Categories
Notes de lectura

L’infant i la mort, Margarita Ballester, Cafè Central / Eumo Editorial, 2018

L’infant i la mort, Margarita Ballester

Veure per viure (més)

Segons el meu punt de vista, el que distingeix els artistes dels artesans no és —o no és, només— el major o menor grau de domini de la tècnica que posseeixin sinó, sobretot la necessitat expressiva. Així com crec que és pot ésser artista i no posseir una tècnica perfecta, crec que no se’n pot ésser si, per més que es posseeix aquest nivell tècnic, no se sent la necessitat d’expressar-se, la necessitat de dir. De dir artísticament.

O, el que és el mateix, metafòricament. De dir sense dir. D’expressar el que una força interior invencible exigeix expressar. D’expressar l’inexpressable mitjançant l’art.

Llegint L’infant i la mort, inclòs al volum Després de la pluja, publicat l’any 2018 per Cafè Central / Eumo Editorial, el primer que s’evidencia, ja des del primer vers del primer poema, és que si Margarita Ballester va començar a escriure poesia és per aquesta necessitat expressiva. Perquè, arribat un cert moment de la seva vida, s’adonà que hi havia algunes coses que havia d’expressar, que necessitava expressar, i que el llenguatge convencional no li bastava per expressar-ho. No li bastava perquè la limitava. Perquè el llenguatge convencional, més que il·lustrar o il·luminar el que li calia expressar, ho emboirava, ho difuminava.

Emboirava, difuminava, esbarriava o, directament, enfosquia el que li calia expressar. El que li calia expressar per entendre-ho; per, en el diàleg obert i sense limitacions de l’expressió, entendre-ho. Entendre-ho, i, per tant, entendre’s. En la mesura humana, és clar, que això sigui possible.

Poesia, doncs, per dialogar amb el món. Amb el món i amb ella mateixa. Per dialogar-hi amb un llenguatge, l’artístic, que se situa —i, el que compta més, ens situa— molt per damunt del llenguatge. De les possibilitats expressives del llenguatge, per força limitades: “Mai ningú no ha pintat el que vaig veure/ només la llum” (p. 52).

D’un llenguatge que tan sols pot ésser expressiu —o, almenys, prou expressiu; tant com li era necessari a ella— si s’allibera del significat. I, sobretot, del significat habitual, únic i unívoc. Si diu el que (se suposa que) diu i prou. Si en dir —i, encara més important, en no dir— no diu molt més del seu dir. Si el seu dir —i el seu no dir— no reïx a alçar-se molt per damunt de les barreres i les fronteres del dir.

Probablement sigui per aquesta raó, perquè la seva poesia és art, perquè no sorgeix de cap voluntat —de cap decisió conscient—, sinó d’una necessitat expressiva interior, d’una força que no es dominada per ella, sinó que la domina a ella, que se li imposa espiritualment o existencialment, d’un impuls que l’arrossega, que el seu llenguatge poètic és el que és, que la seva poesia té el caràcter simbòlic que té. Simbòlic o, per provar de dir-ho amb major precisió, metafòric.

Simbòlic o metafòric perquè no és —o no és, només— que se serveixi o es fonamenti en símbols o metàfores, sinó que és, tot ell, íntegrament, consubstancialment, congènitament, simbòlic o metafòric. I ho és perquè, essent com és un producte no ja tan sols d’una necessitat expressiva sinó, més concretament, d’una necessitat d’expressar l’inexpressable, únicament pot ésser simbòlica o metafòrica.

Únicament podrà maldar per expressar-se (i, tot expressant-se, conèixer el món i conèixer-se) no servint-se del llenguatge, sinó lluitant contra el llenguatge; posant-lo en tensió, duent-lo als seus límits —als límits dels seus límits, en realitat— per obligar-lo a dir el que, d’altra manera —de cap altra manera— estaria impossibilitat de dir.

Convertint el llenguatge en art, en l’art de la paraula, que és l’únic mitjà de transcendir-lo, de dur-lo o transportar-lo (molt) més enllà d’ell mateix. Convertint, doncs, el llenguatge (com ho fa qualsevol art digna d’aquest nom amb la seva matèria primera) no en un mitjà, sinó en una fi.

La poesia de Ballester no expressa, en primer lloc, i, a través (o després) de l’expressió, es construeix o constitueix —és, en definitiva. La seva poesia és, en primer lloc i és, tan sols a través (o després) d’aquest ésser seu, que expressa. És, primer, una d’obra d’art —una obra d’art bastida amb la matèria primera del llenguatge— i, només perquè ho és, només quan ho és, expressa. O, per dir-ho a la inversa: només expressa quan s’ha convertit en una obra d’art. Perquè l’art i només l’art permet expressar l’inexpressable.

Aquesta seva necessitat expressiva, aquest dir (molt) més enllà del dir, aquesta superació (metafòrica) de la indicibilitat que tan sols permet l’art és present ja en el primer poema: “És el pes mort que no puc dir/ […]/ I d’això escric, per desvetllar/ l’ofensa de l’innocent: aquell recurs/ de veure-hi clar. Mentre viatjo paral·lela al fons/ d’arenes abissals, i no tinc ulls/ només senyals en la tinta extrema dels teus llavis” (p. 24).

Si escriu poesia, si va començar a escriure’n és per superar el “que no puc dir”; per “desvetllar”, líricament (poèticament, simbòlicament, metafòrica) el que fins llavors no havia pogut desvetllar; per “veure-hi clar” allí on, sense el llenguatge poètic, encara no hi havia pogut veure (prou) clar, submergint-se en “el fons/ d’arenes abissals” que no s’han de veure amb els “ulls” convencionals, sinó amb una mirada interior; amb un esguard que tan sols si es capbussa ben i ben endins, es pot projectar cap enfora.

Fins a un tal punt que bé podem dir que, en aquest poema inicial, ja hi són presents, a petita escala, tots els elements de la seva poesia —i, per tant de la seva concepció del món: el llenguatge, el temps, l’amor i la mort. O el que és el mateix: la vida. Perquè la vida, que es compon de temps, d’amor i de mort, és, sens dubte, el centre i la raó del seu dir, de la seva poesia. D’aquesta poesia que, potser “sense ser [la] més bell[a]/ et venç/ i et tomba” (p. 30).

La vida vista —i analitzada, a través o mitjançant el llenguatge— des d’un “fons/ d’arenes abissals”; des del més profund del seu interior. Des del més endins dels endins possibles: “Estic a punt d’una immersió profunda/ i no en sé el fons,/ ni he amidat la fondària” (p. 37). Des d’aquest endins que únicament la indicibilitat de la poesia pot maldar per fer aflorar, sempre simbòlicament o metafòrica, a la superfície.

Ho reblen, amb una claredat que gairebé enlluerna, el segon i el tercer poema: “Les paraules saben més/ del que sé/ per mi mateixa sense dir,/ venen de lluny i tenen la memòria impresa” (p. 25); “en el fer, una constància/ oberta a tot allò que en el meu fons/ reposa. És el passar del temps/ […] No recupero res, que tot ho trobo/ en permanent regal d’allò que tinc/ sense parar-hi compte: el que restà/ abans que descobrís en el mirall/ la meva absència” (p. 26).

En aquests tres poemes inicials —en el que en podríem dir, sense cap voluntat d’hipèrbole, sinó de constatació quasi registral, el pòrtic iniciàtic del seu dir, del seu ésser i dir— ja hi està continguda, en perfecta  síntesi, tota la poesia de Margarita Ballester. O, si ho volem provar de dir més exactament: ja hi està pressentida. Pressentida perquè tan sols llegint la resta de la seva obra se’ns aniran fent presents, se’ns aniran obrint, aniran oferint-nos les seves claus (metafòriques) de lectura.

Amb la seva poesia el que fa és desvetllar, treure a la llum —il·luminar, si preferim expressar-ho així— en paraules tot el que reposa, dormint (dormint però cremant com un foc abrusador que tot ho devora o ho consumeix) dins —ben al fons— seu. La poesia, la paraula, com a atiador de les brases ardents de la vida.

Tant és (o, almenys, em sembla) així que si sou dels que us fa la impressió que la seva poesia és difícil, que costa d’accedir-hi, que està escrita amb alguna mena de clau sense la possessió de la qual no es pot entendre —tot i que, per començar, si creieu que la poesia (i qualsevol art) s’ha d’entendre (i encara més, d’una i una sola manera, aneu per mal camí)—, no puc més que recomanar-vos que llegiu i rellegiu, una i una altra vegada, aquests tres poemes inicials.

Llegiu-los i rellegiu-los fins que, en haver-los fet vostres, esdevinguin la vostra clau. Que és, cal dir-ho?, l’única que compta —l’única que pot (i ha de) comptar.

A partir d’aquí, hi hauria molt a dir. Molt. Massa i tot. Perquè, com en qualsevol obra d’art, cada poema de L’infant i la mort és un tresor molt ric. Un tresor que cal anar descobrint i redescobrint a cada nova lectura (i relectura). Un tresor que és, al mateix temps, vell i nou en cada nova (re)lectura.

Dir-ho, però, oferir les meves claus de lectura, que són —i tan sols poden ésser— meves, suposaria fer un flac favor als poemes (i a la poetessa), atès que són els mateixos poemes els que, per ells sols, han de dir. I ho fan. Diuen, sense dir-ho, tot el que han de dir. Tot el que han de dir-vos.

L’únic que puc fer, si ho creieu necessari, és afegir-hi algun apunt. Algun apunt o indicació que us serveixi d’ajuda —si és que això és possible, és clar— en la vostra navegació per l’oceà de la seva poesia. Advertint-vos, tanmateix, que tan sols hi podreu navegar en condicions si, en primer lloc, sou vosaltres els que hi trobeu o identifiqueu les vostres claus. I , en segon, si no us quedeu en la superfície. Si, en comptes de navegar-hi, no us decidiu a capbussar-vos-hi. Si no us submergiu en el més interior del(s) seu(s) interior(s).

Potser n’hi hagi prou amb un parell d’indicacions.

La primera, tingueu ben present que, per a Ballester, vida i mort sempre van de la mà. Més exactament, que és la mort el que dóna sentit —sentit, realitat, instant i lloc— a la vida. Que és la mort, el temps per força finit que ens correspondrà viure, el que ens ha de dur a viure —i a estimar, que és la sublimació de la vida— intensament, a assaborir cada instant com si fos el darrer. A saber que cal assaborir les presències abans que no esdevinguin absències: “Només de nit, la volta dels astres/ ens mostra el bastiment de l’edifici” (p. 38).

