Diaris complets (I: El somriure de l’atzar), Feliu Formosa
La vida m’ha fet qui sóc
Com acostuma a passar amb d’altres escriptors com ell, quan ens ve al cap Feliu Formosa pensem en el poeta; en el poeta que ha deixat una tan important petja en les nostres lletres; en el poeta que, al llarg dels anys, ens ha anat lliurant contínues mostres del seu domini de la llengua, del bell dir.
Res més natural, atès que la poesia és el gènere que ha cultivat amb major assiduïtat, aquell en què la seva contribució és més coneguda —i reconeguda.
Aquesta realitat, tanmateix, pot comportar que tendim a oblidar el seu caràcter polifacètic, polièdric. Que oblidem que és un gran traductor —gosaria dir, un exemple de traductor—, un home de teatre (en el sentit més ampli del terme, com a actor i com a creador) i un dietarista habitual.
Diaris complets
Aquesta condició de dietarista, que no tenim tan present quan pensem en ell, tenim la sort de poder-la recuperar amb els seus Diaris Complets, publicats per Quid Pro Quo Edicions el novembre de l’any passat.
Abans de res cal dir, per posar les cartes damunt la taula, que, en realitat, no són complets, aquests seus diaris, atès que, tal com indica Jaume C. Pons Alorda al seu pròleg, no s’hi inclou el primer volum, El present vulnerable, que va tornar a ser present a les llibreries l’any 2018 gràcies a a la Biblioteca del Núvol.
La raó del títol escollit, que pot donar lloc a confusió, se m’escapa, doncs.
Si el motiu de no incloure les seves inicials passes diarístiques es basa en el fet que “El present vulnerable no forma part, ni per criteris estilístics ni temporals, d’aquest bloc compacte, orgànic i coherent”, (p. 17), no hauria estat preferible recórrer a algun joc que paraules que, al mateix temps que ho posés de manifest, deixés clar que no ho són, de complets?
Alguna cosa com: Diaris (in)complets o Diaris (pre)complets.
Afegint-hi, a més a més, per a major informació, els anys de redacció: 1997-2016.
És un detall anecdòtic, si ho comparem amb tot el que ens ofereix el volum, però crec que és necessari indicar-ho.
El somriure de l’atzar
El primer recull del volum, El somriure de l’atzar, publicat anteriorment per Perifèric Edicions l’any 2005, inclou els apunts dels anys 1995, 1997, 1998 i 2001.
Recull que s’inicia amb una frase que ajuda força a explicar un dels caràcters —i, per tant, de les particularitats— dels diaris Formosians: “Recordo un actor que va morir a Barcelona fa deu o dotze anys, en la més absoluta misèria”, (p. 41).
Ajuda a explicar-los, a acotar-los, a saber què tenim entre mans, què llegirem, perquè ens avança dues de les característiques essencials de la seva tasca diarística.
En primer lloc, que no ens esperem que ens parli tan sols de la seva poesia (o de la poesia, en general). Els seus diaris, per fortuna nostra, són molt més amplis, molt més plurals, molt més generosos —permeteu-me aquest terme, potser no gaire ortodox però entenc que sí molt ajustat— i, per tant, molt més rics.
En segon, no esperem, tampoc, que ens parli tan sols del (seu) present, que vagi anotant el que viu durant el seu dia a dia. Els records, la memòria, la voluntat de recuperar el(s) temp(s) passats és un element crucial de la seva obra diarística.
De recuperar no únicament el(s) seu(s) temp(s) passats sinó el(s) temp(s) de moltes altres persones; podíem dir, el(s) temps d’un lloc i d’un país.
I aquest element és molt important, ja que permet que l’escriptor nascut a Sabadell esdevingui, sense pretendre-ho, un fidel registrador d’uns temps que hem anat deixant enrere.
Llibre de viatges
Aquest primer recull (com ho seran, igualment, els dos que el segueixen: Sala de miralls i El Temps robat) és, també, un llibre de viatges. De viatges físics, geogràfics, però, alhora vivencials, existencials.
Formosa viatja, viatja sovint. I ho fa pertot: “De Torí en tinc una imatge fugissera, però intensíssima. Hi vaig estar només un dia, en ple estiu del 1983[1]”, (p. 43); “L’any 1977, a Begur, Joan Vinyoli […] em llegia els poemes del seu llibre Cercles, donava voltes als seus pensaments sobre Pascal i escrivia postals[2]”, (p. 59); “Sóc a Heidelberg. He sortit aquest matí en avió cap a Frankfurt i després he vingut en tren fins aquí[3]”, (p. 84); …
Tanmateix, els seus viatges són molt més que desplaçament d’un lloc —més exactament, des d’un lloc— a un altre. Són viatges de/des d’un home a un altre; són viatges en els què el desplaçament és, sobretot, interior; són viatges en el que canvia no és tant la geografia, el paisatge, sinó la geografia i el paisatge interior de qui els du a terme.
Si l’escriptor anota els seus viatges, si els detalla, si els recorda, rememora o recupera —per (provar de) dir-ho amb major precisió: si anota, recorda, rememora o recupera alguns dels viatges i no pas tots els viatges— és perquè (aquests) li deixen una pregona petja (ho hem vist, en la citació de més amunt: “en tinc una imatge […] intensíssima”.)
Ho fa, té —de fet, sent la necessitat de fer-ho— perquè han estat (o són, si els anota mentre els du a terme) aquests viatges els que l’han anat fent: els que han anat llaurant o conformant la seva manera de ser.
Si Feliu Formosa és qui és, si ha acabat sent qui és, és per —de fet, gràcies a— aquests viatges. A aquests viatges que li han obert les ales però, sobretot, les portes o les finestres de l’esperit, que li han ampliat, extraordinàriament, la mirada, els horitzons.
Tant és així que sí Ortega i Gaset afirmava: “Yo soy yo y mi circunstancia, y si no la salvo a ella no me salvo yo[4]”, el poeta català bé podria dir: “Jo sóc jo i els meus viatges i, si no els salvo, no em salvo jo / no salvo el(s) meu(s) temps”.
Viatges
Una afirmació, aquesta —segurament, massa categòrica: en demano disculpes…, més, no consisteix la meva feina crítica o analítica en arriscar-me a ser (massa) categòric, de vegades?, no seria inconseqüent (covard, fins i tot) no fer-ho?—, que (crec que) cal ajustar. O, almenys, matisar.
Matisar perquè cal entendre el terme viatges no pas en un sentit literal, sinó en un de més ampli; en un —si m’ho permeteu— de literari o metafòric: el viatge no únicament com un trasllat o desplaçament físic o geogràfic, sinó com una experiència.
Com una experiència que, molt sovint, no prové d’un lloc, d’un paisatge, sinó d’una lectura, d’una obra de teatre, d’una exposició, d’una conversa, d’una traducció (d’una traducció que, deixeu-me, almenys, dir-ho entre parèntesis, que és, també, un desplaçament) o d’una pel·lícula: “Tres pel·lícules vistes en tres dies de diferència: Party, de Manuel de Oliveira, Lost Highway, de David Lynch i The addiction, de Manuel Ferrara”, (p. 125).
És, sobretot, en aquest sentit, ampli, plural, enriquidor, que els Diaris formosians són un llibre de viatges. Un(s) llibre(s) de viatges mental(s), espiritual(s), intel·lectual(s), a través dels llibres, dels textos teatrals, de les experiències artístiques i creatives en general.
Viatges que (ens) fan viatjar
Amb el gran, colossal avantatge que ofereixen tots aquells que saben extreure un gran profit o nodriment de tots els seus viatges artístics o existencials, tots aquells que saben assenyalar els punts essencials o els aprenentatges d’allò que viuen, veuen, contemplen o llegeixen: fer-nos viatjar; més exactament, convidar-nos a viatjar.
En el seu cas, sobretot, convidar-nos a anar al teatre i a llegir. Convidar-nos hi no tan sols mitjançant unes molt adients i aprofundides anàlisis sobre el que veu, llegeix o tradueix —en Formosa, el component com a traductor és nuclear; gairebé gosaria dir que és l’eix al voltant del qual giren totes las altres tasques o activitats[5]— sinó, sobretot, transmetent-nos el goig lector.
I, el que encara és més important, si és possible, fent-ho amb un apassionament contagiós. Un apassionament que ens encamina, immediatament i inevitablement, envers la llibreria o la biblioteca més propera: “[Gabriel] Ferrater ha estat una constant revelació. […] en els seus textos hi ha sempre una intel·ligència excepcional i alguna aportació definitiva sobre cada tema”, (p. 46); “He llegit el Prometeu encadenat d’Èsquil en traducció de Carles Riba. És un text fonamental sobre l’origen de la consciència”, (p. 50); “La por del porter davant del penal [De Peter Handke] […] és un exercici brillantíssim, una exhibició important de tècnica narrativa que […] ha permès a l’autor una evolució que anés més enllà dels «gèneres» i busqués noves maneres d’interpretar i transcendir la quotidianitat del «jo» de l’autor”, (p. 76); …
Viatge(s)/ convit(s) heterodox(os)
Uns viatges o convits que, des del meu punt de vista, són encara més interessant, enriquidors i valuosos perquè —de fet, gràcies al fet que— els seus comentaris sobre llibres, sobre obres de teatre o d’altre tipus són lliures, perquè es caracteritzen per la seva manca de dogmatisme, per expressar la seva opinió, la seva i només la seva, sense deixar-se influir (ni, el que és més rellevant, condicionar) per les opinions dels altres i, sobretot, pels criteris preestablerts o pels cànons, que hi ha qui considera intocables i immutables.
Ell, en canvi (i per fortuna), no considera que hi pugui haver una categorització fixa i decisiva o definitiva sobre la literatura (ni sobre les obres d’art): “Recordo la polèmica sobre Josep Carner i el cànon universal on no ha estat inclòs. […] Al marge del cànon d’aquests grans noms, penso que molts poetes em poden acompanyar: […] Vinyoli, […] Espriu, […] Pere Quart, […] Màrius Torres […].”, (p. 105).
En aquest sentit, crec que cap paraula o indicació meva podria representar —ni, segons el meu parer, lloar— millor la seva manera de veure i analitzar la seva visió de l’art que el diu ell mateix referint-se a un assaig d’un dels grans autors de la Generació del 27: “Llegeixo La responsabilidad del escritor y otros ensayos, de Pedro Salinas. Del primer assaig, «Aprecio y defensa del lenguaje», és especialment suggestiva la part que dedica a la poesia com a quinta essència del llenguatge. És un autor interessantíssim. […] El text sobre el llenguatge, una reflexió molt oberta, gens científica ni acadèmica, és una meravella d’escriptura”, (p. 105, el subratllat és meu).
dimecres, 12 de març del mmxxv
© Xavier Serrahima 2025
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
***
[1] Posant de manifest la indissoluble comunitat entre vida i literatura; entre literatura i vida, hi afegeix: “Per a mi era una ciutat certament mítica, gràcies a dos dels seus habitants més cèlebres: Antonio Gramsci i Cesare Pavese”.
[2] En la seva funció analítica hi afegeix: “Algun dia caldrà publicar-les, perquè tenen un alt valor literari”.
[3] En el seu contant anar i venir entre el present (de l’escriptura) i el passat (del record), hi afegeix: “M’ho temia. La ciutat és una altra. Hi vaig viure els any 1959-60 i des d’aleshores només hi havia tornat un vespre”.
[4] Meditaciones del Quijote, Obras Completas, Vol. I, pàg. 757.
[5] “[Un cas curiós (Un curioso accidente), de Carlo Goldoni] és un text que té música a dintre, i aquesta música és la primera cosa que cal tenir en compte en el moment de traduir”, (p. 57); “Trobar la solució en vers que s’ajusti a al contingut i al ritme de l’original [d’El càntir trencat de Kleist o Maria Estuard del mateix Schiller] requereix més temps i paciència , però és una feina enormement agraïda”, (p. 75).
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
