Baules. Vint-i-una escriptores i la seva literatura, Marta Nadal, Comanegra. 2021

Baules. Vint-i-una escriptores i la seva literatura, Marta Nadal, Comanegra, 2021

Si t'agrada, comparteix-ho!

Baules. Vint-i-una escriptores i la seva literatura, Marta Nadal

Si vols saber, pregunta

En aquest anestesiat món nostre, on la uniformitat i l’uniformisme cada dia és més i més (omni)present, molt em temo que encara són majoria els que consideren que el de l’entrevista és un gènere literari menor —en el cas que el considerin gènere i, en comptes de menor, inexistent, és clar.

Un gènere accessori del qual sembla que es podria prescindir i res no canviaria. Un gènere que serveix per omplir unes pàgines dels diaris o de les revistes quan algun escriptor o escriptora publica un llibre i poca cosa més.

Baules. Vint-i-una escriptores i la seva literatura, de Marta Nadal, publicat per Editorial Comanegra, posa en evidència que no és en absolut així.

Posa en evidència, en primer lloc, que el de l’entrevista és un gènere amb tots els ets i uts. I, en segon, que hi ha pocs mitjans més útils (i més directes) per conèixer un autor o autora que una bona entrevista.

Una entrevista concebuda com un diàleg entre entrevistador entrevistat però que, al final (si tot va bé) acaba esdevenint un diàleg de l’entrevistat o entrevistada amb ell o ella mateix o mateixa.

Un diàleg on, sovint, l’autora descobreix sobre ella mateixa molt més que no podria imaginar. On, en ésser duta a parlar, es confessa a ella mateixa. Es confessa algunes coses que ni ella mateixa no sabia —o, per dir-ho més exactament, que ni ella mateixa no sabia que no sabia.

Escriptores
Parlo en femení perquè, tal i com ja ens permet intuir el color morat de la coberta, les entrevistades són vint-i-una escriptores catalanes dels darrers, més o menys, setanta-cinc anys: Anna Murià, Carme Serrallonga, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Abelló, Teresa Pàmies, Marta Pessarrodona, Montserrat Roig, Maria-Antònia Oliver, Carme Riera, Maria Barbal, Maria-Mercè Marçal, Cèlia Sànchez-Mústich, Mercè Ibarz, Maria-Mercè Roca, Dolors Miquel, Bel Granya, Eva Piquer, Núria Cadenes, Sònia Moll, Àngels Gregori i Irene Solà.

Escriptores que tenen molt a dir-nos (i molt a dir-se). Perquè, com assenyala amb molt d’encert Nadal a la seva presentació: “L’entrevista literària […] po[t] donar una llum inèdita, un camí d’entrada a l’obra, i així la lectura pot esdevenir un diàleg entre l’escriptor i el seu possible lector”, (p. 13).

Perquè l’entrevista “permet assistir a les seves reflexions sobre la seva pròpia obra, sobre la seva manera d’entendre la creació, sobre el seu món i pensament amb relació al fet literari des d’un punt de vista més general”, (p. 20).

O el que és el mateix, i el que em sembla (molt) més fonamental, ens permet conèixer, de la manera més immediata, directa i autèntica possible, com veuen i viuen el món. Com entenen el món i, per tant, com (i perquè) escriuen.

Obra coral
En una obra tan coral com aquesta, amb tantes veus i tan diferents, de generacions, condicions i situacions tan diferents —per fortuna, a dia d’avui resulta inimaginable que, per anar als dos extrems d’edat, l’Irene Solà hagués d’exiliar-se per raons polítiques com li tocà fer-ho a l’Anna Murià (a no ésser que no fos una representant política independentista, que en això l’estat espanyol no canvia ni canviarà mai!)—, resulta difícil, si no impossible, destacar alguna entrevista per damunt de les altres.

