Etiqueta: Quid Pro Quo Edicions

Categories
Notes de lectura

Formigó, Thomas Bernhard

Formigó, Thomas Bernhard

Tu fas el viatge

Hi ha autors que ens distreuen, que ens fan passar una bona estona, hi ha autors que, alhora que ens expliquen una història, ens fan gaudir de la seva art literària i, finalment, hi ha d’altres autors, que són minoria, que ens captiven i ens transformen, amb la seva art literària, que ens porten allí on no ens ha dut mai ningú; allí on ells, i només ells, poden dur-nos. Aquests són els grans, els grans entre els més grans. Tan i tan grans que únicament acostumen a sorgir-ne mitja dotzena, cada segle.

Al segle XX es considera, de manera gairebé unànime, que els tres més grans són Marcel Proust, Franz Kafka i James Joyce, normalment acompanyats de William Faulkner i, en la majoria dels casos, de Virginia Woolf. A aquests cinc jo hi afegiria, sense cap mena de dubte un escriptor que es va valorant i revalorant cada dia que passa: l’austríac Thomas Bernhard, que, com ells, ha sabut anar-se creant els seus lectors. I crear-los, com ha de fet qualsevol artista, mantenint-se del tot fidel a la seva manera de ser, a la seva manera d’escriure, que es correspon, com la forma al fons, a la seva manera de veure i de viure el món.

Formigó (Beton), publicat per Quid Pro Quo Edicions, i traduït, com ja va sent habitual, per Clara Formosa Plans, ens convida, de nou, a deixar-nos seduir per la seva literatura, tan exigent com enriquidora. Aquesta literatura seva, de textos monolítics, conformada en un sol paràgraf, que s’inicia a la primera frase —“Fins que no sé què diu la primera frase, no puc començar cap treball” (pàg. 13)— i que, sense ni un sol punt i a part, no es clou fins a la frase final. Frase final que esdevé aclaridora, definitiva.

Que ho esdevé, per descomptat, si has estat bon lector, si has tingut la voluntat d’entrar en el joc literari que l’autor et proposa, que et proposa ja des de la primera línia; un joc on tu ets tan imprescindible com ell. Perquè, per a Bernhard, llegir és (o, més exactament, és, també) escriure o acabar d’escriure. Suposa convertir-se en col·laborador necessari de l’autor. Només tu, amb la teva participació activa —no en viatjar amb ella, sinó en fer-te teu el viatge—, la duràs on la volia dur l’autor, l’acompliràs.

I, en acomplir-la, assaboriràs l’obra. L’assaboriràs en tota la seva amplitud i completitud. Començaràs a llegir-la, sobtat, sense entendre gaire per on t’està duent i, encara menys, on vol acabar-te duent. Però, a poc a poc, si ets capaç (o sigui, si fas l’esforç d’intentar-ho; si t’ho proposes de veritat) d’endinsar-t’hi (de fet, de deixar que ella s’endinsi en tu; que s’inoculi en la sang del teu esperit), no tan sols et serà impossible deixar-la, no tan sols et caldrà oblidar-ho tot fins que no l’hagis enllestida, sinó que, quan l’acabis, et farà la sensació que t’han amputat algun membre, que t’han privat d’una part de tu mateix.

Una part que no és, per descomptat, essencial —la literatura, com tot art, et canvia (t’ha de canviar) la vida, però per acumulació o al·luvió: obra a obra— però que, mentre llegies, t’era tan essencial com l’aire per respirar. Que senties tan teva com qualsevol altra part del teu cos (per dir-ho amb major precisió, de l’esperit).

Perquè, tot i que l’autor de L’imitador de veus no t’ho ha posat fàcil, gens fàcil —en realitat, precisament  perquè no t’ho ha posat gens fàcil; perquè sap, com Nietzsche, que, per regla general, només els grans esforços suposen grans recompenses—, quan has aconseguit endinsar-te en el relat, les notes, l’esbós o les reflexions de Rudolf, el narrador, tu mateix t’has convertit en ell. No has llegit el que t’explicava, amb aquesta prosa fluvial que ressegueix els atzarosos fluxos i refluxos del pensament, sinó que ho has viscut.