La segona, de la mateixa manera que en entrar el l’infern de Dant cal deixar enrere qualsevol esperança —“Lasciate ogne speranza, voi ch’intrate”— per endinsar-vos convenientment en la poesia ballesteriana, deixeu enrere tot el bagatge que el pas a la maduresa o a l’adultesa us hagi aportat i, “amb l’astúcia infantil de qui vol viure” (p. 40), convertiu-vos, de nou, en criatures; llegiu amb els ulls dels infants que viuen, encara dins vostre: “en els escuts del primitiu oblit/ ens roden daus un joc/ que no era fet per a mi ni per una alba/ que no fos l’insistent record de la innocència” (p. 61); “el sagrat ofici del primer bany/ que recupera el primer estiu del món” (p. 53).

diumenge 20 i dilluns 21 de desembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020

Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés

En el no-res, tot; en el tot, no-res

El primer que em cal dir —advertir, més aviat— és que provar de parlar amb una mica de criteri d’una obra com Clars, aquest matí, són els teus records, d’Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020, és poc més que assajar de pujar l’Everest amb xiruques (foradades). És una aventura —quimera, per dir-ho en un mot tan propi de l’ànima clapesiana— destinada a no ja a no arribar a cap nou port, sinó, simplement, a sortir del que es pretén partir.

Tanmateix, a l’espera de poder-li dedicar una anàlisi més profunda, goso fer-ne un tast o una pinzellada. Més exactament, una invitació a la lectura.

El primer que em cal dir —tot i que potser sigui llançar pedres a la meva teulada; però el que és important és el llibre que analitzo, no pas la meva teulada, així que…— és que la meva primera recomanació és molt simple: abans de llegir aquest apunt literari meu, llegiu, de cap a peus, tots els versos del volum. Llegiu-los i, si és possible, rellegiu-los, almenys, una vegada. Feu-ho prenent-vos (tot) el temps que us calgui.

En acabat, i tan sols en acabat, llegiu-vos, i rellegiu-vos, també almenys una vegada, “i si fos que…”, l’epíleg de Víctor Sunyol. Epíleg, perquè, per la mateixa, idèntica raó que dic que, per endinsar-vos-hi nus de condicionants, abans de res el que (us) convé fer és llegir-vos (totes) les poesies, els poemaris mai no haurien de dur pròlegs, sinó epílegs.; epílegs que ens acostin a l’obra a posteriori, un cop fet el tast.

Un magnífic epíleg, que aconsegueix el mateix que —amb molt menor encert— maldo per aconseguir jo: convidar a la lectura d’aquest recull dient tot el que se’n pot dir però sense dir-ho; convertint el dir en no dir, en un no dir gaire; en un no dir més que a mitges, en un no dir més que el que no puc evitar de dir. Epíleg que no diu, sinó que rediu, que rellegeix el poemari. I, el que és crucial, el rediu o rellegeix poèticament. Convertint-se en un perfecte complement.

Després, si molt convé, podreu retornar a aquesta meva modesta nota de lectura. Retornar-hi per mirar si algun dels meus apunts o claus us permet orientar-vos un xic, us permet aprofundir un xic més la vostra re-lectura. Relectura perquè, el que compta més, sempre, és —i ha d’ésser— la primera lectura, la primera llum clapesiana, que us ha aportat la vostra lectura inicial.

Aquesta lectura que us haurà dit —o, més aviat, tractant-se d’una primera lectura, us haurà començat a dir, us haurà predit, més aviat pre-dit— el que us havia de dir. El que us havia de dir a vosaltres i només a vosaltres —recordem-ho, la poesia no diu (en general), sinó que ens diu (en particular, a cadascun i cadascuna de nosaltres).

La primera clau, que serveix per a qualsevol poemari, però encara més per als del poeta sabadellenc, on cada mot —i cada silenci, cada espai en blanc, cada absència— és fonamental, és una clau ben simple: llegiu molt a poc a poc. Tan a poc a poc com us sigui possible —i una mica més.

No ja tot el volum —proposar-se llegir les 282 pàgines del recull tot seguit seria tant com proposar-se pintar la Capella Sixtina amb un llapis de l’IKEA—, ni els sis poemaris que inclou, sinó cada poema. Doneu-li tot el temps que us reclami. Doneu-l’hi i, sobretot, doneu-vos-el. Concediu-vos-el. Com més li’n doneu, més us donarà ell, com a torna.

Considereu cada poema com el que és —com el que és, en aquest volum; com el que hauria d’ésser, en qualsevol poemari que tingui la pretensió de definir-se com a tal—, com una part i un tot alhora. Com una part que con-forma el tot, però que, mentre el llegiu, és ell mateix un tot.

I, sobretot, feu una pausa, encara més llarga, entre cadascun dels sis poemaris (A frec, in nuce, Alta Provença, Miro de veure-hi, La llum i el no-res i L’arquitectura de la llum). Quan n’hàgiu enllestit un, deseu el volum al calaix de la tauleta de nit i no el torneu a agafar fins l’endemà, almenys.

La segona clau: agafeu un llapis i aneu subratllant i marcant, l’un rere l’altre, tots els mots que, per una altra raó (o des-raó) us vagin cridant l’atenció. Tant si es repeteixen com si no. Tots els que cregueu que us ofereixen claus de lectura. Perquè, recordeu-ho, el que compta, aquí, són les vostres claus de lectura: només existeix una brúixola poètica, la del vostre interior. És a vosaltres, i només a vosaltres, que la seva poesia us ha d’habitar.

Quan dic “tots”, vull dir exactament això: tots! Les pàgines dels llibres de poesia són com les lleres dels rius, com més senyals ha deixat en ells el pas de l’aigua, més s’enriqueixen, més saó ofereixen. Feu vostres, doncs, les seves pàgines. Convertiu-les sense cap temor, al contrari, amb un indissimulat orgull, en els vostres mapes o cartografies de lectura. En les vostres pedres de toc.

La tercera: concediu, almenys, tanta importància al que ha dit el poeta com al que no ha dit; al que ha escrit com al que no ha escrit. Almenys i, si és possible, més. Perquè en Clapés, que treballa, al contrari de tants altres poetes, extraient o esporgant, en comptes d’afegint o reflorint, el que ha eliminat (el que ocupava els espais en blanc; el que hi era i ja no hi és; no hi és perquè no cal que hi sigui; més exactament, perquè cal que no hi sigui) és encara, i molt més, essencial que el que hi ha deixat; que el que hi és; que el que hi segueix essent.

Raó per la qual, els seus versos, per més que, en la majoria dels casos, siguin breus, no ho són en realitat. Són més extensos que no sembla, atès que, al que hi ha escrit o dit, cal afegir-hi (veure-hi, entreveure-hi o besllumar-hi) tot el que hi ha esporgat: les absències, que cal (aprendre a) llegir com a presències; com el que, sense ésser-hi, hi és. El que, invisible, no dit, elidit, (de vegades) hi és (encara) més que el que hi és.

La quarta, darrera clau (i, en certa manera, resum i conclusió de les anteriors): deixeu-vos, sobretot, seduir. Deixeu-vos endur (i, alhora, deseixir) pels vostres impulsos, sensacions i emocions. Per la vostra (teòrica) irracionalitat. Per la racional irracionalitat de l’art. Per aquella part de vosaltres que no té en compte ni el cor, ni el cervell ni els sentits.

Com més poc sentit cregueu que té el que llegiu, més en tindrà. Com més irracional, més racionalment poètic. Com menys cregueu entendre, més entendreu. Com més inaprehensible us sembli, més ho copsareu. Com més superficial, més endins us arribarà.

Llegiu Antoni Clapés com llegiu Marcel Proust: endinsant-vos —i deixant-vos bressolar— en el goig, per conèixer —i re-conèixer; endsinsant-vos en el coneixement, per gaudir. El camí del coneixement és el del gaudi; el del gaudi, el coneixement.

Llegiu-lo —llegiu-los— com jugàveu quan éreu infants: convertint el joc en la raó de tot (i de no-res) i, la raó, en el joc de tot (i de no-res). Deseixiu-vos per (re)trobar-vos (millor) en vosaltres mateixos.

dijous 5 i divendres 6 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

El mundo roto. Tres epistolarios románticos, Lord Byron, John Keats, Mary & Percy Shelley

El mundo roto. Tres epistolarios románticos, Lord Byron, John Keats, Mary & Percy Shelley

Cartas de amor y muerte

No creo que haya mucha duda de que leer su correspondencia sea una de las opciones más adecuadas que tenemos para acercarnos a los grandes autores, de poderlos conocer de una manera más directa y, sobre todo, más auténtica. Me refiero, claro, a autores de otros tiempos, que no debían prever que sus cartas fueran publicadas nunca. En lo más recientes, que ya lo podían prever, esta autenticidad hay que ponerla, al menos, entre paréntesis.

Si en Lugar de una recopilación de cartas, un solo libro nos ofrece tres, y de tres grandes escritores, no podemos sino celebrarlo. El mundo roto. Tres epistolarios románticos, Lord Byron, John Keats, Mary & Percy Shelley, Alpha Decay, septiembre de 2020, incluye una selección de la las cartas que escribieron aquellos que Gonzalo Torné, editor del volumen, para diferenciarlos de sus predecesores, Wordsworth y Coleridge, denomina el segundo grupo de poetas románticos ingleses del siglo XIX. Caracterizados todos ellos por “una vida apasionada y una muerte temprana. […] Byron [muere] a los treinta y seis; Shelley, a los veintinueve; Keats a los veinticuatro” (p. 7).

Cuatro escritores “la manifestación preferida de los [cuales] será el amor” (p. 8). Un amor tan apasionado como devastador. Un amor que caracterizó no sólo su obra sino toda su existencia. Una existencia y un amor que los hizo como eran y les hizo escribir como escribieron.

Leyendo la primera parte del volumen, que es, con (mucha) diferencia, la más larga, podremos saber que si Lord Byron vivió fuera de su país de nacimiento no fue tanto por una visión romántica o aventurera de la vida, sino, sobre todo, para huir de Inglaterra y de su familia. De un país y de una familia que le hacían la vida imposible, que la convertían en un infierno del que necesitaba alejarse tanto como le fuera posible.

No es pues, tanto, para vivir nuevas experiencias y poderlas escribir, sino, simplemente, para poder respirar: “Este sitio es un páramo miserable, una caótica ciénaga de villanía” (p. 30); “Lo único que me gusta de Inglaterra eres tu” (p. 37), le dice a su hermanastra Augusta Leigh.

Una necesidad de huir a la que, por supuesto, hay que añadir otros condicionantes personales que contribuyeron decisivamente. Como la incomodidad que le provocaba la vida social —“la soledad se adapta mejor a las inclinaciones de mi temperamento que cualquier clase de sociedad” (p. 34); “es el trato con el mundo el que ha endurecido mi corazón” (p. 35); “Aquí vivo a mi manera, y mi manera es la soledad” (p. 35); “Odio el ajetreo y estar rodeado de gente” (p. 57)— o la identificación i afinidad (electiva) que sentía por Italia: “la belleza [de Venecia], pese a que no pasa día sin que decaiga, puede llegar a ser perturbadora” (p. 83).

