Categories
Notes de lectura

La meva (modesta) orientació literària per Sant Jordi

Per més que enguany se’m faci un xic més difícil —el fet d’haver estat escollit per Catalunya Ràdio i Núvol un dels 10 Dracs de Sant Jordi m’impedeix, si vull evitar les suspicàcies de prevaricació, nepotisme i narcisisme, decantar-me per cap de les creacions literàries dels meus nou companys i companyes (la qual cosa no em pot saber més greu)— no vull deixar passar l’avinentesa per fer, d’entre les publicades al llarg dels 12 darrers mesos que he tingut el plaer de llegir, una selecció de les obres que, segons el meu modest parer, són més recomanables.

Com és habitual, les ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.

 Novel·la

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura.

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents.

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès
que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): una obra difícil de classificar —novel·la?, llibre de memòries?, assaig d’interpretació històrica?, exploració de la naturalesa humana, tot això, alhora, i bastant més?— que ateny la universalitat de la millor (i, potser, l’única possible), des del localisme, des del jo particular que és el símbol del nosaltres.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os no tan sols de la història del segle XX —catalana, espanyola i universal— sinó de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet.

Els germans Karamàzov, Fiodor Dostoievski (Club Editor, novembre 2014, traducció Joan Sales i Arnau Barrios). Més, molt més, que una novel·la; una de les millors mostres de l’alçada sublim que pot assolir la literatura quan es combinen, en una sola persona, el do de l’escriptura i el coneixement més pregon i indiscutible de l’essència de l’ànima humana. Un d’aquells selectes llibres que pots llegir mil i una vegada i que, lectura rere lectura, es va fent més i més gran, et va donant més i més, que mai no acabaràs de descobrir ni de gaudir del tot.
Si hi hagués llibres imprescindibles —que no hi ha ni convé que n’hi hagi: la lectura és, per damunt de tot, un acte de llibertat— aquest en seria un.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, ofereix una gran recompensa.

También esto pasará / També això passarà, Milena Busquets (Anagrama Editorial, gener del 2015) / (Ara Llibres, gener 2015). Una bona demostració que no hi ha cap raó per la qual èxit de vendes i qualitat literària siguin realitats contraposades. Un retrat, o més aviat metàfora, dels fills i filles de la gauche divine, marcats a foc per les seves circumstàncies que, encomanats per la Síndrome de Peter Pan, acaben rebent l’arribada del seu vaixell al port del món adult gairebé com un naufragi desolador. Però, sobretot, l’esplèndida i inoblidable, trasbalsadora carta de comiat d’una filla a la seva mare.
Una magnífica obra literària, que ha assolit el miracle de convertir la vivència en creació artística, en obra d’art; ha transformat el que era particular en universal.

Narrativa

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”.

 Dietaris, memòries, epistolaris

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Joseph Roth i Stefan Zweig (Acantilado, novembre 2014), traduïda per Eduardo Gil Bera i Joan Fontcuberta. Una obra que ens brinda l’oportunitat de fruir d’una visió de primera mà de com pensaven i com vivien aquests dos grans autors de la llengua alemanya. Al mateix temps, la història d’una gran amistat; d’una amistat, pràcticament una fraternitat, entre dues persones ben diferents, sorgides d’ambients socials oposats, que, potser per això mateix, per la seva complementarietat, es van mantenir unides molts anys.
Un magnífic exemple del major valor que pot tenir un epistolari, el de l’autenticitat, el de despullar-se espiritualment davant del seu corresponsal i mostrar-se tal com hom és.

 Poesia

Poesia Completa, Blai Bonet / Obra poètica completa, Eudald Puig, (Edicions de 1984, novembre 2014) / (Cubret Edicions, febrer 2015). Dues immillorables oportunitats de descobrir (o re-descobrir, atès que la poesia és, segurament, l’art literària més sublim, però també la més dissortadament negligida) dues veus de primera categoria de les lletres catalanes, que ens van deixar unes obres que van prenent més vàlua cada dia.
Dues edicions molt acurades, des de tots els punt de vista, que posen de manifest per que als editors editors publicar poesia no tan sols no és un suïcidi, sinó la més meravellosa manera d’apostar alhora per la cultura i el país.

Assaig
Les incerteses, Jaume Cabré (Edicions Proa, febrer 2015) Un pregon anàlisi sobre l’escriptura i sobre les condicions més escaients per dur-la a terme —l’aïllament, el silenci, la introspecció, la lectura…— i, el que és molt més important, quins són els elements que permeten diferenciar allò que és literatura d’allò que no ho és; d’allò que és un pur i simple entreteniment.

Si voleu descobrir (alguns d)els misteris de la (seva) creació literària —no dic secrets, perquè (segurament) l’únic secret de la literatura és treballar i, sobretot, voler escriure— no us deixeu perdre aquest llibre.

dimarts, 21 d’abril del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

Els llibres del 2014, una tria (personal)

Triar sempre suposa trair. I més encara quan resulta materialment impossible llegir tots els llibres que es publiquen a Catalunya en un any. Ni tots els col·laboradors del Núvol plegats no ho aconseguiríem, si ens dediquéssim només a la literatura.

És per això que qualsevol tria ha d’ésser, per força, limitada; i, en conseqüència, no tan sols millorable, sinó fal·lible per definició.
Tanmateix, malgrat tots els malgrats, creiem que és bo oferir als lectors la nostra (subjectiva, personal i intransferible) tria dels llibres que més ens han agradat entre els que hem tingut el privilegi de llegir.
Podríem, també, per descomptat, afegir-ne una de la dels que menys ens han agradat, però entenem que sempre és preferible construir que no pas destruir, així que…
Els ordenem, estrictament, per ordre cronològic (i sense distingir gèneres, atès que la bona literatura els supera tots).

L’última nit / Això és tot, James Salter (L’Altra Editorial, febrer 2014) / (Editorial Empúries, març 2014), traduïdes per Alba Dedeu / Ferran Ràfols Gesa: dues mostres magnífiques —si els contes són grans, la novel·la encara ho és més; i a la inversa— d’un escriptor esplèndid, amb un estil directe i entenedor, dotat d’un gran domini lingüístic, que ens brinda pinzellades d’una prosa poderosa, que et captiva i se t’endú a una terra incògnita, a un no mans land literari desconegut, sense normes ni fronteres preestablertes, on tot està per fer i tot és possible.
En acabar-les sentireu aquella irremeiable sensació de pèrdua que, paradoxalment, només provoquen les obres que ens atorguen el privilegi de compartir una vida de ficció —en aquest cas, unes, moltes vides— que ha transformat la nostra.

Certesa de la llum, Laia Llobera (Labreu Edicions, març 2014): una poesia ambiciosa i exigent, tant des del punt de vista temàtic com formal, mitjançant la qual, tot interrogant-se a ella mateixa, interroga el món. Una autora que mira cap enfora des de dins i cap a dins des d’enfora; que es proposa “indagar”, anar més enllà, que vol arribar al fons de tot; que malda per aprehendre, servint-se de “l’alquímia del llenguatge”, la substància o l’essència. Fragments, tasts, petites clarors, perquè l’essència, per definició, és inabastable —i indefinible.
La constatació que hi ha veus noves en la nostra poesia que no tan sols saben molt bé què volen dir sinó, sobretot, com i perquè volen dir-ho.

Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman,(Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, març 2014), amb traducció d’Àngels Llòria: una nova mostra de la destresa literària del magistral creador de Vida i destí, que no tan sols sap —i d’allò més bé— escriure i explicar històries interessants sinó que, el que al capdavall és molt més rellevant a l’hora de bastir una creació artística de veritat, sap “descobrir el més recòndit dels secrets a l’interior de les ànimes humanes”, arribar al “moll de l’os de la vida”; és conscient que únicament som persones mentre permetem que la sang segueixi circulant amb empenta per les nostres venes.
Una molt encertada selecció de relats d’un dels hereus dels més insignes autors d’un país que ha donat referències inexcusables de les lletres universals.

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura. 

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents. 

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home que se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): és una novel·la?, un llibre de memòries?, un assaig d’interpretació històrica?, una pregona i insospitada exploració de la naturalesa humana? És tot això —i alhora i bastant més— però classificar-ho seria reduir-lo. N’hi ha prou amb dir-vos que aquesta esplèndida obra de l’autor egarenc és un viatge existencial a la recerca de les seves arrels —familiars, històriques, geogràfiques i nacionals.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014, traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet. 

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”. 

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, brinda una gran recompensa.

dimecres, 31 de desembre del mmxiv

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d’Emma, Jane Austen

* Allò que en la joventut es pot tolerar, en la vellesa resulta detestable.
Jane Austen, Emma, Adesiara Editorial, 2014, pàg. 39)

* What is passable in youth is detestable in later age.
 Jane Austen, Emma)

* Una meitat del món és incapaç d’entendre els plaers de l’altra.
 Jane Austen, EmmaAdesiara Editorial, 2014, pàg. 100)

* One half of the world cannot understand the pleasures of the other.
 Jane Austen, Emma)

* Hi ha persones que, com més coses fas per elles, menys fan per elles mateixes.
 Jane Austen, EmmaAdesiara Editorial, 2014, pàg. 113)

* There are people, who the more you do for them, the less they will do for themselves.
 Jane Austen, Emma)

* La felicitat quotidiana de la vida domèstica [depèn de menudeses].
 Jane Austen, EmmaAdesiara Editorial, 2014, pàg. 145)

* The daily happiness of private life depends […] of [little matters].
 Jane Austen, Emma)

* Quantes vegades no arruïnem la felicitat a costa de preparatius, preparatius absurds!
 Jane Austen, EmmaAdesiara Editorial, 2014, pàg. 316)

* How often is happiness destroyed by preparation, foolish preparation!
 Jane Austen, Emma)

* La més encantadora i la millor de totes les criatures, perfecta malgrat totes les seves imperfeccions.
 Jane Austen, EmmaAdesiara Editorial, 2014, pàg. 534)

* This sweetest and best of all creatures, faultless in spite of all her faults.
 Jane Austen, Emma)

* Els petits detalls […] només són interessants si els explica una dona.
 Jane Austen, EmmaAdesiara Editorial, 2014, pàg. 583)

* The minute particulars, which only woman’s language can make interesting.
 Jane Austen, Emma)

Traducció d’Alba Dedeu

Categories
Notes de lectura

Lady Susan i Emma, Jane Austen

No crec que hi hagi gaires dubtes que Jane Austen posseeix un gran nombre d’admiradors, tant arreu del món com a casa nostra, que llegeixen les seves obres amb passió i interès. Tanmateix, pels motius que sigui —per la connotació negativa que tenen les novel·les romàntiques, pel seu ambient ociós i semiaristocràtic, oblomovià, per la seva accessibilitat (no vull pensar que pel simple fet d’ésser dona…)—, potser no se l’acaba de considerar del tot una autora de primera línia, quan, des del meu modest punt de vista, bé ho mereixeria.

Escassos són els autors o autores com ella que ens permeten el luxe d’escollir, a ulls clucs, qualsevol de les seves obres amb el convenciment que passarem una estona deliciosa llegint-les. Al llarg de l’agost teniu, benvolguts i benvolgudes lectores, la possibilitat de fer passar la prova de la validació a aquesta afirmació meva mercès a la benaurada coincidència de la publicació, els darrers mesos, de dues de les seves novel·les, que restaven inèdites en català.

En primer lloc, Nørdicalibros, editorial madrilenya a la qual donem la més cordial benvinguda a la nostra llengua, presentà el maig Lady Susan (Íd.), amb traducció d’Alba Dedeu i il·lustracions de Javier Olivares, una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja: la figura de la seva protagonista et perseguirà, un cert temps, dins del teu cervell, recomponent contínuament la xarxa de les seves intrigues i contra-intrigues i, per poca atenció que li hagis prestat, prendrà el relleu i la força d’una figura mítica, d’un paradigma d’un caràcter vital.

El d’un arter i glacial esperit femení —“inexcusablement calculadora i egoista” (pàg. 17)— inamovible que,valent-se de les seves “habilitats perverses”, (pàg. 130), i de tot el conjunt d’estratagemes que coneix a la perfecció —“els ardits d’aquesta dona sense principis m’exasperen” (pàg. 32)—, no s’aturarà davant de res —“el meu desig de domini potser no havia estat mai tan ferm”, (pàg. 38)—fins a aconseguir els seus objectius: “la innocència mai no resulta, en afers amorosos” (pàg. 68).

Les seves víctimes propiciatòries seran, no cal dir-ho, aquelles bestioletes, altrament anomenades homes —segons Austen,connaturalment ingènues, si no ximples del tot (només cal pensar en l’inoblidable Mr. Bennet d’Orgull i prejudici)— que tant i tant s’adeqüen a la seva necessitat de control i submissió: “li tinc afecte: és tan senzill fer-li fer el que una vol” (pàg. 22); “hi ha alguna cosa agradable en uns sentiments que es deixen modelar amb tanta facilitat. […] resulten molt convenients quan hom vol influenciar les passions d’altri” (pàg. 102).

Una novel·la senzilla en aparença, que llisca amb suavitat (en gran part, mercès al gran encert en la traducció, com comentaré més endavant), però d’una enorme complexitat tècnica —tant Lady Susan com la senyora Vernon, una rival molt més temible del que mai hauria arribat a imaginar, com felines Penèlopes defensant-se de panxa enlaire, es veuran obligades a anar teixint i desteixintuna vegada rere l’altra els seus plans, per evitar el triomf de l’oponent—, i explicar una trama tan intricada i en canvi constant exclusivament mitjançant cartes, sense que en resulti una madeixa formal indesxifrable, requereix un mestratge lingüístic i literari formidable, i la creadora de Seny i sentiment se’n surt excel·lentment.

Si ja resulta prou sorprenent —per no dir preocupant— per a la nostra salut cultural que no hagi existit fins ara una traducció catalana de Lady Susan, que tot i ésser una obra de joventut demostra una maduresa gens insospitada, ho és, almenys doblement,que succeís el mateix amb la que és considerada una de les seves grans obres: Emma, de la qual tan sols comptàvem amb una versió abreujada publicada per Editorial 3 i 4.

Venturosament i benaurada, una editorial amb tant de criteri literari com amb consciència de país anomenada Adesiara, que s’ha proposat anar omplint amb paciència el munt d’imperdonables llacunes literàries que tenim, la qual cosa mai no li podrem agrair prou, haver-la posada en mans de la mateixa traductora, la va fer arribar a les llibreries el mes de juny.

I ens n’hem de felicitar —a banda de perquè cal fer via també en aquests terrenys, si no ens conformem amb un país nou, sinó amb un de millor (que és, crec,del que es tracta)— perquè aquesta crucial història de “L’Emma Woodhouse, bonica, intel·ligent i rica, […] [que] havia viscut gairebé vint-i-un anys al món amb ben poques coses que l’angoixessin o la irritessin”, com exposa el seu premonitori primer paràgraf, “la més encantadora i la millor de totes les criatures, perfecta malgrat totes les seves imperfeccions” (pàg. 534), no és únicament una novel·la de pes per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines, sense comptar-hi les notes— sinó pel seu valor literari.

Tant és així que, malgrat que el seu argument resulta un xic més previsible del que hom desitjaria, sobretot si ha tingut l’exquisit plaer de degustar les altres obres de l’autora, i que el seu final és potser fins i tot massa feliç —“allò que havia de passar i que calia que passés” (pàg. 597)—,és un d’aquells clàssics que podria recomanar amb els ulls tancats a totes aquelles persones que no poden desenganxar-se del televisor quan s’hi emet un serial i, en canvi, mai no se’ls acudirà dedicar una estona similar a llegir.

I els ho recomanaria perquè no podria estar més convençut que hi sortirien guanyant, si ho provessin, perquè Emma té, sens dubte, molt de serial, no hem d’oblidar que es publicà inicialment en tres volums, però d’un nivell, d’una qualitat i, el que és bàsic, en aquesta mena de llibres, un interès molt,  però que molt major que no pas els plumbífers, poc imaginatius i reiteratius que ens acostuma a servir la televisió.

Atès que, al contrari d’alguns guionistes de serials, Austen no tan sols sabia escriure, i magníficament, sinó bastir una història mil·limètricament pautada, que et roba el cor així que l’emprens, que va esdevenint més i més addictiva a mesura que avances, poblar-la amb personatges de gran força i caràcter —alguns d’ells, teòricament secundaris, com la senyoreta Bates (el seu diàleg, o més aviat monòleg, que gairebé gosaria qualificar com a prejoycià, de les pàgines 289 i ss. és tan enlluernador que ja valdria per ell sol tot el llibre: llegiu-lo, i fruïu-lo, almenys un parell de vegades)— inoblidables, d’aquells que deixen petja, que segueixes assaborint, com una amorosida reminiscència proustiana, una vegada has clos el llibre.

I aconseguir això —o, més aviat, seguir aconseguint-ho dos-cents anys després— explicant una història protagonitzada per persones amb “una vida dedicada a l’ociositat i el plaer” (pàg. 184), que tenen “cinc fills i un nombre adequat de mainaderes” (pàg. 114), capaces de “declarar que organitzar un ball a porta tancada, si no es podia seure a menjar, era una violació infame dels drets dels homes i les dones” (pàg. 102) —i en aquest punt, la capacitat d’Austen per a l’apunt càustic, un dels seus dots més punyents i agraïts, es palesa de nou—, que passa la seva existència aïllada en una població com Hartfield, caracteritzada per “la rutina dels dies” (pàg. 319), té un mèrit incalculable.

El d’una autora de primer rang, que s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria, fins i tot d’intel·lectuals tan exigents com Virgina Woolf, que, en Una cambra pròpia, asseverava: “Potser, el miracle major de tots [és que] al voltant de l’any 1800 hi hagué una dona que escrivia sense odi, sense amargor, sense por, sense protestes, sense prèdiques […], tal com escrigué Shakespeare […];les ments d’ambdós superaren tots els obstacles; […] i per aquesta raó Jane Austen impregnà cada paraula que va escriure, com ho féu Shakespeare.”*

No voldria enllestir l’anàlisi fent un esment especial a la tan acurada, flexible, fluida i, per tant, llegidora traducció d’Alba Dedeu, indubtablement un dels aspectes més destacables de les dues novel·les. Alliberant-se —i alliberant-nos: gràcies, Alba!— d’arcaismes i encarcaraments no ja innecessaris, sinó contraproduents —d’àdhucs, llurs i similars; tan del gust d’un dels seus il·lustres predecessors (verbigràcia, Jordi Arbonés)—, però, i és ací on la seva perícia es posa diàfanament de manifest, mantenint el sabor i l’aroma dels anys en què transcorren —“em va llevar la capacitat de parlar amb claredat” (Lady Susan, pàg. 114)—, ens fa, si això és possible, encara més plaent i deliciosa la lectura.

divendres, 1 d’agost del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

* “Perhaps, the chief miracle [it’s] here was a woman about the year 1800 writing without hate, without bitterness, without fear, without protest, without preaching. That was how Shakespeare wrote, […]; the minds of both had consumed all impediments; […] and for that reason Jane Austen pervades every word that she wrote, and so does Shakespeare.

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Lady Susan
Fes “clic” aquí.
Emma
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

Els papers pòstums del Club Pickwick, Charles Dickens

Ja ens temíem que aquest país petit nostre, escanyat per la doble plaga de la crisi i el colonialisme —que han acabat convertint la cultura en el més prescindible dels luxes— balafiés l’oportunitat de celebrar com cal el segon centenari del naixement d’un dels més grans novel·listes de la història, quan, tot d’una s’ha produït un d’aquells rars miracles que tan sols tenen lloc molt de tard en tard: la publicació, en edició conjunta d’A Contravent i Traduccions inèdites, d’una nova traducció d’Els papers pòstums del Club Pickwick, (The Posthumous Papers of the Pickwick Club), de Charles Dickens.

Disposant com disposàvem de la versió de Josep Carner del 1934, que compta amb una aura de versió canònica, quasi intocable —“Dickens traduït per Carner és dues vegades Dickens”, s’havia arribat a dir— l’editor, al seu bloc, es pregunta: “un altre Pickwick és possible?” El traductor, al seu web, hi respon afirmativament, raonant-ne els motius. Nosaltres, modestament, concedim amb ell: no tan sols és possible sinó, almenys, convenient.

No pas per demèrit de la versió del colossal poeta barceloní —tot i que, en algun moment, faci més aviat la impressió que “Dickens traduït per Carner és dues vegades… Carner!”— sinó perquè, venturosament, ja hem superat la necessitat de salvar-nos els mots que convertí la majoria de les seves traduccions en honorables tasques de preservació lingüística, que dificultaren que la prosa àgil i llegidora de l’autor de Conte de Nadal fos conservada sempre amb la deguda fidelitat.

Deixant de costat aquests aspectes meta literaris, és probable que el primer que sorprengui al lector habitual del immens novel·lista anglès —si és que una tal beneïda espècie existeix a casa nostra—, en submergir-se en aquesta voluminosa obra és el seu caràcter humorístic, tan allunyat de la imatge que recordem dels seus llibres més coneguts (Oliver Twist, David Copperfield o Grans Esperances): la llàgrima, ha estat substituïda per la rialla; la tragèdia, per la comèdia.

En comptes de seguir les petges d’Èsquil o de Sòfocles, com podríem esperar, Dickens irrompé en el camp de la literatura seguint les d’Aristòfanes i Terenci: amb una orientació humorística que es burlava de tot i tot ho capgirava: per més que els protagonistes principals de la novel·la formen part de les classes adinerades, són les mitjanes i, principalment, les baixes les que esdevenen nuclears. El servei i classes menestrals —que ostenten el rol dels esclaus en el teatre grec— no només els fan ombra cada vegada que apareixen en escena, sinó que els resolen tots els seus conflictes.

Aquells conflictes, tot i bàsics, les classes altes no són capaços ni d’acarar. Samuel Pickwick, l’insigne president del Club que duu el seu nom, és un Oblómov abans d’Oblómov: una superba encarnació de l’aristòcrata empobrit físicament i espiritual, de l’home superflu, incapaç prendre decisions. Esdevé l’epígon dels tan gloriosos com admirables personatges de les novel·les de Jane Austen. D’aquells inabastables aristòcrates victorians, immersos en la seva ociositat atuïdora i anorreadora, que consumeixen miserablement les seves rendes tot consumint-se ells mateixos.

La societat del primer terç del segle XIX que ens presenten els doctes membres del Club Pickwickià no serà ja la que reflecteix el mirall shakespearià, ans una mostra avant l’heure del callejón del gato de Valle-Inclán: una imatge més real quant més estrafeta i deformada. La corrosiva i implacable sornegueria del geni de Portsmouth, més que no pas descriure-la, duu a terme una anatomia —una brutal i indeleble acta de defunció— de les classes altes de la societat del seu temps, condemnades a ésser substituïdes per la burgesia, que avança sense aturador.

Aquest canvi de centralitat social de la classe dominant, present al llarg de tota l’obra, esdevé encara més palès a les vidriòliques escenes que tenen lloc a les Sales d’Assemblees de Bath (p. 744 i ss), convertides en l’antítesi de les exquisides i honorables festes i celebracions austenianes; en una visió, severíssimament càustica, de l’aristocràcia esguardada des de darrera del mirall burgés: “Gandulejant a prop de les portes (…) hi havia diversos grups de joves ximplets, mostrant varietats diverses de presumpció i estupidesa, divertint tota la gent assenyada de prop seu amb la seva beneiteria i vanitat”.

Segurament és aquesta raó, junt amb la més que palesa inspiració quixotesca, la que induí a Dickens a escollir un home d’edat avançada com a protagonista de l’obra, que ho és tot menys un Bildungsroman convencional. Al contrari, en comptes de tractar-se d’una novel·la de formació —física, cultural i moral, però sobretot existencial— d’un protagonista des de la seva joventut fins a la seva maduresa, ens mostra els catastròfics efectes que provoquen en un home madur i els seus acompanyants gens il·lustrats “els seus viatges (…) per al progrés del coneixement i la difusió de l’aprenentatge” (p. 22).

Tal i com succeeix amb El Quixot, el nen gran que és en realitat l’(anti)heroi dickensià acabarà descobrint, a base d’una interminable successió de patiments provocats per l’explosiva combinació entre la seva arcàdica innocència i la seva invencible incapacitat de decidir, que el seu quest existencial estava fatalment condemnat al més irremeiable dels fracassos.

Què, talment com el seu model, hauria fet millor quedant-se a casa. El destí de tots dos, una vegada afrontat el món exterior, tan desconegut com incomprensible, no podia ésser altre que la mort: física en el cas de l’enfollit hidalgo manxec; espiritual o metafòrica —reclusió en la caseta i l’hortet— en el cas de l’ingenu cavaller londinenc.

 A l’evident ascendència cervantina devem, igualment, la presència del personatge més destacat, emblemàtic i inoblidable de la novel·la: Sam Weller. Com Sancho Panza, el criat de Pickwick —antagonista i alhora imprescindible complement del seu amo— l’acompanyarà fidelment a partir de la seva segona sortida. Si l’escuder del Quixot no entra en escena més que a partir del capítol 7 de la primera part, el servent de pickwickià no serà contractat fins el capítol XIII.

La similitud o el paral·lelisme entre els dos crucials personatges es fa més patent perquè no únicament actuen d’una manera similar i compleixen una idèntica funció —permetre als seus respectius senyors entrar en contacte amb la realitat, esdevenint la seva consciència, posant seny allí on ells llauren desraó— sinó que, mentre Sancho se serveix constantment d’una incessant successió de refranys i proverbis, Sam, el seu sòsies anglès, recorre incessantment a un devessall indeturable de divertidíssimes reflexions: “i espero que la nostra coneixença sigui llarga, com va dir el cavaller al bitllet de cinc lliures” (p. 529); “Només he ajudat a la naturalesa, tal com va dir el metge a la mare del noi, després de causar-li la mort en una sagnia” (p. 979).

Amb tot, no és la quixotesca l’única influència que plana damunt d’Els papers pòstums del Club Pickwick. Alguns referents antics són igualment palpables. A fi d’assolir la seva impagable força irònica, Dickens no dubta en servir-se d’evidents elements paròdics d’obres clàssiques, escandallats, especialment, de la infinita arrel homèrica.

Però no tan sols d’ella: si, per una banda, Samuel Pickwick és una diàfana transposició —satírica, caricaturesca— d’un Odisseu o Ulisses modern, és alhora un Jason rediviu acompanyat pels seus estrafolaris i malastrucs Argonautes (Tupman, Snodgrass i Winkle): “envoltat pels homes que s’havien ofert a compartir els perills dels seus viatges, i que estaven destinats a participar de la glòria dels seus descobriments” (p. 25). Un heroi clàssic que té al seu davant colossals tasques de caire herculi. Portades a l’extrem i ridiculitzades, no cal dir-ho: només deixar enrere el portal de la llar, ja duen a terme la seva primera gesta heroica… barallant-se amb el cotxer!

Un bon exemple de la seva voluntat paròdica és l’inici del capítol II —“Aquell puntual servidor de tota feina, el sol, acabava de sortir i de començar a difondre llum en el matí…” (p. 29)— que calca el clàssic i preclar començament del Cant III de l’Odissea: “Ja el sol deixava la mar de bellíssimes aigües, pujava pel firmament de bronze, fent llum per als déus que no moren i per als homes mortals…”. L’autor de Temps difícils mantindrà la sarcàstica equiparació entre el seu personatge i els déus afegint a continuació: “(…) quan el senyor Samuel Pickwick s’alçà com un altre sol d’entre els seus sons, obrí d’una revolada la finestra de la seva cambra i mirà el món de sota”.

Amb tot, tant o més important que les seves fonts d’inspiració ha estat la pregona petja que Pickwick ha produït, a la seva vegada, en d’altres obres posteriors. En primer lloc, podem rastrejar la seva ombra allargada en Bouvard et Peuchet, una obra molt inferior que Flaubert, en una lletra escrita a Adèle Perrot, considerava que seria —com la seva predecessora— “una mena d’enciclopèdia de la bestiesa humana”.

En segon, i principalment, en el magistral L’idiota de Dostoievski. No hi ha cap gènere de dubte que l’home bo i íntegre que és el Príncep Mixkin li deu molt al personatge dickensià caracteritzat per “una expressió de filantropia universal”, per la “benevolència general” (p. 44), per ésser “la personificació mateixa de la bondat i la humanitat” (p. 113).

En síntesi, podríem dir que és convenient donar la benvinguda a aquesta traducció de Miquel Casacuberta, més fidel a la prosa directa i gens recargolada de l’autor anglès, que permet de nou assaborir el plaer de capbussar-nos en l’hilarant viatge de descoberta que duen a terme dos dels personatges més fantàstics i inoblidables de la literatura de tots els temps: Samuel Pickwick i Sam Weller. Si ens decidim a acompanyar-los, no tan sols aprendrem l’abismal que separa l’humor intel·ligent del que no ho és —l’humor d’allò que pretén ésser-ho— sinó que ens acabarà sabent greu que Charles Dickens dediqués només mil dues-centes pàgines a aquesta magistral obra seva.

© Xavier Serrahima 2o12

 Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 10 de maig del mmxii

Categories
Notes de lectura

Orgull i prejudici, Jane Austen

Un dels debats permanentment obert en el món literari és el dels clàssics: quins són? Quin sentit tenen, avui en dia? Com acostuma a succeir en aquesta mena de qüestions de caràcter general o ampli, la resposta no és —ni pot ésser— una sola. No direm pas que “tants caps, tants barrets”, però gairebé: cadascú de nosaltres pot tenir —més encara: cal que tinguem— la nostra pròpia llista de clàssics. Llista, considerem, a més a més, que no pot ésser ni tancada immutable.

Un d’aquests clàssics que ens pot abellir llegir i rellegir de tard en tard és Orgull i prejudici (Pride and Prejudice), de Jane Austen (Editorial Bambú, Barcelona, 2010), una d’aquelles obres immediatament atractives i addictives que ens pot ajudar a convertir-nos en lectors habituals. Si ens decidim a començar-la, el més probable és que ens resulti quasi impossible deixar-la estar. Tant és així que fins i tot pot arribar a alterar-nos durant uns dies el nostre ritme acostumat d’hores de son.

D’entrada, en una lectura ràpida, epidèrmica o poc atenta —amb major raó encara quan es fa únicament per compromís o obligació, creient que cal complir el deure de llegir els clàssics (que és, sens dubte, la millor manera de balafiar-los i avorrir-los)— pot fer la impressió que es tracti d’una prou interessant però, al cap i a la fi, tan trivial com simple novel·la d’amor.

D’una història d’amor, a més a més, bastant desfasada, per no dir anacrònica, entre dos joves desvagats de l’Anglaterra georgiana, carregats fins a l’absurditat d’orgull i prejudicis, que sembla que no tinguin cap altra obsessió que cercar constantment tres peus al gat —o tot just pentinar-lo—, a fi d’omplir la vacuïtat sense sentit de les seves grises existències, entre burgeses i aristocràtiques.

Tanmateix, si aconseguim alliberar-nos, també nosaltres, d’aquest orgull i prejudici que, massa sovint, ens condiciona com a lectors —“Hi ha novel·les i novel·les”; “Una cosa és la literatura i una altra les novel·letes destinades a les tietes d’en Serrat”, “En literatura, accessibilitat i qualitat són termes incompatibles”— i acarar les obres d’Austen amb una mirada neta i clara, sense partits presos, assaborint-les per plaer i no pas per obligació, el guany que n’obtindrem pràcticament estarà, garantit.

Com bé remarca David Owen a l’epíleg, “De vegades els lectors moderns d’Orgull i prejudici diuen (…) que mai no hi passa res d’important”. Tenen raó, és clar, però obliden que aquesta percepció seva es deu, en gran part, al fet que el patró televisiu i, sobretot, cinematogràfic imperant —més decantat a l’espectacle que no pas a la cultura—ens ha avesat a confondre velocitat amb intensitat, acció incessant amb plenitud; en el fons, quantitat amb qualitat.

Esclaus d’una societat del lleure superficial, desculturalitzada o inculturalitzada, obsedits malaltissament per un horror vacui modern tan exagerat com insensat, hem equiparat la reflexió i el diàleg amb l’ensopiment, hem convertit els moments de calma en sinònim d’avorriment, de pèrdua de temps. En el videoclip trepidant en qual hem transformat les nostres vides no hi ha lloc per als interludis, per a aquell temps que tan sols podem guanyar si el sabem perdre. De la mateixa manera que sembla que només som si tenim, només som si fem, infatigablement.

A les novel·les de l’escriptora anglesa potser “mai no hi passa res d’important” precisament perquè sempre “hi passa” tot. Com succeeix, per exemple, amb les pel·lícules d’Eric Romher, el que els confereix força i atractiu no és tant el que “hi passa” sinó el que “és”, el que “hi ha”. I el que hi ha és, indiscutiblement, tot un món. Un món complet i creïble, curull de realitat i de vitalitat, bastit fins al darrer detall, perfectament recognoscible —gairebé palpable.

En les seves obres, el que ens deixa admirats i sense alè no és pas la velocitat —més sovint que no convindria, agermanada amb la fugacitat (quan no amb la inanitat) —sinó la vastitud, la seva capacitat de crear del no-res —a través de la falsa veritat de la fantasia— un món sencer, complex i per tant contradictori, tant o més real que la realitat mateixa.

Elisabeth, Darcy, Bingley, Jane, els esposos Bennet, Collins o Lady Cristhine, per esmentar-ne només els principals, no són tan sols personatges inoblidables sinó, sobretot, persones de carn i ossos que han cregut oportú refugiar-se durant alguns centenars de pàgines entre les cobertes d’un benaurat llibre. Persones que, si haguéssim viscut al seu temps —sempre i quan, cal dir-ho, haguéssim tingut la fortuna de compartir el seu privilegiat nivell social— ens hauríem pogut trobar pel carrer (o, més aviat, als salons de ball).

Si llegim —o, millor encara, rellegim— Orgull i prejudici tan sols pel goig de fer-ho, la podrem assaborir amb delectació. I, si ho fem amb temps, paciència i atenció, podrem adonar-nos d’algunes de les valuoses característiques que una lectura automatitzada podria haver-nos fet perdre. Tot compassant-nos al ritme i a les necessitats de la novel·la —enlloc de convertir-la en una mena d’absurda cursa d’obstacles que cerca tan sols arribar tan de pressa com sigui possible a la meta— n’obtindrem una més que ben preuada compensació.

En primer lloc, ens sorprendrà descobrir que Austen és una autora enginyosament divertida. Que posseeix una fabulosa capacitat de transformar la ironia en una de les armes de destrucció massiva més devastadores contra els defectes de la societat de la seva època. Amb una subtilesa i una delicadesa excepcional, en ocasions tan fina que pot passar del tot desapercebuda, demoleix sense cap mena de consideració la major part de les bases fonamentals d’un món tan hipòcrita com inamovible.

Segurament n’és un dels millors exemples la cèlebre frase inicial del llibre: “És una veritat universalment coneguda que un home solter, i amb una bona fortuna, ha de necessitar una esposa”.

Tot i que, pel seu caràcter sentenciós, acostuma a prendre’s seriosament, si ens hi fixem bé, prendrem consciència del seu fermíssim caràcter irònic, d’una causticitat que no pot ésser més àcida. En realitat, se’ns està dient exactament el contrari: és —i, sobretot, ha d’ésser— l’únic objectiu en la vida d’un home jove el matrimoni? Hi pensa gaire, en realitat? Té temps de fer-ho, tan enfeinat com està amb els seus passeigs a cavall i les seves partides de cartes, amb el seu dolç i embriagador dolce far niente?

La indubtable càrrega sarcàstica de la frase esdevé encara més acusada —tenyint l’obra sencera d’una corrosiva aroma de sàtira— si tenim en compte que, com anirà posant progressivament en evidència la novel·la, la realitat és exactament la contrària: en cap cas és als homes posseïdors d’un “bona fortuna” a qui els cal una esposa, ans són les dones joves les que “necessiten”, imperiosament, un espòs. Únicament un espòs —fins i tot qualsevol espòs— els atorgarà no tan sols una garantia pecuniària, sinó també un sentit a les seves buides, subordinades i insubstancials existències femenines.

Realitat que emfatitzarà l’autora tot just unes línies més endavant, quan la senyora Bennet li comenta al seu marit l’arribada d’un nou veí solter, amb una “gran fortuna [de] quatre o cinc mil lliures l’any”, el qual, segons el seu parer obsessiu, esdevé “tota una oportunitat per a les nostres filles!” i aquest, amb el seu to tan sardònic com indiferent habitual, li demana: “I és amb aquesta mateixa intenció que ell s’instal·la aquí?

Sens dubte, el satíric humor d’Austen —amarat d’una més que vidriòlica ironia marxiana (que no marxista) avant l’heure— permetria traslladar la major part dels seus personatges a una divertidíssima sit com —o, més pròpiament, brit com— televisiva. Comèdia de situació que convertiria les hilarants criatures de la família Bennet (el pare, la mare, Lizzy, el cosí Collins…) en un dels grans èxits de la temporada, al costat de la qual la major part dels tan elementals com esquemàtics actuals programes d’humor de TV3 empal·lidirien.

Tot i que no disposem ni d’espai ni de temps per a referir-nos-hi amb el detall que mereixeria, creiem imprescindible destacar que una lectura o relectura atenta d’Orgull i prejudici permetria, així mateix, valorar en la seva justa mesura la traça que tenia l’autora anglesa en escriure els diàlegs de les seves obres, d’un mestratge gairebé insuperat, diàlegs carregats d’un vigor teatral impressionant. Així com el paper i la força fonamental que tenen les nombroses cartes que es creuen la major part dels personatges.

En síntesi, no ens resta més que convidar a llegir aquesta obra clàssica pel sol plaer de fer-ho: llegir-la com un acte libèrrim de voluntat, no pas per un de tan insensata com contraproduent obligació.

Per a acabar, transcrivim un paràgraf relacionat amb la lectura:

«El senyor Bennet (…) es va alegrar de poder tornar a dur el seu hoste al saló i, després del té, el va convidar a llegir en veu alta a les dames. El senyor Collins de seguida va accedir-hi, i es va treure un llibre; però, així que el va veure (perquè tot feia pensar que venia d’una biblioteca de préstec), va repensar-s’hi i, demanant perdó, va aclarir que no tenia el costum de llegir novel·les. Kitty se’l va mirar fixament i Lydia va proferir una exclamació. Van sortir altres libres, entre els quals va acabar triant els Sermons de Fordyce. Així que ell va obrir el volum, Lydia va badallar (…).»

Orgull i prejudici, traducció de Margarida Trias, p. 68

«Mr. Bennet was glad to take his guest into the drawing-room again, and, when tea was over, glad to invite him to read aloud to the ladies. Mr. Collins readily assented, and a book was produced; but, on beholding it (for everything announced it to be from a circulating library), he started back, and begging pardon, protested that he never read novels. Kitty stared at him, and Lydia exclaimed. Other books were produced, and after some deliberation he chose Fordyce’s Sermons. Lydia gaped as he opened the volume (…).»

dissabte  17 i diumenge 18 de desembre del mmxi

 © Xavier Serrahima 2011