Nihil novum sub sole (No hi ha res nou sota el sol) afirma un vell adagi bíblic. Aforisme que, si és encertat en la vida, ho és encara més en la literatura i, no diguem ja, en la investigació històrica, on sembla que, de tan fressats, s’hagin de conèixer tots els camins de memòria.
Tanmateix, per fortuna en ocasions un autor prefereix dur la contrària a Eugeni d’Ors —«Tot el que no és tradició és plagi»—, descobreix alguna llacuna històrica inexplorada i decideix submergir-s’hi, com ho ha fet August Rafanell en la primera meitat de la seva darrera obra: tot passejant per la nostra geografia física, sentimental i espiritual, tocant de peus a terra i esguardant més el detall que no pas el pla general, ha mirat, amb encert, “de donar la paraula a una colla de testimonis amagats sota el verdet de la història” (p. 12).
El primer, format per un recull de treballs acadèmics de diversa procedència, compleix a la perfecció l’objectiu de recobrar esdeveniments i personatges històrics condemnats al pou de la desmemòria —l’intent d’alguns prohoms d’assimilar-se a la cultura francesa, Manuel de Montoliu, Ramon Miquel i Planas, Antoni Griera…— tot i que el seu caràcter exhaustiu el converteix en innecessàriament prolix. Sobretot per al públic majoritari, que probablement hauria agraït una versió més sintètica.
Per contra el segon —definit per un títol irresistible, que haguera atret als lectors i lectores amb una força irresistible: La destrucció del català durant el franquisme— no tan sols és molt més accessible sinó, cosa tant o més important, tan imprescindible com atractiu i apassionant. Si fóssim partidaris dels cànons, gosaríem asseverar que les seves pàgines inicials —dedicades a aquell nefast període d’implacable genocidi cultural dirigit que començà l’any 1939, definit com a «any zero» tan escaientment per Antoni M. Badia i Margarit— són gairebé de lectura inexcusable.
Descriuen l’extremament violenta entrada de cavall sicilià que feren els franquistes a la nostra terra. De cavall sicilià cavalcat per un Àtila feixista i sense escrúpols de cap mena, obsessionat en convertir en un erm infecund la sublim florida de la llengua catalana del primer quart de segle, exterminant-la de soca-rel i impedint-ne la reproducció.
Convertint la victòria militar no tan sols en un càstig, sinó en una humiliació: “L’objectiu dels doctrinaris que s’havien apoderat de Barcelona [i de Catalunya, hi afegiríem] era un d’inequívoc: aconseguir, en paraules de Wenceslao González Oliveros, governador civil de la plaça, la «reespañolización cultural de Cataluña». Per a la qual cosa l’idioma multisecular dels catalans havia de quedar aïllat a l’«uso privado y familiar» i bandejat de tota exhibició comunal” (p 372).
Per més que hi hagi altres grans obres que hagin tractat la qüestió —Llengua i poder, del ja esmentat Badia i Margarit, i La persecució de la llengua catalana, de Ferrer i Gironès, principalment— res més adient que llegir també aquesta per a adonar-se fins a quin punt s’errava Carles Rahola en indicar, a Refugis i jardins (un dels articles que serviren al venjatiu regim franquista per a condemnar-lo a morir), que “S’acabarà (…) la guerra interminable (…) i hom recordarà (…) aquesta nova guerra d’invasió dels pobles d’Ibèria com un d’aquells pesombres esgarrifosos que no han de tornar més…”.
Malauradament, res no ens convé més que recordar on érem, on som, com hi hem arribat i, per damunt de tot, on estem condemnats a tornar si —com pretenen alguns colonitzadors espanyols hereus directes de González Oliveros, afectats per una capciosa desmemòria electiva, que pretenen acabar amb la immersió lingüística a l’escola— no estem constantment amatents a defensar la clau de volta de l’esperit nacional català: la nostra llengua.
© Xavier Serrahima 2o12
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 12 d’abril del 2012
|
Comparteix
|