Seguramente, lo que más nos sorprenderá al leer su correspondencia, (en realidad, en cuanto a este aspecto, tanto la suya como la de sus tres compañeros), son las constante referencias al dinero, a las cuestiones económicas, que no acostumbramos a relacionar con los poetas y, menos aún, con los románticos. Así, nos sorprende que en sus escritos no dude en mezclar, con tanta naturalidad aspectos literarios con pecuniarios: “Que […] al público le guste o no mi «poashia» no tiene la menor importancia, lo único que ahora me importa son las ganancias” (p. 87); “Haced el favor de enviarme todo el dinero que le saquéis a Murray por mi obra” (p. 96).

Por lo que al amor se refiere, destaca la pasión y la intensidad con que se dirige a su amada: “Teresa mía, ¿dónde estás?, aquí todo me recuerda a ti, todo es idéntico, pero yo estoy solo y tú ya no estés. Cuando dos se separan sufre menos quien se aleja que aquel que se queda. […] Veo las mismas caras, escucho los mismos tonos de voz, y no me atrevo a mirar hacia nuestro querido sofá, pues sé perfectamente que no te veré a ti sentada” (p. 104); “Te amo, las palabras capaces de expresar hasta qué punto y con qué intensidad todavía no se han acuñado, pero el tiempo hablará por mi y te demostrará hasta qué punto te has convertido en el motivo principal por el que respiro, y el único por el que moriría” (p. 119).

Cuando, en la segunda parte, leemos las cartas de Keats, lo primero que constatamos es que, cuando de amor se trata, la semejanza con su compañero es total. Como él, también le dice a su amada que: “no sé cómo expresar mi devoción por ti con las palabras justas, me gustaría encontrar palabras que superasen en brillo a las más brillantes estrellas, palabras que desbordasen en precisión a las criaturas más precisas de la naturaleza” (p. 200); que: “con las palabras no puedo acercarme a lo mucho que me gustas” (p. 209).

Porque, también para el autor de Hyperion el amor es el centro y la razón de su existencia: “paso todo cuanto ocurre […] por el filtro de nuestro amor” (p. 209); “Yo observo la vida exclusivamente por el ojo de la cerradura de tu amor” (p. 237).

Que hace lo que hace, que toma las decisiones que toma siempre en función de aquella a quien ama: “Estoy deseando retirarme a Winchester, entre otras cosas porque aquí todo me recuerda tu ausencia: los hombres, el paisaje, incluso los guijarros” (p. 211). Que, incluso cuando la tuberculosis lo situó entre la espada y la pared, cuando la enfermedad que había que acabar con él le hacía sufrir hasta límites insufribles, lo que sigue siendo más importante para él es Fanny, el amor de su vida: “¿Qué valor tendría mi salud si me obligara a renunciar a tu amor?” (p. 233).

Un apasionamiento y una preeminencia del amor que se hace presente, igualmente, en la tercera parte del volumen, que recoge una selección de las cartas del matrimonio Shelley.

 Cuando leemos las que escribe, a los dieciséis y diecisiete años, la joven Mary al que acabaría convirtiéndose en su marido, no sabemos si nos ha de impresionar más su madurez, su dominio de la lengua o su claridad: “¿Cómo razonar y filosofar sobre el amor? […] si me pidieran una razón a favor de tu manera de amarme no encontraría ninguna” (p. 250); “creo […] en los amores perfectos, !incluso creo que pueden darse y encontrarse en este mundo¡” (p. 253).

Un dominio de la lengua y claridad que alcanza su cenit a veintidós cuatro años, cuando Percy muere ahogado y ella escribe, a varios corresponsales, unas cartas (páginas 292 hasta la 322), que, según mi modesto punto de vista —a pesar de que, “cuando se trata de crítica la mera opinión no constituye prueba alguna” (p. 32)— constituyen algunas de las más emotivas, intensas y conmovedoras de la literatura universal de todos los tiempos.

Digo, expresamente, “de la literatura”, y no “de los epistolarios” porque creo que son muy pocas las obras de creación literaria que pueden, no ya superarlas, sino igualarlas.

Tanto es así que, si el volumen no contara con motivos suficientes para ser leído (y releído), estas treinta páginas ya justificarían, con creces, que fuera recomendado a todos y todas las amantes de las bellas letras; a todos y todas los exploradores de la condición humana.

martes 3 de noviembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

El mundo roto. Tres epistolarios románticos, Lord Byron, John Keats, Mary & Percy Shelley

El mundo roto. Tres epistolarios románticos, Lord Byron, John Keats, Mary & Percy Shelley

Cartes d’amor i de mort

No crec que hi hagi gaire dubte que llegir la seva correspondència sigui una de les opcions més adients que tenim d’acostar-nos als grans autors, de poder-los conèixer d’una manera més directa i, sobretot, més autèntica. Em refereixo, és clar, a autors d’altres temps, que no devien pas comptar que les seves cartes fossin publicades mai. En el més recents, que ja ho podien preveure, aquesta autenticitat cal posar-la, almenys, entre parèntesi.

Si en comptes d’un recull de cartes, un sol llibre ens n’ofereix tres, i de tres grans escriptors, no podem sinó celebrar-ho. El mundo roto. Tres epistolarios románticos, Lord Byron, John Keats, Mary & Percy Shelley, Alpha Decay, setembre del 2020, inclou una selecció de la les cartes que van escriure aquells que Gonzalo Torné, editor del volum, per diferenciar-los dels seus predecessors, Wordsworth i Coleridge, anomena el segon grup de poetes romàntics anglesos del segle XIX. Caracteritzats tots ells per “Una vida apasionada y una muerte temprana. […] Byron [muere] a los treinta y seis; Shelley, a los veintinueve; Keats a los veinticuatro” (p. 7).

Quatre escriptors “la manifestación preferida de los [cuales] será el amor” (p. 8). Un amor tan apassionat com devastador. Un amor que caracteritzà no tan sols la seva obra sinó tota la seva existència. Una existència i un amor que els va fer com eren i els va fer escriure com van escriure.

Llegint la primera part del volum, que és, amb (molta) diferència, la més llarga, podrem saber que si Lord Byron visqué fora del seu país de naixença no fou tant per una visió romàntica o aventurera de la vida, sinó, sobretot, per fugir d’Anglaterra i de la seva família. D’un país i d’una família que li feien la vida impossible, que la convertien en un infern del que li calia allunyar-se’n tant com li fos possible.

No pas tant, doncs, per viure noves experiències i poder-les escriure, sinó, simplement, per poder respirar: “Este sitio es un páramo miserable, una caótica ciénaga de villanía” (p. 30); “Lo único que me gusta de Inglaterra eres tu” (p. 37), li diu a la seva germanastra Augusta Leigh.

Una necessitat de fugir a la qual, per descomptat, cal afegir-hi d’altres condicionants personals que hi van contribuir decisivament. Com la incomoditat que li provocava la vida social —“la soledad se adapta mejor a las inclinaciones de mi temperamento que cualquier clase de sociedad” (p. 34); “es el trato con el mundo el que ha endurecido mi corazón” (p. 35); “Aquí vivo a mi manera, y mi manera es la soledad” (p. 35); “Odio el ajetreo y estar rodeado de gente” (p. 57)— o la identificació i afinitat (electiva) que sentia per Itàlia: “la belleza [de Venecia], pese a que no pasa día sin que decaiga, puede llegar a ser perturbadora” (p. 83).

Segurament, el que més ens sobtarà en llegir la seva correspondència, (en realitat, pel que fa a aquest aspecte, tant la seva com la dels seus tres companys), són les constant referències fa al diner, a les qüestions econòmiques, que no tenim gaire costum de relacionar amb els poetes, i encara menys amb els romàntics. Així, ens sorprèn que en els seus escrits no dubti en mesclar, amb tanta naturalitat aspectes literaris amb pecuniaris: “Que […] al público le guste o no mi «poashia» no tiene la menor importancia, lo único que ahora me importa son las ganancias” (p. 87); “Haced el favor de enviarme todo el dinero que le saquéis a Murray por mi obra” (p. 96).

Pel que a l’amor es refereix, destaca la passió i la intensitat amb que s’adreça a la seva estimada: “Teresa mía, ¿dónde estás?, aquí todo me recuerda a ti, todo es idéntico, pero yo estoy solo y tú ya no estés. Cuando dos se separan sufre menos quien se aleja que aquel que se queda. […] Veo las mismas caras, escucho los mismos tonos de voz, y no me atrevo a mirar hacia nuestro querido sofá, pues sé perfectamente que no te veré a ti sentada” (p. 104); “Te amo, las palabras capaces de expresar hasta qué punto y con qué intensidad todavía no se han acuñado, pero el tiempo hablará por mi y te demostrará hasta qué punto te has convertido en el motivo principal por el que respiro, y el único por el que moriría” (p. 119).

Quan, en la segona part, llegim les cartes de Keats, el primer que constatem és que, quan d’amor es tracta, la semblança amb el seu company és total. Com ell, també li diu a la seva estimada que: “no sé cómo expresar mi devoción por ti con las palabras justas, me gustaría encontrar palabras que superasen en brillo a las más brillantes estrellas, palabras que desbordasen en precisión a las criaturas más precisas de la naturaleza” (p. 200); que: “con las palabras no puedo acercarme a lo mucho que me gustas” (p. 209).

Perquè, també per a l’autor d’Hyperion l’amor és el centre i la raó de la seva existència: “paso todo cuanto ocurre […] por el filtro de nuestro amor” (p. 209); “Yo observo la vida exclusivamente por el ojo de la cerradura de tu amor” (p. 237).

Que fa el que fa, que pren les decisions que pren sempre en funció de la seva estimada: “Estoy deseando retirarme a Winchester, entre otras cosas porque aquí todo me recuerda tu ausencia: los hombres, el paisaje, incluso los guijarros” (p. 211). Que, fins i tot quan la tuberculosi el situà entre l’espasa i la paret, quan la malaltia que havia d’acabar amb ell el feia patir fins a uns límits insofribles, el que segueix essent més important per a ell és Fanny, la seva estimada: “¿Qué valor tendría mi salud si me obligara a renunciar a tu amor?” (p. 233).

Un apassionament i una preeminència de l’amor que es fa present, igualment, en la tercera part del volum, que recull una selecció de les cartes del matrimoni Shelley.

Quan llegim les que escriu, als setze i disset anys, la jove Mary al que acabaria convertint-se en el seu marit, no sabem si ens ha d’impressionar més la seva maduresa, el seu domini de la llengua o la seva claredat: “¿Cómo razonar y filosofar sobre el amor? […] si me pidieran una razón a favor de tu manera de amarme no encontraría ninguna” (p. 250); “creo […] en los amores perfectos, !incluso creo que pueden darse y encontrarse en este mundo¡” (p. 253).

