Casa aliena, Silvio d’Arzo
(Re)sons del silenci)
Fa la impressió que Viena Edicions ha decidit, des de fa un temps, complicar-nos l’existència. Fins fa relativament poc, tots aquells a qui ens agrada la literatura literatura —la literatura que, per (tractar d’)entendre’ns podríem anomenar d’autor— teníem clar que, a banda d’altres llibres que anessin publicant —i deixo de costat, expressament, “El jardí secret”, per no embolicar, encara més, la troca—, ens calia mantenir una indefallible fidelitat amb la seva col·lecció “El cercle de Viena”, que oferia obres que ben poques vegades no mantenien el seu exigent nivell de qualitat.
Tot d’una però, ara fa un parell d’anys, se’ls va acudir de dificultar-nos les coses creant la col·lecció “Petits plaers”, brindant-nos petites joies, que es llegeixen més aviat de pressa. Amb la qual cosa ens calia mantenir-nos amatents, si no volíem córrer el risc de perdre’ns alguna lectura valuosa.
Com si això ja no fos exigir molt de nosaltres, aquest mes de març van tenir una altra pensada: crear “Club Victòria”, i, el que és molt pitjor, inaugurar-la amb dues obres —Seny i sentiment i Una habitació amb vistes— que reclamen a crits ésser llegides (o rellegides, si tenim la fortuna d’haver-nos-hi submergit amb anterioritat).
Imagino que la seva intenció és desbordar-nos, als i a les que, amb major o menor encert o fortuna, ens cremem les celles en la noble (i tan negligida) art de l’anàlisi o la crítica literària, en aquesta terra nostra valenciano-mallorquino-catalana. Fer-nos prendre una decisió salomònica impossible: triar de quin dels seus llibres volem parlar.
Una situació que, per descomptat, és dóna en d’altres editorials —per dir-ne només una, i per evitar d’esmentar-ne cap que publiqui autors actuals, atès que segur que me’n descuidaria alguna i no podria ésser més injust, Adesiara, les novetats de la qual cal seguir amb la mateixa atenció—, però que Viena ha vingut a agreujar.
El primer que crec que haig de dir és que un element essencial per assajar de llegir aquesta novel·la com cal —i, com cal, en aquest cas, significa, ha de significar: traient-li el major partit— és tenir, molt i molt present que en la literatura el no dir és (almenys) tan important com el dir.
Que el no dir —per expressar-ho amb una major precisió: que el que es diu sense dir-se (què és, la literatura i, sobretot, la poesia i la prosa poètica, sinó aquest dir sense dir-ho?)—, allò que s’ha suprimit o elidit, allò que no únicament s’ha volgut suprimir o elidir, sinó que s’havia de suprimir o elidir, és tan o més important que el que s’ha mantingut.
Dic, expressament, “mantingut” perquè em fa la sensació que en aquest relat el major esforç del seu autor devia consistir, precisament, en decidir el que s’havia de mantenir. O, per dir-ho a la inversa (que entenc que és la manera més clara —o, almenys, més autèntica, més arrelada a la realitat i, per tant a la necessitat artística— de dir-ho): el que, havent-se de suprimir quasi tot, es podia mantenir.
Més que es podia mantenir, el que calia mantenir per evitar que els lectors es quedessin encara més en blanc, sense entendre(-hi) —quasi— res en la primera lectura de la narració. El que podia —havia d’— evitar que el lector es quedés sense cap lloc on aferrar-se. O, més que no pas aferrar-se —que seria dir molt, massa, en aquesta obra— on tocar un xic de peus a terra; on trobar un ínfim punt a partir del qual començar a bastir —a re-bastir— l’edifici de la (seva) lectura.
Una lectura i una escriptura que no es basa en aquest no dir (o dir tan poc com sigui possible) per casualitat o per caprici del seu autor, sinó, com hauria de succeir en qualsevol creació artística, en la necessitat (endògena) de la mateixa obra.
Si l’escriptor italià volia conciliar —o, més que no pas conciliar, dissoldre l’un en l’altra— fons i forma, li calia recórrer al dir (ben) poc: el que no es diu, el que no es pot dir, exigeix, també, una literatura del no-dir, del no-dit.
En un poble situat “allà dalt” (p. 7), que “l’única cosa que té” és “un nom” (Íd.), que, més que no pas un poble són “quatre cases, de fet” (p. 9), on, com al mossèn protagonista, als també quatre qui hi viuen, als “sis rostres, enganxats els uns als altres, com si fóssim davant d’un pessebre” (Íd.), “les paraules em fan vergonya, no hi puc fer més” (p. 10), el relat de la història que s’hi desenvolupa s’ha de narrar, necessàriament, també amb ben poques paraules. Més amb silencis que amb paraules, en realitat
Ha d’ésser una narració on l’insinuat, el no acabat de dir (o, simplement, el no dit) sigui més present —més absent, si ho preferiu dir així— que no pas el dit. On les paraules siguin el darrer recurs. A les quals tan sols cal recórrer-hi en darrera instància, quan no resta altre remei, on quan ja s’ha intentat tot, absolutament tot. En darrera instància i si no hi ha altre remei: “ni tan sols en aquest punt es va decidir a parlar” (p. 35).
Mentre es pugui evitar, sempre és preferible emprar altres recursos: “ella, des de baix, em va correspondre. Però només em va correspondre, ¿m’enteneu? Només amb un gest amb el cap” (p. 55).
Una narració on, fins i tot arribat aquest extrem excepcional, les paraules, com més s’assemblin o més properes al silenci siguin, (molt) millor (que millor): “la vella no va dir ni piu: i d’algú com ella fins i tot el simple silenci ja era una mica més del que es podia esperar” (p. 88); “Això ho sap qualsevol, […] no em fa falta haver-ho de dir” (p. 92); “tots dos sabíem prou bé que no tornaríem a parlar mai més” (p. 106).
Perquè, per narrar el poc, quasi no-res, que passa en un lloc on mai no passa res —“Aquí no passa res de res” (p. 14); “Si traieu el cap al carrer un moment, com a molt veureu una vella bufant els fogons. Això si teniu sort… ” (p. 15)— el que cal, també, és no dir gairebé res.
Sempre tenint present, és clar, que precisament allí on no hi passa res —i, precisament, perquè no hi passa res— és on el gairebé res, és on el que en qualsevol altre lloc seria insignificant, no tan sols és molt, sinó que ho és tot. Així, el sastre, que va de casa en casa intentant vendre algun vestit, sense cap mena d’èxit, es demana “Però, aleshores, ¿per què em fan parlar durant mitja hora cada cop? Jo només em pregunto això. ¿Per què deixen que parli pels descosits?” (p. 72), i el mossèn li ho explica: “per a ells fins i tot això és un divertiment. I no en tenen gaires més. Aquesta és la qüestió” (p. 73).
El més petit, ínfim, fet es converteix en un esdeveniment, assoleix una importància (i un valor) crucial. I, sobretot, deixa petja, produeix un canvi. Converteix allò que era, si més no, alguna part del que era, en una cosa nova: “Mai no havia fet una cosa així amb ningú” (p. 26); “Vaig fer el que no havia fet mai” (p. 27).
No cometré, per descomptat, la indelicadesa d’explicar la història —en general, en cap de les meves anàlisis literàries, però en aquest cas, on en que sembla no-res ho és tot, encara menys. Considero que n’hi haurà ben bé prou amb recollir uns molt escaients mots de la traductora —“[és] una novel·la que retrata un dels extrems de la solitud humana, existencial i verbal” (p. 113)— i convidar-vos a llegir Casa aliena.
dilluns, 3 de maig del mmxxi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
