«The Paris Review», Entrevistas, Vol. II (1984-2012), DD.AA.
L’art de la paraula
Ja fa un temps —potser massa temps i tot: un parell d’anys; però…, el que costa trobar temps per llegir llibres de més de 1.400 pàgines!— vaig fer l’anàlisi del primer volum de les entrevistes de The Paris Review («The Paris Review», Entrevistas, Vol. I (1953-1983), que Editorial Acantilado va tenir l’encert de publicar quan l’amenaça de la Covid era insospitable, a finals de l’any 2020.
En aquesta ocasió, inclou 49 artistes, començant per Milan Kundera, entrevistat l’any 1984 i acabant per Roberto Callasso, entrevistat el 2012. Entre aquestes dues dates, la llista d’escriptors és enlluernadora. Si no hi són tots els escriptors i escriptores que han destacat els darrers 40 anys —la qual cosa seria del tot impossible— ben pocs n’hi falten.
I, el que és més important, no n’hi sobra cap ni un. Fins i tot Billy Wilder, que d’entrada sembla que no hi hagi d’encaixar, coneixent-lo com el coneixem, sobretot, com a director de cinema, justifica la seva pertinença: si era director, més exactament, si va arribar a ser-ho, és perquè era guionista; perquè era autor (literari): “Un buen guionista de cine es una especie de poeta, pero un poeta que planifica la estructura de su obra como un artesano y es capaz de identificar el motivo por el cual no acaba de funcionar el tercer acto”, (p. 2.145).
Literatura
En aquests temps nostres on cada dia fa més la impressió que la literatura va diluint-se, diluint-se i diluint-se, on les trames i els arguments —quan no, ai las!, els missatges— van no tan sols passant per davant (i per damunt) dels que haurien de ser els criteris literaris i artístics; en aquests temps nostres on l’ambició primordial —en no poques ocasions, ai las!, única— d’una novel·la consisteix en enganxar els lectors i lectores perquè no puguin deixar els llibres; en aquests temps nostres on escriure una obra exigent significa llançar-se pedres a la pròpia teulada; en aquests temps nostres on els noms (mediàtics) s’han imposat a(l valor qualitatiu de) les obres, submergir-se en aquest volum ens ofereix la possibilitat d’adonar-nos no tan sols que qualsevol temps (literari) passats van ser millors sinó que mai no hem de perdre l’esperança.
Que mai no hem de perdre l’esperança perquè, d’autors autors, de dones i homes que escriuen perquè han d’escriure, que escriuen per necessitat, que escriuen perquè no poden no escriure, n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà: “Cuando uno quiere escribir, escribe. Si uno está condenado a escribir, escribe”, (Julio Cortázar, p. 1.521) ¿Por qué escribir? Por escribir. Por crear algo. Samuel Beckett fue quien ofreció la mejor respuesta a esa pregunta: «Es para lo único que valgo»”, (Claude Simon, p. 1.793); “escribir fue lo que quise casi desde que supe qué era un libro”, (P. D. James, p. 2.010).
I segueixen escrivint. Escrivint i escrivint. Escrivint obres exigents (i, per tant, autèntiques, pròpies) que segurament no tenen altre remei que desar als calaixos, perquè no responen al què demana el públic, però que, més aviat o més tard —més tard, molt em temo— acabaran sortint a la llum.
Diversitat
A banda de posar en evidència que la literatura és una art sorgida del més endins de l’endins, un dels majors atractius que ofereix aquest recull d’entrevistes és la mostra de diversitat que ens presenta. Una diversitat que enriqueix d’allò més: cap autor s’assembla als altres; tots ells tenen la seva pròpia, intransferible, personalitat. Personalitat que es reflecteix —de fet, es trasllada— al que escriuen.
Una diversitat que, d’entrada, té a veure amb la seva procedència. Perquè, al contrari del volum, en el qual la literatura en llengua anglesa estava sobrerepresentada, on la majoria dels autors i autores eren de la Gran Bretanya o dels Estats Units, en aquest el ventall de llengües i de nacionalitats s’amplia.
Al costat d’aquests, doncs, ens trobem, entre d’altres, amb autors txecs (el ja esmentat Kundera), hongaresos (Arthur Koestler), romanesos que escriuen en francès (Eugène Ionesco), argentins (Julio Cortázar), francesos (Marguerite Yourcenar, Claude Simon, Yves Bonnefoy, Michel Houellebecq), suïssos (Max Frisch), peruans (Mario Vargas Llosa), mexicans (Octavio Paz), polonesos (Czesław Miłosz), italians (Primo Levi, Umberto Eco), alemanys (Billy Wilder), espanyols (Camilo José Cela, Javier Marías), japonesos (Haruki Murakami, Kenzaburo Oé), turcs (Orhan Pamuk), …
Diversitat que s’estén, a més als seus orígens socials, als estatus de les seves famílies. Un element important, atès que per més que la majoria d’ells van tenir accés a l’art i a la cultura (i, per tant, a la literatura) ben aviat, mercès a les biblioteques dels seus pares —“mi familia siempre estuvo interesada por las artes”, (Derek Walcott, p. 1.525), “Mi abuelo poseía una hermosa biblioteca, la joya de la corona de la casa de Mixcoac. Tenía unos seis mil o siete mil ejemplares, y mis padres me dieron una gran libertad para leer”, (Octavio Paz, 1.749)— d’altres no: “Fui a Oxford con una beca del gobierno colonial”, (V.S. Naipaul, p. 2.268); “Mis padres eran personas buenas y honradas, inteligentes pero sin una buena educación. Mi padre leía novelas de vaqueros”, (John Banville, p. 2.710).
Pluralitat
Malgrat que la majoria dels entrevistadors dediquen molta més atenció de la que seria d’esperar a les infàncies dels autors i autores, i malgrat que aquesta infància els devia condicionar i determinar en gran manera, no és el seu naixement en una o una altra família, en un o altre ambient o nivell social el que estableix les diferències entre ells.
El que de debò les estableix és la seva manera de ser. El que en podríem dir el seu jo propi. Un jo que els caldrà conèixer, i molt bé, per poder consagrar-se a la creació artística; per poder convertir-se en els escriptors que són: “hasta que no sabes quién eres, no puedes escribir”, (Salman Rushdie, p. 2.496).
Perquè, com demostra gairebé cada entrevista d’aquest volum, el que els converteix en escriptors és, en primer lloc, un do, una habilitat personal —“nadie puede enseñar a escribir”, (Budd Schulberg, p. 2.378)—, però, en segon, escriure d’acord amb la (i, per tant partint de i mostrant) la seva personalitat.
Cadascun d’ells parteix, no pot sinó partir, del seu punt de vista. D’aquest punt de vista que ha anat configurant la seva vida. O el que és el mateix, parteix de la seva manera de veure i de viure el món —del que en podríem dir, la seva manera de veure-viure el món, ja que és un tot, una unitat indissoluble. D’una manera que depèn d’ells i només d’ells. Que els és connatural.
Que és connatural i que, per tant, els du a escriure com escriuen: “habría tantas formas de ver el mundo como individuos”, (Yves Bonnefoy, p 1.886).
Les veus
Personalitat, perspectiva que determina no tan sols què (i sobre què), sinó, sobretot, i per damunt de tot, com escriuen. Determina la seva veu.
Una veu que com més pròpia, com més autèntica, com més sortida de l’interior, com menys forçada o estrafeta, millor que millor: “No puedes escribir para otras personas, no puedes escribir para la derecha o la izquierda, para esta religión o esa otra, ésta u otra creencia. Tienes que escribir de la manera en que tú ves las cosas”, (Ray Bradbury, p. 2.747); “Valoro si mis poemas tienen lo que es necesario, lo que es adecuado. Sigo mi necesidad de ritmo y orden, y mi lucha contra el caos y la nada para traducir todos los aspectos posibles de la realidad a una forma”, (Czesław Miłosz, p. 1.916); “El gran arte está relacionado con el coraje y la sinceridad. […] El buen arte, sea cual sea el estilo, tiene cualidades de solidez, firmeza, realismo, claridad, desprendimiento, justicia y verdad. Es obra de una imaginación libre, sin cortapisas ni corrupción”, (Iiris Murdoch, p. 1.665).
Una veu que no pretengui pas fer una cosa diferent per fer-la, sinó perquè sent la necessitat de fer-la. I de fer-la d’aquella única i possible manera. Aquella que aconseguirà que l’obra sigui la què ha de ser.
La que acompleix, de la manera més directa, natural i completa l’impuls, normalment desconegut, que li va donar (la) vida: “A menudo, el primer verso es un regalo, no sé si de los dioses o de esa misteriosa facultad llamada inspiración. Permítame recurrir a Piedra de sol como ejemplo: escribí los primeros treinta versos como si alguien me los dictara en silencio. Me sorprendió la fluidez con que se presentaron esos endecasílabos. Venían de muy lejos y de muy cerca, de mis entrañas”, (Octavio Paz, p. 1.772).
Forma i fons
Llegir aquest segon volum d’entrevistes ens permet adonar-nos de com, n’és d’incorrecta, per no dir, d’absurda, la idea que, en literatura la forma i el fons són dos conceptes, categories o realitats separades o diferents.
La idea que una obra literària —em refereixo, per descomptat, a una obra literària de debò, no pas a una simple distracció; o, encara menys, un missatge: “Lo importante no es «esto es lo que creo», porque entonces no hablaríamos de un libro, sino de un tratado”, (Toni Morrison, p. 1.840)— té una forma però en podria tenir una altra.
La majoria dels grans autors i autores entrevistats tenen no ja clar, sinó claríssim que l’obra que escriuen no comença a ser-ho de veritat, no comença a ser ella mateixa, no comença a ser el que ha de ser (el que està destinada a ser), fins que no troben la forma en que cal escriure-la.
Aquella forma, única, incanviable, que s’escau perfectament amb el fons. Amb aquella forma que permetrà que digui allò que ha de dir; allò que ha nascut per dir. Un dir, aquest sempre en cursives: el dir de la literatura, de les arts, sempre és un dir plural; un dir obert; un dir que tan sols esdevé dir (o, més exactament, esclata com a dir) en el moment que els lectors i lectores el fan seu.
La forma, doncs, no com a punt de partença o com a decisió prèvia, sinó com a resultat (natural, espontani, necessari) de l’acte mateix d’escriptura: “Veo cada libro como un problema que es preciso solucionar, y eso te dicta qué forma debes usar. No es que digas: «Quiero escribir un libro de ciencia ficción». Empiezas por el otro extremo, y lo que tienes que decir te dicta la forma”, (Doris Lessing, p. 1.618).
L’art de la paraula
De la mateixa manera que la majoria dels escriptors i escriptores entrevistats tenen clar, que no ho poden tenir més clar, que la literatura és, per damunt de tot, l’art de la paraula.
I que ho és en tots els casos o gèneres, no tan sols en el de la poesia, on el predomini de la paraula es dóna (si més no, s’hauria de donar) per establert. També en la narrativa i en la novel·la, la paraula és essencial; és el que converteix la literatura en literatura.
No és, doncs, l’argument, la història o, menys encara, la intriga el que dóna existència o patent de cors a una obra literària —com, malauradament, semblen pensar des de fa un temps una bona part dels editors (mercantilistes)—, sinó l’art de la paraula.
O, el que és el mateix, la paraula convertida en art: “el trabajo esencial gira en torno a la oración. Ésa es la tarea que tengo en mente cuando me defino como escritor: mi trabajo consiste en construir oraciones”, (Don Delillo, p. 1.807); “Para mí el mundo no es real hasta que lo han hecho pasar a la fuerza por el cedazo del lenguaje, y esto era igual de cierto entonces que ahora”, (John Banville, p. 2.710).
En definitiva, doncs, i com a conclusió, no puc més que recomanar, de nou, com ja ho vaig fer amb el primer volum, aquest recull d’entrevistes. Recomanar que el llegiu amb la cura, l’atenció, la paciència i la profunditat que exigeix.
divendres 17 i dissabte 18 de març del mmxxiii
© Xavier Serrahima 2023
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
