El llibre de Gianni Rodari. Contes, versos i vida
Petit(s) gran(s) tresor(s)
Molt em temo que encara hi ha qui es pensa —si és que de no pensar en podem dir pensar, és clar— que els llibres infantils (i juvenils) són de segona categoria. Que són llibres que, tan sols per estar adreçats (primordialment) a un públic diferent, no cal que els exigim el que acostumem a exigir als altres llibres, als llibres per a grans, als llibres seriosos.
Que l’humor i la ironia, que donar voltes a les coses i enfocar-les amb un somriure és l’arma constructiva més sublim que existeix. L’única que ens ajuda a saltar tots els abismes, l’única que ens permet superar totes les barreres i totes les fronteres, l’única que fa —o, almenys, pot fer— possible l’impossible.
Si en teniu el més mínim dubte, no ho podeu tenir més fàcil, des de fa uns dies: acosteu-vos a la vostra llibreria de guàrdia —allunyant-vos del (nostre) Gran Enemic Gegant amazònic que les posa totes elles entre l’espasa i la paret (de la bancarrota)— i feu-vos amb El llibre de Gianni Rodari. Contes, versos i vida, publicat per Blackie Books, traduït per Yannick Garcia i acompanyat d’unes oportuníssimes il·lustracions de Marta Altés.
Dic acompanyat quan, en realitat, hauria de dir agermanat, atès que text i il·lustracions fan tot un: els dibuixos de l’artista catalana ressalten i donen vida als textos de Rodari; els textos de Rodari, els acullen com si haguessin nascut amb —per i en— ells. No és un llibre (infantil) il·lustrat, és la il·lustració convertida en llibre (infantil).
Tant és així que, d’alguns dels seus dibuixos —com el que em permeto embellir aquesta meva anàlisi—, si els hagués signat en Joan Brossa, en diríem, ben segur “poesia visual”. Donen, per descomptat vida als textos —més exactament: li donen (molta) més vida—, però, alhora, són autònoms, tenen vida pròpia.
Si teniu, doncs, fills o filles petits, que no el poden llegir per ells mateixos i heu de llegir-los els contes o els versos, abans de fer-ho, deixeu que mirin —més aviat, se submergeixin— en les il·lustracions que els acompanyen / acullen / agermanen. Estaran en les condicions més òptimes (im)possibles per rebre els contes o versos (com cal).
Pel que fa als textos, ben poca cosa puc dir-hi: per fortuna, Rodari s’aconsella tot sol, com persona, com a mestre i com a escriptor. I (pretendre) descobrir-lo, a hores d’ara, seria tan absurd com (intentar) pintar l’arc de Sant Marí amb una escala de grisos. N’hi haurà ben be prou advertint que, si comenceu a llegir-los, ja no els podreu deixar.
Tanmateix, crec que em cal esmentar un parell de petits detalls que no em semblen del tot satisfactoris.
En primer lloc que, en alguns casos, l’autor italià es deixa endur massa, i massa explícitament, pel missatge, per la moralitat que vol transmetre mitjançant el text. Amb major raó que, en acabar un conte, sent la necessitat, tan poc literària, d’explicar-la: “Ja no hi havia cap reixa, ni cap castell, ni cap senyora bonica. Perquè hi ha tresors que només existeixen per al que obre camí per primer cop, i allà el primer havia estat el Martí Caparrut[1]”, ens diu, per exemple, al final del conte “El camí que no duia enlloc”.
Així, per exemple, al poema “La tardor”: “El gat, sense xivarri,/ empaita la fullaraca./ Se la disputa (la troba maca),/ a l’escombriaire del barri.// Les fulles de la capçada,/ grogues, roges, bufones,/ semblen totes papallones/ que cauen en cascada.
Quan, a l’original italià, “Autunno” —“Il gatto rincorre le foglie/ secche sul marciapiede./ Le contende (vive le crede)/ alla scopa che le raccoglie.// Quelle che da rami alti/ cendono rosse e gialle/ sono certo farfalle/ che sfidano i suoi salti.”— la rima és gairebé invisible.
Com dic, mercès a la destresa del traductor aquest desajust es produeix poques vegades, però, tot i que és obvi que el que mana, el que cal respectar i al que cal ajustar-se tan com és possible sigui la forma original, entenc que —precisament per prestigiar la literatura infantil— en els casos en que, com aquest, no resulta (prou) factible, hauria estat preferible sacrificar la rima a la fluïdesa, a la naturalitat i a la fidelitat.
Petits detalls que estic obligat a esmentar però que, en no fan ni la més mínima ombra —en tot cas, l’ombra d’una semiombra— a una obra tan agraïda i aconsellable per a tothom. Una obra perquè els grans la llegim als més petits i petites. Una obra perquè, en llegir-los-la, els grans esdevinguem el que mai no hauríem d’haver deixat d’ésser: criatures atrapades en un cos d’adult —que sempre ens vindrà (massa) gran.
Conclouré amb un poema magnífic que podria servir per (auto)definir la vida i l’obra de Gianni Rodari. Titulat, en italià, “Alla formica”:
Chiedo scusa alla favola antica
se non mi piace l’avara formica.
Io sto dalla parte della cicala
che il più bel canto non vende, regala.
Que, en català, amb el títol de “Per a la formiga” conserva, com la majoria dels versos del volum, la fluïdesa, naturalitat i fidelitat que cal reclamar a qualsevol traducció (poètica):
Demano perdó a la faula antiga:
no em cau bé la gasiva formiga.
Jo em poso al costat de la cigala,
que no ven el seu cant, el regala.
diumenge, 29 de novembre del mmxx
© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
***
[1] “Non c’era più nè cancello, nè castello, nè bella signora perchè certi tesori esistono soltanto per chi batte per primo una strada nuova e il primo era stato Martino Testadura.”
