Agostino, Alberto Moravia
Malauradament, sembla que només hi hagi una manera que la literatura ocupi la primera pàgina dels diaris o centri els noticiaris televisius: que es produeixi la mort d’un autor reconegut. Llavors sí, quan s’esdevé l’òbit d’un creador consagrat els mitjans de comunicació li dediquen les seves portades. En un sol dia més atenció de la que li havien dedicat en els darrers deu anys. M’hi va fer pensar la defunció, el passat 17 de gener, de JD Salinger. Un dels autors més indiscutibles del segle XX, que tan sols apareixia, molt escadusserament, a l’apartheid de les pàgines de cultura d’alguns periòdics.
M’ho ha recordat, encara més, la lectura d’Agostino, d’Alberto Moravia, traduïda per Francesc Sales, Editorial Empúries, 1991. Obra que, salvant les distàncies, presenta evidents punts de contactes amb El vigilant del camp de sègol, la celebèrrima creació de l’autor de Manhattan. Tot i que des d’un punt de vista ben divers, l’escriptor italià ens presenta també la història del creixement d’un noi —en aquest cas de tretze anys— que inicia el seu desconcertant camí de descoberta de l’adolescència.
Un camí desconegut i ple de paranys que el farà abandonar, de manera sobtada i irremeiable, el bressol de certesa, protecció i seguretat de la infància per a endinsar-se de ple a la mar incerta, desprotegida i en permanent canvi de la pubertat. D’aquella època crucial que podríem anomenar la cambra d’assaig de l’adult que cada dia és més a prop. Durant les vacances d’estiu un noi de ciutat, que ha viscut sempre aferrat a la falda de la seva mare, tindrà ocasió de relacionar-se amb una colla d’eixelebrats joves, d’extracció humil i estudis primaris, que li permetran endinsar-se en un món absolutament inesperat i inconegut. Un món captivador i repulsiu a parts iguals, l’existència del qual fins llavors ni tan sols hauria estat capaç d’imaginar.
Un agost especialment calorós, cadenciós i ensopit —que determina i configura alhora el nom i el caràcter, ingenu i pusil·lànime, del protagonista— el durà a deixar enrere la infantesa i a tastar per primera vegada el gust dolç i amarg de la adolescència. D’una vida nova que l’acull de prompte amb el seu bany d’emocions curulles d’oposicions i de contrastos.
Una vida on la llibertat et dóna ales però també t’obliga a afrontar el risc de poder-se estavellar-te contra el terra, privat de la xarxa familiar que t’emparava. De descoberta i de desenganys. De maduració i d’esfondrament de les realitats establertes. D’aquelles realitats infantils que creies eternes i definitives. D’aprenentatges i de dubtes. De creixement i de descreïment. D’embriaguesa i de desesperança. En síntesi d’aquell primer, sorprenent contacte amb l’existència adulta, on llums i ombres es mesclen i se succeeixen, sovint en un magma confús, caòtic i inextricable. Quan descobreixes que no hi pot haver guany sense pèrdua ni, consegüentment, pèrdua sense guany.
Moravia, com Salinger, ens brinda l’oportunitat de reviure en la pell i en la carn d’Agostino les primeres passes esporuguides i cauteloses que tots vam haver de fer, un dia o altre, en l’imprevisible i sovint desassossegador món dels adults. Aquest món estrany i inestable on de joves hem delejat i temut alhora que se’ns permetés l’entrada. Aquest món on l’accés a la raó i a la realitat exigeixen el sacrifici dels màxims tresors de la infantesa: la fantasia, la màgia i el misteri. Aquests tresors celestials i irrecuperables que sempre havien guiat i llaurat els nostres cors d’infants. D’aquells infants que, més o menys pregonament, segueixen vivint en nosaltres.
Per acabar, em permeto transcriure un paràgraf molt aclaridor i característic:
«D’aquells dies passats lluitant amb ell mateix li quedava un sentit tèrbol d’impuresa; li semblava que havia bescanviat l’antiga innocència no pas per la condició viril i serena que havia esperat, sinó per un estat confús i híbrid en el qual, sense contrapartides de cap mena, s’afegien noves repugnàncies a l’antiga. Li servia d’alguna cosa veure-hi clar, si aquesta claredat només comportava noves tenebres encara més denses?»
diumenge, 14 de febrer del mmx
© Xavier Serrahima 2010
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