Com ho resulta destacar algunes autores per damunt de les altres. Tot i que, tal i com també ens indica l’entrevistadora —“Totes les tries comporten absències”, (p. 20)—, en les autores nascudes fins l’any 1952, des de la tot just esmentada Murià fins a Marçal, la tria no depèn tant de cap criteri personal, atès que són autores (més que) consagrades, mentre que a partir d’aquest moment en depèn (molt) més, atès que, en comptes de les deu escriptores finalment escollides, n’haurien pogut ésser d’altres.

Per fortuna, i malgrat el reduccionisme uniformista que comentava al començament, que dóna (massa) visibilitat a uns grapat d’autors i autores i invisibilitza (per complet) tota la resta —i, en general, no pas per raons de vàlua literària, sinó d’altres (entre les quals, ai las!, el capellanisme o l’amiguisme predominen)—, cada lectora o lector faria la seva llista d’absències i de presències.

Retrat d’escriptores
Sigui com sigui, el retrat que ens ofereix Nadal és del tot representatiu. Del tot representatiu dels darrers setanta anys de la literatura catalana escrita per dones. Escrita per dones que tenien molt a dir. Per dones que, si no haguessin existit, les trobaríem a faltar.

Per dones que han deixat una empremta indeleble en les nostres lletres. Em refereixo, sobretot, a les onze primeres, ja que a les altres, les nascudes després del ja esmentat 1952, els queda molt camí per recórrer, i tan sols el temps (l’únic jutge verament infal·lible) acabarà decidint quin caràcter, més o menys permanent, acabaran posseint les seves petges.

Retrat de l’escriptura
Retrat de vint-i-una escriptores però, sobretot, de l’escriptura. De com entenen, veuen i viuen, el món de l’escriptura. Del que és —i significa— per a elles, la literatura.

Aquesta literatura que, en la majoria dels casos, prové d’una necessitat interior. No pas, doncs, de voler ésser escriptores, d’haver-ho decidit, sinó, com succeeix amb els artistes artistes, de no poder-ho deixar d’ésser.

Així, per esmentar-ne tan sols algunes —totes elles de les generacions més antigues, per evitar decantar-me per cap de les actuals—, una traductora tan fiable Carme Serrallonga ens sorprèn afirmant que “a mi em sembla que res no és traduïble”, (p. 44); Montserrat Abelló ens fa saber que “m’agrada que la lectura del poema pugui suscitar en cada lector alguna cosa que potser no és ben bé la que jo pensava en el moment d’escriure’l”, (p. 69); Montserrat Roig, que “no escrius millor com menys t’entenen […]. El més difícil és escriure senzillament”, (p. 111); Carme Riera, que “la persona que escriu és, sobretot, un creador de llenguatge. Un revolucionari de la llengua”, (p. 129); …

Reivindicació
Això és clar, és un simple tast. Un tast que us convido a ampliar, a convertir en degustació completa, submergint-vos en Baules. Vint-i-una escriptores i la seva literatura.

Una obra que demostra, a bastament, que poques eines (literàries) hi ha més eficaces que les entrevistes per conèixer, en profunditat i amb autenticitat, els autores i les autores que ens apassionen.

Una obra que, sense pretendre-ho, esdevé una reivindicació —gairebé gosaria dir, la millor reivindicació— de l’entrevista com a gènere literari. Com a gènere literari de primera magnitud, absolutament imprescindible per a la descoberta (i re-descberta) de les dones i els homes que escriuen.

divendres, 22 d’octubre del mmxxi

© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

T’agradaria donar un cop de mà a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)?
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats

Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

2 comments

  1. Xavier, a propòsit del tema ‘entrevista’ vull afegir un llibre que ha sortit últimament ( supos que ja és a les llibreries) que tracta precisament de dones poetes; “A. Un revol de la sendera cinc poetes” (Zoraida Burgos, Margarita Ballester, Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargai). Editat per Fonoll, Quaderns de Bellaguarda número 4. Els autors: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.
    El títol podria ser mes planer, al meu entendre, i el contingut el deixo a la teva discreció perquè el meu propòsit no és fer-ne la critica sino aportar aquí l’aparició d’un nou llibre d’entrevistes.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *