Categories
Notes de lectura

Daha!, Hakan Günday

L’infern no són els altres

Un dels criteris, a banda de l’estricament literari, que et permet calibrar amb certesa la validesa d’una obra literària —i, per extensió, d’una obra artística— és la petja que et deixa, com et sacseja, com t’afecta, com deixa senyal (per més petit que sigui) en la teva vida, com et canvia, i sens dubte, la lectura de Daha!, de Hakan Günday, Edicions del Periscopi, març del 2017, traduït del francès per Jordi Martín Lloret, et trasbalsa, et deixa petja; et fa veure (una part) del món d’una altra manera.

I, el que és més important, ho aconsegueix no tan sols pel tema que tracta, el dels refugiats, i per com el tracta, amb una cruel autenticitat, sinó per la seva destresa literària. Perquè l’escriptor turc no ha escollit el tema perquè cregui que sigui —i, sobretot, li sigui— convenient, sinó ha sentit la necessitat interior de parlar-ne; no ho ha fet perquè busqués “un drama humà que li valgués uns quants premis i que, alhora que a ell li omplís les butxaques, alleugés la consciència d’Europa” (pàg. 218), sinó perquè li bullia a dins, com una lava ardent, i li calia donar-li sortida, si no volia esclatar.

I això es percep, ja que, encert literari a banda, el que traspua l’obra és, principalment autenticitat: ha esclatat al seu interior i, per fortuna, l’ha feta esclatar per al lector; per al lector que, des de la primera línia —“Si el meu pare no hagués estat un assassí, jo no hauria nascut…” (pàg. 21)—, rep un colossal impacte, vital i literari, que el situa al caire de l’abisme.

Un abisme, el d’enfrontar-se amb la duresa d’un món bàrbar i inhumà que, ens agradi més o menys, tenim a tocar de la porta de casa, que es pot intentar negligir però no oblidar; que, en tinguem més o menys la culpa la culpa —perquè és més que discutible que en puguem estar del tot exempts—, duem carregat a les nostres espatlles, que ens mira, amb incredulitat, desesperança i ràbia mesclades, des dels murs infranquejables que hem situat entre ells i nosaltres. I potser la literatura, la gran literatura, no pot trencar fronteres ni barreres, però ben segur que si pot fer-les visibles.

Günday ens les duu a casa, i ho fa amb una netedat i, alhora, amb una contundència inusual; tanta que hem d’agafar alè, si volem llegir-lo, perquè la veritat fa mal, molt de mal, sobretot quan se’ns mostra d’una manera tan directa i diàfana, tan indiscutible. I qui millor per mostrar-nos-la, per dir-ho amb major precisió, per fer-nos-la viure que el seu protagonista, un jove condemnat a (sobre)viure a l’altra banda. A l’altra banda de les vergonyoses barreres que hem alçat per no veure el que no volem veure, però, també, i principalment, a l’altra banda de la humanitat; a l’altra banda que permet que nosaltres visquem com vivim… a costa de fer malviure als altres.

Perquè, res no pot ésser més obvi, Gazâ, el jove protagonista, pot ésser més o menys cruel, però no és, de cap manera, dels nostres; pot ésser, fins i tot —com succeïa amb alguns jueus dels camps de concentració nazis—, tant o més cruel amb els seus que no ho som (o no ho seríem) nosaltres, però ni és, ni mai no podrà ésser, dels nostres, perquè ens cal algú que ens faci la feina bruta. I aquesta és, segurament, una de les raons que explica la seva extrema brutalitat: sap, conscientment o inconscientment, que tampoc ell no podrà sortir-se’n, que no podrà mai superar les barreres (físiques però, sobretot socials, polítiques, (im)morals) que el separen dels altres i descarrega la seva ràbia contra els únics que té al seu abast.

Entre d’altres raons, perquè, com explica molt bé Francesc Serés al pròleg —que recomano llegir després del llibre, com a epíleg— “n’hi ha que no poden triar”. I com ho hauria de poder fer, un nen que ja ha davallat a l’infern del seu viatge al fons de la nit amb només nou anys? Algú que s’ha “criat entre llops i [s’ha] convertit també en llop” (pàg. 243), algú a qui han dit —i el que és molt més greu, demostrat— que “el sentit de la vida és la por de morir” (pàg. 124), algú tan angoixat que creu que “s’hauria d’enterrar tots els nens en néixer. Així s’estalviarien molts maldecaps” (pàg. 107).

Daha! és la història d’un monstre (“amb el temps […] sóc més despietat, més criminal, més mentider, més monstruós” pàg. 262), però: qui l’ha creat?, qui l’ha alimentat? Qui ha decidit convertir Turquia en la muralla infranquejable on acaben de cop i brutalment els somnis de “la gent que es juga la vida pel paradís i vol forçar-ne la porta a qualsevol preu” (pàg. 376)?

Günday ens situa davant la realitat i ens la mostra tal com és, posant de manifest que “els uns eren culpables per no haver dit res, els altres estaven personalment implicats” (pàg. 242). I això, que per als que tinguin un estomac sensible, per als que prefereixin no mirar, serà el pitjor de l’obra, el que la converteix en més cruel, dura, estremidora, indigerible, insofrible, és un dels seus majors encerts: si resulta indigerible és precisament perquè és massa real, perquè és plena de vida i —ai las, quin horror!— de veritat.

Perquè, tal com li succeeix a un fiscal que l’interroga a Gazâ quan ha estat a punt de morir, el lector tampoc no pot entendre i, encara menys, acceptar, que “aquella barbàrie form[i] part de la [s]eva quotidianitat” (pàg. 241); perquè, avesat com està a altre tipus d’obres, el lector potser s’esperava “veure alguna cosa bonica?” (pàg. 311) i s’ha trobat encarat (i endinsat) en un drama humà, on tots els seus protagonistes “f[an] els primers passos cap a les tenebres” (pàg. 381) —a la manera de Céline però també de Conrad— i on els homes tan sols disposen d’una “autèntica llibertat”, la de “plorar tant com es vol” (pàg. 296).

En definitiva, un llibre escrit amb molta ductilitat, d’alta qualitat literària, un llibre intensament esgarrifós, esgarrifosament intens, que copejarà amb brutalitat i sense cap mena de mirament les nostres consciències, que ens acostarà a l’infern més horrible, aquell que, ho sabem o no, tots duem a dins, perquè res és més difícil que “escapar-se d’una presó d’on ets tu mateix el guàrdia!” (pàg. 329).

dimarts, 25 d’abril del mmxvii

Publicat a Sonograma Magazine, el 29 d’abril del 2017

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura Sobre literatura

Tria Sant Jordi 2017

Un altre Sant Jordi és possible

Si creus que els llibres s’escriuen amb  el cor, que són el producte ineludible d’una necessitat espiritual o interior, si creus que sense els editors que estimen i tenen cura dels llibres (i dels autors) que publiquen, que sense llibreries de guàrdia (que, com les farmàcies, t’aconsellen el que és millor per a la teva salut anímica) i sense biblioteques i bibliotecari(e)s la literatura literatura segurament no existiria, potser t’interessarà aquesta llista (alternativa, personal, intransferible) de llibres per Sant Jordi —ordenada per gènere i data de publicació.

Novel·la

, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016) Una novel·la breu de primera, primeríssima magnitud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.

El meu gat Autíčko, Bohumil Hrabal, traducció de Monika Zgustova (Galaxia Gutenberg, octubre 2016) Un relat aclaparador, que té molt de faula, on si els gats són tan protagonistes com les persones és perquè, podrien ésser-ho: a través d’ells, l’autor ens parla, reflexiona (i, el que és més important, ens fa reflexionar) sobre conceptes tan fonamentals com els de la culpa, el penediment, l’expiació, la redempció, la salvació, el destí… I ho fa, i això posa de manifesta la seva colossal grandesa literària, agafant una història en teoria insignificant i quotidiana, de caràcter presumptament individual i convertint-la en universal.
Una mostra tan breu com recomanable de la millor literatura, de la que reflecteix (i analitza) la naturalesa i l’ànima humana.

La ciutat de ningú, Antoni Vidal Ferrando (Editorial Meteora, novembre del 2016) Una novel·la que narra la història d’algú que viu en un ahir que ja no existeix, que ja ha passat avall; que viu més en —i pels— records que no en el dia d’avui, però que ni en els records no aconsegueix un lloc on es pugui sentir còmode, on es pugui sentir, de bell nou, ell mateix; una persona desencaixada en una ciutat que ja no reconeix ni el reconeix, que li resulta estranya, incomprensible, inhòspita, desnaturalitzada, arrelada en un passat que mai més no tornarà.
Un d’aquells llibres que és molt recomanable llegir (i rellegir) en silenci, amb calma i amb delectació, fruint-lo com es frueix la música que ens arriba al més pregon de l’ànima.

Tres llums, Claire Keegan, traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez (Editorial Minúscula, febrer 2017). Una petita delícia que ens parla d’un dels sentiments universals: de l’amor. L’autora irlandesa no és que digui molt amb ben poc, sinó que —sense dir-ho, de fet— amb un (quasi) no-res, ho diu (quasi) tot. I ho diu, i aquest aspecte és bàsic, sense explicar-ho, fent-ho veure o intuir al lector; desvetllant-li emocions i no pas donant-les-hi fetes; creant amb la màgia de l’escriptura, les emocions que en cada moment creu més convenients.
Un llibre on els sentiments es converteixen en literatura; on la literatura ens duu al més pregon de nosaltres mateixos.

Narrativa

Quan arriba la penombra, Jaume Cabré (Proa Edicions, abril del 2017). La plasmació del mestratge narratiu d’un autor que s’ha situat, per mèrits propis, au-dessus de la mêlée, per damunt del bé i del mal literari, que es permet el luxe d’escriure el què vol i com ho vol escriure, amb absoluta llibertat. Una obra magnífica, que es llegeix amb goig (i amb passió) des de la primera a la darrera pàgina; una obra que ens “emociona[…] [pregonament] amb l[es] [no gens] simple[s] rememoracio[ns] d’un[es] històri[es] inventad[es]”.
Un llibre que ens contagia el plaer, incomparable, de la lectura; que ens convida a acostar-nos a les (grans) obres mestres.

Poesia

Filtracions, Àlex Susanna (Edicions Proa, octubre 2016). Un poemari magnífic on qui (hi) descobrim / redescobrim és l’home que l’escriu; l’home, i l’artista, que l’ha escrit, que s’ha capbussat (“tan lluny o tan endins”) al més pregon “pou ressonant” del seu interior i n’extreu l’aigua més profunda i més neta, aquella que el defineix i el determina. De l’home que pren absoluta consciència que és un ésser en el temps, que ja no puja els més grans cims, sinó que comença a baixar-los, que l’estiu ha quedat enrere i que és la tardor (si no l’hivern) l’estació que s’ha instal·lat a la seva vida. Un tardor que el convida a viure en (i per) l’essència.
El poemari de maduresa —esperem que ni final ni definitiu, testamentari— d’un poeta en majúscules.

Teories del no, Eduard Sanahuja Yll (Edicions de 1984, novembre del 2016). Un poemari que diu molt quan —o, més aviat, si— ens hi endinsem amb els ulls tancats i amb desfici, quan ens deixem anar, quan hi entrem talment com si acabéssim de descobrir la poesia. Si ho fem així, si hi entrem com si, poèticament, haguéssim nascut avui, aviat ens adonarem de fins a quin punt diu sense dir; fins a quin punt és intensa i rica la senzillesa. Que ens brinda no pas un “no”, sinó un “sí” diàfan. Un “no” d’arrel nietzschiana que és, en realitat, un immens “sí” a la vida; que ens convida (o, més aviat, ens impel·leix o ens incita) a viure de veritat.
“Moltes vegades / no dir / té més substància que parlar”, així que llegiu i rellegiu Teories del no, deixeu-vos seduir per la poesia poesia.

Dietaris, memòries, epistolaris, biografies…

Rainer & Lou, Cartes seleccionades, Vol. II, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé, traducció de Joan Fontcuberta (Editorial Límits, juliol 2016). Una nova oportunitat d’aprofundir en la coneixença, gairebé gosaria dir, la descoberta, interior d’un dels més grans poetes universals de tots els temps, mitjançant les cartes que va adreçar a una de les persones que més i millor el van conèixer i, sobretot, entendre: Lou Andreas-Salomé, no tan sols una de les figures més injustament oblidades i negligides del segle XX, sinó l’amiga, companya i consellera que qualsevol intel·lectual voldria tenir al seu costat.
Un llibre que demostra que les obres genials no són producte de cap il·luminació passatgera, sinó del vol espiritual.

Assaig i filosofia

La prosa de la vida, Joan-Carles Mèlich (Fragmenta Editorial, octubre 2016). Una petita que ens brinda, a través de reduïdes píndoles, sàviament dosificades, que són autònomes però alhora constitueixen un tot —o, més aviat, un conjunt, car ell defuig, amb raó, crec jo, la totalitat, una imatge molt precisa del pensament, alliberat i alliberador, del filòsof barceloní. D’aquest pensament socràtic, probablement l’únic en veritat filosòfic, a mida humana, fonamentat més en els dubtes (successius, infinits) que no pas en les certeses (fal·libles, impossibles).
Un llibre que, en comptes d’exposar-nos —i fer-nos compartir— les seves certeses, ens convida a pensar (per nosaltres mateixos).

De l’espiritual en l’art, Vassili Kandinski, traducció de Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, novembre del 2016). Un llibre en veritat deliciós, que, per fortuna, va molt i molt més enllà de constituir una contribució imprescindible per a tots aquells que tinguin interès per apreciar (o per fer-ho millor, si ja —creuen que— en saben) la pintura moderna, aquella que s’allibera de la representació de la natura i de la (re)creació figurativa per quedar-se amb l’art en ell mateix. També per la literatura literatura, la que sorgeix, indeturable, com a fruit de la necessitat interior. Una obra esplèndida, que convindria que llegíssim (i, sobretot, rellegíssim) tots aquells que tenim com a (més o menys, mal pagat) ofici (provar de) valorar l’invalorable: l’art.

Ja que som el 2017, hi afegiré, tan sols esmentant-los, per fer-ho breu, set llibres més molt recomanables, començant per un que, si no és imprescindible —existeixen, els llibres imprescindibles?—, n’hi falta ben poc: Cosmonauta. Poesia completa, Francesc Garriga Barata (LaBreu Edicions, febrer del 2017), i continuant per, L’ignorant. Poemes 1952-1956, Philippe Jaccottet, traducció d’Antoni Clapés (Lleonard Muntaner, setembre 2016), Llampecs, Jean Echenoz, traducció d’Anna Casassas (Raig Verd, octubre del 2016), L’art de la ficció, James Salter, traducció d’Albert Torrescasana (L’Altra Editorial, febrer del 2017), Daha!, Hakan Günday, traducció de Jordi Martín Lloret (Edicions del Periscopi, març del 2017), Ha anat així, Natalia Ginzburg, traducció d’Alba Dedeu (Edicions de la ela geminada, març del 2017) i Satíricon, Petroni, traducció de Sebastià Giralt (Adesiara, març del 2017).

divendres, 22 d’abril del mmxvii

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

El cas d’Eduard Einstein, Laurent Seksik

El que tenen de bo les grans figures històriques —i no crec que hi hagi gaire dubte que Albert Einstein va posseir una de les ments més colossals del segle XX— és que no s’exhaureixen mai, que sempre ens poden reservar sorpreses. Més a més amb el pas dels anys, quan els arxius personals es van donant a conèixer i allò que van pretendre en vida mantenir ocult va sorgint a la llum.

Segurament una part de l’incontestable èxit que ha aconseguit aquesta novel·la al mercat francès es deu en gran part a l’interès un xic obscur que desvetllen els vessants més obscurs dels personatges cèlebres: per més que el fet que l’incommensurable científic en marxar als Estats Units deixés el fill petit del seu matrimoni internat en una clínica psiquiàtrica no sigui, pròpiament, un secret, no hi ha dubte que és una de les seves facetes més desconegudes.

 Partint d’aquesta circumstància, que descobrí en documentar-se per la biografia einsteniana, a El cas d’Eduard Einstein (Le cas Eduard Einstein), Angle Editorial, gener del 2015, traduït per Jordi Martín Lloret, Laurent Seksik ens explica no només la història de la difícil relació entre aquest pare i aquest fill sinó, d’alguna manera, entre tots els pares i  tots els fills; una relació que, per la teòrica obligatorietat d’estimació recíproca entre els uns i els altres, acostuma a ésser conflictiva —en un grau més elevat quan ambdós tenen un caràcter fort.

Amb major raó quan hom ha d’assumir, sense haver-ho demanat, la responsabilitat d’ésser el fill de: “El cognom Einstein és una càrrega per als mortals. Només hi ha una persona que tingui les espatlles prou amples per suportar un pes com aquest: el meu pare” (pàg. 21). En situacions com aquesta, no seria d’estranyar que algun dels fills sentís la temptació de dur a la pràctica, més literalment del que convindria, la metàfora freudiana de matar el pare.

A Eduard, el fill abandonat, per més que en la seva immaduresa mental tingui visions i senti veus, no li caldrà arribar a un tal extrem, però sí que li caldrà aprendre a viure sense pare; aprendre a viure com si ell, el fill d’una de les persones més reconegudes del planeta, fos orfe; i no com si s’hi hagués quedat una vegada, com li acaba succeint, més aviat o més tard, a tothom, sinó moltes: cada vegada que Albert Einstein no el va a veure: “Ja he dit que era un pare absent. Ara ja és l’home invisible” (pàg. 235); “La mort del pare no m’ha canviat gens. De fet, per a mi el pare ja feia temps que era mort” (pàg. 249).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 6 de març del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Quaranta nits amb Montaigne, Antoine Compagnon

Més sovint que no convindria, lectors avesats a lidiar amb Proust, Joyce, Woolf, Borges o Faulkner senten una prevenció excessiva enfront dels llibres de pensament, i eviten les obres dels grans filòsofs com el dimoni l’aigua beneïda. Només sentir els noms de Kant, Hegel —per no parlar de Heidegger, Kierkegaard o Husserl— ja arronsen el nas, talment com si haguessin topat amb un abisme infranquejable. Situació, cal dir-ho, que es produeix de manera inversa amb lectors de filosofia, que consideren La recherche du temps perdu, Ulisses o El brogit i la fúria com un galimaties del tot indesxifrable.

Segurament una tal raó explica que, de tard en tard, aparegui un volum que provi d’establir un pont d’unió entre aquestes disciplines germanes que s’han anat distanciant. Va succeir ja fa uns anys amb El món de Sofia, de Jostein Gaarder, convertit en un inesperat èxit de vendes i s’ha repetit enguany a França amb una obra d’Antoine Compagnon que Blackie Books ha tingut el bon criteri de publicar: Quaranta nits amb Montaigne (Un été avec Montaigne), amb traducció del darrer Premi Ciutat de Barcelona, Jordi Martín Lloret.

La idea, sorgida en un programa de ràdio de France Inter, era parlar uns minuts cada dia de la setmana durant l’estiu dels Assaigs de Michel de la Montaigne, a fi d’anar familiaritzant el públic amb aquesta sublim creació, l’antiguitat i la llargària de la qual l’han convertida ben poc més que en una obra de culte —o el que és el mateix, en una d’aquelles de la què hom parla sovint, però que, precisament pel seu caràcter sagrat, (gairebé) ningú llegeix. Un plantejament al qual l’autor, tot i que entenia que “reduir Montaigne a uns quants passatges era totalment contrari a tot el que jo havia après, a totes les concepcions imperants en la meva època d’estudiant”, (pàg. 5), no va gosar sostreure’s.

És ben possible que els puristes més estrictes —els grans mandarins filosòfics i literaris, per dir-ho en termes de Simone de Beauvoir— no tan sols en siguin contraris, sinó que ho considerin una heretgia intolerable. I, encara que sigui en part, tenen raó (o en tindrien, si el món fos com ell fer-nos creure que és), atès que és obvi que seria molt més recomanable llegir els Assaigs complets que no pas conformar-se amb uns simples esbossos o pinzellades, que, per força, ha d’oferir una visió parcial de l’obra.

Tanmateix, si procurem tocar de peus a terra, si no ens fixem tant en allò que voldríem que fos sinó en el que és, haurem de reconèixer que entre les dues alternatives realment factibles, la de no llegir Montaigne i la de llegir-lo en petites píndoles, la menys desfavorable és aquesta segona. En primer lloc, perquè sempre se’n traurà algun coneixement, per menor que sigui; i en segon, i més important, perquè aquest primer contacte amb el pensament del gran assagista francès pot convertir-se en l’escà que permeti a alguns dels seus lectors afrontar el goig magnífic de la seva obra immortal.

Amb major raó si tenim en consideració que aquesta (presumpta) heretgia de Compagnon no es tan desassenyada com pot semblar d’entrada, ja que “Montaigne defensava una lectura versàtil, papallonejant, distreta; una lectura de caprici i de caça furtiva, que salta sense mètode d’un llibre a l’altre, que pren allò que li interessa allà on ho troba, sense preocupar-se gaire de les obres de les quals extreia fragments per guarnir el seu llibre”, (pàg. 56). O el que és el mateix, que fa la impressió que l’autor del Journal du voyage, si hagués d’escollir, seria més partidari dels drets imprescriptibles del lector que defensa Daniel Pennac a Comme un roman que no pas de la rigidesa prescriptiva dels mandarins literaris.

Convé, doncs, convidar a tots els amants de la lectura o l’estudiaquestes caceres espirituals de les quals a vegades ens pensem que tornem amb les mans buides, mentre que de fet les alegries s’han anat acumulant al llarg del camí”, (pàg. 133)— que de bell antuvi no es vegin amb cor de submergir-se de cop —i de cap— en les quasi dues mil pàgines del text sencer dels Essais (ja sigui en francès o, en el seu defecte, en l’esplèndida versió catalana de Vicent Alonso) a fer un tast de la seva obra en aquest volum.

Tan breu i llegidor que ben segur que deixarà a una part dels lectors i lectores amb la mel als llavis, amb les ganes de llegir-ne més. Amb la qual cosa el llibre haurà complert amb el seu objectiu primordial: trencar amb l’aura d’inaccessibilitat de les grans obres filosòfiques.

I llavors, potser a l’estiu, durant les vacances, amb temps suficient per endavant, descobriran per què tants i tants prohoms de la cultura han tingut aquest llibre cabdal com a obra de capçalera, a la tauleta de nit. Per quina raó, per exemple, un home tan poc donat a l’optimisme i a les lloances com Nietzsche, a les Consideracions intempestives, Schopenhauer com a historiador, no dubtés a afirmar: “que un home com Montaigne escrivís, veritablement augmenta l’alegria de viure en aquesta terra”, (pàg. 161).

diumenge, 9 de març del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.