Un domini de la llengua i claredat que assoleix el seu zenit als vint-i-quatre anys, quan Percy mor ofegat i escriu, a diversos corresponsals, unes cartes (pàgines 292 fins la 322), que, segons el meu modest punt de vista —tot i que, “cuando se trata de crítica la mera opinión no constituye prueba alguna” (p. 32)— constitueixen algunes de les més emotives, intenses i colpidores de la literatura universal de tots els temps.

Dic, expressament, “de la literatura”, i no pas “dels epistolaris” perquè crec que són, molt poques obres de creació literària que poden, no ja superar-les, sinó igualar-les.

Tant és així que, si el volum no comptes amb motius suficients per ésser llegit (i rellegit), aquestes trenta pàgines ja justificarien, amb escreix, ser recomanat a tots i totes les amants de les belles lletres; a tots i totes els exploradors de la condició humana.

dimarts 3 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Sota el signe del drac, Maria-Mercè Marçal, Editorial Comanegra, 2020

Sota el signe del drac, Maria-Mercè Marçal

L’imprescindible altra veu

Probablement fa lleig, i el que encara pot ésser considerat més greu, és (molt) políticament incorrecte, dir que un llibre és necessari. Principalment, perquè una afirmació així pot dur a creure que n’hi hagi d’altres que no ho són. I que, per tant, siguin prescindibles. Quan, en realitat, si hi pensem una mica —i, si una de les raons que ens duen a llegir (i a escriure) no és ajudar-nos (i acostumar-nos) a pensar (per nosaltres mateixos), potser que ens ho fem mirar— els únics llibres prescindibles són els que no s’escriuen; els que podrien ésser i no han estat.

Això establert, goso afirmar que Sota el signe del drac. Proses crítiques (1985-1997), de Maria-Mercè Marçal, Editorial Comanegra, novembre del 2020 —que ve a complementar Contra la inèrcia. Textos polítics (1979-1980)— si no és un llibre necessari, ben poc li falta. Necessari —quasi necessari o molt oportú, si ho preferiu així— per a qualsevol persona que tingui interès em conèixer, de primera, primeríssima mà, la visió que tenia del món i de la vida una autora tan essencial de les nostres lletres.

Un món i una vida, com ens posa de manifest pàgina rere pàgina aquesta obra, íntimament i inextricablement relacionat amb la seva condició de dona i d’escriptora; d’escriptora i de dona —atès que seria impossible situar-ne una davant o per damunt de l’altra.

Dues condicions a les quals, com és ben sabut —“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida” (p. 242)— caldria afegir-hi el de catalana i d’extracció obrera. Condicions que, tot i presents ocupen en aquest recull una posició no predominant.

I, dins d’aquesta condició i realitat commutativa —de dona escriptora; d’escriptora dona—, com molt bé assenyala en la seva introducció Mercè Ibarz, l’editora del llibre: “Marçal estava centrada en dues o tres coses que considerava essencials de dir un cop i un altre” (p. 13).

La qual cosa l’aboca a que els textos aplegats s’hi facin ben presents idees i consideracions de manera reiterada, que s’hi constati “una repetició necessària, una repetició perfeccionadora” (p. 19) de les seves referències cabdals: Katherine Mansfield, Virginia Woolf, Safo, Colette, Rosa Leveroni, Caterina Albert, Clementina Arderiu, Maria-Antònia Salvà, Helena Valentí, Emily Dickinson, Sylvia Plath, Isabel de Villena, …

Pel que es refereix a la seva condició de dona, la trobem ja, del tot explicitada, al primer paràgraf del primer article: “Sóc algú —una dona— que escriu. […] L’escriptura ha estat, per a mi, una activitat vertebradora” (p. 29). I seguirà, igualment present, al llarg de tot el volum, que, seguint l’estela del fonamental Una cambra pròpia de Virginia Woolf, és una permanent reclamació —i reivindicació, alhora— de l’establiment dels requisits imprescindibles perquè el gènere femení pugui demostrar (com sempre ho hauria d’haver pogut demostrar) la seva força i passió artística i creadora, en termes equiparables al masculí.

Així, ens diu que, per a Colette: “la paraula [és] espai de llibertat, cambra pròpia, eix, cor batent de la seva vida de dona” (p. 63). I afegeix que aquest aspecte és del tot essencial, car aquesta és una tasca que, per més que agraeixi l’ajut dels homes compromesos, només poden dur a termes les dones. Les dones que lluiten “amb les paraules per fer-los dir tot allò que abans d’ell[es] no havia estat expressat i que, per tant, era inexistent; per fer-los il·luminar zones inexplorades d’aquell «continent negre» de què parla Freud en referir-se al sexe femení” (p. 64).

Atès que, en un món que durant més de dos mil anys ha estat únicament considerat, mirat i estudiat des d’un punt de vista masculí o androcèntric: “només […] una anàlisi a fons […] des d’una perspectiva ginocrítica aconseguirà […] desterrar definitivament [els] clixé[s] que no fa[n] cap favor ni a les dones ni a la literatura” (p. 69). Perquè, si “una veu de dona s’afirma en el fet «actiu» d’escriure” (p. 134), la veu de les dones en general o en plural, la veu de totes les dones, de les dones com a gènere, només s’afirmarà si escriuen des de la seva perspectiva pròpia, intranspassable i intransferible.

Sense la qual cosa mai no es modificarà “l’ínfim i vergonyós percentatge de dones escriptores que figuren als llibres de text, i en els programes” (p. 167). Perquè “les escriptores […] érem i som, no ja la perifèria, sinó la perifèria de les perifèries” (p. 168). Perquè “No hi ha genealogia femenina, en la cultura, com no hi ha genealogia femenina en les famílies” (p. 174). Perquè “cap home, que jo sàpiga, no s’ha vist impel·lit a la tria dolorosa entre paternitat i escriptura” (p. 182).

Perquè, com no pot ésser més obvi, sense les veus —i la perspectiva que aquestes veus atorguen— la visió del món i de la condició humana quedarà, per força, coixa o esqueixada.

Pel que es refereix a la seva condició de poeta, ens en parla també al primer paràgraf del primer article: “la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d’ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l’imprevist desencadena. Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, per un instant, la vivència fragmentària i sense forma” (p. 29). I ho farà en d’altres, en que analitza la seva obra i en dóna algunes de les seves claus interpretatives.

Tanmateix, no m’hi referiré. Entenc que és aquesta és una tasca que correspon, en exclusiva, als lectors i lectores. I que, per tant, flac favor els faria jo desvetllant-los-les, quan el que em correspon és convidar-los a descobrir-les.

Crec que el que com a analista o preescriptor la meva funció és una altra. Que el que em pertoca és, per exemple, comentar que —com suposo que, de en major o menor mesura, ens succeeix a tots els que analitzem l’obra d’altri—, sovint el que destaca d’altres autors la defineix a ella mateixa que no pas a qui pretén definir.

Que, en sigui no conscient, quan es fixa en algun element característic (tan si és personal com si és literari) dels creadors o creadores que analitza, en realitat, ens està parlant d’ella mateixa; de la seva manera d’entendre el món i la literatura.

Que, en parlar de les seves germanes literàries —“em va fer descobrir una veu que sense deixar de ser-me […] inevitablement estrangera, m’era, també, alhora estranyament germana” (146)—, el que està fent, sobretot, és parlar-nos d’ella mateixa —i per ella mateixa.

En destacar unes característiques en comptes d’altres, defineix i es defineix. D’aquesta manera, podem saber que, per a Maria-Mercè Marçal: “una obra tan copiosa, no es manté sense una força interior que demana imperiosament nodrir-se de paraules i nodrir-les, al seu torn” (p. 65). Que per a ésser una escriptora o un escriptor és imprescindible que posseeixi i es distingeixi per “la seva veu singular” (p. 71), per “allò que Kundera anomenaria el seu codi existencial” (p. 73).

Veu singular o codi existencial que és producte del fet que, en qualsevol artista o creador de debò, “vida, figura i obra van alhora” (p. 116); al fet que “el seu món poètic és ben personal i […] intransferible” (p. 130); al fet que “l’obra de la major part d’escriptors i d’escriptores que tenen alguna cosa a dir gira, sovint, entorn d’uns pocs temes centrals, unes obsessions que admeten una formulació més o menys abstracta” (p. 148, el subratllat és meu); al fet que “els o les poetes sovint converteixen les coses, els fets quotidians, en obstacle simbòlic, contra el qual afirmar-se, o en mirall” (p. 131).

Un definir-se definint que, a mesura que va escrivint articles, li permet establir tot un seguit de diagnòstics o propostes del que és —més exactament, del que ella entén que és— la literatura.

Propostes o diagnòstics, perquè, com qualsevol persona intel·ligent, l’autora de Cau de llunes, sap molt bé que l’art i les afirmacions categòriques no acostumen a ésser gaire incompatibles: “Potser en tot-tota poeta hi ha alguna cosa d’aquells infants desconsolats que cerquen de fer-se passar l’esglai cantussejant” (p. 135, el subratllat és meu); “què és potser la literatura sinó l’intent de dotar de coherència i de sentit un conglomerat de vivències i sensacions essencialment caòtic i esmunyedís” (p. 136); “en darrer terme, què és la literatura sinó un intent de contrarestar els efectes del temps i de la mort?” (p. 138, el subratllat d’aquest frase que crec que hauria signat el mateix Marcel Proust és meu).

 En definitiva, un recull d’articles que reclamaven i reivindicaven per a les dones creadores un espai que és seu i que només pot ésser seu, un espai que trobàvem a faltar quan no hi era, que confiem que mai més no ens calgui tornar a trobar a faltar.

Que mai més no sigui necessari que cap autora hagi de comentar que “les dones escriptores […] ens hem vist abocades a la tria, a l’esforç, al repte de recuperar, d’inventar-nos, de crear una altra memòria, una altra tradició, si no volem que la literatura signifiqui abdicar de les nostres experiències més irrenunciables ni acceptar una mena de necessari transvestisme de la ment” (p. 177).

dilluns 2 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Nua cendra, Joan Duran i Ferrer

Nua cendra, Joan Duran i Ferrer

Deixa dir al cos

Provar de definir o de descriure un llibre de poemes és una tasca no ja (molt) complicada sinó (pràcticament) insassolible. Qualsevol poemari, si mereix ésser designat com a tal —o sigui, si és un ésser (gairebé gosaria dir viu) compost i complex— es defineix i es descriu (per expressar-ho amb major precisió: hauria de definir-se i de descriure’s) en i per ell mateix. Si, al damunt, el comentari o anàlisi literària ha d’ésser breu, ens situem, per força, al límit de la impossibilitat. Al màxim a què podem aspirar és a oferir unes claus interpretatives o, més exactament, il·luminatives.

El que em proposo amb aquest escrit és, doncs, oferir unes —o sigui, les meves (modestes, hipotètiques, limitades); les úniques que puc donar— claus de Nua cendra, de Joan Duran i Ferrer, publicat per Edicions 3 i 4, que obtingué el Premi Octubre Vicent Estellés de Poesia 2019. Un poemari, vull dir-ho i reconèixer-ho d’entrada, que m’ha sorprès més que gratament, que he llegit, rellegit i rerellegit —la poesia cal llegir-la i rellegir-la unes quantes vegades, fins que ens “ressoni” o “il·lumini” per dins)— amb goig i passió; que m’ha parlat i m’ha dit, que m’ha fet veure.

La primera clau —des del meu punt de vista, potser (un xic) massa explícita— la trobem en la citació inicial de Roland Barthes: “C’est  comme si j’avais des mots en guise de doigts, ou des doigts au bout de mes mots. Mon langage tremble de désir”. No sé si el poemari sorgeix d’aquesta reflexió o si la reflexió vingué a avenir-se, a posteriori, amb el poemari, però bona part del sentir i del dir del poemari  ja és ací: per al poeta sitgetà, els mots parlen pel cos (pels cossos); els cossos, pels mots.

El llenguatge del cos (dels cossos) i el dels mots parlen l’un per l’altre, s’interpel·len l’un a l’altre, se substitueixen, esdevenen metàfores (o diccionaris) l’un de l’altre. Al cos, li cal la paraula; a la paraula, el cos. La paraula fa parlar al cos; el cos, a la paraula. Si Duran Ferrer accedeix o recorre —ha d’accedir, ha de recórrer— a la paraula, a la paraula poètica, que diu sense dir, és perquè li cal convertir el cos (més en concret, el llenguatge del cos, dels cossos; dels sentits, que donen o recreen l’existència del cos, dels cossos) en paraula. Perquè, el que els dits i els llavis esculpeixen, cal que ho esculpeixin, també, les paraules.

Perquè, si som —o, almenys, acabarem sent— nua cendra, que sigui, almenys, l’amor, l’amor dels cossos, el del tacte i del contacte, el de les pells que es fan i es refan en fregar-se, en tocar-se, en comunicar-se, el que ens cremi, el que ens incendiï festivament; el que converteixi el buit en foc; l’oblit, en memòria dels sentits; el viure en l’aire que ens envola; l’existència, en la mar que ens fa beneir les besades de les ones que ens tornen, una i altra vegada, a la platja.

Per dir-ho en paraules de Francisco de Quevedo, canviant “serán” per “seré”: “Serán ceniza, mas tendrá sentido;/ Polvo serán, mas polvo enamorado”. Vinc del no-res, cap al no-res em dirigeixo, però, mentre sigui aquí, vull cremar de passió, vull que la passió em cremi; que el cos i la paraula, que la paraula i el cos —que el cos en la paraula; i, la paraula, en el cos— es  facin foc; que em facin foc. I que el foc, i la nua cendra que quedarà al darrera —poc o molt, en la (justa) mesura en que això sigui possible; si és que ho és— em justifiqui.

Viure en, dels i pels sentits —que són els dits, les mans, els llavis i els XX del cos, dels cossos— perquè els sentits són els que ens donen vida, els que ens fan reviure. Perquè són els sentits —i disculpeu-me el que, sense ésser-ho, sembla un (simple) joc de paraules— els que donen sentit a la vida; els que fan que la vida sigui més (o tan) viscuda; els que fan que la vida visqui i revisqui; els que, com la llenya i el vent al foc, la vida revifiquen.

Llegiu, doncs, Nua cendra tenint ben present com en són d’importants els sentits, el tacte i el contacte (“les boques que s’ofrenen”, “llavi estès”, “boques obertes”, “nua cendra a la geniva”, “llavis tan breus”, “la carícia primera”), així com la manca de tacte i de contacte (“sense els cossos”); la proximitat i la presència (“primordi de llavi”, “esqueixa’n la faç/ amb el càvec del bes”, “Fes-me de blat el cos/ de ruda l’eixuta besada”, “l’asprós/ tempteig dels dits”), així com la llunyania i l’absència (“la casa buida”, “l’ample sequer d’esperar-te”); la veu i la paraula, (“en cada cosa per dir-te”, “els mots que fa la llum/ […] han dit l’aigua”, “una llengua/ que t’escriu amb solcs/ damunt la pell”), així com el silenci i la manca de la paraula (“Veu que t’afones”, “l’ocellada afònica”, “No m’has dit els ocells”).

Crec que ja he dit prou —potser un xic massa i tot—, que ja us he ofert (algunes de) les meves —hipotètiques, especulatives, incitadores— claus. Ara, el que toca (i el que compta) és que us hi submergiu i hi trobeu el que, vosaltres i només vosaltres —cadascun de vosaltres, personalment, individualment, amb els vostre viure i veure— podeu trobar-hi.

dissabte, 30 de maig del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

 

Altres anàlisis literàries de poesia

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur.
Poesia de la inexperiència
Jaume Munar
L’ordre de les coses Carles M. Sanuy La por a la literatura Ana Blandiana El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre, Antònia Vicens

Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre, Antònia Vicens

Cant que fa (re)viure

Probablement, un de les millors maneres de distingir un artesà d’un artista consisteixi en maldar per trobar, al darrere de la seva obra, l’artista mateix; trobar-lo al darrera i en la mateixa obra; en una obra que ha sorgit, necessàriament, d’ell mateix, que ha estat el producte del seu jo més íntim, sang de la seva sang, cos del seu cos; un producte —més aviat, fruit, car, sense maduració, sense cultiu i una llarga fermentació, no és possible el saó— que no tan sols és seu i només seu, sinó que és, i només pot ésser, d’aquella manera.

La publicació de Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre, d’Antònia Vicens, en la molt recomanable col·lecció “Tria Personal”, de Pagès Editors, ens ofereix l’oportunitat d’adonar-nos que, en el món de la literatura, aquesta distinció entre els artesans i els artistes també és una realitat. Una realitat que, massa sovint, tendim a negligir.

És ben possible que hi hagi qui, en tenir entre les mans aquest volum, que aplega una antologia dels seus quatre poemaris ja editats, Lovely (2009), Sota el paraigua el crit (2013), Fred als ulls (2015) i Tots els cavalls (2017) i trobar-se davant d’una poesia tan pròpia, tan inimitable i intransferible, tan poc comparable, tan seva com la de l’escriptora de Santanyí, no sàpiga gaire ni com afrontar-lo, què pensar-ne ni què dir-ne.

I que per aquesta raó, o bé no en digui res o en vulgui dir massa, que són, en el fons, dues maneres de no dir-ne res. Que hi hagi qui cregui que la seva poesia és difícil, que no està al seu abast, que no és per a ell o per a ella. Que consideri que acostar-s’hi sense una bona guia de navegació suposa una temeritat, si no una pèrdua de temps. Que la poesia vicensiana, per més esforços que hi faci li resultarà, si no inaccessible, gairebé inaccessible.

Si hi ha, encara, qui sent aquest temor, del tot infundat —l’art, l’art veritable, sempre transmet, sempre comunica— li ofereixo una recepta per eliminar-lo d’arrel: que es tregui del cap, d’una vegada per totes, l’idea d’esforçar-s’hi. Que es deixi anar, que es deixi (en)dur, que es submergeixi en la seva poesia com aquell qui es banya en la mar, com qui escolta un concert de Johann Sebastian Bach: amb atenció, posant-hi tots els sentits, com si, en aquell moment no existís res més que allò que llegeix, però sense esforçar-se gens —de fet, fins i tot oblidant que pugui existir el concepte d’esforç, canviant l’esforç pel gaudi.

I oblidant, també i alhora, tota mena de guia de navegació o orientació. Deixant, doncs, per a més endavant, per a després de la lectura (i relectura), convertint-lo en un epíleg, el “pòrtic” de Jaume Pont. L’única guia o brúixola d’orientació la hi oferirà l’obra mateixa, la lectura atenta, continuada, plaent, assaboridora, de la tria de versos que inclou l’antologia.

Si el lector o lectora s’hi capbussa d’aquesta manera —amb fruïció, passió i els ulls (i l’ànima) ben oberts—, no trigarà a prendre consciència que els versos no només se li adrecen a ell o a ella, lector o lectora, sinó que se li adrecen, únicament, a ell o a ella; que el que li han de dir, li han de dir només a ell o a ella; que no diuen allò o allò altre, en general —com si fos un jeroglífic que exigeix una pedra roseta per ésser interpretat (unívocament)—, sinó estan esperant a ésser llegits per cada lector o lectora, individualment, per dir-los, a ells i elles, i tan sols a ells i elles, el que els han de dir; perquè és la lectura la que (re)converteix la poesia en poesia.

És per això que el més convenient que podeu fer, arribats en aquest punt d’aquesta meva anàlisi (o prescripció) literària és posposar-la per a més endavant i llegir el llibre, deixant-vos seduir per ell, amarant-vos d’ell i permetent que us digui, a cau d’orella, el que us ha de dir. En acabat, si ho voleu, si encara us cal, podeu torneu aquí, on, tot seguit, us brindo (algunes de) les meves claus de lectura.

Si em demanessin que, per simplificar —tenint ben present que simplificar suposa, sempre, minimitzar, reduir el que és irreduïble—, digués quina fou, segons el meu parer, la raó que va dur Antònia Vicens a la poesia, diria que vas ésser la necessitat que sentí de conversar amb el seu pare (i, més endavant, també amb la seva mare); la necessitat de mantenir la conversa, sempre inacabada, i encara més quan ens deixen, que establim els fills amb els nostres pares. Una possibilitat, una porta —finestra, almenys— oberta que la narrativa no li oferia. O que, almenys, no li oferia prou, que no li oferia com ella volia/necessitava.

Si partim d’aquesta idea, cal afirmar que el títol escollit per al volum, Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre —que s’ha extret dels dos versos finals d’una de les poesies de Sota el paraigua el crit— no podria ésser ni més adient ni més exacte: la poesia li cal per parlar amb el seu pare (i amb la seva mare), per fer-los viure i reviure, per no condemnar-los per sempre al silenci, a la desaparició, al no-res.

Si no en parla, els condemna i, ensems, es condemna ella mateixa, que no és —no se sent, si volem ésser del tot exactes— res sense ells; que només es coneix, re-coneix, descobreix i re-descobreix, entén i re-entén amb (en i a través) d’ells.

La poesia com un cant que, en fer reviure els altres, et fa o et permet viure a tu; com a garant del compliment de la pervivència impossible; com a constatació que “les promeses de la joventut eterna” tan sols són possibles o mantenibles si es fomenten o arrelen en “la pell dels teus records”, que per seguir endavant et cal aferrar-te ben aferrat al que ets, al que t’han fet, perquè “[a]mb les butxaques buides perds l’equilibri”.

Perquè si “[a] la memòria li han sortit arrels”, el que cal és fixar-los en el teixit teranyinós de les paraules, d’aparença frèvola però infrangible”, atès que “[e]ls records/ són minúsculs com les monedes d’un cèntim”, però si ets capaç de “desar les paraules”, de convertir-les en poesia, no tan sols resten sinó que creixen, s’ageganten, ho són tot.

I si el seu pare “[e]scrivia Joan/ en l’aire” era perquè “[n]o/ volia ser un negat anònim”, era perquè “[l]a seva dèria era abastar l’eternitat”, i si ella, la seva filla volia ésser-li fidel, si volia fer honor al llegat que li havia deixat a les mans, i si volia retre, alhora, homenatge a la seva mare, quan li deia: “[n]o amollis mai allò que és teu”, li calia, també, escriure en l’aire, però en paraules, que el vent no es pogués endur. Perquè, si prepares aigua “[j]a vindran tot sols els peixos”.

I també perquè “[s]i no escrius les paraules t’esclaten/ dins la boca”, perquè tu, que “[v]ares créixer entre els apòstols entre barques/ i xarxes”, quan “ell va emprendre/ el retorn cap a l’infern”, quan “els peixos del Port/ el van empènyer mar endins”, quan et vas adonar que “[e]l vi i la sang tenien el mateix gust”, que els àngels “només són les ombres dels morts”, que “[b]aixar dels niguls és un trànsit dolorós” atès que “[t]’arrisques/ a perdre els rems de tots els somnis”, quan “el cel es va rompre i els morts/ […] van aparèixer en filera”, quan “no et quedava gens de suc a l’ànima”, quan “[v]ares arribar al punt de desitjar el martiri”, vas voler “almenys (el subratllat és meu) recuperar els seus ulls”, vas voler fer “revenir el moviment/ la vida”.

Perquè, com més temps ha passat, com més has conviscut amb la memòria, que es feta de buit i d’absència, més i més t’has anat fent conscient —“per la picada d’una pua de card// has sabut que tu ets jardiner”— que el què et defineix i conforma, per damunt de tot, és el dolor: “ara saps// que els somnis// […] et poden deixar cega   que el tigre// o la rata// poden criar// dins el teu ca”[.]

Que, al contrari del que afirma aquella cèlebre frase que ens hauria de per a tot i consolar-nos de tos —«També això passarà»—, hi ha dolors que no tan sols no passen, amb el temps, sinó que s’acreixen: “t’entren feridors   els monstres que/ l’aire escampa i   dels teus ulls// tocats de mal/ temps   cauen flocs/ de neu que es desfan   damunt/ flocs de neu”; “la presó on escrius té els barrots de gel”; “et poden caure les mans   si t’hi aferres   et pots morir/ ofegada   dins una bassa/ de paraules moixes”; només/ hi ha cabut   l’hiverN”.

I que, per això, el gran repte de la teva vida consisteix a aprendre a conviure amb el dolor, no permetre que acabi sent ell qui s’imposi. Un aprenentatge complicat, ell mateix dolorós, però del tot imprescindible:

la primera vegada t’escarrufa arreplegar
amb la pala i la granera una rata morta   vulguis o no
els seus ulls diminuts transmeten
la soledat d’un desert
de gel   la segona vegada
al damunt de la rata hi llances
fullaraca   i t’oblides del fred

Perquè el temps, de vegades, més que guarir-les, fa més fondes, més evidents, les   ferides, més clares i depurades, i, per això, el llenguatge poètic, que és la veu madurada i fructificada de l’existència, es depura, també, i desapareix tot el que no és del tot essencial (començant per tots els signes gràfics inassencials: les comes i els punts i comes) i resta, només, el més simple —que, és alhora, el més complicat—, el dir, el dir immediat, que, com la mateixa vida, es dessagna.

Es dessagna a versos de disposició encara més alliberada, de llargària irregular que, com la sang, sorgeixen a impulsos, a esclats, a borbollons, irredempts, indeturables, incontrolables i, per tant, no sotmesos a cap mesura ni contenció. Versos que hem de llegir com van ésser escrits: com si ens hi anés la vida, en llegir-los, perquè no hi ha espera, perquè tot és urgent, perquè ara és ara i, demà, qui sap on serem o si hi serem —“té càncer no/ sobreviurà l’estiu”— i, per això, cal llençar per la borda qualsevol prevenció: “llavors vaig voler/ ser un cavall    alat/ galopant la sella    de la Mort”.

Com se’ns pot acudir mantenir qualsevol prevenció, no donar-ho tot pel tot, quan “[e]l ble de l’espelma es nega dins la cera”, quan les “peülles [són] sangonoses”, quan tenim “úlceres/ a la pell”, quan ens sacseja “aquell/ esglai/ als ulls/ de quan/ s’apaguen/ les estrelles”? Quan “[t]rets em fereixen el front”, quan ens convertim poc més que en “rajolins de sang”, quan només vivim enmig d’ombres i “[e]ntre   ombres no hi puc/ viure   m’ofeguen/ enmig   d’espelmes”, quan “tampoc […]/ amb la culpa   hi puc dormir”, quan “les marees escampen arreu/ dels meus somnis”, quan sabem que “amarga serà la nit/ de    la meva mort”.

I, sobretot, quan constatem, com ho fa —més aviat, acaba per fer— Vicens al seu darrer poemari, Tots els cavalls (2017), que el seu cant (que és, sempre, un plany) no és només seu, sinó que és d’ella i de tots i totes alhora: “S’acosta la remor d’una multitud”. Que el dolor no és seu, i només seu —“no som jo/ qui s’està/ dessagnant”; “nins morts   amb ocells als ulls”—, sinó que és, i només pot ésser, si és plural, si és el seu cant fent-se de tots i totes.

Que el jo, dolorós i adolorit, sagnant i assangonit, és un pas (o, més aviat, una imatge) del nosaltres. Un cant/plany no (tant) individual com general. Que el seu dolor i el seu món no són només el seu dolor —“la seva agonia”— i el seu món; que són, (també i alhora) tot el dolor i tot el mons —tots els dolors i tots móns; els mons de tots i de totes. Que ho són, ho han d’ésser, irremediablement, ineludiblement.

diumenge 8 i dilluns 9 de març del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Altres anàlisis literàries de poesia

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

L’àngel i la infermesa del pensament, Ivette Nadal Des de quin on?,
Víctor Sunyol
Lovely,
Antònia Vicens
Les baules que
ens falten
Antologia del premi
Bernat Vidal i
Tomàs 1986-2018
Sons bruts
Carles Rebassa
Dits tacats
Antologia 1978-2018
Àlex Sussana
Categories
Notes de lectura

L’àngel i la infermesa del pensament, Ivette Nadal

L’àngel i la infermesa del pensament, Ivette Nadal

I, en el dubte, la paraula

En aquest país nostre, tan i tan amant des etiquetes —el que encara és (molt) pitjor, on els que les adjudiquen i reparteixen ho fan entre els seus amics i coneguts (capellístics)— i de les categoritzacions, dels compartiments artístics estancs, incomunicats, on admetre que un (molt) bon pintor pugui ésser també, i alhora, un (molt) bon poeta sembla, si no una heretgia, almenys una temeritat, cal celebrar que una col·lecció tan prestigiosa com Jardins de Samarcanda aculli el nou llibre de poemes d’Ivette Nadal, L’àngel i la infermesa del pensament, Cafè Central / Eumo Editorial, febrer del 2020.

Sobretot quan el primer que afirmen, a la contraportada, és que és “poeta i cantautora”. I ho fan, i aquest extrem és fonamental, en aquest ordre: “poeta i cantautora”. O sigui, deixant clar, de bon començament, que la poesia, el dir, la necessitat de dir, és i ha estat sempre el primum mobile de la seva creació artística; que, com a cantautora, al contrari que Lluís Llach, per exemple, la paraula procedeix i forma (i con-forma) la seva música; que la música—i la veu— l’ha ajudat en el seu quest pel dir, però que l’impuls primer sorgeix de la necessitat de dir amb la paraula —i, en no poques ocasions, en aferrissada lluita amb ella).

Una paraula que si és breu, esquemàtica, fugaç, quasi —“L’evolució del text,/ és un bes”— no ho és pas per cap raó formal preestablerta, per cap prevenció o apriorisme, sinó perquè ho ha d’ésser; perquè, per dir-ho amb els seus mateixos termes, la fragilitat o infermesa de les paraules així ho ha exigit.

Perquè en un dir —més exactament, un voler dir— que dubta, que no únicament cerca més respostes que no pas preguntes sinó que, seguint l’estela de Víctor Sunyol, s’interroga sobre el mateix llenguatge, que converteix (el dubte sobre) el mateix llenguatge en matèria de la seva poesia, la brevetat no és que sigui aconsellable, és que és (del tot) imprescindible. Perquè ha estat el fons el que, ineludiblement, ha determinat la forma.

Cal no oblidar que, en realitat, en l’art poètica, tant el fons com la forma són convencions; que, en qualsevol poema que en mereixi la definició, no és que no hi hagi fons sense forma, és que el fons i la forma són una única, indivisible —més encara: indissoluble— cosa. Perquè, en l’art poètica, el fons és la forma i, la forma, el fons. Perquè, en l’art poètica, el vers, el dir, la paraula és (i només pot ésser) fonsforma.

Entenc que, com a analista o prescriptor literari, la meva funció no és —o, si més no, no és tant— descriure el què i el com de l’obra —que, com tot just acabo de dir, es con-fonen— sinó donar-ne un tast, oferir algunes raons que convidin els lectors i lectores a llegir-la, a acostar-s’hi i gaudir-la. En definitiva, a fer-la seva. A convertir el dir —més aviat, suggerir— poètic en el seu sentir. A fer-ne una lectura seva i només seva. A, si se’m permet expressar-ho així, apropiar-se-la. A descobrir-lo descobrint-se. A trobar-se i a re-retrobar-se en les paraules del llibre de versos.

 El primer que haig de dir és que potser m’equivoco —el dubte és la poesia del pensament— però, de les tres parts del poemari, n’hi ha dues, la primera (“L’àngel”) i la tercera (“Pensaments”) que, tot i amb algunes diferències, formen una (certa) unitat, que comparteixen no tan sols un manera de dir, sinó una (certa) ànima, una manera de veure-viure el món. Per contra, la segona (“Apunts sobre la infermesa”), no acaba de lligar-hi, ni (del tot) formalment ni temàtica o d’ànima.

Una part que em fa la sensació que no acaba d’encaixar en el volum, que va ésser escrita en un moment i en unes condicions que tenen poc a veure amb les altres parts; que, situada al bell mig de l’obra, no suposa una continuïtat, sinó (una certa) interrupció, una desviació de l’anterior; una alteració que pot, si no confondre, almenys fer distreure el lector o lectora.

Distreure perquè al contrari del que succeeix a “L’àngel” i a “Pensaments”, l’experiència que relata i retrata —de lluita, de dolor, de força i de superació: “L’anorèxia és/ fer-se invisiblement visible”— és molt específica. Tant que crec que probablement hauria convingut més situar-la en un altre volum o, si més no, en el mateix però al final i ben diferenciada.

Pel que a les altres dues parts, en aquests poemes que són esclats, llampecs fugaços però d’una enorme intensitat que deixen petja, punts de llum en el bell mig (en “l’entrevall”) de la tenebra dels dubtes —“És la paraula qui actua,/ o és la veu?”; “Soc el que escric/ o soc el que em guardo de l’escriure”—  Nadal ens parla de la vida i del llenguatge.

O, per (provar de) dir-ho amb major precisió, de la vida en el llenguatge i del llenguatge en la vida. D’un llenguatge que interroga la vida tot interrogant-se ell mateix: “El conflicte no és l’estètica de la paraula,/ sinó el seu contingut”; “Canto des del dubte/ de no poder parlar”; “Cap poema,/ cap cançó,/ no arriba a traduir els meus sentiments”; “Espero la cançó/ que no ha sentit mai ningú/ (i desitjo que la cantis tu)”.

Una recerca del llenguatge més enllà del llenguatge, del dir del dir, d’essència sunyoliana, que plasma en un vers magnífic, que et resta clavat, indeleble, en la memòria (o, potser, en la retina):

Anar més enllà de la paraula
amb la paraula,
i després,
si pot ser,
tornar-hi.

Un vers que, alhora, amb el complement d’algun altre —“Em determino/ en la indeterminació,/ en el silenci/ i en l’espera/ de la meva nova llengua”— (i de tots, alhora: en els bons poemaris, els versos s’il·luminem i re-il·luminen mútuament els uns als altres), ens forneix (algunes de) les claus de lectura del llibre: “més enllà”, “paraula”, “si pot ser”, “tornar-hi”.

Unes claus a les quals caldria afegir-hi d’altres paraules: “silenci”, “dir”, “no dir”, “veu”, “cançó”, “nou”, “nova”, “jo”, “tu”, “dubte”, “cos”, “ànima”, … Així com tenir molt present la importància que l’escriptora concedeix a l’encavalcament. Encavalcament que reforça el dir —“Un silenci net,/ fràgil/ i conscient”— però, encara més el doble dir; la dualitat, la complementarietat o pluralitat del dir: “m’ajuda a tastar la vida,/ i a mossegar un nou jo”; “El meu cos/ sent/ i fa parlar el meu silenci”.

Complementarietat o pluralitat que posa l’èmfasi en la base antinòmica, contradictòria, heraclitana —“et fas el nen d’Heràclit/ jugant amb els daus”— de la condició humana, que el llenguatge mateix escenifica i exemplifica: “una nova alegria/ que m’angoixa”; “veig que el no-res/ m’omple el tot”.

Una contradicció, un és i no és, alhora, que, més enllà dels encavalcaments, és molt i molt present en una bona part dels versos —“El soroll que fa el silenci d’una paraula”; “Cada moment repetit amb tu/ és únic”; “Quan et veig/ és quan més et trobo a faltar”; “aquesta irracionalitat racional”, “he vist/ bellesa en el dolor”, …— perquè és crucial en la manera de veure-viure el món de la poetessa: “Cal escoltar/ i estar agraït/ de sentir la veu que ens contradiu” (el subratllat és meu).

Perquè per a ella, la vida és contradicció —“per fer servir bé la paraula/ em cal saber utilitzar el poder del silenci”—, dubte —“canto des del dubte”, “canto per esbrinar”— i interrogació, un permanent, incansable preguntar(-se) i re-preguntar(-se); explorar(-se) i seguir(-se) explorant: “La veritat/ no és la llengua ideal,/ és el dubte i seguir explorant”.

diumenge, 1 de març del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Des de quin on?, Víctor Sunyol

Des de quin on?, Víctor Sunyol

Des del seu/teu on

Si tractar d’analitzar —o fer veure (més profundament)— una obra literària sempre és arriscat, atès que fer-ne una lectura, una entre les moltes possible suposa limitar-la, i, limitar-la, suposa empobrir-la, tractar d’analitzar poesia encara ho és més, ja que no tan sols no hi ha un argument al darrera, sinó que, pel seu caràcter sintètic i metafòric, les seves lectures o interpretacions han d’ésser, per força, més àmplies, més plurals, més diverses: llegir poesia és llegir el que ha escrit el o la poeta però, alhora, és, també —i, sobretot— llegir-se; trobar-se en el que ja he escrit un altre.

Aquesta idea —que, si la volguéssim dur al seu extrem, ens condemnaria als crítics al silenci, a convidar a llegir sense dir, o, almenys, dient el mínim possible— que cal tenir sempre present (omnipresent, de fet) quan provem de parlar d’un llibre de poesia, esdevé encara més evident quan ens situem davant d’un poemari que converteix la poesia mateixa, i amb ella, el llenguatge (que és la seva ànima, la seva pedra angular), en el centre neuràlgic de la seva existència, en la seva raó d’ésser; d’ésser i de fer(-se).

D’aquella poesia que segons en Joan Margarit, no s’entén. (Un punt de vista, diguem-ho entre parèntesi, que parteix d’una presumpta utilitat de l’inútil; com si l’art hagués d’explicar o de fer entendre, en comptes de desvetllar o incitar).

Quan el poemari —o, en aquest cas, l’antologia— no només és (o sembla) inasible, sinó que s’interroga sobre el mateix fet poètic, transformant el llenguatge el seu propi mètode (o camí) d’experimentació o d’interrogació, com se suposa que en podem parlar sense desvirtuar-lo, sense trair-lo? Com podem parlar del (més aviat, d’un) dir que busca en el mateix dir la raó i la font del dir?, d’un dir que s’interroga en (i a través) del dir?, d’un dir que, per aquesta mateixa raó i circumstància, acaba per ésser un no dir —un no dir, de fet?

Amb Des de quin on?, Antologia 1976-2017, Pagès Editors, setembre del 2019, Víctor Sunyol s’ha submergit pregonament en la seva poesia per presentar-la i per presentar-se, per fer una tria que la defineixi i el defineixi, per decidir quines fites del seu camí (de descoberta) poètic prefereix o no conservar, per establir, amb un cert caràcter definitiu, sobre quina pedra (més exactament, quines pedres) vol sustentar el seu edifici poètic.

Una tria que, en tots els casos, però més encara en el seu, on cada llibre de poemes ja era una tria, un buidatge, una síntesi, un quedar-se amb el més essencial, amb l’essencialitat del que és essencial, implica decidir que resta però, també, que no. Si el Petit Polzet anava deixant molles de pa al seu darrera per poder recobrar el camí cap a casa seva, si a Adriana li calia refiar-se d’un fil de llana per sortir del laberint del Minotaure, en la seva (auto)antologia el poeta vigatà ha optat per reduir al mínim els rastres que (li) permeten refer el seu camí (poètic).

Segurament, perquè, al contrari del Petit Polzet, el seu desig no és tornar a casa, sinó seguir avançant nord enllà, més enllà de l’enllà; perquè considera que no compta tant el camí que has fet sinó on has (més o menys) arribat; on ets, o on creus que ets, i no pas d’on véns; perquè el que compta és l’ara (un ara que és un sempre encara) i no pas l’ahir o el passat; perquè mirar enrere només (li) serveix per veure (interrogar-se, més aviat) quant (o fins on) ha avançat. I, si el camí el va fer fent-lo, quin sentit pot (podria) tenir refer-lo?

També, segurament, perquè, al contrari d’Ariadna, Sunyol no va (voler) entrar al laberint per matar el Minotaure, sinó per acarar-se amb ell, per (mirar d’)entendre’l i d’entendre’s en entendre’l. Perquè, un cop dins del laberint —el laberint de la poesia, del dir, del llenguatge de l’ésser— el seu desig no és pas sortir-ne, sinó endinsar-s’hi cada vegada més —més i més pregonament, més i més enllà. Perquè el laberint és el lloc de les preguntes (eternes), un etern interrogar-se; el lloc (o el no-lloc) on cal entrar per sortir de tu mateix; per retrobar-te a mesura que et (i t’hi) perds.

Per a la majoria, una antologia és una manera de mirar enrere; per a ell, una pausa per seguir avançant; una constatació que s’ha fet camí; un «sóc aquí», en aquest on que potser no sé on és però que sí que sé que és (i ací és on rau el quid de tot); aquí, en aquest on on he he arribat, no sé ben bé com, pels camins que ara revisito, però no són els camins que vaig fer, els que m’han dut on sóc (siguin on sigui on sóc), els que compten i m’interessen (el que he buscat tot interrogant-me; fent un camí que es fa a ell mateix a base de passes que són interrogacions) sinó els que tinc al davant, els que he de fer / seguir fent —fer i fent-los, és clar, en el doble sentit: d’avançar-hi i de crear-los a mesura que avances.

Únicament partint d’aquesta perspectiva serem capaços com n’arriba a ésser de simptomàtic, el títol que ha escollit: per a ell, mirar enrere és, per damunt de tot, saber on és. O, més exactament, saber on és i com hi ha arribat, des d’on parteix ara; l’(auto)antologia li ha fornit la possibilitat de preguntar-se (i per això l’interrogant; que podríem considerar la metàfora essencial de la seca poesia, del seu quest poètic) on és, com hi arribar i, sobretot, en quin lloc o port es troba ara; des de quin punt pot tornar a (re)començar; des de quin on? torna a (re)emprendre el camí.

L’antologia, que per a la majoria d’autors té la funció que els altres coneguin l’autor i la seva trajectòria, poder (re)fer junts el camí, a ell, l’interrogador de la interrogació, li ha servit per a conèixer-se (millor), per entendre (millor) els camins que l’han dut on és (ara); per entendre que el(s) camí(ns) que havia de seguir eren aquests, que només podien ésser aquests; que com l’ara és una successió d’ares, l’on és una successió d’ons, i el seu jo (el seu jo poètic, que és l’únic que compta), una successió de jos; una successions de jos que només s’han pogut dir sense dir(-se), que només s’han pogut dir cercant les arrels (o la pedra angular) del dir, del dir que s’interroga en el dir —en el no-dir del dir.

És (ben) possible que, davant d’aquesta situació o realitat, del no dir del dir, ens sentim perplexos — si no intimidats— i ens plantegem com l’hem de llegir; fins i tot, si l’hem de llegir. Com llegir una poesia que és i no és poesia? Una poesia que fa poesia amb la interrogació poètica. Una poesia que només ho és —per dir-ho amb major precisió: que només acaba esdevenint-ne— en fer-se; en l’acte de fer-se; que es crea (tan sols) en el seu acte de creació.

Potser —i, en la seva poesia (com en qualsevol creació artística que mereixi ésser definida com a tal), els potsers, els dubtes, el (re)preguntar(-se) sobre el preguntar són tan essencials com l’interrogant que clou el títol  de l’antologia; fins a un tal extrem que (si goséssim fer-ho) bé podríem dir que la seva és la poesia de l’?— el que convindria és indicar als lectors i lectores que la manera més convenient de llegir la poesia sunyoliana és convertint la lectura en un acte (re)creatiu; en un interrogar —i un interrogar-se sobre— l’interrogador.

Si la (des)raó de la (seva) poesia es crea fent-se, en l’acte de fer-se, es crea en la seva pròpia creació, es fa en fer-se, la seva lectura també es (re)crea en llegir-se. Això sí, en llegir-se només si llegeixes com si no llegeixes —com ell, que escriu com si no escrivís; que empra les paraules per descobrir les paraules; que les empra malgrat les mateixes paraules; que busca el dir en el mateix dir; que, per trobar (l’essència, la desraó, l’arrel, l’inici, el puntal, el port, la pedra bassal) les paraules li cal dir-les (de nou) a fi que, en desdir-se dient-se, es diguin (a elles mateixes); perquè el dir, que ens du molt més enllà i molt més amunt de les paraules, ens permeti (re)trobar les paraules, el nou dir i el nou ser, de les paraules; allò que són les paraules més enllà i per damunt de les paraules; els que les paraules, abans de ser paraules, eren; el significat de les paraules abans de ser paraules, abans de tenir significat.

 Les paraules com a metàfora de les paraules, de la mateixa manera que la poesia és la metàfora de la condició humana, convertida (o transmesa) en paraules; com ho és —hauria de ser— qualsevol art: la música, en notes; la dansa, en moviments; l’escultura, en volums; la pintura, en colors…

D’una metàfora que únicament es desvetlla, desplega i assoleix tot(s) el(s) seu(s) sentit(s) una vegada la fem nostra, una vegada la llegim —quan entrem en contacte amb qualsevol obra d’art— i entra en contacte directe amb el que tenim a dins.

És per això, que, encara més que qualsevol altra, la poesia de Sunyol convé llegir-la com qui no llegeix; convé no forçar res, no demanar(-hi) res, no esperar(-ne) res, no cercar(-hi) res, no voler(-hi) res: no voler entendre res, no voler explicar(-se) res, no voler trobar(-hi) res, no voler veure(-s’hi) res…; no capficar-se en res, llegir com qui beu aigua d’una font, com qui escolta música, com qui sent els batecs del (seu) cor, com qui escolta la veu (sense veu) del vent, com qui sent les onades rompre contra (la sorra de) la platja, com qui acarona l’esquena d’un gat; com qui sent dormir els seus fills, la seva dona o la seva amant al seu costat, sabent que només deixant-la dormir és —i pot ésser— (una mica; només una mica, molt i molt mica) teva; com aquell qui sent sense sentir, com aquell que no sap si sent o no sent i, tanmateix, sent; com aquell que passeja i fa camí sense adonar-se’n, que es mou quan (s’)està (més) quiet, que escolta quan no creu escoltar, com qui (sense ser-ne conscient) mou els peus quan sent una música, com aquell que calla per dir més, com qui no parla per dir-ho (quasi) tot…;

Llegiu com si no llegíssiu i (hi) entendreu el que no es pot —s’ha ni cal— entendre(-hi); i (hi) trobareu el que no (hi) podeu trobar, el que si (hi) cerquéssiu, mai no hi trobaríeu. Deixeu-vos anar, desplegueu les veles. O, més aviat, permeteu que les veles es despleguin per (i en) vosaltres.

Així, i només així (potser i només potser) podreu saber Des de quin on?

dijous 5 i divendres 6 de desembre del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Altres anàlisis literàries de poesia

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur.
Poesia de la inexperiència
Jaume Munar
L’ordre de les coses Carles M. Sanuy La por a la literatura Ana Blandiana El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Lovely, Antònia Vicens

Lovely, Antònia Vicens

Dol i dolor. Vida.

Algun dia, la Universitat de les Illes Balears faria bé d’enviar una expedició científica a Santanyí, com es va fer en el seu moment amb el Pol Nord, el Pol Sud o amb Groenlàndia; l’objectiu de la missió no podria ésser més evident (i més imprescindible): analitzar quina meravellosa configuració ha fet possible que un espai de terra tan limitat hagi donat naixement (almenys) a quatre grans figures de les lletres catalanes: Bernat Vidal i Tomàs, Blai Bonet, Antoni Vidal Ferrando i Antònia Vicens. Si els catòlics envien els seus creients a Lourdes, a la recerca de guariments miraculosos, potser que els lletraferits facin peregrinacions a la bella població illenca.

Amb Lovely, la ja coneguda i encara no prou reconeguda autora de 39° a l’ombra duia a terme una entrada per la porta major en la mar un xic massa estantissa de la poesia catalana. I la feia no només per deixar-hi una pregona petja, per dir, en veu alta i clara: «Poetes catalans i poetesses catalanes, ja sóc aquí!», sinó per quedar-s’hi, per convertir-se en una de les veus de referència; en una veu entre les veus; en una veu d’una potència i d’una sonoritat colossal, que es faria no tan sols sentir sinó, el que és molt més important, escoltar.

Que Cafè Central i Eumo Editorial hagin decidit recuperar el poemari i incorporar-lo a la seva prestigiosa col·lecció Jardins de Samarcanda és una notícia que hem de celebrar; en primer lloc, perquè el volum d’Editorial Moll no és gens fàcil de trobar; en segon, perquè ens ofereix la possibilitat de submergir-nos-hi de nou, de redescobrir la seva primera incursió poètica;

La seva primera incursió en un terreny literari que encara no havia explorat, però que li semblava destinat, atès que en tota la seva narrativa, la paraula —el goig i el joc de la paraula— hi ocupa un lloc de privilegi; atès que, en ella, la paraula no és mai (només) un mitjà, sinó una eina —per no dir, una finalitat en ella mateixa.

Des del seu “Pòrtic”, la seva poesia ens colpeix; ens diu, no tan sols, «Sóc aquí!», sinó, alhora: «Sóc així!». I aquest «Sóc així!», no cal(dria) matisar-ho —en els artistes, obra i persona, creació i biografia, són (i han d’ésser) una sola entitat, indissoluble; filles l’una de l’altra—, no es refereix únicament al què escriu (i a com ho escriu) sinó a ella mateixa. Els versos de Lovely són, sens cap mena de dubte, la pròpia Antònia Vicenç no pas ja despullada, sinó descarnada: feta carn i, sobretot, esperit.

Si, per escriure de veritat, per fer obra seriosa, intemporal, és molt i molt convenient —per no dir, imprescindible— escriure amb la sang, ella, a la sang, hi deixa pedaços o estrips no ja de pell, sinó, més profundament, de carn; escriu en carn viva. Escriu perquè si no ho fa, perquè si no reïx a convertir en paraules —en paraules alliberadores, catàrtiques— el dol, contingut però incontenible, del seu pare, li esclatarà a dins.

Un dol pel seu pare —la causa primera o motor inicial del poemari— que s’agermanarà, ben aviat, ineludiblement, amb el dolor de la seva mare. En realitat, de no dur el títol de Lovely —que rep la seva raó i sentit en el poema que serveix de “Pòrtic”: “L’aroma de Lovely / no és compatible amb la pell dels teus records”—, segurament el poemari es podria haver dit Dol i dolor.

El llibre és, essencialment, el plany o el crit d’una persona —més exactament, d’una dona; dona i crit, en aquest cas, van indissolublement units; no s’entenen l’un sense l’altra— que ha viscut i que ha patit, que ha viscut patint. I, per damunt de tot, que ha viscut veient patint els que més estimava: el pare i, doblement, la mare. Doblement, perquè, com va descobrir Maria Mercè Marçal, les dones, quan els toca el seu calvari, han de carregar no una sola creu, com els homes, sinó dues.

Un crit i un plany per uns temps durs, insofribles, tan dolorosos que tan sols poden ésser descrits o qualificats negativament, des del «no», des de les mancances: “No era l’amor la mà / que t’ensenyava a caminar. // No era la tendresa la cullera / que t’ensenyava el camí de la boca”; “No era l’amor la veu / que et va ensenyar l’abecedari”; “Mai no et varen dir una paraula / que fes olor // de tendresa”; “No coneixia les cadires. // Li eren estranyes les finestres”; “No hi havia ni un pam de net ni / al cel ni a la terra”; “Tampoc no coneixia les cases / ni la gent d’aquell carrer estret”; “No eren apòstols / de res”; “La gent no tenia temps per seure. / Per no gastar electricitat / feien fils”.

El dol, el dolor, la mancança i l’absència —temes claus, que es donen la mà, que es mesclen els uns amb els altres, fins a esdevenir un de sol, que els representa, alhora, a tots ells— escrits o estergits amb una intensitat acerada, amb una simplicitat del dir que multiplica el seu so i el seu ressò, que converteix el que sembla la llum incerta d’una espelma mig vacil·lant en la claror resplendent d’una supernova; en aquest dir menys que, en poesia acaba essent un dir més, un dir molt més; molt mes i molt més enllà.

On cada paraula, que és aquella i només pot ésser aquella, acaba esdevenint tot un diccionari. Com cada vida, i amb ella, cada univers artístic, literari o poètic, esdevé una enciclopèdia de la pròpia vida, del viure i veure el món. Una enciclopèdia —metafòrica, si es vol; que és l’art sinó una metàfora de la vida?— que ens permet cabussar-nos en l’existència —i en l’existencialisme (en el seu veure  viure el món i en-el-món)— del seu autor o autora.

Llegir Lovely, doncs, no suposa tan sols un goig —un goig estètic i intel·lectual alhora; si ho preferim un goig estètic que esdevé intel·lectual— i un plaer, una immersió en l’art de la paraula, sinó, sobretot, un fascinant viatge de descoberta i de redescoberta, una immersió, encara més rica i enriquidora, en la veu, la pell, la carn i la vida —tan intensament i pregonament viscuda— de l’Antònia Vicens.

Una oportunitat de descobrir que la poesia —la literatura, i tot l’art que en mereixi la definició— és una metàfora que, parlant-los del jo particular de l’artista, ens parla, en realitat, del nosaltres; d’aquell nosaltres compartit, primigeni, que rau en el fons de tots els nostres jos individuals.

dilluns, 28 d’octubre del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Altres anàlisis literàries de poesia

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur.
Poesia de la inexperiència
Jaume Munar
L’ordre de les coses Carles M. Sanuy La por a la literatura Ana Blandiana El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons