Massa sovint ens limitem a tenir en compte i a llegir les literatures que tenim més a prop o les més reconegudes, deixant de banda les altres, com si no mereixessin el nostre interès. Com si gairebé no pagués la pena dedicar-hi la nostra atenció. Com si tot estigués ja descobert. Com si no convingués, almenys de tard en tard, aventurar-nos en noves terres incògnites. Aventurar-nos-hi amb els ulls i, encara més, amb els esperits ben esbatanats.
Mares i fills (Μητέρες και γιοι), de Theodor Kallifatides, publicat aquest mes d’octubre per Galaxia Gutenberg, en traducció de Montserrat Camps, és un una obra que ens convida a submergir-nos en un viatge de retorn a la pàtria. Que, convidant-nos-hi, ens recorda que, per més que el llenguatge, masculinitzat i fonamentat en el patriarcat, pretengui confondre’ns, allò que en seguim dient la pàtria és, sobretot, la màtria, aquell lloc on viu i ens ha fet viure la nostra mare.
Aquesta mare amb qui, en siguem o no conscients, ens uneix un lligam indestructible. Indestructible perquè, per més que nosaltres ens puguem proposar, en un (mal) moment o altre, de rompre’l, ella el mantindrà sempre. Per més que, com li succeeixi a l’autor, ens en separin milers de quilòmetres: “Ella viu a Atenes. Jo, a Estocolm, des de fa quaranta-tres anys” (p. 7).
Després de tant de temps, i entenent que, a partir d’una certa edat —“Enguany he fet seixanta-vuit anys i la mare, noranta-dos” (p. 8)— la vida no acostuma a donar segones oportunitats, torna a Atenes, “ara [que] hem envellit tots dos”, per “fer el que sempre he volgut fer: escriure sobre ella” (Íd.). I fer-ho amb la màxima objectivitat i honestedat que sigui capaç, sabent en tot moment que “és possible que ella ho llegeixi” (Íd.).
La qual cosa pot portar que a les ja naturals dificultats de l’escriptura —“Com combatre el dimoni de l’escriptor que em vol prendre la feina de les mans? Que vol fer-se l’espavilat, riure-se’n, embellir-ho, o, al contrari, fer de la gallina un paó i del paó una gallina? Hi ha poca gent tan maldestra com els escriptors per descriure la realitat” (p. 9)— s’hi afegeixi, en primer lloc, la proximitat i, en segon, el temor de causar-li mal, de ferir-la.
Per aconseguir-ho, per evitar aquests perills, opta per deixar-se anar, per alliberar-se de qualsevol pla o plantejament previ i per anar anotant tot el que li va succeint en aquest seu viatge de retorn.
Tot el que li va succeint i, sobretot, tot el que li desvetlla el que li va succeint: tots els sentiments i pensaments que li provoca el seu retrobament amb la mare —i amb la màtria. Amb la màxima naturalitat i autenticitat: “Això és el que vull deixar darrere meu més que cap altra cosa: l’aroma d’una vida, aquella aroma que, encara que no sigui punyent, talla el temps com el ganivet talla una poma” (p. 15).
En acompanyar-lo, en convertir-nos en els lectors de les seves notes de viatge, ens anirem adonant (entre moltes altres coses, que ja descobrireu) que en retornar al lloc d’on som, o, com en el seu cas, d’on havia estat, el retrobarem però, per damunt de tot, ens retrobarem a nosaltres mateixos. Ens adonarem que si bé som fills del lloc, també el lloc és fill (o producte) nostre. Que els llocs ens fan (o ens han fet) com som, però que, alhora i a la inversa, també nosaltres fem (hem fet) ells llocs com són.
Perquè els lloc on vivim o on tornem no són tant llocs sinó els nostres llocs. Nostres perquè els veiem, i només els podem veure amb (i des de) els nostres ulls. Perquè no descrivim, no podem descriure, els llocs tal com són sinó tal com els veiem.
Per a Kallifatides, tornar a Atenes, tornar a Grècia és, per descomptat, tornar al seu lloc. A aquell lloc que fa quaranta-tres anys que va deixar al seu darrere, però, al mateix temps, refer-lo, recrear-lo (culturalment, literàriament). Un refer o recrear que tan sols és possible si es torna a viure el lloc, si es torna a trepitjar.
Trepitjar i, per sobre de tot, disposar de temps per pensar-hi. Per, des de l’alçada dels anys i de l’experiència vital, poder-ho convertir en reflexió artística: “He pogut escriure sempre en qualsevol circumstància i en qualsevol lloc, encara que amb els anys la facilitat ha minvat una mica. Però hi ha un lloc on no puc deixar d’escriure. És el balcó de la mare. Tinc la sensació que m’hi espera una història” (p. 63).
Si creus que els llibres s’escriuen amb el cor, que són el producte ineludible d’una necessitat espiritual o interior, si creus que sense els editors que estimen i tenen cura dels llibres (i dels autors) que publiquen, que sense llibreries de guàrdia (que, com les farmàcies, t’aconsellen el que és millor per a la teva salut anímica) i sense biblioteques i bibliotecari(e)s la literatura literatura segurament no existiria, potser t’interessarà aquesta llista (alternativa, personal, intransferible) de llibres per Sant Jordi —ordenada per gènere i data de publicació.
Novel·la
Sí, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016) Una novel·la breu de primera, primeríssima magnitud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.
El meu gat Autíčko, Bohumil Hrabal, traducció de Monika Zgustova (Galaxia Gutenberg, octubre 2016) Un relat aclaparador, que té molt de faula, on si els gats són tan protagonistes com les persones és perquè, podrien ésser-ho: a través d’ells, l’autor ens parla, reflexiona (i, el que és més important, ens fa reflexionar) sobre conceptes tan fonamentals com els de la culpa, el penediment, l’expiació, la redempció, la salvació, el destí… I ho fa, i això posa de manifesta la seva colossal grandesa literària, agafant una història en teoria insignificant i quotidiana, de caràcter presumptament individual i convertint-la en universal.
Una mostra tan breu com recomanable de la millor literatura, de la que reflecteix (i analitza) la naturalesa i l’ànima humana.
La ciutat de ningú, Antoni Vidal Ferrando (Editorial Meteora, novembre del 2016) Una novel·la que narra la història d’algú que viu en un ahir que ja no existeix, que ja ha passat avall; que viu més en —i pels— records que no en el dia d’avui, però que ni en els records no aconsegueix un lloc on es pugui sentir còmode, on es pugui sentir, de bell nou, ell mateix; una persona desencaixada en una ciutat que ja no reconeix ni el reconeix, que li resulta estranya, incomprensible, inhòspita, desnaturalitzada, arrelada en un passat que mai més no tornarà.
Un d’aquells llibres que és molt recomanable llegir (i rellegir) en silenci, amb calma i amb delectació, fruint-lo com es frueix la música que ens arriba al més pregon de l’ànima.
Tres llums, Claire Keegan, traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez (Editorial Minúscula, febrer 2017). Una petita delícia que ens parla d’un dels sentiments universals: de l’amor. L’autora irlandesa no és que digui molt amb ben poc, sinó que —sense dir-ho, de fet— amb un (quasi) no-res, ho diu (quasi) tot. I ho diu, i aquest aspecte és bàsic, sense explicar-ho, fent-ho veure o intuir al lector; desvetllant-li emocions i no pas donant-les-hi fetes; creant amb la màgia de l’escriptura, les emocions que en cada moment creu més convenients.
Un llibre on els sentiments es converteixen en literatura; on la literatura ens duu al més pregon de nosaltres mateixos.
Narrativa
Quan arriba la penombra, Jaume Cabré (Proa Edicions, abril del 2017). La plasmació del mestratge narratiu d’un autor que s’ha situat, per mèrits propis, au-dessus de la mêlée, per damunt del bé i del mal literari, que es permet el luxe d’escriure el què vol i com ho vol escriure, amb absoluta llibertat. Una obra magnífica, que es llegeix amb goig (i amb passió) des de la primera a la darrera pàgina; una obra que ens “emociona[…] [pregonament] amb l[es] [no gens] simple[s] rememoracio[ns] d’un[es] històri[es] inventad[es]”.
Un llibre que ens contagia el plaer, incomparable, de la lectura; que ens convida a acostar-nos a les (grans) obres mestres.
Poesia
Filtracions, Àlex Susanna (Edicions Proa, octubre 2016). Un poemari magnífic on qui (hi) descobrim / redescobrim és l’home que l’escriu; l’home, i l’artista, que l’ha escrit, que s’ha capbussat (“tan lluny o tan endins”) al més pregon “pou ressonant” del seu interior i n’extreu l’aigua més profunda i més neta, aquella que el defineix i el determina. De l’home que pren absoluta consciència que és un ésser en el temps, que ja no puja els més grans cims, sinó que comença a baixar-los, que l’estiu ha quedat enrere i que és la tardor (si no l’hivern) l’estació que s’ha instal·lat a la seva vida. Un tardor que el convida a viure en (i per) l’essència.
El poemari de maduresa —esperem que ni final ni definitiu, testamentari— d’un poeta en majúscules.
Teories del no, Eduard Sanahuja Yll (Edicions de 1984, novembre del 2016). Un poemari que diu molt quan —o, més aviat, si— ens hi endinsem amb els ulls tancats i amb desfici, quan ens deixem anar, quan hi entrem talment com si acabéssim de descobrir la poesia. Si ho fem així, si hi entrem com si, poèticament, haguéssim nascut avui, aviat ens adonarem de fins a quin punt diu sense dir; fins a quin punt és intensa i rica la senzillesa. Que ens brinda no pas un “no”, sinó un “sí” diàfan. Un “no” d’arrel nietzschiana que és, en realitat, un immens “sí” a la vida; que ens convida (o, més aviat, ens impel·leix o ens incita) a viure de veritat.
“Moltes vegades / no dir / té més substància que parlar”, així que llegiu i rellegiu Teories del no, deixeu-vos seduir per la poesia poesia.
Dietaris, memòries, epistolaris, biografies…
Rainer & Lou, Cartes seleccionades, Vol. II, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé, traducció de Joan Fontcuberta (Editorial Límits, juliol 2016). Una nova oportunitat d’aprofundir en la coneixença, gairebé gosaria dir, la descoberta, interior d’un dels més grans poetes universals de tots els temps, mitjançant les cartes que va adreçar a una de les persones que més i millor el van conèixer i, sobretot, entendre: Lou Andreas-Salomé, no tan sols una de les figures més injustament oblidades i negligides del segle XX, sinó l’amiga, companya i consellera que qualsevol intel·lectual voldria tenir al seu costat.
Un llibre que demostra que les obres genials no són producte de cap il·luminació passatgera, sinó del vol espiritual.
Assaig i filosofia
La prosa de la vida, Joan-Carles Mèlich (Fragmenta Editorial, octubre 2016). Una petita que ens brinda, a través de reduïdes píndoles, sàviament dosificades, que són autònomes però alhora constitueixen un tot —o, més aviat, un conjunt, car ell defuig, amb raó, crec jo, la totalitat, una imatge molt precisa del pensament, alliberat i alliberador, del filòsof barceloní. D’aquest pensament socràtic, probablement l’únic en veritat filosòfic, a mida humana, fonamentat més en els dubtes (successius, infinits) que no pas en les certeses (fal·libles, impossibles).
Un llibre que, en comptes d’exposar-nos —i fer-nos compartir— les seves certeses, ens convida a pensar (per nosaltres mateixos).
De l’espiritual en l’art, Vassili Kandinski, traducció de Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, novembre del 2016). Un llibre en veritat deliciós, que, per fortuna, va molt i molt més enllà de constituir una contribució imprescindible per a tots aquells que tinguin interès per apreciar (o per fer-ho millor, si ja —creuen que— en saben) la pintura moderna, aquella que s’allibera de la representació de la natura i de la (re)creació figurativa per quedar-se amb l’art en ell mateix. També per la literatura literatura, la que sorgeix, indeturable, com a fruit de la necessitat interior. Una obra esplèndida, que convindria que llegíssim (i, sobretot, rellegíssim) tots aquells que tenim com a (més o menys, mal pagat) ofici (provar de) valorar l’invalorable: l’art.
Ja que som el 2017, hi afegiré, tan sols esmentant-los, per fer-ho breu, set llibres més molt recomanables, començant per un que, si no és imprescindible —existeixen, els llibres imprescindibles?—, n’hi falta ben poc: Cosmonauta. Poesia completa, Francesc Garriga Barata (LaBreu Edicions, febrer del 2017), i continuant per, L’ignorant. Poemes 1952-1956, Philippe Jaccottet, traducció d’Antoni Clapés (Lleonard Muntaner, setembre 2016), Llampecs, Jean Echenoz, traducció d’Anna Casassas (Raig Verd, octubre del 2016), L’art de la ficció, James Salter, traducció d’Albert Torrescasana (L’Altra Editorial, febrer del 2017), Daha!, Hakan Günday, traducció de Jordi Martín Lloret (Edicions del Periscopi, març del 2017), Ha anat així, Natalia Ginzburg, traducció d’Alba Dedeu (Edicions de la ela geminada, març del 2017) i Satíricon, Petroni, traducció de Sebastià Giralt (Adesiara, març del 2017).
No cal(dri)a dir que fer una llista dels «Millors llibres de l’any» és impossible. Per fer-la, hauria d’haver llegit tots els que s’han publicat l’any 2016, i això, si tenim en compte la quantitat, desmesurada, que arriben cada setmana a les llibreries, no seria capaç de fer-ho ni Matusalem en els més de set-cents anys que va viure.
El que sí es pot fer, i això és el meu propòsit, és la meva (personal, intransferible —i, per tant, fal·lible) llista de llibres del 2016, ordenada per gènere i ordre cronològic.
Novel·la
La guerra de les salamandres, Karol Čapec, traducció de Núria Mirabet (Males Herbes, febrer 2016). Un d’aquells llibres que no tan sols ens farà passar una molt bona estona, fent-nos riure a cor que vols, cor que desitges, sinó que ens fa pensar i no el podrem oblidar en molt de temps. Una obra futurista que és molt més actual que no voldríem, una història d’animals que són per més persones que els animals i de persones que són (molt) més animals que les persones.
Una paràbola, tenyida de sàtira càustica, del món on vivia Čapec i del món que vindria després.
Sí, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016) Una novel·la breu de primera, primeríssima magnitud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.
La mecànica de l’aigua, Silvana Vogt (Edicions de 1984, setembre 2016). Un llibre que ens descobreix una autora que, per damunt de tot, sap escriure —i molt bé: que no tan sols sap què vol escriure, sinó com ho vol fer, deixant-se guiar sobretot pel que li diu el cor d’escriptora, narrant amb veu pròpia. Un gran regal per al lector, sinó un bon doll d’aire fresc en el món de les lletres catalanes dels darrers temps, on fa la impressió que tan sols existeixin dues possibilitats (que són, en realitat, les dues cares d’una mateixa moneda): seguir les receptes literàries a l’ús o bé estripar-ho tot.
Un tast magnífic d’una vida, i d’unes vides, de veritat, autèntiques.
El meu gat Autíčko, Bohumil Hrabal, traducció de Monika Zgustova (Galaxia Gutenberg, octubre 2016) Un relat aclaparador, que té molt de faula, on si els gats són tan protagonistes com les persones és perquè, podrien ésser-ho: a través d’ells, l’autor ens parla, reflexiona (i, el que és més important, ens fa reflexionar) sobre conceptes tan fonamentals com els de la culpa, el penediment, l’expiació, la redempció, la salvació, el destí… I ho fa, i això posa de manifesta la seva colossal grandesa literària, agafant una història en teoria insignificant i quotidiana, de caràcter presumptament individual i convertint-la en universal.
Una mostra tan breu com recomanable de la millor literatura, de la que reflecteix (i analitza) la naturalesa i l’ànima humana.
Els 13 rellotges, James Thurber, traducció de Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, novembre 2016). Un d’aquells llibres que potser alguns decidiran catalogar com a infantil o juvenil, però que, per sort, es nega a crits a passar per l’adreçador de qualsevol classificació. Una petita, deliciosa joia, que palesa de nou com s’arriben a errar tots aquells que segueixen entestant-se a tractar els petits (i mig grans) lectors com si també fos petita la seva intel·ligència i la seva sensibilitat, quan són els que la tenen més desperta i incontaminada; més a punt per ésser llaurada amb les més selectes llavors de l’enteniment humà.
Una obra diferent on el llenguatge i la imaginació són els principals protagonistes.
Narrativa
El crit de l’ocell domèstic, Maksim Óssipov, traducció d’Arnau Barios (Club Editor, febrer 2016). Contes que ens conviden a un viatge, literari i existencial, molt llarg. Un viatge meravellós i inesperat que és el de la vida. El de la seva i, malgrat les distàncies, també el de la nostra. Un viatge que és geogràfic però, sobretot, interior: un viatge vers l’ànima d’una persona —i de tot un poble. Un poble, Rússia, la Gran Rússia, la Mare Rússia, que ho era tot, però que ara no sap ni què és; que fins i tot tem que no és. On només queda la plenitud del buit, del que era i ja no és.
Un recull de narracions que situa el llistó de qualitat i d’interès molt i molt alt.
Poesia
V, Lucia Pietrelli (Eumo / Cafè Central, febrer 2016). “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, el poema de Cesare Pavese sembla haver encès la primera guspira d’aquest poemari on l’autora d’Ortigues va més enllà, la “vana paraula”, el “crit callat” i el “silenci” —o sigui, els espais en blanc i les omissions on, sense dir-ho, la poesia diu (o pot dir) molt més que amb els mots— l’acosten a l’abisme final de la mort, però també a voler viure, intensament, a l’exaltació i l’assaboriment del desig, de la consignació palpable de l’existència en els cossos, en els contactes amb la persona estimada: “Fes-li l’amor a la vida”…
Un llibre de poemes per llegir (i assaborir) amb calma.
Molsa, Anna Gual (Adia Edicions, setembre 2016). Un llibre que diu l’indicible sense dir-ho, que ens parla, en els seus silencis, de la vida i de la seva absència de respostes. Si la poetessa vilafranquina deixa llacunes i espais és perquè es proposa arribar molt més enllà de(l que poden esbossar) les paraules. Llaura poesia, i les clarícies possibles, però requereix la col·laboració del lector per acabar de germinar; atès que la poesia és una art totpoderosa on “Déu ets tu, que llegeixes”, on no se’t demana que llegeixis, només, sinó que t’hidratis “amb l’aigua / del fons del poema”, perquè “si t’encaixa el so és que abans l’has dit per dins”.
Un gran poemari, que posa de manifest que, en qualsevol art, res millor que “allunyar-se del virtuosisme / per tocar la veritat”.
Filtracions, Àlex Susanna (Edicions Proa, octubre 2016). Un poemari magnífic on qui (hi) descobrim / redescobrim és l’home que l’escriu; l’home, i l’artista, que l’ha escrit, que s’ha capbussat (“tan lluny o tan endins”) al més pregon “pou ressonant” del seu interior i n’extreu l’aigua més profunda i més neta, aquella que el defineix i el determina. De l’home que pren absoluta consciència que és un ésser en el temps, que ja no puja els més grans cims, sinó que comença a baixar-los, que l’estiu ha quedat enrere i que és la tardor (si no l’hivern) l’estació que s’ha instal·lat a la seva vida. Un tardor que el convida a viure en (i per) l’essència.
El poemari de maduresa —esperem que ni final ni definitiu, testamentari— d’un poeta en majúscules.
Dietaris, memòries, epistolaris, biografies…
Els burgesos són sempre els altres (del Diari), Jules Renard, traducció d’Antoni Clapès (Edicions Sidillà, febrer 2016). Si algú creia que llegint les Meditacions de Marc Aureli, les Màximes de La Rochefoucauld, les Pensées de Pascal o els Aforismes de Joan Fuster —per referir-ne tan sols a autors europeus— ja no podria trobar res que s’hi comparés, ja pot afanyar-se a afegir a la llista el Journal de Renard. Una mostra, magnífica, del que es pot obtenir si es reuneixen en una mateixa persona l’enginy, la intel·ligència, la (sempre imprescindible) llibertat de pensament i el do de l’escriptura.
Una exquisida —i oportuníssima— que reclama l’edició íntegra dels diaris renardians.
Rainer & Lou, Cartes seleccionades, Vol. II, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé, traducció de Joan Fontcuberta (Editorial Límits, juliol 2016). Una nova oportunitat d’aprofundir en la coneixença, gairebé gosaria dir, la descoberta, interior d’un dels més grans poetes universals de tots els temps, mitjançant les cartes que va adreçar a una de les persones que més i millor el van conèixer i, sobretot, entendre: Lou Andreas-Salomé, no tan sols una de les figures més injustament oblidades i negligides del segle XX, sinó l’amiga, companya i consellera que qualsevol intel·lectual voldria tenir al seu costat.
Un llibre que demostra que les obres genials no són producte de cap il·luminació passatgera, sinó del vol espiritual.
Miscel·lània
En defensa dels ociosos, Robert Louis Stevenson, traducció de Xavier Zambrano (Viena Edicions, juny 2016). Un llibre que ens porta, per fi, en català, alguns dels assaigs del gran escriptor escocès, que evidencia, en unes escasses 70 pàgines que posseïa una intel·ligència i un enginy —que massa sovint es confon amb l’enginyositat, que és tot una altra cosa— més que destacats, que sabia com era el món on vivia, que sabia molt bé què li agradava i què no i, sobretot, que sabia encara millor explicar-ho.
Una obra per aquells que creguin que, qui no pensa —i opina—, no viu.
Breus notes sobre literatura Bloom, Gonçalo M. Tavares, traducció de Pere Comellas (Edicions del Periscopi, octubre 2016). Un assaig / cant / guia / contra-guia breu, brevíssim, on s’hi concentra (i mai millor dit: no podria ésser més intens) la bona, la millor literatura, amb el verí literari més àcid o corrosiu; la confitura que ens delecta, amb el seu tast i el seu gust, amb les seves frases magnífiques, bellíssimes, polides fins al darrer extrem; i el verí, que és, de fet, verí i vacuna alhora: ens vacuna contra el conformisme, contrael camí fressat que ofereix seguretat però no dóna res o ben poc, però al mateix temps ens inocula el verí de la dissidència, d’ésser heterodoxos fins i tot amb la heterodòxia.
Un (que no l’únic) molt recomanable manual d’iniciació per a aspirants a escriptors.
Assaig i filosofia
La prosa de la vida, Joan-Carles Mèlich (Fragmenta Editorial, octubre 2016). Una petita que ens brinda, a través de reduïdes píndoles, sàviament dosificades, que són autònomes però alhora constitueixen un tot —o, més aviat, un conjunt, car ell defuig, amb raó, crec jo, la totalitat, una imatge molt precisa del pensament, alliberat i alliberador, del filòsof barceloní. D’aquest pensament socràtic, probablement l’únic en veritat filosòfic, a mida humana, fonamentat més en els dubtes (successius, infinits) que no pas en les certeses (fal·libles, impossibles).
Un llibre que, en comptes d’exposar-nos —i fer-nos compartir— les seves certeses, ens convida a pensar (per nosaltres mateixos).
Les àvies, quan encara explicaven contes a la vora del foc, deien que “Qui no estima els animals mai es no podrà estimar les persones” i aquesta és una realitat obvia, que ben segur compartiran gairebé tots els que han tingut a casa seva algun animal de companyia, que no només s’acostuma a convertir en un membre més de la família, sinó que a vegades semblen ésser més humans que alguns humans.
Segurament és aquesta una de les raons que va dur Bohumil Hrabal a escriure un relat tan aclaparador com El meu gat Autíčko, publicat per Galaxia Gutenberg i traduït amb la seva traça habitual per Monika Zgustova, en el qual els gats són, almenys, tan protagonistes com les persones.
Per poc que es conegui la magnífica literatura de l’autor txec, que ens ha deixat obres de primeríssima categoria, com Una solitud massa sorollosa o Jo he servit al rei d’Anglaterra”, no pot deixar de sorprendre la primera imatge, gairebé idíl·lica que ens ofereix: la d’un escriptor —que més endavant sabrem que és, o fa veure que és, ell mateix— que passa uns dies a la setmana en una casa plena de gats: “Quan cinc gatets venien a ficar-se a les nostres lliteres amb nosaltres, representaven la nostra felicitat familiar” (pàg. 8). I no podem evitar pensar que la història no pot seguir, i, encara menys, acabar, d’aquella manera.
Un pressentiment que sembla confirmar una de les frases inicial del llibre, frase que, no pas per casualitat, s’anirà repetint, com una melodia, o, més aviat, com una mena d’admonició, al llarg de la narració: “Què en farem, de tants gats?” (pàg. 7). Una frase essencial, ja que serà precisament aquest el desencadenant de la trama de l’obra: què succeeix quan allò que sembla ideal —disposar d’una casa lluny de la ciutat per escriure i sentir-se tan estimat per uns animalons tan càlids—, no tan sols deixa d’ésser-ho, sinó que —quan els gats no només li exigeixen massa atenció, sinó que van tenint més i més cadells— esdevé una font de dificultats?
Com reaccionarà, l’escriptor, quan es vegi obligat a abandonar la vida contemplativa, la calmada i solitària existència rural que li havia de permetre crear la seva obra en les condicions més adients, per convertir-se un home d’acció, en algú que es veu forçat a decidir, a implicar-se?
No cometré, per descomptat, la indelicadesa d’avançar res abans d’hora, però sí que indicaré que, tal com era de preveure tractant-se d’un escriptor tan intens com Hrabal, i seguint la tradició de les lletres eslaves, en les quals el component espiritual i moral hi té tanta presència, ni l’argument ni el tema no podien ésser ni simples ni únics.
Ja he dit que els gats són tan protagonistes com les persones, però que, alhora, semblen més humans que alguns humans. I si això és així és, sobretot, perquè, en aquest relat que té molt de faula, són, en veritat, gats i, no obstant, podrien ésser persones: a través d’ells, l’autor ens parla, reflexiona (i, el que és més important, ens fa reflexionar) sobre conceptes tan fonamentals com són els de la culpa, el penediment, l’expiació, la redempció, la salvació, el destí…
I ho fa, i això posa de manifesta la seva colossal grandesa literària, agafant una història en teoria insignificant i quotidiana, de caràcter presumptament individual, que en unes altres mans menys destres podria resultat fútil, i convertint-la en universal, en una mostra tan breu com recomanable de la millor literatura, de la que reflecteix (i analitza) la naturalesa i l’ànima humana.
En un temps en el qual una bona part de les novel·les en llengua catalana que es publiquen a casa nostra s’assemblen —tant en l’aspecte formal com en el temàtic: l’autoficció i el dia a dia—més que no convindria, sempre és bo que un dels nostres grans autors, amb una molt consolidada carrera al darrera, escrigui una novel·la que se separi dels camins fressats, que es deixi endur pels seus instints i que (ens) demostri que en qualsevol ecosistema, i també, és clar, en el literari, la diversitat és tan necessària com benvinguda.
Amb Califòrnia, Galaxia Gutenberg, setembre del 2016, Jordi Coca s’allunya, tant geogràficament com mentalment de Catalunya per oferir-nos el seu particular road book, un llibre on the road per terres de nord-americà; un llarg i pausat viatge, que durà, l’any 1992, un professor universitari català de trenta-quatre anys des de Denver a la Universitat de Berkeley, a Califòrnia. Un viatge amb voluntat catàrtica, d’alliberament —“el meu propòsit era gaudir del paisatge i no pas travessar les ciutats de nits com una exhalació. Volia aturar-me quan em vingués de gust, descobrir les petites poblacions que no coneixia, caminar i descansar” (pàg. 45)—, com més va, més kavafià, en el qual el camí compta molt més que no pas el destí.
Un viatge a un país somniat —“Aleshores, Califòrnia era un somni” (pàg. 11); “volava cap al meu paradís” (Íd.)—, on sembla que ha de tots els seus problemes hagin d’obtenir, quasi per art de màgia, solució: “Sí, vaig pensar jo, a Califòrnia tot és fàcil” (pàg. 17): un viatge que, ho tingui o no clar d’entrada el seu protagonista, té molt de fugida —“tendia a fugir cap a territoris que no existien, […] [cap a] paisatges ideals que estava condemnat a no trobar” (pàg. 37)—, d’incapacitat d’afrontar de cara i in situ les situacions complicades, que exigeixen determinació i solidesa de caràcter; un realitat que, tant si la tenia prou assumida com si no, la veurà clara, com si es veiés reflectit en un mirall on es veu, també, a ell mateix, quan es trobi amb Amy, una de les protagonistes importants de la novel·la, i aquesta se li sinceri: “Jo sempre he defugit les tensions, tinc pànic als problemes” (pàg. 143).
A mesura que el trajecte vagi avançant, que intenti dur a terme de veritat el seu projecte d’alliberament i de separació —“El sentit d’aquella escapada als Estats Units era fer exactament el que em vingués de gust en cada moment” (pàg. 50); “la dilatada travessia de Denver a Califòrnia era una excusa per estar sol, i també era la possibilitat de no tenir res a fer” (pàg. 83)—, anirà prenent consciència que, malgrat les seves previsions —“no tenia previst dependre de ningú durant el viatge” (pàg. 60)—, cap persona no pot ésser una illa, ni que ho vulgui; que més aviat o més tard entrarà en contacte amb algú, amb algú que li interessarà, que li afectarà, que li importarà, que canviarà el seu propòsit, la seva idea, el seu objectiu —en definitiva, la seva vida.
Perquè, per dir-ho en un conegut refrany, «L’home proposa i déu disposa», creure que sempre tot pot ésser “tòpic [i] previsible” (pàg. 69), oblidar, volent o sense voler, que “a vegades la vida ens sorprèn[…]” (pàg. 127), acostuma a comportar un risc, i la realitat, sigui quina sigui —i no avançaré, per descomptat, res més de l’argument, no cometré l’errada de desvetllar si el “miratge [cap el qual] conduïa” (pàg. 101) el personatge existia o no—, acaba per imposar-se.
I això, precisament, aquest xoc ineluctable contra la realitat (i la quotidianitat) del món, és el que li succeirà al protagonista —“però no estava prevista l’aparició d’un personatge increïble, d’una mena de foll fascinant que no he pogut oblidar” (pàg. 13)— quan conegui i entri en contacte amb en Tom Dunkel, un “poeta excel·lent” (Íd.), però, sobretot, una persona extraordinària, amb la imprevisible capacitat de canviar tot el que entra en contacte amb ell, per provocar que els més ferms dels projectes es vegin afectats.
Serà a través d’aquest nou personatge que, per emprar una frase que ha fet servir el protagonista anteriorment, ha “travessat la seva vida com una exhalació”, que el viatge sofrirà una mutació, que es capgirarà com un mitjó, que coneixerà un matrimoni, en Gary i la Jill, que li causaran una profunda, inesborrable impressió, i una dona, l’Amy, que l’ajudaran a entendre la raó i el sentit veritable del seu viatge i, en la mesura del que això sigui possible, a entendre’s a ell mateix: “Per sort, a Denver vaig conèixer el Tom , i després us he trobat a tu [l’Amy], al Gary i a la Jill, i això ho ha canviat tot ” (pàg. 167).
Si voleu, doncs, saber què és aquest “tot” que ha canviat, i, sobretot, gaudir d’una novel·la que us pot oferir tantes clarícies com ofereix el viatge als seus protagonistes —i un munt de noves preguntes: què no és, aquesta, potser la raó (si més no, una de les raons) de l’art?—, no dubteu en fer-vos amb un exemplar i llegir-lo. Descobrireu que la literatura, com més diversa, com més directament sorgida de l’ànima de l’autor, millor.
dilluns, 14 de novembre del mmxvi
Publicat a Nació Digital, el 14 de novembre del 2016
Triar sempre suposa trair. I més encara quan resulta materialment impossible llegir tots els llibres que es publiquen a Catalunya en un any. Ni tots els col·laboradors del Núvol plegats no ho aconseguiríem, si ens dediquéssim només a la literatura.
És per això que qualsevol tria ha d’ésser, per força, limitada; i, en conseqüència, no tan sols millorable, sinó fal·lible per definició.
Tanmateix, malgrat tots els malgrats, creiem que és bo oferir als lectors la nostra (subjectiva, personal i intransferible) tria dels llibres que més ens han agradat entre els que hem tingut el privilegi de llegir.
Podríem, també, per descomptat, afegir-ne una de la dels que menys ens han agradat, però entenem que sempre és preferible construir que no pas destruir, així que…
Els ordenem, estrictament, per ordre cronològic (i sense distingir gèneres, atès que la bona literatura els supera tots).
L’última nit / Això és tot, James Salter (L’Altra Editorial, febrer 2014) / (Editorial Empúries, març 2014), traduïdes per Alba Dedeu / Ferran Ràfols Gesa: dues mostres magnífiques —si els contes són grans, la novel·la encara ho és més; i a la inversa— d’un escriptor esplèndid, amb un estil directe i entenedor, dotat d’un gran domini lingüístic, que ens brinda pinzellades d’una prosa poderosa, que et captiva i se t’endú a una terra incògnita, a un no mans land literari desconegut, sense normes ni fronteres preestablertes, on tot està per fer i tot és possible.
En acabar-les sentireu aquella irremeiable sensació de pèrdua que, paradoxalment, només provoquen les obres que ens atorguen el privilegi de compartir una vida de ficció —en aquest cas, unes, moltes vides— que ha transformat la nostra.
Certesa de la llum, Laia Llobera (Labreu Edicions, març 2014): una poesia ambiciosa i exigent, tant des del punt de vista temàtic com formal, mitjançant la qual, tot interrogant-se a ella mateixa, interroga el món. Una autora que mira cap enfora des de dins i cap a dins des d’enfora; que es proposa “indagar”, anar més enllà, que vol arribar al fons de tot; que malda per aprehendre, servint-se de “l’alquímia del llenguatge”, la substància o l’essència. Fragments, tasts, petites clarors, perquè l’essència, per definició, és inabastable —i indefinible.
La constatació que hi ha veus noves en la nostra poesia que no tan sols saben molt bé què volen dir sinó, sobretot, com i perquè volen dir-ho.
Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman,(Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, març 2014), amb traducció d’Àngels Llòria: una nova mostra de la destresa literària del magistral creador de Vida i destí, que no tan sols sap —i d’allò més bé— escriure i explicar històries interessants sinó que, el que al capdavall és molt més rellevant a l’hora de bastir una creació artística de veritat, sap “descobrir el més recòndit dels secrets a l’interior de les ànimes humanes”, arribar al “moll de l’os de la vida”; és conscient que únicament som persones mentre permetem que la sang segueixi circulant amb empenta per les nostres venes.
Una molt encertada selecció de relats d’un dels hereus dels més insignes autors d’un país que ha donat referències inexcusables de les lletres universals.
Els jardins de la dissidència,Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura.
Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents.
L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.
Un home que se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): és una novel·la?, un llibre de memòries?, un assaig d’interpretació històrica?, una pregona i insospitada exploració de la naturalesa humana? És tot això —i alhora i bastant més— però classificar-ho seria reduir-lo. N’hi ha prou amb dir-vos que aquesta esplèndida obra de l’autor egarenc és un viatge existencial a la recerca de les seves arrels —familiars, històriques, geogràfiques i nacionals.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.
El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014, traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet.
La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx. Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”.
El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.
El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, brinda una gran recompensa.
Escriure una novel·la epistolar suposa per a qualsevol autor exigir-se un esforç suplementari, ja que implica una tasca molt àrdua aconseguir, al mateix temps, explicar allò que es vol explicar i fer-ho mitjançant cartes que semblin versemblants, que no facin la impressió d’estar forçades o adaptades a les necessitats narratives de la trama. Segurament és per això que no són gaires els escriptors que acceptin el repte d’enfrontar-s’hi.
Amb El diable i l’home just, Galaxia Gutenberg, octubre del 2014, Jordi Coca no tan sols l’accepta, sinó que se’n surt amb una bona nota, amb la història de Víctor Marçal-Büngeler, un home d’edat avançada que veu com tot el món que ha anat bastint al llarg de la seva vida se li va enfonsant més i més sota els peus, irremissiblement, sense que entengui ben bé per quina raó i creient que ja no està a les seves mans fer res per evitar-ho.
Clos en un refugi vora la mar, en l’únic lloc que pot sentir-se un xic segur i provar de fer un inventari retrospectiu de la seva existència, anirà adreçant tot un seguit de cartes amargues i plenes de ressentiments —“empestat d’aquest verí que t’escupo” (pàg. 16)— a algunes de les persones que han ocupat un lloc de privilegi en la seva existència: la seva dona, un professor que anys abans li havia ofert fer unes classes a la seva universitat i a amics d’antany.
A poc a poc, amb un estil que té molt de musical, d’harmònic, de ritornello, de notes o acords que es van repetint i ampliant, agafant volada, que reconeixerem de seguida si estem una mica atents, anirà desvetllant-nos les raons, i sobretot, les desraons, que l’han dut on és, a convertir-se en un home més abandonat —“reclòs en aquesta platja immensa i escandalosament buida” (pàg. 16)— que solitari que, incapaç de reconèixer i acceptar els seus errors —“no t’escapis del que al capdavall ens fa humans: l’ètica i la responsabilitat” (pàg. 58)—, prefereix culpar els altres de l’infern en què s’ha transformat la seva existència: “m’erigeixo en aquell que no accepta la culpa ni vol callar” (pàg. 68).
I per això sent la necessitat d’escriure tot un seguit de cartes, per bussejar en la mar tèrbola del seu passat, d’aquell temps que ara veu com idíl·lic, quan estava convençut que tot anava com havia d’anar, quan la família, i sobretot els seus fills, eren el bastió no tan sols de la seva personalitat, sinó de la seva fermesa, del lloc que ocupava —o, més aviat, creia ocupar— al món, aquell temps enyorat “[d’]abans que es desencadenés el mal” (pàg. 53).
Missives que en algun cas, com el de la seva dona, no sap ben bé on enviar-les, que no té cap certesa que ningú rebrà, que no obtenen mai resposta —“l’infern d’escriure cartes que ningú no em respon” (pàg. 97)—, però que, en realitat, en tingui o no consciència, no s’adrecen tant als seus teòrics destinataris, sinó a ell mateix; amb elles, més que comunicar o procurar explicar el que sent als altres, el que duu a terme és una mena de “confessió laica” (pàg. 36) que li serveix per anar-se entenent progressivament millor, per anar prenent consciència que el mal no acostuma a provenir de l’exterior ni és aliè als nostres actes i les nostres decisions: “tots tendim a creure que ens mereixem el que tenim i que el mal ens arriba injustament” (pàg. 216).
En aquest sentit és ben patent la influència del Faust de Goethe, dels Germans Karamàzov de Dostoievski —“Si Déu no existeix, tot està permès”—, però també del Doctor Faustus de Thomas Mann, per la qual cosa no ens estranyaria gens que fos el personatge de l’escriptor català i no pas uns dels de l’alemany el que comentés: “La llibertat és una cosa molt gran, la creació prèvia de la creació i allò que impedí a Déu d’immunitzar-nos sobre el pecat”
En definitiva, ens trobem amb una obra d’una gran ambició intel·lectual i filosòfica, pulcrament ben escrita i mil·limètricament estructurada, que ens planteja algun dels grans temes cabdals de tots els temps —la culpa, la llibertat, la responsabilitat individual davant del mal—, que ens ofereix una perspectiva nova del diable (que no desvetllaré) i que ens obre la ment, a fi que, una vegada definides les preguntes, cadascú de nosaltres provi de trobar les seves, sempre fal·libles, respostes.
La representació del diable i altres éssers satànics en la literatura té una llarga, llarguíssima tradició, que s’inicia ja en els llunyans temps de la Bíblia, on tempta a Job fins quasi fer-lo embogir, passant per La divina comèdia de Dant, seguint pel Paradís perdut de Milton i per les diverses versions del Faust de Goethe —que el convertí poc menys que en un dels seus senyals d’identitat cabdals— per no esmentar la seva constant i imprescindible presència a la literatura rondallística.
El diable, amb els seus diversos noms —Mefistòfil, Llucifer, Belzebú, Astarot…— és, sens dubte, el símbol universal del mal, i és per això que Jordi Coca l’invoca al títol de la seva darrera novel·la, El diable i l’home just, Galaxia Gutenberg, octubre del 2014, on realitza una intensa interrogació sobre l’existència de la maldat, la seva gènesi i la relació endogàmica, inevitable que el gènere humà té amb ella, protagonitzada per un home vell, esquerp i més aviat misantrop —“sóc arbitrari, rancuniós, de vegades iracund” (pàg. 17)— que ha anat perdent tot el que donava sentit a la seva vida.
Com en qualsevol obra de mèrit —i aquesta només cal llegir-la (i, sobretot, rellegir-la) per adonar-se’n— el personatge principal no té tant valor per ell mateix, al capdavall la vellesa en solitud és malauradament habitual, sinó com a caràcter generalment extrapolable: com la persona que ha passat la major part de la seva existència narcisistament, preocupant-se només d’ell mateix, oblidant que les relacions familiars i amicals són com les plantes, només sobreviuen si se’n té cura regularment, i que, arribat a la darrera etapa del seu viatge vital, tot d’una s’adona que no li resta sinó el silenci i la solitud.
Solitud i silenci —“Sí, també sóc un Ovidi separat de la civilització” (pàg. 42)— que està convençut que ha rebut injustament, com un càstig del tot injustificat i, per damunt de tot, desmesurat: “els meus pecats no mereixen els cops brutals que m’han estordit, […] que m’han dut a un desesper que […] veig com una alienació incurable” (Íd.). De la qual cosa se’n queixarà amb tanta agror com virulència en tot el seguit de cartes que envia als seus coneguts de temps enrere —cartes que són les que componen aquesta novel·la que Coca ha treballat amb tant de deteniment.
Una novel·la que m’atreviria a definir com de formació o aprenentatge, com a Bildungsroman, però en edat adulta. A través de les cartes que va redactant, que més que esperar ésser contestades, gairebé exigeixen una resposta “clamo per una resposta” (pàg. 144)—, que mai no obtenen —“mai més un mot” (pàg. 21)—, va fent un recorregut introspectiu pel seu passat, alliberant-se de la seva visió visceral, infonamentada, i analitzant amb més i més objectivitat el seu comportament.
En un inici, segurament compartint aquella famosa frase de Charles Baudelaire, procedent de “Le jouer généreux”, de Le Spleen de Paris, “n’oubliez jamais […] que la plus belle des ruses du diable est de vous persuader qu’il n’existe pas!*”, les agressives cartes que va escrivint tenen un clar propòsit vindicatiu de la culpabilitat dels altres, de l’exonerament de la pròpia voluntat, però, aniran esdevenint, com més va, més autoreflexives, més analítiques, més crítiques amb el seu comportament, fins que li permeten entendre quin fou el diable que el condemnà a viure reclòs en aquest seu infern de solitud i aïllament.
A partir d’aquell moment, les lletres constituiran un “alliberament torrencial”, (pàg. 169), li serviran per anar-se deslliurant paulatinament de la seva fins aleshores “vida falsa” (pàg. 163), per “reconciliar-me amb el món” , (pàg. 161), i, en la mesura del que és possible, amb la seva sort.
Per descobrir que si no hi ha respostes —“sempre trobo el mateix: sorpresa i manca de respostes” (pàg. 115)— és perquè (si n’hi ha,) les poques que hi pugui haver, no són els altres qui els hi poden facilitar, sinó només ell mateix; i, per damunt de tot, per prendre consciència, abans que no sigui massa tard, que “viure és l’únic que realment tenim” (pàg. 77).
Referir-se a la novel·la (ja des del seu naixement; només cal recordar Apuleu i el seu Ase d’or) és referir-se al cultiu de l’humor. Pentagruel i Gargantua (Rabelais), El Quixot (Cervantes), Tristram Shandy (Sterne), Jacques el fatalista i el seu amo (Diderot) i Els papers pòstums del Club Pickwick (Dickens) —per esmentar-les en ordre cronològic— són obres essencials que han establert els fonaments d’aquest gènere divers i generosament inclusiu que anomenem novel·la.
Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors va tenir l’encertada idea de recobrar el novembre de l’any passat la traducció que Monika Zgustova va fer de Les aventures del bon soldat Švejk(Osudy dobrého vojáka Švejka za světové války), del seu compatriota Jaroslav Hašek, una de les obres que mereixen l’honor d’ocupar un lloc de privilegi al costat de les tot just esmentades.
Tant és així que els que no coneguin les aventures i desaventures del més inepte dels soldats txecs de la història, el millor que poden fer és afanyar-se a llegir-les. Per més que en alguns instants el text esdevingui força més prolix que no convindria, no l’oblidaran: la seva força —literària i humorística— és impagable.
De les moltes opcions des de les quals hom es pot plantejar escriure sobre la Primera Guerra Mundial —com ho han fet, amb molt d’encert, Louis-Ferdinand Céline (Viatge al fons de la nit), Blaise Cendrars (La main coupée, o Frederic Manning (La part que ens toca), i, darrerament, Jean Echenoz (14), entre d’altres—, no estic segur si escollir el vessant humorístic és la més sensata, però segurament sí la que permet afrontar-la d’una manera més digerible, menys insofriblement dolorosa; i, precisament per aquesta raó, més autèntica i pregona, sense adulterar ni endolcir la tètrica i sanguinària realitat.
Un punt de vista satíric —o, més aviat, càustic, lacerant— que queda ja patent des del primer i aclaridor paràgraf, on se’ns presenta l’heroi —més exactament, antiheroi (o, potser, heroi dels antiherois)— de la novel·la: “El senyor Švejk […] un cop declarat idiota per la comissió mèdica militar, havia abandonat el servei i vivia de la venda de gossos, uns horribles monstres híbrids per als quals inventava falses genealogies”, (pàg. 27).
Són les aventures d’un idiota, i tenen sentit, sobretot, per aquesta raó. Només essent-ho, com ell mateix s’encarrega de recordar-ho, una vegada rere l’altra —“Em van eximir del servei militar per estupidesa i la comissió em va declarar oficialment idiota. Sóc un idiota oficial”, (pàg. 43)— no tan sols pot actuar com bonament li plagui, prescindint de normes i disciplines castrenses, fent burla i escarni de tot i de tothom —“Jo m’ho puc permetre, senyor Caporal […], perquè sóc un ximple”, (pàg. 352)— sinó, el que és més important, evitar acostar-se al front per ésser sacrificat.
Sense que això signifiqui, tanmateix —i en aquest extrem dissenteixo del parer expressat per Zgustova al seu pròleg (que convé llegir després de la novel·la): “[Švejk] es mostra com un ximple i un idiota, però és un home intel·ligent i astut”, (pàg. 13)— que es tracti d’un estratagema seu, sinó de la seva condició inherent i innata; d’un defecte convertit per les circumstàncies en la millor i la més útil de les virtuts, que l’allibera de caure eliminat en alguna “carnisseria imminent”, (pàg. 669).
Entenc que, per més que algun dels militars que tenen la mala sort de coincidir amb ell ho creguin així —“Senyor Coronel […] es fa passar per imbècil per cobrir les seves bretolades”, (pàg. 756)—, és només una ànima innocent —“Senyors, jo no sóc cap mena de farsant. […] Jo sóc un veritable idiota, ho poden preguntar a l’oficina del regiment 91”, (pàg. 59)— que més que protagonitzar conscientment la seva pròpia “odissea”, (pàg. 124), la seva particular “anàbasi”, (pàg. 271) o el seu “afany digne d’Hèrcules”, (pàg. 313), es limita a viure-la —i sofrir-la— a la seva manera: “Švejk semblava com si hi hagués anat a parar des d’un altre planeta: amb una sorpresa ingènua mirava el món”, (pàg. 268).
Una ment feble que no comprèn res ni és capaç mai de saber què li succeeix —“Després de tantes vegades, jo mateix ja em sento a disgust tornant a dir-li que és un ximple. Per a la seva estupidesa no hi ha nom. Quan dic ruc, és més aviat un afalac en el seu cas”, (pàg. 508)—, que únicament és capaç d’entendre el sentit literal del que se li diu —“Ja en tinc prou! —va exclamar el caporal. / —Quin home més afortunat — va dir Švejk—. N’hi ha que mai no en tenen prou”, (pàg. 753)— la qual cosa provoca una indeturable successió de malentesos —“Com de costum […] m’ha passat un petit malentès”, (pàg. 766).
Malentesos que, com més va, més, esdevenen catastròfics per a tots aquells que l’envolten: “quan s’acabarà la guerra encara hauràs de servir a l’exèrcit cent anys per reparar totes les teves bestieses”, (pàg. 758).
Un ximple, doncs, entre els ximples, que aplica sempre i arreu la seva imbatible i inqüestionable lògica elemental —“Què li sembla […], quant de temps durarà la guerra encara? / Quinze anys […]. És lògic, perquè ja hi ha hagut una guerra de trenta anys i ara som la meitat de llestos que llavors, i 30 : 2 = 15”, (pàg. 775)—, que té un xic de Gargantua i Pentagruel, de Sancho Panza i del Lazarillo i altres pícaros i (encara més) pícaras espanyoles, i un molt de Tristram Shandy i de Jacques el fatalista.
Tant és així que no ens costaria gens substituir els dos protagonistes d’aquesta escena extreta de l’obra de Diderot per Švejki el seu turmentat tinent Lukàš: “Jacques el Fatalista: “Quan ploro, sovint trobo que sóc un ximple. / El mestre [li demana]: I quan rius? / Jacques: Segueixo trobant que sóc un ximple”.
Perquè, per damunt de tot, el soldat de Hašekté una magnitud humana majúscula, que el converteix no tan sols en inoblidable, sinó en familiar i entranyable. Un dels propòsits, amplament reeixit, que es proposava el genial escriptor txec en redactar l’obra: “Me l’estimo molt, aquest bon soldat Švejk, i […] estic convençut que tots vosaltres sentireu per aquest heroi humil i desconegut la mateixa simpatia”, (pàg. 17).
Amb tot, si hagués de trobar-hi un precedent fonamental, una referència primera, en la qual beuen tant Hašek com els autors i personatges esmentats, em decantaria sense dubtar-ho gens pels paradigmàtics criats del teatre romà; per aquells (anti)herois inventats per Plaute i Terenci que Shakespeare, però sobretot Molière prengueren com a model per crear alguns dels seus protagonistes més immoridors. Herència que queda palesa quan un dels caporals iguala Švejk, soldat ras, amb un criat: “És ben típic, això dels criats, de no saber fer res més que xerrar pels descosits”, (pàg. 363).
Per bé que la situació sigui a la inversa, atès que els criats del teatre romà eren infinitament més intel·ligents i enginyosos que els seus ridículs amos i els superiors del nostre (anti)heroi no són tan ximples com el seu subordinat —tot i que, com bé s’encarrega d’emfatitzar el seu autor, no vagin sobrats de matèria grisa ni de sentit comú—, el resultat és el mateix: el triomf acaba sempre decantant-se a favor dels més desafavorits i en contra dels poderosos.
Com els criats romans, també Švejk acostuma a sortir-se amb la seva mercès a la seva infatigable i incessant xerrera, a “la seva flexibilitat de paraula habitual”, (pàg. 543), al seu incorregible costum de desplegar “la narració amb tota mena de detalls”, (pàg. 769), que tot ho embolica i enterboleix, fins a privar els seus malaurats contrincants de la capacitat de reacció: “Xerres com un sac de nous, rei meu”, (pàg. 417); “Què no es pot expressar breument?”, (pàg. 446); “deixi de contar les seves bestieses de sempre i expliqui’m una cosa”, (pàg. 503); “Encara que parli fins al vespre, les seves històries seran cada vegada més estúpides”, (pàg. 694).
En definitiva, tot i que innecessàriament extensa en ocasions, una esplèndida novel·la, que tracta de combatre amb la més eficaç i demolidora de les armes literàries, l’humor i el sarcasme —“El capità Adamicka va començar a tenir fama d’home just, i per això […] el van enviar al camp de batalla”, (pàg. 329); “Com acostuma a passar sempre, també aquesta vegada els bons soldats caminaven darrere, i al davant marxaven els que eren conduits al tren envoltats per baionetes”, (pàg. 347)—, la crueltat i l’absurditat d’una i de totes les guerres.
Un al·legat furibund contra la insensatesa del bel·licisme, que fa costat a totes lesassenyades persones que, des de l’albada dels segles, han negat “el fet de ser fills d’una nació que havia de dessagnar-se per interessos que li eren absolutament aliens”, (pàg. 68).