I viure el que viuen els personatges de Bernhard —que, com el narrador d’aquesta novel·la, són i alhora no són ell—, turmentats i torturats com són, t’ha d’afectar, t’ha de canviar, t’ha de colpir per força. Els seus personatges —com ell— no viuen, sinó que proven, infructuosament, la majoria de les vegades, de sobreviure, d’evitar que el pes exagerat que viure els col·loca al damunt de les seves espatlles no els esclafi.

D’evitar que la vida, aquesta obscura vall de llàgrimes que ells entenen com un viacrucis entre el no-res i el no-res, entre el plor del dia en que naixem i el formigó que ens acollirà quan ens enterrin, no els situï més enllà, molt més enllà, de la bogeria, de la desesperació; que no els aboqui a voler acabar amb tot.

Una vida sentida sempre com un abisme —i una necessitat de fer front a aquest abisme—, com un món en lluita, fet de contradiccions i de més contradiccions, on, el que en un moment ens sembla (més o menys) clar, a l moment següent no ens ho sembla (gens). On l’única certesa és que no hi ha certeses: “¿Tinc les millors condicions? Les tinc i no les tinc, d’una banda les tinc, de l’altra no les tinc” (pàg. 47); “I, ja mentre feia aquesta observació, em va enrabiar precisament haver fet aquesta observació […] que em fa enfurismar com cap altra observació, perquè aquesta observació és una de les observacions més falses que hi ha” (pàg. 60); “Deia, alternativament, res justifica un treball com aquest i tot justifica un treball com aquest” (pàg. 105).

I, probablement per això, perquè la vida és una eterna, infinita, contradicció, perquè no hi ha certeses, ell havia d’escriure —i nosaltres llegir-lo: no pas per trobar-les, sinó per provar de saber si (ens) és possible viure sabent que mai no podrem trobar-les.

diumenge, 12 d’abril del mmxx

Altres anàlisis literàries de Thomas Bernhard:

L’imitador de veus.
 Sí.
Els meus premis.

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d'Autoretrat, Édouard Levé

Citacions literàries d’Autoretrat, Édouard Levé

 

* Com que sóc divertit, la gent es pensa que sóc feliç.
(© Édouard Levé, Autoretrat, Quid Pro Quo Edicions, 2018,  © traducció Marta Marfany Simó, pàg. 12)
* La virtuositat em desagrada, confon l’art i la proesa.
(© Édouard Levé, Autoretrat, Quid Pro Quo Edicions, 2018,  © traducció Marta Marfany Simó, pàg. 29)
* La meva mare em va salvar la vida donant-me-la.
(© Édouard Levé, Autoretrat, Quid Pro Quo Edicions, 2018,  © traducció Marta Marfany Simó, pàg. 33)
* Entre la gentada, estic més sol que sol.
(© Édouard Levé, Autoretrat, Quid Pro Quo Edicions, 2018,  © traducció Marta Marfany Simó, pàg. 72)

Categories
Notes de lectura

Autoretrat / Suïcidi, Édouard Levé

Autoretrat / Suïcidi, Édouard Levé

El cor que il·lumina la nit

No crec que descobreixi res d’especial si dic que ens trobem en uns temps difícils per a la literatura, per a la literatura literatura, la literatura amb cara i ulls —per allò que en podríem dir la literatura d’autor. Des de fa uns anys, massa anys, ja, una bona part dels editors, de casa nostra i de més lluny, han tendit a la homogeneïtzació, a publicar llibres que s’assemblen tant els uns als altres que no estem segur si el que estem llegint és, pam amunt, pam avall, el mateix que llegíem ahir. La recepta literària, l’ús d’un motlle més o menys unificat per escriure ha esdevingut el camí més directe, i més fàcil, per publicar.

Segurament seria una temeritat afirmar, i menys categòricament, que, enmig de tota aquesta literatura —o pseudoliteratura— efímera, que deixarà ben poc rastre, Édouard Levé serà un dels autors que quedarà  però el que sí crec que es pot afirmar (és prou sabut que la millor manera d’errar-se és fer pronòstics, però possiblement s’erra encara més qui mai no arrisca) és que és un autor autor, algú que no tan sols té una veu pròpia, i de ben poderosa, sinó que escriu seguint el que el cor li dicta —o, més exactament, deixa que sigui el cor qui escrigui per ell. Un artista, doncs, no pas un artesà, que escriu per (i expressant) la seva necessitat interior.

Això, per descomptat, pot suposar que no sigui del grat de tothom. Que, com li succeeix per exemple a un altre autor tan autèntic com ell, el colossal Thomas Bernhard, els lectors majoritaris, els commons readers d’avui en dia, el deixin de banda, que no l’acceptin, que, per la seva peculiaritat —peculiaritat entesa com a personalitat, com a naturalitat, mai com a originalitat o virtuosisme (i encara menys, volguts o impostats)— no el pugui paladejar o pair, que el seu sabor, desacostumat, se li faci estrany, que se li giri en contra. Almenys d’entrada. Fins i tot, que hi hagi qui no el pugi pair ni d’entrada ni mai, qui, directament, el rebutgi.

Tanmateix crec, modestament, que aquells lectors que busquin —més aviat, que trobin (perquè, normalment, si busques, no trobes— en la literatura alguna cosa més que entreteniment o diversió, aquells que no hi busquin (només) una bona història, aquells que hi busquin una de les múltiples, quasi il·limitades imatges de la condició humana, una tranche de vie, tenen moltes possibilitats de sentir-se molt atrets per l’escriptor i fotògraf francès.

Sempre i quan, en primer lloc, li brindin una oportunitat i, en segon, es deslliurin de qualsevol mena de prejudici: que el llegeixin com aquell qui, un bell matí de diumenge, surt a passejar pel camp, sense esperar res en concret, però convençuts que la natura els oferirà moments tan agradables com sorprenents, goigs que s’haurien perdut si s’haguessin quedat a casa. (I si no els passa això, si no s’hi senten atrets, almenys sabran que existeix; almenys hauran afegit un altre tast al seu paladar literari).

Provar d’explicar Autoretrat (Autoportait), Quid Pro Quo Edicions, setembre del 2018, traducció de Marta Marfany Simo, és com provar d’explicar La recherche —per més que Proust i Levé no poden ésser més diferents en gairebé tots els sentits, començant pel literari: si el primer és l’exuberància, el llenguatge pel llenguatge, la poesia convertida en novel·la, el segon, la contenció, el llenguatge perquè no troba un altre element per substituir-lo, la prosa convertida en sentència— i pretendre tenir alguna opció de sortir-se’n: no només és absurd sinó, sobretot, inconvenient, per no dir inútil; en intentar-ho, perdràs molt més que no podràs guanyar.

El màxim que pots assajar de fer és introduir-lo, comentar-lo, incitar a llegir-lo. Si un autoretrat clàssic pretenia assolir la totalitat, dibuixar o apuntar cada detall, fins el més ínfim o irrellevant, aquest és impressionista, puntillista, fins i tot: el resultant no és una (sola) imatge sinó una imatge polièdrica, composta per miríades d’imatges, per traços mínims, quasi imperceptibles —que es veuen de prop però que només poden ésser copsats de lluny—, per una successió ininterrompuda de (quasi) no-res que ho acaben essent (quasi) tot, per pinzellades o frases que dibuixen o parlen per comparació, per contestació, per juxtaposició fins i tot.

Frases, llençades com ganivets damunt d’una diana que dóna voltes sense parar per un artista de circ que no busca meravellar o lluir les seves habilitats —“No vull brillar” (pàg. 25); “La virtuositat em desagrada, confon l’art amb la proesa” (pàg. 29); “No busco la novetat, sinó l’encert” (pàg. 36)— sinó descobrir-se tot descobrint-se als altres, que conformen una personalitat, i alhora una vida: la vida que aquesta personalitat ha determinat.

Vida i personalitat que, tot i la seva versemblança, la seva autenticitat, ben poc importa si és, de veritat, autèntica, si és de veritat autobiogràfica o no: “De vegades em dic que si mentís, les coses serien més simples, i no només per a mi” (pàg. 50).

Diríem que sí, que és de veritat autobiogràfica, ens la jugaríem afirmant-ho, car és tan viva, tan real, tan viscuda —per no dir, assumida— que sembla impossible que algú hagi pogut inventar-se una personalitat com aquesta, però, i què hi fa, si és o no real? El que compta, per damunt de tot, és que és convincent, que (com els pròlegs ficticis de Ferran Escoda, més autèntics que la major part dels pròlegs reals) l’autoretrat no pot ésser més fidedigne, més contradictòriament fidedigne. De fet, més fidedigna per contradictòria, perquè la vida, qualsevol vida, no tan sols no és plural i polièdrica sinó, sobretot, contradictòria; perquè Heràclit ja sabia que si som, som, principalment, per (i en) la nostra eterna lluita de contraris.

Suïcidi (Suicide), Quid Pro Quo Edicions, abril del 2018, traducció de Marta Marfany Simo, va ésser el seu darrer llibre, ja que, deu dies després de lliurar el manuscrit a l’editorial, com si volgués fer honor al títol, i mai no sabrem si com a conseqüència de la seva elaboració, es va suïcidar.

Cal advertir, això no obstant, que la seva intenció inicial no era la d’analitzar la seva pròpia mort sinó la d’un amic seu d’infantesa, que havia tingut lloc vint anys abans. I fer-ho d’una manera que el resultat sigui, alhora, una anàlisi sobre la mort (la que hom decideix donar-se a un mateix, però també la mort en general) però, sobretot, un retrat: un retrat del seu amic desaparegut. Un retrat que sobta, sobretot —i no és cap joc de paraules— perquè no conté cap retret; perquè, tot i que va deixar tant la seva família desvalguts i desemparats, Levé no el jutja, ni, encara menys, acusa l’amic, sinó que mira d’entendre’l; mira, per damunt de tot, d’esbrinar qui era.

Qui era, la relació que tenia amb els altres, amb tots els altres, començant per ell, amb tots els que va deixar enrere en llevar-se la vida, amb tots els que han hagut de viure sense ell —amb tots els que han hagut d’aprendre a viure sense ell. Perquè, en el fons, i per més que tant el títol com el fet que el dugués a escriure pugui fer creure que tracta sobre la mort, la novel·la tracta, essencialment, sobre la vida. Sobre la vida sempre al costat o com a l’altra cara de la mort, però sobre la vida.

Sobre la vida, el record, la imatge i la existència del seu amic desaparegut (que, després de llegir el llibre, acaba tenint més vida que la major part de la gent que coneixem, que fa reviure amb un detallisme impressionant) però, al mateix temps, de la vida de tots els que el van sobreviure. Dels que, en sobreviure’l, també, d’una manera o altra, el fan sobreviure: “Ben mirat, encara parles, a través d’aquells qui, com jo, et fan reviure i t’interroguen” (pàg. 14).

En definitiva, la vida i la mort, la mort i la vida, com a tret definitori de l’individu. Com la part més fosca, més desconeguda, més antipàtica, la que la major part de la gent prefereix oblidar, no parlar-ne, situar-s’hi d’esquena com si així fa fessin desaparèixer, però també la que més —no goso dir, la que millor— ens acosta i ens fa conèixer els nostres límits, la que ens ajuda a saber qui som o, almenys, qui podem ésser.

Mirar la mort a la cara fa por, molta por, pànic, fins i tot, i per això acostumem a preferir mirar la vida, com acostumem a preferir mirar les fotografies impreses, plenes de llum i color, però si ens atrevim a donar, encara que sigui de tant en tant, un cop d’ull a l’altre costat de la vida, als negatius fotogràfics, potser descobrirem que, per contrast, la claror del viure encara ens il·lumina més: “El teu suïcidi fa més intensa la vida dels que t’han sobreviscut. […] Tu ets la llum negra però intensa que, des de la teva nit, torna a il·luminar el dia que ells ja no veien” (pàg. 25).

dijous, 13 i divendres 14 de setembre del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de Quid Pro Quo Edicions

Cartes a Milena
Franz Kafka		 La dificultat de ser
Jean Cocteau		 L’escopeta de caça
Yasushi Inoue		 James Joyce
Cartes. Antologia		 Epistolari
Jordi Arbonès
Antoni Clapés

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Cartes a Milena, Franz Kafka

Cartes a Milena, Franz Kafka

Descobrir la vida entre cartes

Dedicat a Antoni Clapés, en el dia del seu 70è aniversari

Que Franz Kafka és capaç de sacsejar consciències, de passar per la nostra vida com un terratrèmol emocional que ho capgira tot, deixant-nos una pregona petja, canviant-nos i canviant la nostra particular visió del món, en la mesura que això sigui possible, ja ho vam descobrir el primer dia que vam llegir alguna de les seves obres. Sabíem, doncs, que, com succeeix amb tot els grans artistes —amb els artistes, en realitat— llegir-lo comporta, al mateix temps, un gaudi i un enriquiment.

El que no sabíem, el que no podíem saber els que no ens és dat el privilegi de llegir-lo en alemany, és que no tan sols hagués estat tan perdudament corprès per una noia sinó que les cartes que li adreçava acabarien conformant un dels seus llibres més apassionants, aclaparadors i enriquidors; no sabíem que quan escrivia cartes seria capaç de mostrar el seu cor (i el seu esperit) tan al nu; no sabíem que la seva literatura —perquè els escriptors de veritat escriuen literatura cada vegada que enceten una pàgina en blanc— encara ens podia reservar una tan agradable i agraïda sorpresa.

Cartes a Milena (Briefe a Milena), Quid Pro Quo Edicions, juliol del 2018, traduïda per Clara Formosa Plans és un volum excepcional molt difícil de definir o d’enquadrar però molt fàcil de recomanar —que, en realitat, quan t’hi endinses, es recomana tot sol. L’únic que et cal —a banda de llegir el redactat de la contracoberta, que reprodueix el primer paràgraf del pròleg de Feliu Formosa (que, precisament pel seu interès i claredat, crec preferible llegir després de les cartes), per conèixer com i quan es va produir la primera trobada entre tots dos— és estar disposat a concedir-te unes quantes pàgines d’adaptació o d’aclimatació.

Perquè, com qualsevol obra literària de mèrit —és que n’hi ha d’altres, potser?— exigeix que ens hi acarem amb temps suficient i amb concentració, que li dediquem a ella i només a ella, tota la nostra atenció exclusiva. D’entrada, com que arribem a aquest moment transcendental de la seva vida en media res, ens costarà situar-nos, ens costarà entendre la importància que té aquest encontre per a l’autor d’A la colònia penitenciària.

Ens costarà, sobretot saber què sent per ella. O, per dir-ho amb major precisió, que sent exactament per ella. I ens costarà perquè fa la impressió que ni ell mateix no ho sabia, que només ho descobrirà, ho anirà descobrint —i nosaltres amb ell, i aquest és, des del meu punt de vista, un dels gran atractius del llibre— a mesura que li escriu; a mesura que, en escriure-li, va prenent consciència del que sent, del que —per por (sens dubte, un dels referents essencials d’aquesta correspondència) i per falta d’hàbit, per creure que mai no li arribaria— no creu que pugui sentir per ella. Tant poc hi creu que li costarà no ja reconèixer-(s’)ho sinó parlar-ne.

Perquè, com succeeix amb els grans escriptors —i ara penso, per exemple, en Dostoievski, en Tolstoi i en Virginia Woolf — els seus diaris i les seves cartes (o sigui, el que, en un principi, haurien d’ésser dos tipus de diàlegs diferents: els primers, amb ells mateixos; els segons, amb d’altres) són, en realitat, tots dos, idèntics: diàlegs interiors. En siguin o no conscients —més aviat, crec que no en són (almenys, no del tot)—, diaris i cartes són el millor, si no l’únic, mitjà que tenen per conversar amb ells mateixos; de fet, per dialogar amb les seves consciències —si ho preferim així, amb els seu(s) altre jo(s)— per entendre’s ells mateixos, per maldar per veure clar què pensen i què senten.

És per això que, tot i que adjudicar-li un sol adjectiu a aquesta història, a la història que desvetllen les cartes que Kafka adreça a Milena, pot semblar tan senzill com temptador —una història d’amor?, d’amor i de desamor?, dels (únics) temps feliços de Kafka?, de goig i de dol?, de la impossibilitat de l’amor?, del xoc entre els individus i la societat on viuen?, un viatge a l’oceà interior d’un dels més grans autors del segle XX?, una lluita entre àngels i dimonis?, entre Dionís i Apol·lo?, …— entenc que és (molt) més adient no posar-ne només un.

Si ho hem de fer, és preferible posar-los tots. Precisament perquè el major mèrit i valor del llibre és aquesta seva amplitud, aquesta impossibilitat de definir-lo o d’adjectivar-lo: és tan colossal, abasta tant i tant, és —com qualsevol altra obra de l’autor txec que escriu en llengua alemanya— tan omnicompresiu, tan plural i polièdric, que (provar de) definir-lo suposa empobrir-lo, embastardir-lo.

A tot estirar, i de manera molt aproximada, el que podríem dir és que és un molt fidedigne retrat de la condició humana; de la condició humana en general —qui no ha viscut, en pròpia pell, la irrupció d’una personalitat abassegadora que, d’un dia per l’altre, li canvia la visió del (seu) mon?— com la d’un artista en particular.

Si a això hi afegim que es llegeix com una novel·la (més, encara, que s’ha o convé llegir-la com a tal, si se’n vol (ex)treure el seu màxim goig i profit), com una de les millors novel·les epistolars que mai s’hagin escrit —i, en aquest sentit crec que l’esment (carta d’abril maig del 1920) a Pobres gents, la primera novel·la del ja esmentat Fiodor Dostoievski és (prou) significativa—, com una novel·la amarada de sinceritat, d’espontaneïtat, de naturalitat, de l’autenticitat de la vida, de veritat, en definitiva, què més podríem dir al lector per convidar-lo a descobrir-la?

A descobrir-la, a (re)descobrir Franz Kafka i la seva literatura —una de les mostres més evidents i ennoblidores de la identificació absoluta entre persona i obra, entre viure i escriure que distingeix els artistes dels artesans, els escriptors dels escrividors— i a (re)descobrir-se ells mateixos, alhora.

dilluns, 9 de juliol del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’Epistolaris

Estimat amic.
Correspondència (1946-1964)
Gaziel i Josep Pla 		 Cartes a Mahalta
Màrius Torres
Mercè Figueras		 Rainer & Lou
Cartes Seleccionades		 James Joyce
Cartes. Antologia		 Epistolari
Jordi Arbonès
Antoni Clapés

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de La dificultat de ser, de Jean Cocteau

Citacions literàries de La dificultat de ser, Jean Cocteau

* Entendrir-se embrolla l’ànima.
(© Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 21, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* S’attendrir embrouille l’âme.
(© Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 15)
* Els mecanismes d’una obra mestra són invisibles.
(© Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 34, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* Le mécanisme d’un chef-œuvre [est] invisible.
(© Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 28)
* Que la joventut avanci a cops d’injustícia és de justícia.
(© Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 43, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* Que la jeunesse avance par injustice, c’est la justice.
(© Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 39)
* [La joventut] no pot pretendre que per la certesa dels seus projectes prevalguin sobre els altres i no s’assemblin a res.
(© Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 45, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* [La jeunesse] n’y peut prétendre que par la certitude que ses entreprises l’emportent sur les reste et ne ressemblent à rien.
(© Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 40)
* Si l’amistat se[…] sent ofesa, vol dir que no ho és.
(© Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 68, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* Si l’amitié s[…]’offense, elle n’est pas.
(© Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 61)
* Escriure […] és lluitar amb la tinta per intentar fer-se entendre.
(© Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 75, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* Écrire […] c’est se battre avec l’encre pour tâcher de se faire entendre.
(© Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 69)
* Els nostres costums, siguin els que siguin, ens tenen agafats fort.
(© Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 118, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* Nos habitudes nous tiennent, quelles qu’elles soient.
(© Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 110)
* El meu llibre no té cap altre projecte que encetar una conversa amb els que el llegeixen.
(© Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 144, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* Mon livre n’a d’autre projet que d’engager une conversation avec ceux qui le lisent.
(© Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 136)
* La joventud sap què no vol abans de saber què vol.
(© Jean Cocteau, La dificultat de ser, Quid Pro Quo Edicions, 2018, pàg. 147, © traducció Antoni Clapés, 2018)
* La jeunessa sait ce qu’elle ne veut pas avant de savoir ce qu’elle veut.
(© Jean Cocteau, La difficulté d’être, Le Livre de Poche, 1993, page. 139)

 
 

Categories
Notes de lectura

L’escopeta de caça, Yasushi Inoue

L’escopeta de caça, Yasushi Inoue

(No tan) simple autenticitat

Que una novel·la —i la literatura em general— és (molt) més que un argument hauria d’ésser una obvietat tan clara que no caldria ni esmentar-la…, però, per desgràcia sembla que hi ha cada vegada més editorials que o bé no ho tenen present o bé ho massa tenen present, que prefereixen fer quadrar els números a llaurar un bon catàleg. És per això una fantàstica notícia que neixi, a Pollença, una editorial com Quid Pro Quo, amb la voluntat de publicar traduccions de llibres de qualitat i comenci la seva aventura amb quatre obres tan arriscades com La dificultat de ser, de Jean Cocteau, Suïcidi, d’Édouard Levé, Stevenson sota les palmeres, d’Alberto Manguel i L’escopeta de caça, de Yasushi Inoue.

Aquesta darrera, traduïda amb la seva cura habitual per Jordi Mas López, és una novel·la breu, brevíssima (tot just de 67 pàgines) d’un autor reconegudíssim al Japó que encara no havíem tingut la sort de poder llegir en català. Una obra que es pot llegir en mig matí o en mitja tarda, però mai de pressa; que s’ha de llegir com es llegeix la poesia —amb la qual té tant i tant a veure: en realitat, és una narració que li deu força al haiku i al tanka, on cada paraula és un tresor que cal administrar (i assaborir) amb una dosificació tan precisa com preciosa— amb calma i atenció, degustant-la a petits tasts; que cal llegir, gairebé, com si cada mot tingués, en ell mateix, tota la intensitat d’una narració.

Una novel·la que demostra que a Occident, massa sovint correm massa per no arribar enlloc, i que, de tant córrer, acostumem a perdre’ns el goig del viatge —del viatge i del paisatge, que és, en el fons, el que conforma i determina el viatge. I que això no tan sols ens succeeix quan fem turisme —quan correm per veure-ho tot (sense que puguem veure res, en realitat)— sinó en el nostre viatge més transcendental: el de la vida. Anem tan de pressa, i volem saber tant, i a la major velocitat possible, que ens perdem pel camí; que oblidem que la vida és un camí que només podem fer nosaltres.

I que demostra, alhora, que cada obra literària només té un camí; un camí, una forma, que cal trobar: el camí que li escau. I el camí d’aquesta tan sorprenent com benvinguda obra comença amb la intervenció del narrador —tan autèntica que més d’un confondrà amb l’autor (sensació i autenticitat creades ad hoc per situar el lector en la predisposició que li interessa)— explicant un fet que d’entrada sembla que no tingui gaire importància: “Vaig publicar un poema titulat «L’escopeta de caça» al darrer número d’El company del caçador, una revista molt humil que, a la pràctica, és el butlletí de l’Associació de Caçadors del Japó”. Un fet tan natural que fa la impressió que, a la manera de Calderes, hagi de derivar cap a una història fantàstica o sobrenatural.

Tanmateix, el que en deriva és una història tan colpidora com humana. Una història que arrenca quan un lector, que creu reconèixer-se en el protagonista del relat, envia al seu autor tres cartes de tres dones diferents, que faran donar un tomb complet a la narració. A partir d’aquest instant, el narrador es farà a un costat, de protagonista, esdevindrà espectador, i ens deixarà llegir directament les cartes que ha rebut.

És farà a un costat, expressament perquè Inoue sap molt bé el que es duu entre mans, i té molt clar que quan escrius literatura, gran literatura (n’hi ha d’altra, en realitat?), has de resistir la temptació d’explicar —“després de llegir [les cartes]… No, prefereixo no descriure ara el que vaig sentir. A continuació reprodueixo les tres cartes”— i has de cedir la veu (i el relat) als seus protagonistes; ha de deixar que siguin ells els que s’adrecin als lectors i els transmetin els seus sentiments i emocions —si és possible, d’una manera indirecta, no explícita.

I això és, justament, el que fa l’autor japonès: ens narra la història d’un curiós adulteri cedint la veu a les tres protagonistes (la filla, l’amant i l’esposa) implicades, a fi que ens transmetin —en primera persona; en la seva veu, transformada en escriptura, i, per tant, en literatura— la visió, i, sobretot, els sentiments i les emocions (i commocions) que els ha suposat. I serà així, directament i sense intermediaris, que coneixerem la història d’un adulteri que és molt més que un adulteri.

La coneixerem a través d’aquestes cartes que són molt més que cartes. Que són, en primer lloc, veritables poemes en prosa. Poemes en prosa que recorden poderosament les mini-narracions que un altre colossal escriptor japonès, Yasunari Kawabata, aplegà en les seves Històries del palmell de la mà. En segon lloc, són cartes escrites des del cor i amb el cor — des d’uns cors malferits i adolorits, irrecuperables. En tercer, lligat inextricablement amb el segon, cartes que han costat molt d’escriure, precisament per la seva sinceritat i autenticitat, esfereïdores: “Així que començo a escriure, em vénen de cop totes els coses que vull dir i… Però no, tampoc no és així”; “Li he anat escrivint tot de coses sense cap ordre. Li he intentat explicar els meus sentiments”.

En quart, i per damunt de tot, per la suma de tot el que he dit fins ara, són cartes que, tot i la seva brevetat i concisió —de fet, mercès a la seva brevetat i concisió— dibuixen damunt del paper —i dic, expressament, dibuixen, perquè Inoue dibuixa o pinta amb paraules: “Només la curvatura del traç més pur d’un pintor podria reflectir la cura d’humilitat que va patir aquella noia de vint anys acabada de casar!”— retrats d’una pregona intensitat psicològica.

Retrats que no ens parlen tant de l’adulteri sinó de la vida, de la condició humana. Dels sentiments, les emocions, els pensaments i, per damunt de tot, les inquietuds que més determinen i condicionen la vida humana: la tristor, l’amor, el desamor —“Estimar, ser estimat: quin treball més trist, el de viure!”—, la solitud —la pitjor i més desconsoladora de les solituds: la solitud acompanyada—, la incomunicació i, sobretot, la incomprensió. De nou, la incomprensió més desoladora: la dels que tenim més a prop i ens haurien de conèixer millor: “Vull mostrar-te com sóc realment. […] mentre he viscut no t’he deixat veure la meva autèntica naturalesa”.

En definitiva —i per deixar-ho aquí, ja que no acabaria mai— un llibre que ens fa gaudir i pensar. Un llibre que ens retorna el plaer de llegir. De llegir literatura que s’escriu des (i amb) el cor i que també es llegeix des de i amb el cor.

dijous 22 i divendres 23 de març del mmxviii

Publicat a Nació Digital, el 28 de març del 2018

Altres anàlisis literàries de literatura japonesa

Homes sense dones, Haruki Murakami.
 La presa, Kenzaburô Ôe.
Records d’un carreró sense sortida, Banana Yoshimoto.
La casa de les belles adormides, Kawabata.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons