga sobre el mateix llenguatge, que converteix (el dubte sobre) el mateix llenguatge en matèria de la seva poesia, la brevetat no és que sigui aconsellable, és que és (del tot) imprescindible. Perquè ha estat el fons el que, ineludiblement, ha determinat la forma.

Cal no oblidar que, en realitat, en l’art poètica, tant el fons com la forma són convencions; que, en qualsevol poema que en mereixi la definició, no és que no hi hagi fons sense forma, és que el fons i la forma són una única, indivisible —més encara: indissoluble— cosa. Perquè, en l’art poètica, el fons és la forma i, la forma, el fons. Perquè, en l’art poètica, el vers, el dir, la paraula és (i només pot ésser) fonsforma.

Entenc que, com a analista o prescriptor literari, la meva funció no és —o, si més no, no és tant— descriure el què i el com de l’obra —que, com tot just acabo de dir, es con-fonen— sinó donar-ne un tast, oferir algunes raons que convidin els lectors i lectores a llegir-la, a acostar-s’hi i gaudir-la. En definitiva, a fer-la seva. A convertir el dir —més aviat, suggerir— poètic en el seu sentir. A fer-ne una lectura seva i només seva. A, si se’m permet expressar-ho així, apropiar-se-la. A descobrir-lo descobrint-se. A trobar-se i a re-retrobar-se en les paraules del llibre de versos.

 El primer que haig de dir és que potser m’equivoco —el dubte és la poesia del pensament— però, de les tres parts del poemari, n’hi ha dues, la primera (“L’àngel”) i la tercera (“Pensaments”) que, tot i amb algunes diferències, formen una (certa) unitat, que comparteixen no tan sols un manera de dir, sinó una (certa) ànima, una manera de veure-viure el món. Per contra, la segona (“Apunts sobre la infermesa”), no acaba de lligar-hi, ni (del tot) formalment ni temàtica o d’ànima.

Una part que em fa la sensació que no acaba d’encaixar en el volum, que va ésser escrita en un moment i en unes condicions que tenen poc a veure amb les altres parts; que, situada al bell mig de l’obra, no suposa una continuïtat, sinó (una certa) interrupció, una desviació de l’anterior; una alteració que pot, si no confondre, almenys fer distreure el lector o lectora.

Distreure perquè al contrari del que succeeix a “L’àngel” i a “Pensaments”, l’experiència que relata i retrata —de lluita, de dolor, de força i de superació: “L’anorèxia és/ fer-se invisiblement visible”— és molt específica. Tant que crec que probablement hauria convingut més situar-la en un altre volum o, si més no, en el mateix però al final i ben diferenciada.

Pel que a les altres dues parts, en aquests poemes que són esclats, llampecs fugaços però d’una enorme intensitat que deixen petja, punts de llum en el bell mig (en “l’entrevall”) de la tenebra dels dubtes —“És la paraula qui actua,/ o és la veu?”; “Soc el que escric/ o soc el que em guardo de l’escriure”—  Nadal ens parla de la vida i del llenguatge.

O, per (provar de) dir-ho amb major precisió, de la vida en el llenguatge i del llenguatge en la vida. D’un llenguatge que interroga la vida tot interrogant-se ell mateix: “El conflicte no és l’estètica de la paraula,/ sinó el seu contingut”; “Canto des del dubte/ de no poder parlar”; “Cap poema,/ cap cançó,/ no arriba a traduir els meus sentiments”; “Espero la cançó/ que no ha sentit mai ningú/ (i desitjo que la cantis tu)”.

Una recerca del llenguatge més enllà del llenguatge, del dir del dir, d’essència sunyoliana, que plasma en un vers magnífic, que et resta clavat, indeleble, en la memòria (o, potser, en la retina):

Anar més enllà de la paraula
amb la paraula,
i després,
si pot ser,
tornar-hi.

Un vers que, alhora, amb el complement d’algun altre —“Em determino/ en la indeterminació,/ en el silenci/ i en l’espera/ de la meva nova llengua”— (i de tots, alhora: en els bons poemaris, els versos s’il·luminem i re-il·luminen mútuament els uns als altres), ens forneix (algunes de) les claus de lectura del llibre: “més enllà”, “paraula”, “si pot ser”, “tornar-hi”.

Unes claus a les quals caldria afegir-hi d’altres paraules: “silenci”, “dir”, “no dir”, “veu”, “cançó”, “nou”, “nova”, “jo”, “tu”, “dubte”, “cos”, “ànima”, … Així com tenir molt present la importància que l’escriptora concedeix a l’encavalcament. Encavalcament que reforça el dir —“Un silenci net,/ fràgil/ i conscient”— però, encara més el doble dir; la dualitat, la complementarietat o pluralitat del dir: “m’ajuda a tastar la vida,/ i a mossegar un nou jo”; “El meu cos/ sent/ i fa parlar el meu silenci”.

Complementarietat o pluralitat que posa l’èmfasi en la base antinòmica, contradictòria, heraclitana —“et fas el nen d’Heràclit/ jugant amb els daus”— de la condició humana, que el llenguatge mateix escenifica i exemplifica: “una nova alegria/ que m’angoixa”; “veig que el no-res/ m’omple el tot”.

Una contradicció, un és i no és, alhora, que, més enllà dels encavalcaments, és molt i molt present en una bona part dels versos —“El soroll que fa el silenci d’una paraula”; “Cada moment repetit amb tu/ és únic”; “Quan et veig/ és quan més et trobo a faltar”; “aquesta irracionalitat racional”, “he vist/ bellesa en el dolor”, …— perquè és crucial en la manera de veure-viure el món de la poetessa: “Cal escoltar/ i estar agraït/ de sentir la veu que ens contradiu” (el subratllat és meu).

Perquè per a ella, la vida és contradicció —“per fer servir bé la paraula/ em cal saber utilitzar el poder del silenci”—, dubte —“canto des del dubte”, “canto per esbrinar”— i interrogació, un permanent, incansable preguntar(-se) i re-preguntar(-se); explorar(-se) i seguir(-se) explorant: “La veritat/ no és la llengua ideal,/ és el dubte i seguir explorant”.

diumenge, 1 de març del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Lovely, Antònia Vicens

Lovely, Antònia Vicens

Dol i dolor. Vida.

Algun dia, la Universitat de les Illes Balears faria bé d’enviar una expedició científica a Santanyí, com es va fer en el seu moment amb el Pol Nord, el Pol Sud o amb Groenlàndia; l’objectiu de la missió no podria ésser més evident (i més imprescindible): analitzar quina meravellosa configuració ha fet possible que un espai de terra tan limitat hagi donat naixement (almenys) a quatre grans figures de les lletres catalanes: Bernat Vidal i Tomàs, Blai Bonet, Antoni Vidal Ferrando i Antònia Vicens. Si els catòlics envien els seus creients a Lourdes, a la recerca de guariments miraculosos, potser que els lletraferits facin peregrinacions a la bella població illenca.

Amb Lovely, la ja coneguda i encara no prou reconeguda autora de 39° a l’ombra duia a terme una entrada per la porta major en la mar un xic massa estantissa de la poesia catalana. I la feia no només per deixar-hi una pregona petja, per dir, en veu alta i clara: «Poetes catalans i poetesses catalanes, ja sóc aquí!», sinó per quedar-s’hi, per convertir-se en una de les veus de referència; en una veu entre les veus; en una veu d’una potència i d’una sonoritat colossal, que es faria no tan sols sentir sinó, el que és molt més important, escoltar.

Que Cafè Central i Eumo Editorial hagin decidit recuperar el poemari i incorporar-lo a la seva prestigiosa col·lecció Jardins de Samarcanda és una notícia que hem de celebrar; en primer lloc, perquè el volum d’Editorial Moll no és gens fàcil de trobar; en segon, perquè ens ofereix la possibilitat de submergir-nos-hi de nou, de redescobrir la seva primera incursió poètica;

La seva primera incursió en un terreny literari que encara no havia explorat, però que li semblava destinat, atès que en tota la seva narrativa, la paraula —el goig i el joc de la paraula— hi ocupa un lloc de privilegi; atès que, en ella, la paraula no és mai (només) un mitjà, sinó una eina —per no dir, una finalitat en ella mateixa.

Des del seu “Pòrtic”, la seva poesia ens colpeix; ens diu, no tan sols, «Sóc aquí!», sinó, alhora: «Sóc així!». I aquest «Sóc així!», no cal(dria) matisar-ho —en els artistes, obra i persona, creació i biografia, són (i han d’ésser) una sola entitat, indissoluble; filles l’una de l’altra—, no es refereix únicament al què escriu (i a com ho escriu) sinó a ella mateixa. Els versos de Lovely són, sens cap mena de dubte, la pròpia Antònia Vicenç no pas ja despullada, sinó descarnada: feta carn i, sobretot, esperit.

Si, per escriure de veritat, per fer obra seriosa, intemporal, és molt i molt convenient —per no dir, imprescindible— escriure amb la sang, ella, a la sang, hi deixa pedaços o estrips no ja de pell, sinó, més profundament, de carn; escriu en carn viva. Escriu perquè si no ho fa, perquè si no reïx a convertir en paraules —en paraules alliberadores, catàrtiques— el dol, contingut però incontenible, del seu pare, li esclatarà a dins.

Un dol pel seu pare —la causa primera o motor inicial del poemari— que s’agermanarà, ben aviat, ineludiblement, amb el dolor de la seva mare. En realitat, de no dur el títol de Lovely —que rep la seva raó i sentit en el poema que serveix de “Pòrtic”: “L’aroma de Lovely / no és compatible amb la pell dels teus records”—, segurament el poemari es podria haver dit Dol i dolor.

El llibre és, essencialment, el plany o el crit d’una persona —més exactament, d’una dona; dona i crit, en aquest cas, van indissolublement units; no s’entenen l’un sense l’altra— que ha viscut i que ha patit, que ha viscut patint. I, per damunt de tot, que ha viscut veient patint els que més estimava: el pare i, doblement, la mare. Doblement, perquè, com va descobrir Maria Mercè Marçal, les dones, quan els toca el seu calvari, han de carregar no una sola creu, com els homes, sinó dues.

Un crit i un plany per uns temps durs, insofribles, tan dolorosos que tan sols poden ésser descrits o qualificats negativament, des del «no», des de les mancances: “No era l’amor la mà / que t’ensenyava a caminar. // No era la tendresa la cullera / que t’ensenyava el camí de la boca”; “No era l’amor la veu / que et va ensenyar l’abecedari”; “Mai no et varen dir una paraula / que fes olor // de tendresa”; “No coneixia les cadires. // Li eren estranyes les finestres”; “No hi havia ni un pam de net ni / al cel ni a la terra”; “Tampoc no coneixia les cases / ni la gent d’aquell carrer estret”; “No eren apòstols / de res”; “La gent no tenia temps per seure. / Per no gastar electricitat / feien fils”.

El dol, el dolor, la mancança i l’absència —temes claus, que es donen la mà, que es mesclen els uns amb els altres, fins a esdevenir un de sol, que els representa, alhora, a tots ells— escrits o estergits amb una intensitat acerada, amb una simplicitat del dir que multiplica el seu so i el seu ressò, que converteix el que sembla la llum incerta d’una espelma mig vacil·lant en la claror resplendent d’una supernova; en aquest dir menys que, en poesia acaba essent un dir més, un dir molt més; molt mes i molt més enllà.

On cada paraula, que és aquella i només pot ésser aquella, acaba esdevenint tot un diccionari. Com cada vida, i amb ella, cada univers artístic, literari o poètic, esdevé una enciclopèdia de la pròpia vida, del viure i veure el món. Una enciclopèdia —metafòrica, si es vol; que és l’art sinó una metàfora de la vida?— que ens permet cabussar-nos en l’existència —i en l’existencialisme (en el seu veure  viure el món i en-el-món)— del seu autor o autora.

Llegir Lovely, doncs, no suposa tan sols un goig —un goig estètic i intel·lectual alhora; si ho preferim un goig estètic que esdevé intel·lectual— i un plaer, una immersió en l’art de la paraula, sinó, sobretot, un fascinant viatge de descoberta i de redescoberta, una immersió, encara més rica i enriquidora, en la veu, la pell, la carn i la vida —tan intensament i pregonament viscuda— de l’Antònia Vicens.

Una oportunitat de descobrir que la poesia —la literatura, i tot l’art que en mereixi la definició— és una metàfora que, parlant-los del jo particular de l’artista, ens parla, en realitat, del nosaltres; d’aquell nosaltres compartit, primigeni, que rau en el fons de tots els nostres jos individuals.

dilluns, 28 d’octubre del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Altres anàlisis literàries de poesia

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur.
Poesia de la inexperiència
Jaume Munar
L’ordre de les coses Carles M. Sanuy La por a la literatura Ana Blandiana El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Cròniques literàries

La por de la literatura, Ana Blandiana

 

La por de la literatura, Ana Blandiana
La poesia com a necessitat (indefugible)

Per més que sembla que la majoria dels que publiquen avui en dia no ho tinguin present, la literatura —com tot art— ha de canviar-te la vida, encara que tan sols sigui una mica, ha de fer-te una mica diferent de la persona que eres abans de començar a llegir. Si no ho fa, si es limita a entretenir-te o a fer-te passar el temps, si no ha ajudat, hi insisteixo, per més que sigui en una mesura ínfima, a ampliar el teu coneixement o visió del que en podríem dir la condició humana, malament rai: senyal que la literatura s’ha quedat, pel cap baix, a mig camí.

No crec ésser gaire hiperbòlic si afirmo que llegir La por de la literatura (Spaima de literatură), d’Ana Blandiana, traduït per Corina Oproae¸i publicat per Cafè Central i Adia Edicions l’any 2017, canviarà, i no pas mínimament, la visió que una gran majoria dels lectors tenen sobre la poesia i, per tant, també la seva vida: com bé sabem els lectors de poesia, vida i poesia són —i han d’ésser— una i una sola cosa. Si us agrada la poesia, llegiu-lo; si (creieu que) no us agrada, llegiu-lo i rellegiu-lo: us alliberarà de la por de no entendre-la.

(Si a mi no me l’ha canviada, o no ho ha fet tan pregonament és perquè, des de fa anys i panys, combrego amb la seva manera de veure i viure la poesia; perquè diu, amb molt, moltíssim, més d’encert —i, per descomptat, molt més de coneixement i de claredat—, pràcticament, bona part del que jo en penso. Ho adverteixo, d’entrada, no pas com a mostra, absurda, fora de lloc, de vanitat, sinó per deixar les coses ben establertes de bon començament, per evitar que algú em digui, amb una certa raó, que més que una anàlisi literària, en aquest cas, he dut a terme una hagiografia. Vagi per endavant, doncs, l’advertiment: com em va succeir, no fa pas gaire, amb Microgrames, poques, molt poques vegades, m’he sentit tan plenament i absolutament identificat amb la filosofia d’un llibre com m’ha esdevingut amb aquest.)

 De bell antuvi, estableix un principi, el de l’obligatorietat, que permet diferenciar la poesia de la versificació, els poetes dels versaires, l’artista de l’artesà: “un dels pocs criteris per jutjar els versos és el de l’obligatorietat, del fet que no podien no haver estat escrits, del fet que la seva transcripció al paper ha estat per a l’autor una necessitat vital, una condició de supervivència” (pàg. 10). Una idea que concorda o conflueix exactament amb la d’un altre magistral artista i creador —que és, un artista, sinó un creador?, un creador que crea recreant-se ell mateix— com Vassili Kandinski, qui, en una altra obra gairebé imprescindible, L’espiritualitat de l’art, es referia a un principi sinònim d’aquest, al de la necessitat interior.

Blandiana ho expressa amb una claredat meridiana, amb una certesa de caràcter cartesià: “El caràcter implacable de la poesia és, d’alguna manera, la seva única raó d’existir” (Íd.). Perquè, així com Jean-Paul Sartre considerava  que el que caracteritza l’ésser humà no és el fet que sigui lliure, sinó que estigui condemnat a ésser-ho, el poeta —i, en general, l’artista— no és aquell qui escriu perquè vol escriure, sinó aquell qui està condemnat a fer-ho; aquell qui no pot escollir deixar de fer-ho: “escriure ha esdevingut per a mi una necessitat vital dins la qual l’obligació d’expressar-me determina l’obligació d’existir per ser expressada. Sóc un borrall de llana que existeix tan sols en la mesura en què és filat” (pàg. 16, el subratllat és meu); “Escric perquè encara no he descobert cap altra solució més eficaç, més total, per a la meva necessitat d’existir” (pàg. 41).

És a partir d’aquesta idea essencial, crucial, genèsica, que la poetessa romanesa ens exposarà la seva concepció de la poesia i de l’art poètica, d’aquest ésser en el món (de viure-hi, de confondre’s amb el món) que és l’escriptura poètica; un viure que, segons el seu criteri, és un “substitut de la vida” (pàg. 29), una segona vida, robada a la primera: “Les hores, les setmanes, els anys de lectura són estones en què la meva pròpia vida s’ha quedat llençada com una peça de roba a la riba del riu dels llibres” (pàg. 17).

No cometré, per descomptat, la indelicadesa —i la monumental errada— de desvetllar la resta de tan interessants i satisfactòries idees i de principis que Blandiana exposa al llarg d’aquesta obra, tan breu com apassionant (i apassionada). Si ho fes, compliria molt insatisfactòriament el que entenc que és la meva tasca d’analista o prescriptor literari, que és la de convidar a llegir, no pas la d’avançar al lector el que llegirà.

Sou vosaltres, lectors i lectores, qui, llegint —i, encara més, rellegint: deseu-lo no a la vostra biblioteca, sinó a la vostra tauleta de nit— el llibre, heu de assaborir el goig de descobrir quina creu ella que és la funció i la raó primordial de l’art d’escriure: què pensa de l’expressió poètica dels sentiments, de la realitat i el fantàstic, de la inspiració o la captació, de l’entronització d’alguns poetes, de l’originalitat, de les formes, normes i regles poètiques, dels jocs de paraules, de del dir i del no dir, del silenci…

Acabaré amb una darrera, ben oportuna, transcripció: “¿Quina altra cosa pot ser la sort en aquest món no nascut, sinó escrit, quina altra cosa pot ser la felicitat que un llibre, un llibre diferent dels altres, una obra mestra? ” (pàg. 8).

diumenge, 2 de desembre del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

 

Altres anàlisis literàries de Poesia

 

Certesa
de la llum,
Laia Llobera

 


Aquesta anàlisi literària de “La por de la literatura”, d’Ana Blandiana” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Categories
Notes de lectura

Instant, Wisława Szymborska

Instant, Wisława Szymborska

L’art (i el do) de la paraula senzilla

 

En poesia, la distinció entre trobar clus i trobar lleu és tan antiga i alhora tan evident que fins i tot arriba a fer una mica de mandra de parlar-ne, sobretot quan hi ha qui prefereix decantar-se pel primer no tant per raons de proximitat anímica o espiritual sinó per voluntat, per ocultar, sota tot un joc d’artifici de cultismes i de mots espigolats al diccionari (de sinònims, normalment), el poc (o gairebé no-res) que té a dir, per posar en pràctica el tan ben conegut, però no per això menys eficaç, principi del Vestit Nou de l’Emperador: qui s’atreveix, quan el llenguatge és tan exquisit, a declarar que el poeta va despullat?

Per fortuna, l’Acadèmia Sueca de vegades no es deixa enlluernar per oripells i l’encerta, l’encerta de ple, com ho va fer, per exemple l’any 1996, quan va decidir concedir el premi Nobel de literatura a la polonesa Wisława Szymborska, que entenia la poesia com una necessitat d’expressió interior; com l’exteriorització, a través de les paraules, de la seva manera, gens estrafeta, d’entendre, de veure i de viure el món; de parlar amb una veu que era, venturosament, seva i només seva; una veu que, si la llegim, sentirem molt i molt propera —tant que potser els partidaris del trobar clus, de la poesia per a iniciats, la considerin, fins i tot, massa propera, massa assequible.

I d’assequible ho és, sense dubte —mai massa, perquè massa assequible em sembla un oxímoron perillós, contraproduent, que no faria més que fonamentar la idea de la sacralitat de la poesia, que descoratjar els intrèpids que encara senten la fruïció d’atansar-s’hi.

Assequible, si més no, pel que al llenguatge es refereix. Si comencem a llegir Instant (Chwila), publicat per Cafè Central i Eumo Editorial aquest mes de setembre en la prestigiosa col·lecció Jardins de Samarcanda, en una clara i aclaridora traducció de Joanna Bielak (traducció que obtingué el XIV premi «Jordi Domènech de Traducció de poesia) és possible que, com acostuma a succeir amb els bons llibres de poemes, d’entrada ens desconcerti una mica i no sabem gaire com acarar-lo; que, en encetar el seu poema inicial no sapiguem què ens diu o vol dir-nos, però el que no hi trobarem, segur, és cap paraula que ens estranyi o ens sorprengui, que ens faci dubtar de la conveniència de continuar llegint.

El mots que va fer servir en aquest poemari que publicà l’any 2002, sis anys després de rebre el Nobel, són, no ja senzills, senzillíssims, sinó usuals, propis del polonès / català que ara es parla; els escoltem i els fem servir, també, nosaltres cada dia, en la nostra vida habitual: pisos, flames, dalt, baix, fotografia, vius, terra, sencer, rostre, sang, amagada, cabells…

Sense que això signifiqui, cal remarcar-ho?, renunciar a la seva força poètica, sense que això impliqui cap mena de concessió. Al contrari, el joc i el treball de la llengua és esplèndid, és una mostra increïble de la sensibilitat emocional, poètica, lingüística de l’escriptora nascuda a Poznań: “La fotografia els retingué vius / i ara els preserva / sobre la terra, cap a la terra”; “Hi són encara, a l’abast de l’aire, / dins dels límits dels llocs / que s’acaben d’obrir”.

I em limito a transcriure un parell dels versos del primer poema, dedicat a l’11 de setembre del 2001, però podria haver escollit, a l’atzar, un parell de versos d’algun dels 23 poemes del llibre i res no canviaria: és mantindria idèntica la força i la brillantor de les imatges que crea servint-se tan magistralment del llenguatge senzill i convencional.

Una força, colossal, captivadora, il·luminadora, que rau, precisament, en la combinació de senzillesa i de bellesa, de naturalitat i d’enginy, de coneixement i de reconeixement; en la (sàvia, lúcida) assumpció que totes les paraules són belles, que no existeix, per se, una gradació —si més no, una gradació unànime, infal·lible— entre unes paraules i les altres; que la poesia no depèn —o, no depèn tant— de l’elecció (i, encara menys, de la selecció) dels mots sinó de de l’ús que se’n sap fer, de saber-los emprar i combinar —de la mateixa manera que, en un quadre, la bellesa o l’emoció que causa no depèn (tant) de l’elecció dels colors, sinó del seu tractament, de la seva (encertada o no) combinació.

Unes paraules —i unes combinacions de les paraules, en una arquitecturització de les paraules— que, tot i senzilles (si em permeteu aventurar-ho, precisament perquè són senzilles) diuen o, més exactament, transmeten, el que la poetessa vol transmetre. Que, sense dir-ho, en realitat, sense fer la impressió (d’entrada) de dir-ho, no tan sols diuen el que volen dir sinó molt més.

Si volem expressar-ho d’una altra manera, que, mercès a la màgia de la paraula i de la inspiració de l’autora, del seu connatural do literari, diuen el què diu el poema (el que diu o sembla dir en primera instància, en una primera lectura) i alhora diuen una altra cosa (o unes altres coses); que descrivint una cosa o servint-se d’una imatge particular (dels cossos que queien de les Torres Bessones, per exemple), estan parlant o representant, al mateix temps, aquell esdeveniment en concret i un de general o generalitzable; que el fet transcendeix el fet i es converteix en idea; la substància, en essència.

Podria, per descomptat —i estic temptat de fer-ho, ja que el llibre m’ha, literalment, fascinat—, fer ara una (sempre teòrica i fal·lible) mostra d’erudició —de fet, de simple il·luminació— i explicar les equivalències, o almenys, algunes d’elles, que es poden establir entre les imatges o paraules (terra, encara, aire, tenebres, claror, silenci, vol, instant, sóc, moments, sorprendre’m, somio, arrels, desperto…) individuals o particulars que fa servir reiteradament i el seu concepte general (vida, mort, preservació, record…), però crec molt més adient (o sigui,molt més lleial amb l’autora) no cometre aquesta imprudència (del tot) imperdonable.

Prefereixo limitar-me a la meva simple i modesta funció de prescriptor, aconsellar-vos, molt encaridament, que el llegiu, i apuntar-vos, tan sols, com n’és de convenient, quan ho feu, de fixar-vos, sobretot, en les petites coses (“els gots, els platets, la gerra amb la llet, / les culleretes, un bol”), en les petites / grans coses, perquè “atenció, atenció, atenció / tot apunta que estan tronant els colors / i fins la cosa més petita en recuperarà / el seu”.

Perquè crec que per acabar aquesta anàlisi (o incitació a la lectura) meva no puc fer res millor que seguir, fil per randa, les indicacions que ens ofereix la mateixa Szymborska al final del primer vers del llibre “descriure aquest vol / i no afegir-hi la darrera frase”.

dimecres, 7 de novembre del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

 

Altres anàlisis literàries d’obres de poesia


Aquesta anàlisi literària de “Instant”, de Wisława Szymborska” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Aires, Phiplippe Jaccottet 

Aires, Phiplippe Jaccottet

Veure i viure el món

En una carta de l’octubre de 1887, Stéphane Mallarmé felicitava el seu amic Rodolphe Darzens per haver comprés que la poesia alliberada de la rima a vegades permet no tan sols dir molt millor el que es vol dir, sinó, alhora, assolir un ritme i una musicalitat superior, o, almenys, inherent al poema que s’escriu: “davant la música hieràtica del vers […] el nostre Pensament […] troba purament i en ell mateix també una música pròpia que no és una altra que la frase conduïda pel ritme sentimental interior”*.

No m’he pogut treure aquesta frase del cap llegint Aires (Airs), de Philippe Jaccotet, traduïda de nou esplèndidament per Antoni Clapés, que han publicat aquest setembre Cafè Central i Eumo Editorial en una de les col·leccions de referència de la poesia a casa nostra, Jardins de Samaracanda. Perquè, per bé que en els versos d’aquest volum s’hi pot veure clarament reflectida la influència minimalista o esssencialista del haiku japonès –que, segons ens informa l’editor i traductor en les seves paraules liminars, el poeta descobreix després d’haver enllestit els seus poemaris anteriors, Élements d’un sogne i L’Obscurité– el primer que fa Jaccottet, en retre’ls homenatge, és renunciar (o, més exactament, superar) la seva rígida estructura.

Dels haikus, recull la força colossal de la seva simplicitat, de dir més breu i despullat, més puntillista, però adaptant-lo a la seva veu poètica, a la seva necessitat expressiva interior; una necessitat expressiva que sembla incompatible (o, si més no, difícilment ajustable) amb cada vers en concret. És possible que l’estructura rígida, quasi inflexible –hieràtica, per dir-ho com l’autor de L’Après-midi d’un faune– del haiku (o de la tanka) li hauria pogut servir per a alguns dels poemes del recull, però no per a tots.

Llegint-lo, fa la impressió que per expressar el que volia expressar li era imprescindible una llibertat creativa i compositiva completa; que cada vers en particular havia de plasmar-se damunt el paper amb l’estructura que més i millor li convenia, sense sotmetre’s a cap limitació ni restricció de cap tipus. Que cada vers li dictava la seva configuració pròpia, consubstancial al seu dir; la forma que corresponia, exactament i intransferible, al seu fons, al seu dir. I és aquesta, segons el meu parer, una de les majors vàlues del poemari: que l’escriptura poètica essencial, nua, reduïda a la seva mínima expressió lluu –o, almenys, pot lluir– encara més si la seva plasmació escrita o textual esdevé, al seu torn, essencial, nua, despullada per complet de qualsevol possible engavanyament formal.

Des d’aquesta òptica, el text de Joubert que encapçala el poemari assoleix una (doble) significació encara més precisa: si “La nostra vida és vent teixit”, la poesia que assagi de copsar-la, de caçar al vol aquest “vent teixit” ha de compondre’s, també, damunt del “vent teixit” de les paraules; d’un “vent teixit” que mai no bufa igual i que, en conseqüència, tampoc no es pot reflectir d’una sola, única, manera.

Una descripció de l’instant

Els poemes d’Aires, com s’esdevé amb els haikus i les tankes, descriuen –o, més aviat, esbossen o dibuixen, com petites estampes fetes de paraules– sobretot l’instant: aquell conjunt d’instants, únics, individuals, incomparables que, per al·luvió, acabem composant la imatge d’una realitat. D’una realitat, però, que tan sols és copsable mitjançant una suma o acumulació prèvia de totes i cadascuna de les sensacions o impressions que desvetllen en nosaltres els instants que s’hi reflecteixen. Mitjançant, doncs, de l’assimilació, individual i individualitzada, de cada instant, de cada “vent teixit” en paraules particular.

Cada vers no és una part de la imatge general del poemari –i, per tant, del món (o, alhora, de la part del món)– sencer, sinó que és una imatge –una estampa, un quadre o una composició musical, si ho preferim– per ell sol. El llibre, doncs, no és un gran quadre, composat per múltiples peces que s’han d’anar encaixant a fi d’obtenir, al final, una imatge general, sinó un quadre de quadres: un quadre (superior) fet per superposició de les successives imatges. No dibuixa un paisatge, sinó un paisatge de paisatges: un món. El món que veu, i que assaja de transmetre teixint paraules damunt el paper, el poeta.

I, precisament per aquesta raó, perquè cada vers és una petita, insubstituïble, imatge del món en ell mateix, fóra tan desassenyat com contraproduent provar de dir –no diguem, ja d’explicar– el significat ni del poemari ni de cada vers en particular. Si Jaccottet s’allibera de qualsevol forma o convenció, si s’atansa al més essencial, si se serveix d’una poesia breu, concisa i despullada, és perquè vol alliberar, a la seva vegada, el lector; és perquè vol perquè vol acabar amb la (absurditat de la) poesia de lectura única o unívoca; és perquè vol que sigui cada lector, individualment, qui en faci la seva lectura; perquè vol que el lector recreï al seu interior, mitjançant les seves emocions –tan intransferibles com la veu poètica de l’autor– que les sensacions que ell ha maldat per transmetre a través de la seva poesia.

Una poesia bastida damunt de “no gaire res”, “lleugera”, “insegura de durar”, que sap que recórrer el món és, per damunt de tot, esguardar-lo, és deixar vagar la mirada, és mirar-ho tot amb ulls d’infant, és “celebrar una polseguera il·luminada”; que ha aprés, tot caminant, que més és menys –“penjolls més pesants / com menys roba ornen”–; que per entendre el món (i entendre’s) “cal que el temps em fecundi”, que cal “ajuntar totes les coses / en el clos”; que l’art més alta i depurada és aquella “que esquinça, que afina”. Si voleu que el món –exterior, però sobretot interior– se us il·lumini, llegiu (amb el cor a la mà, els sentits ben alerta i la ment ben esbatanada) Aires, aquesta petita gran joia poètica.

* “notre Pensée […] trouvait purement et en elle-même aussi une musique propre qui n’est autre que la phrase conduite par le rythme sentimental interieur

Publicat a Nació Digital, el 4 de desembre del mmxvii

Altres anàlisis literàries de la col·lecció “Jardins de Samaracanda”

Més amunt que les flames, de Louise Dupré.
Wunderwaffe, Jaume Munar Ribot.
V, Lucia Pietrelli.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Els meus 14 del 16

Els meus llibres del 2016

No cal(dri)a dir que fer una llista dels «Millors llibres de l’any» és impossible. Per fer-la, hauria d’haver llegit tots els que s’han publicat l’any 2016, i això, si tenim en compte la quantitat, desmesurada, que arriben cada setmana a les llibreries, no seria capaç de fer-ho ni Matusalem en els més de set-cents anys que va viure.
El que sí es pot fer, i això és el meu propòsit, és la meva (personal, intransferible —i, per tant, fal·lible) llista de llibres del 2016, ordenada per gènere i ordre cronològic.

Novel·la

La guerra de les salamandres, Karol Čapec, traducció de Núria Mirabet (Males Herbes, febrer 2016). Un d’aquells llibres que no tan sols ens farà passar una molt bona estona, fent-nos riure a cor que vols, cor que desitges, sinó que ens fa pensar i no el podrem oblidar en molt de temps. Una obra futurista que és molt més actual que no voldríem, una història d’animals que són per més persones que els animals i de persones que són (molt) més animals que les persones.
Una paràbola, tenyida de sàtira càustica, del món on vivia Čapec i del món que vindria després.

, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016) Una novel·la breu de primera, primeríssima magnitud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.

La mecànica de l’aigua, Silvana Vogt (Edicions de 1984, setembre 2016). Un llibre que ens descobreix una autora que, per damunt de tot, sap escriure —i molt bé: que no tan sols sap què vol escriure, sinó com ho vol fer, deixant-se guiar sobretot pel que li diu el cor d’escriptora, narrant amb veu pròpia. Un gran regal per al lector, sinó un bon doll d’aire fresc en el món de les lletres catalanes dels darrers temps, on fa la impressió que tan sols existeixin dues possibilitats (que són, en realitat, les dues cares d’una mateixa moneda): seguir les receptes literàries a l’ús o bé estripar-ho tot.
Un tast magnífic d’una vida, i d’unes vides, de veritat, autèntiques.

El meu gat Autíčko, Bohumil Hrabal, traducció de Monika Zgustova (Galaxia Gutenberg, octubre 2016) Un relat aclaparador, que té molt de faula, on si els gats són tan protagonistes com les persones és perquè, podrien ésser-ho: a través d’ells, l’autor ens parla, reflexiona (i, el que és més important, ens fa reflexionar) sobre conceptes tan fonamentals com els de la culpa, el penediment, l’expiació, la redempció, la salvació, el destí… I ho fa, i això posa de manifesta la seva colossal grandesa literària, agafant una història en teoria insignificant i quotidiana, de caràcter presumptament individual i convertint-la en universal.
Una mostra tan breu com recomanable de la millor literatura, de la que reflecteix (i analitza) la naturalesa i l’ànima humana.

Els 13 rellotges, James Thurber, traducció de Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, novembre 2016). Un d’aquells llibres que potser alguns decidiran catalogar com a infantil o juvenil, però que, per sort, es nega a crits a passar per l’adreçador de qualsevol classificació. Una petita, deliciosa joia, que palesa de nou com s’arriben a errar tots aquells que segueixen entestant-se a tractar els petits (i mig grans) lectors com si també fos petita la seva intel·ligència i la seva sensibilitat, quan són els que la tenen més desperta i incontaminada; més a punt per ésser llaurada amb les més selectes llavors de l’enteniment humà.
Una obra diferent on el llenguatge i la imaginació són els principals protagonistes.

Narrativa

El crit de l’ocell domèstic, Maksim Óssipov, traducció d’Arnau Barios (Club Editor, febrer 2016). Contes que ens conviden a un viatge, literari i existencial, molt llarg. Un viatge meravellós i inesperat que és el de la vida. El de la seva i, malgrat les distàncies, també el de la nostra. Un viatge que és geogràfic però, sobretot, interior: un viatge vers l’ànima d’una persona —i de tot un poble. Un poble, Rússia, la Gran Rússia, la Mare Rússia, que ho era tot, però que ara no sap ni què és; que fins i tot tem que no és. On només queda la plenitud del buit, del que era i ja no és.
Un recull de narracions que situa el llistó de qualitat i d’interès molt i molt alt.

Poesia

V, Lucia Pietrelli (Eumo / Cafè Central, febrer 2016). “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, el poema de Cesare Pavese sembla haver encès la primera guspira d’aquest poemari on l’autora d’Ortigues va més enllà, la “vana paraula”, el “crit callat” i el “silenci” —o sigui, els espais en blanc i les omissions on, sense dir-ho, la poesia diu (o pot dir) molt més que amb els mots— l’acosten a l’abisme final de la mort, però també a voler viure, intensament, a l’exaltació i l’assaboriment del desig, de la consignació palpable de l’existència en els cossos, en els contactes amb la persona estimada: “Fes-li l’amor a la vida”…
Un llibre de poemes per llegir (i assaborir) amb calma.

Molsa, Anna Gual (Adia Edicions, setembre 2016). Un llibre que diu l’indicible sense dir-ho, que ens parla, en els seus silencis, de la vida i de la seva absència de respostes. Si la poetessa vilafranquina deixa llacunes i espais és perquè es proposa arribar molt més enllà de(l que poden esbossar) les paraules. Llaura poesia, i les clarícies possibles, però requereix la col·laboració del lector per acabar de germinar; atès que la poesia és una art totpoderosa on “Déu ets tu, que llegeixes”, on no se’t demana que llegeixis, només, sinó que t’hidratis “amb l’aigua / del fons del poema”, perquè “si t’encaixa el so és que abans l’has dit per dins”.
Un gran poemari, que posa de manifest que, en qualsevol art, res millor que “allunyar-se del virtuosisme / per tocar la veritat”.

Filtracions, Àlex Susanna (Edicions Proa, octubre 2016). Un poemari magnífic on qui (hi) descobrim / redescobrim és l’home que l’escriu; l’home, i l’artista, que l’ha escrit, que s’ha capbussat (“tan lluny o tan endins”) al més pregon “pou ressonant” del seu interior i n’extreu l’aigua més profunda i més neta, aquella que el defineix i el determina. De l’home que pren absoluta consciència que és un ésser en el temps, que ja no puja els més grans cims, sinó que comença a baixar-los, que l’estiu ha quedat enrere i que és la tardor (si no l’hivern) l’estació que s’ha instal·lat a la seva vida. Un tardor que el convida a viure en (i per) l’essència.
El poemari de maduresa —esperem que ni final ni definitiu, testamentari— d’un poeta en majúscules.

Dietaris, memòries, epistolaris, biografies…

Els burgesos són sempre els altres (del Diari), Jules Renard, traducció d’Antoni Clapès (Edicions Sidillà, febrer 2016). Si algú creia que llegint les Meditacions de Marc Aureli, les Màximes de La Rochefoucauld, les Pensées de Pascal o els Aforismes de Joan Fuster —per referir-ne tan sols a autors europeus— ja no podria trobar res que s’hi comparés, ja pot afanyar-se a afegir a la llista el Journal de Renard. Una mostra, magnífica, del que es pot obtenir si es reuneixen en una mateixa persona l’enginy, la intel·ligència, la (sempre imprescindible) llibertat de pensament i el do de l’escriptura.
Una exquisida —i oportuníssima— que reclama l’edició íntegra dels diaris renardians.

Rainer & Lou, Cartes seleccionades, Vol. II, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé, traducció de Joan Fontcuberta (Editorial Límits, juliol 2016). Una nova oportunitat d’aprofundir en la coneixença, gairebé gosaria dir, la descoberta, interior d’un dels més grans poetes universals de tots els temps, mitjançant les cartes que va adreçar a una de les persones que més i millor el van conèixer i, sobretot, entendre: Lou Andreas-Salomé, no tan sols una de les figures més injustament oblidades i negligides del segle XX, sinó l’amiga, companya i consellera que qualsevol intel·lectual voldria tenir al seu costat.
Un llibre que demostra que les obres genials no són producte de cap il·luminació passatgera, sinó del vol espiritual.

Miscel·lània

En defensa dels ociosos, Robert Louis Stevenson, traducció de Xavier Zambrano (Viena Edicions, juny 2016). Un llibre que ens porta, per fi, en català, alguns dels assaigs del gran escriptor escocès, que evidencia, en unes escasses 70 pàgines que posseïa una intel·ligència i un enginy —que massa sovint es confon amb l’enginyositat, que és tot una altra cosa— més que destacats, que sabia com era el món on vivia, que sabia molt bé què li agradava i què no i, sobretot, que sabia encara millor explicar-ho.
Una obra per aquells que creguin que, qui no pensa —i opina—, no viu.

Breus notes sobre literatura Bloom, Gonçalo M. Tavares, traducció de Pere Comellas (Edicions del Periscopi, octubre 2016). Un assaig / cant / guia / contra-guia breu, brevíssim, on s’hi concentra (i mai millor dit: no podria ésser més intens) la bona, la millor literatura, amb el verí literari més àcid o corrosiu; la confitura que ens delecta, amb el seu tast i el seu gust, amb les seves frases magnífiques, bellíssimes, polides fins al darrer extrem; i el verí, que és, de fet, verí i vacuna alhora: ens vacuna contra el conformisme, contrael camí fressat que ofereix seguretat però no dóna res o ben poc, però al mateix temps ens inocula el verí de la dissidència, d’ésser heterodoxos fins i tot amb la heterodòxia.
Un (que no l’únic) molt recomanable manual d’iniciació per a aspirants a escriptors.

Assaig i filosofia

La prosa de la vida, Joan-Carles Mèlich (Fragmenta Editorial, octubre 2016). Una petita que ens brinda, a través de reduïdes píndoles, sàviament dosificades, que són autònomes però alhora constitueixen un tot —o, més aviat, un conjunt, car ell defuig, amb raó, crec jo, la totalitat, una imatge molt precisa del pensament, alliberat i alliberador, del filòsof barceloní. D’aquest pensament socràtic, probablement l’únic en veritat filosòfic, a mida humana, fonamentat més en els dubtes (successius, infinits) que no pas en les certeses (fal·libles, impossibles).
Un llibre que, en comptes d’exposar-nos —i fer-nos compartir— les seves certeses, ens convida a pensar (per nosaltres mateixos).

dijous, 29 de desembre del mmxvi

Publicat a Núvol, el 30 de desembre del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Més amunt que les flames, de Louise Dupré

La dansa de la mort i de la vida

Una pregunta que et repeteixen sovint els que no en llegeixen —ni tenen, en general, interès en llegir-ne— és «Per què serveix, la poesia?». Una pregunta que, plantejada així, crec que únicament pot ésser resposta d’una manera: «Servir, no serveix per res…, i per això, precisament per això, és tan important. Les coses més fonamentals de la vida, no serveixen de res.» I, per dir-ho com els Rollings Stones, és només poesia, però ens agrada…, ens fa bategar més de pressa el(s) cors, ens eixampla el(s) pensament(s), ens desvetlla les passions, ens arbora els sentiments i ens il·lumina el món —els mons, en realitat.

Tanmateix, si encara hi ha qui segueix creient que només el que és útil és interessant, si té la bona pensada d’endinsar-se en els bells i punyents versos de Més amunt que les flames (Plus haut que les flammes), de Louise Dupré, Cafè Central / Eumo Editorial, traduït per Lídia Anoll, comprovarà, des de la primera ratlla —“Ton poème a surgi / de l’enfer”— que la poesia potser no és —o pot ésser—, exactament, útil, però sí que és —o, almenys, pot ésser— necessària.

Necessària, d’entrada, per a la pròpia autora, que quedà pregonament trasbalsada en visitar els camps d’extermini polonesos d’Auschwitz i Birkenau i li va caldre un temps —“Et ton regard / de grande brûlée / c’est venu / à n’en plus pouvoir; “tu as fait tes classes / à l’ombre du diable // bien avant d’apprendre / a prononcer un enfer // fumant encore / sous les consonnes impossibles / de son nom”;— per pair aquella dolorosa, insuportable experiència —“il y ait des histories / que tu ne veux pas / lui raconter”; “tu te demandes // si c’est piète ou mensonge // de garder les lèvres / bien soudées / sur la douleur”; “la douleur est un cancer / qui ronge / jusqu’à la défaite derrière”— i per a expiar-la, catàrticament, a través de la poesia.

Una catarsi que, per fortuna, no és tant individual, sinó col·lectiva; no (o, per ésser més precís, no només) de la poetessa quebequesa —“tu n’es pas seule”— sinó de la humanitat, de la humanitat sencera: amb el poemari no tan sols purga el seu dolor —i el seu dol, dos conceptes inescindibles, en aquest llibre—, sinó el dolor dels homes i de les dones d’arreu, que ella i les seves paraules representen: “comme si le monde tout à coup / s’appuyait sur tes épaules / avec ses biberons cassés”.

D’aquests homes i dones que, des de l’albada dels segles —“la Terre a connu / plus de désastres / que de bénédictions”— han nascut i viscut entre dolors, perquè “c’est le monde / et sa folie”, i, per tant, quan tens, “à coté de toi” un infant “que tu n’attendais pas”, que ha “né de le douleur / comme d’une historie sans merci”, un infant que “parfois pleure / de toutes ses larmes”, quan tu el que voldries és “le voir / rire/ de toutes ses larmes”, el que et cal saber és si has fet bé —més enllà de si és just o no— duent-lo al món.

Louise Dupré (© imatge, Markus Furgber, 2016)

El gran dubte, incomportable, no és, doncs, si, com afirmava Adorno,écrire un poème après Auschwitz est barbare” sinó, el que és molt més greu, molt més dramàtic, molt més insofrible —amb major raó, per les mares, que els han dut al ventre—, si no és una barbaritat dur fills al món, quan el dolor és, potser, la constant més fixa i immutable de tota la història de la humanitat: “la histoire est laide / et tu le sais // l’histoire est rapace”.

Perquè el llibre de poemes de Louise Dupré parla dels horrors dels camps de concentració hitlerians — “à Auschwitz, on exterminait des enfants”—, però (i ací rau una bona part de la seva grandesa) no parla, només de la bàrbara follia genocida nazi, sinó, metafòricament, de totes les barbàries, del Mal i del Dolor, en general, com a concepte: “en apprenant la leçon / du bien et du mal”. I, per això, precisament, són ineludibles les sovintejades referències bíbliques, més o menys explícites —“du petit garçon / sauvé des eaux”; “les créatures // nées d’un peu d’argile / et de côtes”—, perquè el Mal, el Dolor (i el consegüent temor) ens han acompanyat des de l’albada dels segles: “elle est très vielle / ta doleur”.

Un temor que s’acresqué fins a uns límits insofribles —“les mères ne savent pas / quelle violence / achèvera leurs enfants”— quan la poetessa va veure (i nosaltres ho fem ara a través de les seves paraules) amb els seus propis ulls “un enfer d’images /fouillant la poussière / des fourneaux”, on “des fils / […] n’ont pas survécu / à leurs bourreaux”, i, per tant, necessiten creure —“les mères ont la foi”, els cal “dessiner / des jets d’eau vive // des chats qui naissent / neuf fois de leurs cendres”; els cal disposar de “des calculs verticaux / pour reposer la douleur”, els cal, si no volen (acabar d’)embogir, bastir “des pont-levis, des iles / improbables // des échelles / plus hautes que les flammes”.

I no pas per elles, sinó per als seus fills i per als que vindran —“il faut des jardins / d’enfance / pour secouer les présent”—, perquè, per més que saben que cerquen “une réponse / qui ne vient pas”, que a elles ni els arribarà ni els servirà, no deixaran de buscar-la fins que no trobin, allà on sigui i com sigui, “quel havre promettre / a l’enfant prés de toi // quelle eau pour la soif / et les mots”.

Perquè, malgrat que aquest sobresdolor —per dir-ho en el tan escaient mot d’Ausiàs March— tan punyent que li va suposar el xoc que va rebre a d’Auschwitz i Birkenau, malgrat que la commoció i el trasbals decisiu que li va suposar el que hi va veure, amb “les yeux brûlés vifs”, que la van dur primer al mutisme, necessitava explicar-ho, necessitava dir l’incidible, necessitava xopar la ploma al cor per expressar-ho, per compartir —tot fent i fer com-patir— les emocions irrefrenables que va sentir.

I ho necessitava perquè “la mémoire des morts” li ho exigia, però, sobretot, perquè “l’enfant est une soif d’or / qui éclabousse le paysage // il t’entraine [et] il te force / à marcher”, i et fa “ébranler/ les parois indestructibles / de ta peur”, perquè “dans tes bras / il y ait un enfant qui te regarde // et même sans bravoure / tu deviens une femme / de courage // une femme de fenétres ouvertes // capable de déborder / le jour”; perquè “une seule caresse / de l’enfant // peut déjouer / ne serait-ce qu’un instant / le monde et sa douleur”, i per ell, i només per ell, “tu oublies / l’interminable liste des bûchers // […] suspendue à l’idée / qu’il n’est trop tard / pour l’impossible”.

I el resultat, aquest llibre de pomes incisiu escrit amb mots senzills —“les mots en chute libre / dans les images”—, nets, clars —“habile / à fabriquer du jour”—, sorgit de la visió directa de l’infern —“champs, camps, cadavres / et les corps disloqués”—, que t’emmudeix i t’aclapara mentre el llegeixes, acaba essent, per més difícil que pugui semblar creure-ho, un preciós, coratjós i esperançador —“il vient de si loin / que tu crois/ aux miracles”; “il suffit d’un tout petit passage / creusé dans le noir // […] une fine lueur qui laisse / valser les ombres”; “mais tu danses // avec l’enfant et l’espoir fou”— cant a la vida: “la vie est la vie”; “la vie est partout”; “un mystère / qui t’implore / en riant / de continuer / à danser”.

Podria, per descomptat, seguir oferint-vos la meva visió d’aquest poemari, ja que és tan infinit com inexhaurible, i a cada nova lectura creix més i més, però crec que el millor que podeu fer, és deixar, ara mateix, aquesta anàlisi meva —en comparació i per força, maldestra i limitada— del poemari de Louise Dupré i capbussar-vos-hi. Us deixarà petja. Us ho ben garanteixo.

dimarts, 6 de desembre del mmxvi

***

(Versió amb els extrets traduïts al català)

Una pregunta que et repeteixen sovint els que no en llegeixen —ni tenen, en general, interès en llegir-ne— és «Per què serveix, la poesia?». Una pregunta que, plantejada així, crec que únicament pot ésser resposta d’una manera: «Servir, no serveix per res…, i per això, precisament per això, és tan important. Les coses més fonamentals de la vida, no serveixen de res.» I, per dir-ho com els Rollings Stones, és només poesia, però ens agrada…, ens fa bategar més de pressa el(s) cors, ens eixampla el(s) pensament(s), ens desvetlla les passions, ens arbora els sentiments i ens il·lumina el món —els mons, en realitat.

Tanmateix, si encara hi ha qui segueix creient que només el que és útil és interessant, si té la bona pensada d’endinsar-se en els bells i punyents versos de Més amunt que les flames (Plus haut que les flammes), de Louise Dupré, Cafè Central / Eumo Editorial, traduït per Lídia Anoll, comprovarà, des de la primera ratlla —“El teu poema sorgí / de l’infern”— que la poesia potser no és —o pot ésser—, exactament, útil, però sí que és —o, almenys, pot ésser— necessària.

Necessària, d’entrada, per a la pròpia autora, que quedà pregonament trasbalsada en visitar els camps d’extermini polonesos d’Auschwitz i Birkenau i li va caldre un temps —“els estralls del foc / en la teva mirada / van arribar / fins a l’esgotament”; “vas anar a classe / a l’ombra del diable // molt abans d’aprendre a pronunciar un infern // que encara fumejava sota les consonants terribles / del seu nom”— per pair aquella dolorosa, insuportable experiència— i per a expiar-la, catàrticament, a través de la poesia.

Una catarsi que, per fortuna, no és tant individual, sinó col·lectiva; no (o, per ésser més precís, no només) de la poetessa quebequesa —“no estàs sola”— sinó de la humanitat, de la humanitat sencera: amb el poemari no tan sols purga el seu dolor —i el seu dol, dos conceptes inescindibles, en aquest llibre—, sinó el dolor dels homes i de les dones d’arreu, que ella i les seves paraules representen: “com si el món de sobte / se’t carregués a les espatlles / amb els seus ses biberons trencats”.

D’aquests homes i dones que, des de l’albada dels segles —“la Terra ha conegut / més desastres que no pas benediccions”— han nascut i viscut entre dolors, perquè“es tracta del món i de la seva follia”, i, per tant, quan tens, “al teu costat” un infant “que no esperaves”, que ha “nascut del dolor / com d’una història / despietada”, un infant que “de vegades plora / amb tota l’ànima”, quan tu el que voldries és “veure’l / riure / amb tota l’ànima”, el que et cal saber és si has fet bé —més enllà de si és just o no— duent-lo al món.

El gran dubte, incomportable, no és, doncs, si, com afirmava Adorno,écrire un poème après Auschwitz est barbare” sinó, el que és molt més greu, molt més dramàtic, molt més insofrible —amb major raó, per les mares, que els han dut al ventre—, si no és una barbaritat dur fills al món, quan el dolor és, potser, la constant més fixa i immutable de tota la història de la humanitat: “la història és lletja / i ho saps // la història és rapinyaire”.

Perquè el llibre de poemes de Louise Dupré parla dels horrors dels camps de concentració hitlerians — “a Auschwitz exterminaven infants”—, però (i ací rau una bona part de la seva grandesa) no parla, només de la bàrbara follia genocida nazi, sinó, metafòricament, de totes les barbàries, del Mal i del Dolor, en general, com a concepte: “tot aprenent la lliçó del bé i del mal”. I, per això, precisament, són ineludibles les sovintejades referències bíbliques, més o menys explícites —“aquell infant / salvat de les aigües”; “criatures // nascudes d’una mica d’argila / i d’una costella”—, perquè el Mal, el Dolor (i el consegüent temor) ens han acompanyat des de l’albada dels segles: “és molt antic /el teu dolor”.

Un temor que s’acresqué fins a uns límits insofribles —“l les mares no saben / quin estrall / matarà els seus fills”— quan la poetessa va veure (i nosaltres ho fem ara a través de les seves paraules) amb els seus propis ulls ““un infern d’imatges / que furgaven la pols / dels forns”, on fills / […] no han sobreviscut / als seus botxins”, i, per tant, necessiten creure —“les mares tenen fe”, els cal “dibuixar / brolladors d’aigua viva // gats que neixin set vegades de les seves cendres”; els cal disposar de “càlculs verticals / per reposar el dolor”, els cal, si no volen (acabar d’)embogir, bastir “ponts llevadissos, illes / improbables // escales que duguin més amunt que les flames”.

I no pas per elles, sinó per als seus fills i per als que vindran —“necessitem jardins d’infantesa per sacsejar el present”—, perquè, per més que saben que cerquen “una resposta / que no arriba”, que a elles ni els arribarà ni els servirà, no deixaran de buscar-la fins que no trobin, allà on sigui i com sigui, “un port per prometre / a l’infant vora teu // una aigua per a la set / i les paraules”.

Perquè, malgrat que aquest sobresdolor —per dir-ho en el tan escaient mot d’Ausiàs March— tan punyent que li va suposar el xoc que va rebre a d’Auschwitz i Birkenau, malgrat que la commoció i el trasbals decisiu que li va suposar el que hi va veure, amb “amb els ulls abrusats”, que la van dur primer al mutisme, necessitava explicar-ho, necessitava dir l’incidible, necessitava xopar la ploma al cor per expressar-ho, per compartir —tot fent i fer com-patir— les emocions irrefrenables que va sentir.

I ho necessitava perquè “la memòria dels morts” li ho exigia, però, sobretot, perquè “l’infant és una set d’or / que esquitxa el paisatge // t’arrossega [i] t’obliga / a caminar”, i et fa “somoure / les parets indestructibles / de la teva por”, perquè “en els teus braços / hi ha l’infant que et mira // i sense ser valenta / esdevens una dona / de coratge // una dona de finestres obertes // capaç de desbordar / el dia”; perquè una sola carícia / de l’infant // pot desarmar / ni que sigui un instant / el món i el seu dolor”, i per ell, i només per ell, “oblides / la interminable llista de les fogueres // […] aferrada a la idea / que no és massa tard / per a l’impossible”.

I el resultat, aquest llibre de pomes incisiu escrit amb mots senzills —“les paraules en caiguda lliure / en cada imatge”—, nets, clars —“capaç / de fabricar claror”—, sorgit de la visió directa de l’infern —“camps, camps d’extermini, cadàvers / i els cossos dislocats”—, que t’emmudeix i t’aclapara mentre el llegeixes, acaba essent, per més difícil que pugui semblar creure-ho, un preciós, coratjós i esperançador —“perquè ve de tan lluny / que creus / ens els miracles”; “en tens prou amb un caminet / obert en la foscor / […] una subtil lluïssor que faci / dansar les ombres”; “tu danses // amb l’infant i l’esperança boja”— cant a la vida: la vida és la vida”; “la vida és pertot”; “un misteri / que t’implora / tot rient / que continuïs / dansant”.

Podria, per descomptat, seguir oferint-vos la meva visió d’aquest poemari, ja que és tan infinit com inexhaurible, i a cada nova lectura creix més i més, però crec que el millor que podeu fer, és deixar, ara mateix, aquesta anàlisi meva —en comparació i per força, maldestra i limitada— del poemari de Louise Dupré i capbussar-vos-hi. Us deixarà petja. Us ho ben garanteixo.

dimarts, 6 de desembre del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Cròniques literàries

Presentació de Més amunt que les flames, de Louise Dupré

La poesia quebequesa i la catalana s’agermanen a Terrassa

Antoni Clapés torna a la Llibreria la Temerària, de Terrassa, pocs dies després d’haver-hi estat, en aquesta ocasió, per presentar un llibre de poemes tan bell com estremidor, Més amunt que les flames (Plus haut que les flammes), Cafè Central / Eumo Editorial, de la poetessa quebequesa Louise Dupré, una obra de lectura lenta, que et deixa clavat a la cadira, que cal anar paint a poc a poc, que posa de manifest que la poesia, quan assoleix alts, zenitals nivells de qualitat, esdevé l’art literària suprema.

L’acompanyen l’autora, una d’aquelles persones que desvetllen una simpatia immediata, amb una congènita afabilitat i una natural discreció, amb un aire de sorpresa i agraïment, misteriosament mesclat amb bondat i amb seducció, que només tenen les persones que veuen —i viuen— més enllà de l’evidència, més enllà de les ànimes, i la traductora al català del llibre, la terrassenca Lídia Anoll, qui saluda als nombrosos —les nombroses, hauríem d’escriure, segurament, car les dones són (immensa) majoria— assistents amb un entusiasme tan diàfan que qualsevol diria que són ells qui li fan el favor de fer-li costat.

Una vegada l’Àlvar Masllorens, el responsable, junt amb la Cristina, que la Temerària hagi esdevingut amb poc més d’un any un dels centres culturals de la cocapital del Vallès Occidental, ha presentat els tres membres de la taula, pren la paraula Antoni Clapés, l’editor del volum. Com a introducció, explica el gran canvi que va produir-se al Quebec als anys seixanta del segle passat, quan fou capaç de deixar enrere el llast del seu extrem conservadorisme, principalment religiós, i esdevenir un país —“un petit, meravellós, país, del qual en sento una certa enveja, quan el vaig a visitar”, són, literalment, les seves paraules— agradabilíssim.

Louise Dupré (© imatge, Markus Furgber, 2016)

Un país, comenta, amb el qual ens sentim tan identificats per raons polítiques i culturals. “Polítiques, i aquesta és una de les raons de la meva enveja, perquè han dut a terme dos referèndums d’independència; culturals, perquè, ells com nosaltres, tenen —i entenen— la defensa de la llengua com a buc insígnia, i en fan un element de cohesió.” Una cultura en la qual la poesia hi té un paper predominant, una poesia on les dones han ocupat, des de fa un temps, una posició capdavantera.

“I, si no al davant de totes elles, gairebé, s’hi ha situat Louise Dupré. Una posició que ha consolidat, encara més amb aquesta obra, que va obtenir el Grand Prix Québecor del Festival Internacional de la Poesia 2011, així com el molt distingit Prix du Gouverneur Général 2011. Traduït a l’anglès i al castellà, en aquest segon cas amb el títol curiós de Más alto que las flamas, és un llibre esplèndid que, tan aviat ens el va oferir la Lídia, vam considerar un privilegi poder-lo incloure en la nostra col·lecció Jardins de Samarcanda. Un llibre que parla d’Auschwitz, però, sobretot, de la vida; de la vida que s’imposa, i ha d’imposar-se per damunt de tot.”

Intervé a continuació la traductora, visiblement emocionada, per comentar que, no tenint costum de traduir poesia, sinó narrativa, no s’havia plantejat traslladar al català el poemari, però en conèixer l’autora i entaular-hi una molt ferma relació d’amistat, en ocasió d’una de les habituals trobades —“d’anada i tornada: alguns poetes quebequesos ens visiten i alguns catalans els visiten a ells”— d’intercanvi entre poetes quebequesos i començar la traducció, es va sentir tan impactada i implicada que es va dir: «I per què no ho intento?». En proposar-li a l’escriptora quebequesa, ella ho acceptà amb un fervor que ben aviat se li encomanà.

“Hi he passat moltes, moltes hores, tantes que no sabria ni comptar-les, ha estat una experiència magnífica, intensa, que m’ha permès, per un costat, reforçar la meva relació amb la Louise i, per un altre,  aprofundir fins uns límits que creia impossibles el coneixement d’aquest poemari que parla del mal, de tots els mals del món. Un llibre escrit amb molta senzillesa, no espereu trobar-hi paraules complicades, però que arriba molt i molt endins. Un llibre que, d’alguna manera, per la seva estructura, és més una novel·la, un roman, que no pas un poema.”

Louise Dupré i Lídia Anoll (© imatge, Markus Furgber, 2016)

Explica que el que més li ha costat a l’hora de traduir-lo, o, més aviat, de dur a terme les enèsimes revisions o retraduccions del text, ha estat, precisament respectar la musicalitat, el ritme i la fluència del text, atès que mots com “ce” o “cette” sonen molt suaus, en francès, mentre que “aquest” o “aquesta” sonen molt més durs, el mateix que succeeix amb l’equivalència entre “car”, que llisca molt bé, en l’idioma original, però no tant com ho fa “perquè” en català. Li va caldre, doncs, demanar molt sovint l’opinió de la poetessa per assolir una traducció el màxim de fidel possible. “Per fortuna, les facilitats de comunicació que permet la informàtica actual hi ha ajudat molt: sense la col·laboració, quasi permanent, de la Louise, m’hauria costat molt i molt més sortir-ne’m”.

Cedeix el seu torn a la poetessa, que inicia la seva intervenció dient, en un català més que acceptable, que li sap greu no parlar en aquest idioma, per passar-se tot seguit al francès, llengua en la qual durà a terme la resta de la seva intervenció. Un francès tan pausat, tan ben modulat, tan diàfan, amb un to de naturalitat tan autèntic que fa la impressió que, fins els assistents que no tenen l’hàbit de parlar-lo i de llegir-lo, l’entenen.

Abans de res, vol agrair la càlida acollida que ha rebut a Catalunya —« Ce pays tan semblable au Québec, que je sens déjà un peu mien »—, on se sent tan còmoda, així com les paraules de l’Antoni Clapés i les de la Lídia Anoll, de qui diu que no tan sols ha fet una traducció magnífica del seu llibre de poemes, sinó que li ha servit de molta ajuda en l’edició francesa; edició on ha recollit algunes de les seves propostes, gràcies a que, de tant treballar-hi, la Lídia se’ls coneix gairebé com ella, tant que està convençuda que si no el podria recitar tot de memòria, llarg com és, ben poc n’hi deu faltar.

Antoni Clapés (© imatge, Markus Furgber, 2016)

Indica que era un poemari que tenia ben clar que havia d’escriure, que havia de parlar del dolor, del mal, però també, i sobretot, de la vida, d’aquesta vida —i de la dels infants— que han d’alçar-se, necessàriament, “plus haut que les flammes”, però que després de visitar Auschwitz i Birkenau i veure, en una vitrina del museu, els vestits i el biberó d’un nadó (« leurs petits manteaux, leurs robes / et ce biberon cassé / dans une vitrine ») assassinat, escriure se li va fer molt i molt costa amunt, fins al punt d’arribar a creure que —« “écrire un poème après Auschwitz est barbare”, disait Adorno » no tan sols no podria escriure mai més el llibre que s’havia proposat, sinó cap altre.

Però que, al cap d’un temps, malgrat el dolor que li provocava, es va imposar a ella mateixa escriure’l, perquè sinó no tornaria a escriure, perquè calia escriure sobre allò, perquè calia explicar el mal, el mal en general, i no únicament el d’Auschwitz i el de Birkenau; perquè calia parlar d’aquest mal que ens ha acompanyat al llarg dels segles, i per això al seu poema hi ha tantes referències, més o menys clares, més o menys explícites a històries bíbliques; referències que, sovint disfressades de quotidianitat, no tots els lectors identificaran, perquè el mal del nazisme és una pervivència i un exemple, segurament el que recordem més, del mal que arrosseguem des del bressol de la humanitat.

Volia escriure’l, i es va forçar a fer-ho, en primer lloc com una mena d’exorcisme, que l’alliberés, en la mesura del possible, d’aquella imatge que li va causar una tan pregona commoció però, per damunt de tot, per convertir-lo en un clam o un cant a favor de la vida, a la voluntat de seguir endavant, d’invocació poètica que commini la humanitat, representada pels infants, a no abaixar els braços, al contrari, a lluitar, a donar-ho tot, a seguir llaurant ben dretes les llavors de l’esperança en el futur, en un futur millor; en un futur “que t’implora / tot rient / que continuïs dansant” —« qui t’implore / en riant / de continuer à danser ».

La presentació es clou amb la lectura d’alguns extrets del poema —del seu inici, que una vegada l’escoltes se’t queda clavat a dins com el clau del poema de Rosalía de Castro, i d’un versos de la meitat i de l’estremidor, inoblidable final; en primer lloc en la llengua original, en la mel·líflua veu de l’autora; en segon, de la traducció catalana, en la delicada de la traductora. Un instant d’aquells que, si fes falta, per ell sol, ja justificaria tota la vetllada.

dijous, 1 de desembre del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons