Categories
Notes de lectura

Mare nit, Kurt Vonnegut

Es fa difícil, quan t’ho demanen, com si tu fossis el posseïdor d’alguna mena de pedra filosofal, respondre que és la literatura —o, més exactament, que la separa de l’escriptura convencional. Potser una de les aproximacions més vàlida és dir que és una manera de veure i de viure el món transformada —i transcendida— en una conseqüent forma d’escriure i de descriure’l. Per això, cada escriptor és —i ha d’ésser— diferent dels altres: perquè veu i viu (i, per tant, escriu i descriu) el món d’una manera pròpia i intransferible. Quan ho és de debò, s’entén, quan xopa la ploma ben endins seu i mostra la seva veu única, no pas impostada o imitada.

Tanmateix, en comptes de cercar una definició del que és o pot ésser la literatura, probablement sigui millor constatar-ho directament, per exemple llegint Kurt Vonnegut: la seva obra, inasible, inclassificable, pot agradar més o menys, pot provocar major o menor empatia —en gran part, depenent de la capacitat de cada lector d’alliberar-se de prejudicis i de la maledicció dels cànons o estereotips literaris—, però evidencia, en cada nova obra seva, que és un autor (un creador, millor) en majúscules. I, si es prefereix, de veritat: d’aquells que es deixen estrips de l’ànima en cada pàgina, en cada línia que escriuen; d’aquells que escriu el que viu i viu el que escriu.

Tal i com ens adverteix ell mateix en la introducció, Mare nit (Mother Nigth), Editorial Males Herbes, amb traducció de Martí Sales, és un llibre que parteix del principi que “som el que fem veure que som” (pàg. 11). O, més aviat, del que, mitjançant els nostres actes, hem convençuts als altres que som: “De tot el món, només tres persones sabien qui era jo…” (pàg. 176). I, per tant, que aprofundeix en els sempre evanescents conceptes —omnipresents al llarg de la novel·la— de la veritat i la mentida: “És un d’aquests moments que algú diu la veritat, un d’aquests moments insòlits. La gent no diu la veritat, normalment” (pàg. 113).

Un concepte encara més fràgil i inestable per algú que, com el protagonista, jugava dos rols completament oposats en una època tan poc propícia a les dualitats o a les indecisions com fou Segona Guerra Mundial, fent propaganda per l’Eix i, al mateix temps, d’espia per als aliats: “La part de mi que volia dir la veritat la van convertir en un mentider professional” (pàg. 189).

Però aquesta obra crua, dura, agra, amarga, que ens duu de la mà pel costat més salvatge de l’existència —pel wild side de Lou Reed—, a les antípodes de la consolació o del simple entreteniment, difícil de pair —com la vida mateixa—, però, per això mateix, enormement atractiva, rica i efectiva, duradora, tracta, també, i d’ací la seva complexitat —que és la seva grandesa— molt temes més. Però és, per damunt de tot, una interrogació sobre el bé i el mal; més exactament, sobre la consciència —i, no menys important,  la inconsciència— del bé i del mal. Sobre el Hannah Arendt, a Eichmann a Jerusalem, definí com la banalitat del mal. I, sobretot, sobre la manera, si és que existeix, d’identificar-la.

Podem saber, de veritat, què és el mal —la mare nit fàustica— i on es troba? Probablement no, però Vonnegut, amb la seva destresa, autenticitat i coratge habitual, ens obliga no tan sols a demanar-nos-ho, sinó a enfrontar-nos amb la nostra pròpia, intransferible, resposta

 Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 17 d’octubre del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Patrick Modiano, Premi Nobel de Literatura 2014: L’herba de les nits,

Com a homenatge al recent estrenat Premi Nobel de Literatura 2014,
recobro avui la meva anàlisi literària de L’herba de les nits, de Patrick Modiano:

En aquest món literari nostre, on (massa) sovint fa la impressió que les grans obres hagin de mesurar-se a pes, segons el nombre de les seves pàgines —la qual cosa comporta que esdevingui més habitual l’excés que no pas la mancança—, s’agraeix força que hi hagi qui sap mesurar les seves forces i ofereixi, justament, allò que convé i res més; si més no, que tingui clar que la llargària de cada obra depèn només d’ella mateixa; que, en general, la feina de l’escriptor consisteix més en polir que no pas en afegir.

Si tenim prejudicis d’aquesta mena, doncs, és possible que en caure’ns a les mans el petit volum de L’herba de les nits (L’herbe des nuits), Patrick Modiano, Proa Edicions, maig del 2014, traduïda per Mercè Ubach, ens pugi saber a poc, que temem que les seves cent setanta pàgines i escaig no siguin suficients per emocionar-nos prou profundament.

Tanmateix, per poca sensibilitat que tinguem, si som capaços de superar una tan absurda com injustificada prevenció —que, entre tantes d’altres, ens hauria privat d’una joia tan esclatant com El jugador de Fiodor Dostoievski—, no triarem a restar captivats per l’embolcalladora màgia narrativa de l’autor francès.

Segurament, n’estarem ja a partir de la primera —i intrigant— frase (“I, malgrat tot, no ho he somniat”, pàg. 7), que ens submergeix, de bursada, en l’atmosfera boirosa i embromada d’aquesta sorprenent novel·la, que, sota el delicat i discret vel d’una trama detectivesca, s’interroga sobre els efectes del pas del pas del temps; i, sobretot, sobre les pèrdues, les renúncies i les nostàlgies insuperables que suposa anar deixant enrere els efluvis, els contorns i, per damunt de tot, els llocs i les persones que van conformar el paisatge i el paisanatge de les nostres indeturables vides: “No hi quedava res de nosaltres, allà. El temps havia fet taula rasa”, (pàg. 9); “En aquella època era tan sensible com ara a la gent i a les coses que estan a punt de desaparèixer”, (pàg. 87).

L’obra s’allunya dels romans policiers convencionals, i més destacadament de les séries noires sembrades de violència, i s’agermana amb els relats del gran George Simenon, on l’encert i l’aprofundiment en la descripció del caràcter dels seus personatges (i, més encara, dels escenaris on transcorren: convertits, de facto, en un rellevant protagonista més de les novel·les —fins i tot, potser en els protagonistes) esdevenen crucials. I, alhora, amb la recerca proustiana —en aquest cas impossible— del temps perdut.

En el “viatge invers en el temps”, (pàg. 97) —“remuntava el curs del temps”, (pàg. 44)— que duu a terme el novel·lista a través dels carrers i els edificis de París, les nits (i els dies) són, per damunt de tot, melangioses; un cant o lament als jorns fuits sense tornada: “si podia rellegir [les notes de la llibreta], a través seu ressuscitarien els colors exactes i l’olor de les nits i els dies durant els quals les vaig escriure”, (pàg. 55); “Necessitava punts de referència, […] com si tingués por que d’un moment a l’altre les persones i les coses poguessin amagar-se o desaparèixer i que calgués si més no conservar una prova de la seva existència”, (pàg. 105).

Si Jean, el narrador, busseja en l’ahir a partir de les notes, incompletes i plenes de llacunes, que conserva en una “llibreta negra”, (pàg. 7), és perquè, cinquanta anys enrere, en fos o no conscient, el que havia volgut era “deixar, negre sobre blanc, uns indicis que, en un futur llunyà, em permetessin aclarir el que havia viscut en el moment sense acabar de comprendre-ho”, (pàg. 40). Ambiciosa pretensió que, com més va, més i més inassolible esdevé. Perquè, de la mateixa que la Dennie, la jove protagonista, “mai no contestava cap pregunta”, (pàg. 19), el passat tampoc no té l’hàbit de fer-ho.

Com d’altres grans escriptors analistes de l’existència humana —i, Modiano, n’és, almenys, un bon deixeble: “un sempre se sent culpable, quan uns pares nobles i honestos no ens han persuadit, quan érem petits, del nostre dret inqüestionable i fins i tot de la nostra clara superioritat en qualsevol circumstància de la vida”, (pàg. 64)— sap perfectament que l’aventura de la vida, per més intensa que sigui —de fet, menys com mes intensa sigui—, no acostuma a respondre a les preguntes; més aviat, en planteja de noves.

Per tot plegat si som d’aquells que no cerquem respostes en la literatura, sinó un eixamplament dels nostres horitzons i de la nostra visió, dels que creiem que un dels major valors de la vida és, precisament, la seva efímera intranscendència —“Ja no em feia il·lusions. Tot plegat, un dia o altre cauria en l’oblit”, (pàg. 135)—, farem bé d’abocar-nos en aquesta novel·la que afirma, amb honesta clarividència, que “[si] evitem escriure els detalls massa íntims de la nostra vida [és] per por que, un cop fixats sobre el paper, deixin de pertànyer-nos”, (pàg. 33).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 4 de juliol del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

Joan Sales, Cartes a Màrius Torres

Hi ha llibres i autors sense l’existència dels quals es fa difícil d’entendre la literatura d’un temps i d’un país, llibres que són imprescindibles per a fer-se una idea del seu recorregut i la seva evolució; de la mateixa manera, sense l’existència d’alguns estudiosos i historiadors resultaria força complicat conèixer el nostre passat. Però només en els grans autors, en els excepcionals, és possible que es reuneixin en una sola les dues condicions. A casa nostra, entre els comptats escriptors que assoleixen una tal valuossísima dualitat podem esmentar Rovira i Virgili, Ferran Soldevila i Gaziel —del qual se n’ha reeditat, fa ben poc, el magnífic Tots els camins duen a Roma.

Les Cartes a Màrius Torres (Club Editor, juliol del 2014), posen de nou de manifest que a aquesta llista selecta cal afegir-hi el seu autor, Joan Sales, atès que la seva obra no és que en sigui un exemple, sinó gairebé un model. Per un costat, la seva correspondència és literatura, i de primera qualitat. Ho és, per començar, per la seva destresa narrativa, per la seva intensitat prosística i poètica. Tant que únicament raons no literàries poden explicar que fins fa tot just quatre dies —coincidint amb el centenari del seu naixement— no se li reconegués el lloc que, per mèrits propis, ocupa en el panteó de les nostres lletres.

No és gens d’estranyar, atès que en el capellístic univers literari català, on les coneixences i els padrins valen mil vegades més que el nivell i l’interès de les obres, la seva independència de criteri i la seva absoluta franquesa, el seu invencible hàbit de dir sempre i arreu allò que pensava, sense alinear-se ni amb els uns ni amb els altres, sinó retraient-los a tots allò que creia que els havia de retreure, no devien ajudar-lo gaire, precisament: “unes hordes de bandits s’han llençat, no pas contra l’enemic, sinó contra la gent indefensa del propi país. !Quins tres mesos de vergonya!” (pàg. 54); “en el fons del fenomen anarquista hi ha una immensa badoqueria i un abisme d’ignorància” (pàg. 165); “sempre els pitjors enemics de Catalunya hem de ser els catalans mateixos, amb les nostres inèpcies […] [i amb] les carallades ideològiques amb què les vestim” (pàg. 351).

Però, al costat del seu indiscutible mestratge literari, les cartes d’aquest “soldat de Catalunya”, (168), atenyen un significat i una vàlua històrica de primera magnitud: el retrat de primera mà que ens brinda de la guerra civil espanyola, dels seus esgarrifosos i cruels efectes i defectes —“Vet aquí un home que si l’han afusellat els feixistes és perquè no ho havien pogut fer abans els anarquistes; tot un símbol de la Catalunya  crucificada entre dos lladres” (pàg. 388)— resulta fonamental per fer-se una idea del terrabastall i el cataclisme que suposaren per a la nostra terra l’alçament militar feixista, el consegüent enfrontament bèl·lic i el posterior exili: “Ja som molt a prop del «finis cataloniae». El desastre supera tot el que hauríem pogut preveure” (pàg. 465).

Si hi afegim que aquesta correspondència no només resulta absolutament essencial per a conèixer l’arrel i el fonament d’Incerta glòria —podríem afirmar que les cartes esdevenen el seu primer esborrany, la seva aproximació primigènia— sinó, i encara més, del tot imprescindible per entendre la gestació i l’eclosió de la genial poesia de Màrius Torres —fins a un tal extrem que podríem demanar-nos: l’hauríem mai coneguda si ell (a través de la seva amiga Mercè, que compartia estada amb el lleidatà al sanatori de Puig d’Olena) no l’hagués descobert?—, potser no caldria dir res més.

Entre d’altres motius perquè, per més que pugui dir, sempre em quedaré, per força, a l’inici del camí: el que ens ofereix aquesta obra és tan colossal, tan complet, tan omnicomprensiu, que cap anàlisi literària convencional, d’una mida més o menys ortodoxa, pot fer-li justícia. I no tan sols en general, com a totalitat, sinó, tampoc, en concret: totes i cadascunes de les qüestions o temàtiques que tracta —poesia, guerra, exili, país, religió, política…— requeririen, per elles soles, una anàlisi molt més extensa, un molt més detallat estudi particular.

Per enllestir, esmentaré que, com molt bé destaca Montserrat Casals a l’apèndix d’aquesta nova edició, “per damunt de l[a seva] aparença” no es tracta tant d’un estricte recull de cartes en el seu estat original, sinó d’un “llibre de memòries”, que transforma “en vives unes paraules que eren mortes, unes cartes escrites quan era molt jove en escrits de plena maduresa” (pàg. 593). En un editor tan decididament intervencionista com ho fou Sales —només cal llegir les esplèndides Cartes Completes (1960-1983), creuades amb Mercè Rodoreda o bé l’assaig Joan Sales, la ploma contra el silenci, de Marta Pasqual, per adonar-se’n— no és imaginable que les cartes fossin publicades sense haver estat abans curosament re-escrites i re-elaborades.

En síntesi, no puc més que recomanar amb èmfasi la lectura d’un llibre com aquest, que retrata d’una manera tan i tan fidedigna —i, al mateix temps, tan heterodoxa, tan poc políticament correcta (virtut que, tips com estem de visions unívoques o maniquees, tot i que ens pugui sobtar d’entrada, anirem apreciant i agraït més i més a mesura que avancem)— un moment crucial de la nostra història.

Llegint-lo no només ens oblidarem de tot, sinó que viurem (i reviurem) amb ell tot el que llegim: “Ara he començat el Guerra i pau de Tolstoi, que m’apassiona; visc més a Sant Petersburg l’any 1812 que no pas a Barcelona el 1937” (pàg. 211).

dilluns, 22 de setembre del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Els escarxofats, Michele Serra

Amb els pas dels anys, i a força de llegir una mica de tot, t’imagines que entens una mica que és i com funciona un best seller. Tan aviat com en tens un entre les mans, reconeixes alguns trets en comú (ritme ràpid, nivell d’exigència discret, mescla sàviament dosificada entre acció, amor, sexe i humor, i, d’un temps ençà, una o altra referència —més o menys— històrica que li atorga un toc cultural) i pronostiques que ben aviat encapçalarà les (contraproduents) llistes de més venuts. Aquelles llistes que converteixen els llibres exactament en allò que mai no haurien d’ésser: meres mercaderies.

En iniciar Els escarxofats, Michele Serra, Edicions La Campana, maig del 2014, traducció d’Anna Casassas, i llegir les seves dues primeres frases (oportunament destacades a la coberta) —“On coi ets? T’he telefonat almenys quatre cops, no contestes mai.”—, et fa la sensació que ja has clissat l’autor i que tot el que t’espera a continuació no podria ésser més previsible: una acumulació de greuges que un pare d’avui en dia li retreu al seu fill adolescent, despreocupat, desconsiderat i tantsemenfot, que converteix l’existència del seu progenitor en un constant suplici. O sigui, l’enèsim exemple de xoc intergeneracional, que posa de manifest que si els homes són de Mart i les dones de Venus, els pares som d’aquesta galàxia i els fills d’una de ben llunyana i incomprensible, encara per descobrir.

Vas avançant i t’adones que l’autor italià té molt clara aquesta idea, atès que la imatge que ens ofereix del seu fill és tan prototípica, tan tòpica —“L’única certesa és que has passat per casa. Els rastres de la teva presència són inequívocs”, (pàg. 10); “el sofà [és] el teu hàbitat predilecte. Vius escarxofat”, (pàg. 12); “Dorms. Com sempre: al sofà, en calçotets, davant de la tele encesa”, (pàg. 19)—, i, per tan, tan acrítica, tan maniquea, que ben segur que assoleix el seu objectiu primordial (conscient o inconscient, chi lo sa!): obtenir la solidària conformitat de tots aquells pares que, com ell, s’han vist superats pels seus fills adolescents.

De tots aquells que se senten representats per la seva “definició mitjana dels pares”: “Algú que entretant intenta continuar vivint”, (pàg. 20). I  no tan sols representats, o profundament identificats, sinó, sobretot, alliberats de culpa o responsabilitat: no és que els pares i mares actuals, producte del baby bomm, no tinguem prou capacitat o encert per criar els nostres fills, i encara menys que aquesta incapacitat tingui res a veure amb la lassitud amb què fórem (mal)educats, ni amb la nostra (conseqüent) tendència a basar-nos sempre en la teoria (i en la pràctica) del mínim esforç possible, sinó que la culpa és, exclusivament, dels adolescents, que són intractables o ingovernables. Més que un llibre, doncs, la panacea universal, una dosi de Prozac de butxaca.

Per una altra banda, que el relat a partir de les primeres trenta pàgines no hi hagi per on agafar-lo, que perdi del tot el nord, que l’autor hi inclogui, amb calçador, el text d’una tan inversemblant com innecessària novel·la futurista on els ancians i els joves combaten a mort per la supervivència, que un motorista tatuat es converteix en un deus ex machina que permet un (absolutament increïble i del tot incongruent) happy end  encara més consolador, que faci la impressió que la seva idea inicial —el seu high concept, per dir-ho en termes cinematogràfics hollywodians— no donava més que per a una narració curta, allargassada per evidents exigències editorials, ben poc importa.

El que és rellevant és que, una vegada l’hem llegit —o, potser, tot just comprat: per què hauríem de llegir-lo, si el que ens interessa és la seva capacitat curativa i desresponsabilitzadora?—, els pares i mares esforçats del primer quart de segle XXI ja podem dormir tranquils: si no ens en sortim amb els nostres fills adolescents no és, en cap cas, culpa nostra, sinó d’ells, del “seu aire arrogant de qui deixa que tot li rellisqui”, (pàg. 125).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 19 de setembre del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

La literatura que no se'n va: Un home que se’n va, Vicenç Villatoro

Segurament convindríem que la feina de l’analista o crític literari consisteix —o, més aviat, consistiria: hi ha de tot, en la vinya del senyor, des del glossador a l’encicolpedista, passant pel hagiògraf i pel esgarria-agruments— en garbellar el gra de la palla; en oferir una certa funció de guia per a navegants literaris; en provar determinar, amb la màxima objectivitat possible —objectivitat dins la nostra pròpia subjectivitat, assumida i inevitable— quines, d’entre les moltes obres que ens arriben a les mans, destaquen qualitativament damunt les altres. Un esport (cultural) de risc, el jutge final del qual serà tan sols el temps.

És per això que ens cal ésser molt prudents a l’hora d’indicar que un llibre (ens sembla que) quedarà, que no només serà un dels millors de l’any o de la temporada sinó que serà recordat —i el que és més important, llegit— d’ací a cent anys. I fa molt de temps que no havia tingut una sensació de certesa tan ferma que una obra escrita a casa nostra quedaria com llegint Un home que se’n va, de Vicenç Villatoro, Proa Edicions, setembre del 2014.

Tant que, havent-lo agafat acabat de rebre només per fer-ne un tast, no el vaig poder deixar, ni per un instant, fins 150 pàgines després. Capbussant-m’hi, cada vegada més admirat i fascinat, vaig entrar en aquest món màgic de la bona literatura on l’espai i el temps es perden de vista; o, més exactament, on assoleixen un altre significat, una altra densitat, un valor diferent —de coneixement i reconeixement.

Captivat, ni tan sols em vaig plantejar de quin tipus d’obra es tractava: d’una novel·la?, d’un llibre de memòries?, d’un assaig d’interpretació històrica?, d’una pregona i insospitada exploració de la naturalesa humana? Per més que sigui tot això —tot això, alhora i bastant més: “he decidit d’escriure aquesta història a la manera de les novel·les; no del tot, una mica.) ” (pàg. 121)—, proposar-se de definir-lo, qualificar-ho o, encara menys, classificar-ho, fora tan absurd, infructuós com inútil. Entre d’altres raons, per una de principal, perquè determinar és reduir, perquè no es pot limitar allò que el mateix autor no ha volgut limitar.

El mateix succeeix si —preferint els camins fresats; més fàcils i agraïts, però menys justos i imprecisos, més falsament orientadors—, en el nostre afany entomològic de dissecció i de control, cerquem referents propers, establerts i segurs, per a situar-lo (que si La recherche —No hi ha res que faci de magdalena sucada a la til·la” (pàg. 80)—, que si les Pensées de Pascal —“Un revolucionari amb fills comença a entendre els conservadors i els prudents” (pàg. 63)—, que si Les confessions de Rousseau —“vull saber tota la veritat, malaltissament. Tanta veritat com pugui. Tantes veritats com pugui” (pàg. 278)—, que si els Essais de Montaigne —“No els coneixem, els avis. No conec Vicente Villatoro Porcel, l’home que se’n va” (pàg. 536)—, que si…): potser ens oferiran un xic de claror, però em temo que més que aclarir-nos, ens enlluernaran.

Si sou d’aquells als quals, malgrat tots els malgrats, us cal un punt de referència, que us ofereixi estabilitat seguretat o certesa allí on no n’hi ha ni n’hi pot haver, em limitaré a dir-vos que aquesta esplèndida obra de l’autor egarenc és un viatge existencial a la recerca de les seves arrels —familiars, històriques, geogràfiques i nacionals.

Les seves, que acabaran essent, també i alhora, les nostres (i, almenys una mica, les de tots). Perquè, tal com s’esdevenia amb el magnífic La llebre amb ulls d’ambre, d’Edmund de Waal, aquest viatge existencial que, d’entrada, sembla que ha d’ésser per força personal i intransferible (i, per tant, d’un interès discutible), precisament per la seva pregona individualitat, per endinsar-se amb tant de detall en una vida familiar en concret, esdevé general o universal, es converteix en paradigma d’una i totes les vides.

De la mateixa manera que la millor manera d’atènyer la universalitat és apostar pel localisme, parlar d’un jo és parlar de tots els jo, perquè no hi ha existències intranscendents o irrisòries: “No hi ha històries majors i menors. […] La història d’un home qualsevol és la història de tots (pàg. 665).

Una immersió en la història familiar, una necessitat —“la febre del saber” (pàg. 276)— espiritual (que té molt de catàrtica, de purga personal) d’entendre i d’entendre’s —“Cuinar la memòria. […] Per saber qui sóc? […] Per entendre’m. Per inventar-me” (pàg. 59); “explicar-se la vida i reconstruir les genealogies” (pàg. 498)—, que és completa, absoluta, il·limitada, amb vocació de totalitat, amarada d’una certa aroma tolstoiana —“un gest gairebé evangèlic” (pàg. 578)—, sincera i coratjosa, fins i tot arriscada, que vol saber per damunt de tot, per més que això pugui suposar descobrir allò que fóra millor no descobrir: “saber. Encara que faci mal” (pàg. 276).

Redactada, majoritàriament, amb frases breus, fermes, conclusives, contundents, però alhora, tot i que pugui semblar paradoxal, gens assertives o categòriques, sinó propositives, hipotètiques, dialogals, obertes a d’altres versions o possibilitats: “La seva possible història” (pàg. 106); “De tot, com sempre, dues narracions heroiques. Contradictòries. incompatibles” (pàg. 155); “Tu i jo[, avi], som dels que creiem que, fins i tot en un judici on les dues parts diuen exactament el contrari, pot ser que tots dos tinguin raó. O com a mínim raons” (pàg. 147).

Un estil on fons i forma, voluntat i necessitat encaixen perfectament: el que explica és massa dolorós —“Escrius per tancar les ferides” (pàg. 61)— com per embellir-ho literàriament. En primer lloc, perquè, tot i que la realitat narrativa recuperada de la memòria i els documents —“podem reconstruir el passat precisament pels papers i les fotografies” (pàg. 175)—, no és ni pot ésser “mai del tot certa, mai del tot falsa” (pàg. 244) —“La memòria no és la memòria de les coses, sinó de la percepció de les coses” (pàg. 347)—, provar d’embellir-la suposa trair-la, i el compromís bàsic de Villatoro és amb la màxima exactitud possible: “Voldria que tot fos recordat amb precisió, és a dir amb justícia” (pàg. 634).

És per això que només en certs, excepcionals moments —segurament imprescindibles per trencar la tensió—, davant d’un paisatge, es deixa dur i sorgeix l’amo de les paraules, el poeta que el dolor i el patiment (històric, familiar però també —i sobretot— personal) ha silenciat. La resta del temps, un estil sobri, reflexiu, testimonial, de caire notarial, per deixar constància, per registrar la història (les històries, en realitat) més que no pas explicar-la —i, menys encara, el déu de les veritats ens en guard!, construir-la o reconstruir-la d’acord amb al nostre gust o conveniència.

La pregunta fonamental, allò que motiva i inicia el llibre és “Avi, per què un dia vas decidir marxar per sempre més del poble?” (pàg. 8), i, sobretot, perquè ho va fer quan “ja tenia més de seixanta anys” i “no semblava un home capaç de tornar a començar” (pàg. 7). A poc a poc, l’autor anirà trobant no ja una resposta —“Només van ser un parell de mesos, però va ser el centre de la teva vida. La clau de tot.” (pàg. 206)—, sinó respostes. No seré, és clar, tan il·lús d’avançar-les. Només diré que la història de la família Villatoro Carpio és, al mateix la del país i la del món al llarg dels darrers vuitanta anys.

O, més que la història, les històries. Perquè, al costat de la del que se’n va, hi aflora, gairebé amb la mateixa intensitat, la dels que es van quedar —Tu y yo hemos hecho en la vida exactamente el camino contrario” (pàg. 651). I, al costat de la història (i el que és més important,de la visió i dels sentiments) dels que van perdre la guerra civil espanyola —com a metàfora de totes i cadascuna de les guerres: “El més terrible podia passar per normal. El més normal era impossible” (pàg. 113)— s’entremescla la aquells que la van guanyar; la dels de dalt, amb la dels de baix; la de les esquerres, amb la de les de dretes; la dels creients amb els anticreients; brindant-nos un mosaic complet (i entenedor) de la realitat d’aquells temps tan foscos —l’ombra del qual encara arrosseguem.

Al llarg d’aquest pelegrinatge de set anys —que, malgrat l’aparença inicial, té tant (si no més) d’interior com d’exterior— l’autor d’Evangeli gris prendrà consciència que només serà possible aproximar-se o provar d’entendre les raons (i per tant la història i la intrahistòria) de l’home (i dels homes i dones) que se’n va si investiga, ensems, les raons (i la història) de l’altra cara de la moneda, del seu vessant simètric, la de l’home (i dels homes i dones) que es va quedar. Perquè la dels uns —deixem-ho en plural, atès que, per més que el seu teòric interès primigeni sigui individual, com més va, més esdevé coral, plural—, no hauria estat factible sense la dels altres.

Perquè fer un viatge amb els ulls i l’ànima oberta permet constatar que, malgrat que un dels dos defensava la legalitat i l’altra s’alçà en armes contra ella, tampoc no hi ha bàndols intrínsicament bons i dolents; o, almenys, pel que a les persones en concret —i la història, per més que l’exemplifiquem en fets i personalitats destacats, al capdavall es basteix i constitueix per un al·luvió de persones: per la xarxa de les persones, les famílies i els territoris— no es pot establir una frontera indiscutible, maniquea, entre els uns i els altres. Per desgràcia, el mal no és patrimoni exclusiu de ningú.

En el fons, perquè no hi havia —ni hi ha hagut mai— els uns i els altres, sinó dues realitats oposades, dues manera de veure, d’entendre i de viure el món. Dues realitats que, si es van enfrontar —i de la batalla cap dels dos costat no en sortí indemne— fou perquè no van ésser capaces d’entendre (com li segueix succeint ara a l’estat espanyol amb el procés sobiranista català) que “l’altre […] no és ben bé altre, […] és una mica tu” (pàg. 648).

Com li esdevé a qualsevol persona amb criteri i flexibilitat mental, Villatoro, en aquesta seva “tornada als orígens” (pàg. 647) no ha acabat trobant ni la resposta exacta (i menys, unívoca, incontrovertible) a la seva pregunta primigènia, ni totes les respostes, sinó noves preguntes —“[pensava] que […] hi trobaria […] totes les respostes. N’he trobat algunes. He trobat encara més preguntes” (pàg. 445)—, però ens ha llegat una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os no tan sols de la història del segle XX —catalana, espanyola i universal— sinó de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

dimecres, 17 de setembre del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

En la pell de l’altre, Maria Barbal

Després d’aquest estiu tan especial, on hem vist que el maniqueu conflicte palestino-israelià sembla destinat a no solucionar-se mai, i hem pogut comprovar que un miler i mig de víctimes civils, la majoria dels quals criatures i dones, només esdevenen un acte criminal quan els duu a terme una organització terrorista, potser res més adient que rememorar l’ombra allargada de les conseqüències de la guerra civil espanyola.

Si, al damunt, ho fem acompanyats de la mà —o, més aviat, de la ploma— destra de Maria Barbal, que enceta la temporada amb En la pell de l’altre, Columna Edicions, setembre del 2014, amb una història de dues joves que proven d’obrir-se camí a les palpentes al soterrani fosc i asfixiant de la postguerra, les ganes de llegir —i de reflexionar en acabat de fer-ho— les tenim assegurades.

I remarco “reflexionar” per un parell de raons. En primer lloc, perquè el de la memòria històrica sobre els represaliats —executats, exiliats, empresonats o convertits en una trista desferra, simples morts en vida— del franquisme és un tema sobre el qual mai no s’hi haurà reflexionat prou. Per més que puguem fer, mai no els rescabalarem del que van patir —ni, com a societat, del que vam perdre (de fet, ens van robar).

En segon, perquè si per algun detall destaca la novel·la és, precisament, per una certa manca d’empenta, d’emoció, de passió, de vivacitat i de vitalitat. Per més que sigui probable que un tal efecte hagi estat cercat de manera expressa per l’autora, per evitar potser que una visió massa arrauxada o subjectiva perjudiqués l’argument, entenc que aquesta decisió no l’afavoreix gaire, sobretot tenint en compte que al caràcter de la Ramona, una de les dues protagonistes, poderosa, indeturable —“manaire, enèrgica” (pàg. 157); “decidida i franca” (pàg. 162); “plena d’empenta i sense empatx per fer el que calgués” (pàg. 188); “ella tenia el seu objectiu i en la resta no hi pensava” (pàg. 266)— possiblement li convindria més una escriptura apassionada, fins i tot més visceral, en alguns moments, que no pas una de tan equilibrada, tan perfectament cerebral.

El millor de l’obra, sens dubte, és la pregona immersió que ha fet l’autora en els caràcters dels personatges que la poblen, no només dels dos centrals, sinó de tots els que els envolten, de tots aquells que, d’una manera o altra, més o menys —més que menys, normalment: que venim d’on venim i que cada pas de la nostra vida ens va conformant a poc a poc és un dels missatges més diàfans de la novel·la— ens van condicionant i modificant. L’esforç, en aquest sentit, és tan palès com agraït: res no es produeix per atzar, res no es forçat, tot flueix agradablement i raonable.

Tal i com s’ho proposa Barbal, per poc que hi posi un xic de la seva part, que accepti de participar en el diàleg sempre obert que és qualsevol obra artística, el lector o lectora farà honor al títol i, quasi sense adonar-se’n, es trobarà també immers en la pell de l’altre; de qualsevol dels personatges. Tan ben treballats i aprofundits que no tan sols veurà des del punt de vista dels diversos protagonistes —entendrà el perquè i el com dels seus actes i decisions—, sinó que sentirà com ells; viurà amb ells —i des de dins— les seves experiències i la seva història.

Aquesta història, que imagino que té el seu punt de partença en la impostura de Enric Marco, el en el seu moment famós president de l’Amical de Mauthausen —i no dic més perquè “el silenci sovint té més efecte que les paraules” (pàg. 185)—, ens parla de la veritat i de les veritats —“Ara seré jo quiu expliqui la meva veritat” (pàg. 323)—, del que som i el que voldríem ser, de les màscares pròpies que ens anem construint dia a dia, que anem representant fins que, a força de dur-les posades acabem per creure’ns més reals que la realitat mateixa: “com es para, el vent” (pàg. 262).

Una metàfora, doncs, de la literatura, que basteix una sòlida realitat ficcional —o potser la més real de les ficcions?— que sembla confirmar el vell adagi que afirma que tothom vol el que no té. Els protagonistes prominents de l’obra (tots ells femenins; els masculins es limiten a complir una funció secundària, quan no directament funcional) estan disconformes amb el que són i voldrien ésser una altra persona, començant pels dos eixos centrals, la Ramona i la Mireia —“aquell desig inconscient o gandul de ser un altre” (pàg. 9); “Espantada o no, jo ho hauria donat tot per assemblar-me a tu” (pàg. 70); “Va comptar el Joan quan de temps la Ramona es va comportar com una altra persona?” (pàg. 185)— i seguint per totes les altres: “fins i tot tenien una néta sense que ella tingués cap fill” (pàg. 199).

I volen ésser-ho, entre d’altres motius, per un de fonamental: perquè dels altres només en coneixem una part minúscula, la que ens mostren ells mateixos i, per tant, ignorant la vessant obscura que tots tenim, en una mesura o altra, acostuma a resultar fàcil pensar que al seu lloc seríem més feliços. Quan, en realitat, si fóssim capaços de posar-nos en la pell de(ls) altre(s) hauríem de carregar-nos, com a torna, amb tot el seu inconegut bagatge interior.

Perquè l’autora de Càmfora ha entès d’allò més bé que posar-se en la pell d’un altre comporta, ineluctablement, convertir-se —a tots els efectes, no només als bons o esperats— en un altre.

diumenge, 31 d’agost del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

El vigilant, Peter Terrin

Segurament dir que vivim en un món que, malgrat l’indeturable creixement de les tecnologies de la informació, cada dia coneixem menys és dir ben poc: coneixem una part infinitesimal de tot el que podríem conèixer i para de comptar. Això, és clar, pel que es refereix a aspectes generals, perquè sobre aquells que tenen a veure amb els fets i decisions que realment importen, aquells que acabaran per determinar el nostre dia a dia, encara menys: tot just el que ens expliquen i, el que és més greu, tal i com ens ho volen explicar. No tant, doncs, segons el color del cristall a través del qual ens ho mirem, sinó d’aquell que no tan sols ens ha transmès unes notícies i no unes altres sinó de la manera que més li ha convingut —un cristall que és més opac que no pas translúcid.

Raig Verd editorial ens ofereix, mitjançant una molt acurada traducció de Maria Rosich, El vigilant (De Bewaker), de Peter Terrin, un llibre sorprenent i inquietant, molt ben escrit i estructurat que, sota l’empara d’un gènere tan en voga ara mateix com la distopia —d’una distopia tan propera com immediatament recognoscible: per desgràcia, les possibles tares del futur ja són presents en algunes parts del planeta—, ens ofereix una més que acoradora visió no de l’home del demà, sinó del d’avui; de l’home modern que ens ha fet companyia, almenys, des de la fi de la segona Guerra Mundial, des de la irrupció de l’amenaça de la destrucció atòmica.

L’argument, que fóra un pecat imperdonable desvetllar més del compte abans d’hora —l’autor l’ha sabut llaurar sàviament en un in cresccendo tan prometedor com magnífic, en capítols breus que, com una escala que ens duu des del soterrani fins a la terrassa de l’àtic, van alçant-se més i més, cadascun sostingut en l’anterior— parteix del moment en què en Michel i en Harry, un parell de vigilants que una desconeguda i innominada organització ha situat a l’aparcament d’un edifici per garantir a tot cost la seguretat dels seus residents adinerats, comencen a adonar-se, per petits detalls, quasi imperceptibles, que alguna cosa, no saben ben bé quina, està canviant en el món inhòspit on viuen sepultats.

Aïllats de tot i de tothom —“no podem imaginar-nos com estan realment les coses allà fora” (pàg. 11)—, amb la prohibició explícita de relacionar-se amb els residents, amb un únic contacte amb l’exterior, que és qui els aprovisiona, quan aquest comença a demorar-se, iniciaran la seva personal i irreversible davallada al cor de les tenebres que posarà a prova fins els límits més extrems la seva capacitat de resistència.

Per sortir-se’n, per alliberar-se d’aquesta seva fortalesa que s’ha convertit en presó, per no caure en mans de la follia que els amenaça —“Amb el temps, ja no veus les coses amb objectivitat” (pàg. 139)— els caldrà lluitar contra la monotonia —“La rutina és un enemic insidiós” (pàg. 11)—, contra la gana, contra la inflexibilitat de les ordres —“les normes són sagrades” (pàg. 20)—, contra l’isolament, el silenci —“Les paraules se m’escapen de la boca, reboten com bales de vidre al terra de formigó” (pàg. 211)— i la solitud —“L’extens soterrani desapareix en la seva pròpia buidor” (pàg. 26); “l’aire amb prou feines s’hi mou” (pàg. 33); i, per damunt de tot, contra ells mateixos, contra la seva percepció de la realitat.

Perquè, com qualsevol llibre de vàlua suficient, la història que ens explica Terrin és un mitjà per fer-nos reflexionar, o, si es vol, una metàfora de la societat actual, on l’obsessió per la seguretat, de fet, per una determinada seguretat, posa en risc la llibertat individual; una interrogació sobre el que sabem i el que no sabem i, sobretot, sobre el que creiem saber; sobre la realitat que ens envolta, o, més exactament, sobre la diferència entre aquesta i la concepció que ens en fem. Perquè, si ja des dels llunyans temps de Pirró d’Elis teníem clar que els sentits ens poden enganyar, cada vegada tenim més la certesa que el(s) somni(s) de la raó produeix(en) monstres —amb major raó quan el temor esdevé la més eficaç arma de control de la població possible.

Enmig d’aquesta asfixiant atmosfera de desesperança i desesperació, que li deu tant i tant a Kafka, que en algun moment dóna la sensació de déjà vu —el cinema, al qual sembla estar destinada la novel·la, ens ha presentat manta vegades situacions claustrofòbiques similars— o, més aviat, de déjà lu —penso, per exemple, i per circumscriure-ho al nostre món literari més proper, en alguna de les magnífiques obres existencials de l’injustament negligit Manuel de Pedrolo, entre d’altres, Cruma—, hi destaca l’innegable talent narratiu de Peter Terrin, que aconsegueix que, malgrat alguns alts i baixos, la novel·la no tan sols conservi intacte el seu interès i el seu atractiu sinó que el vagi augmentant fins al final. I, el que és més important, es deixa amb ganes de llegir més obres seves.

dijous, 28 d’agost del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Lady Susan i Emma, Jane Austen

No crec que hi hagi gaires dubtes que Jane Austen posseeix un gran nombre d’admiradors, tant arreu del món com a casa nostra, que llegeixen les seves obres amb passió i interès. Tanmateix, pels motius que sigui —per la connotació negativa que tenen les novel·les romàntiques, pel seu ambient ociós i semiaristocràtic, oblomovià, per la seva accessibilitat (no vull pensar que pel simple fet d’ésser dona…)—, potser no se l’acaba de considerar del tot una autora de primera línia, quan, des del meu modest punt de vista, bé ho mereixeria.

Escassos són els autors o autores com ella que ens permeten el luxe d’escollir, a ulls clucs, qualsevol de les seves obres amb el convenciment que passarem una estona deliciosa llegint-les. Al llarg de l’agost teniu, benvolguts i benvolgudes lectores, la possibilitat de fer passar la prova de la validació a aquesta afirmació meva mercès a la benaurada coincidència de la publicació, els darrers mesos, de dues de les seves novel·les, que restaven inèdites en català.

En primer lloc, Nørdicalibros, editorial madrilenya a la qual donem la més cordial benvinguda a la nostra llengua, presentà el maig Lady Susan (Íd.), amb traducció d’Alba Dedeu i il·lustracions de Javier Olivares, una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja: la figura de la seva protagonista et perseguirà, un cert temps, dins del teu cervell, recomponent contínuament la xarxa de les seves intrigues i contra-intrigues i, per poca atenció que li hagis prestat, prendrà el relleu i la força d’una figura mítica, d’un paradigma d’un caràcter vital.

El d’un arter i glacial esperit femení —“inexcusablement calculadora i egoista” (pàg. 17)— inamovible que,valent-se de les seves “habilitats perverses”, (pàg. 130), i de tot el conjunt d’estratagemes que coneix a la perfecció —“els ardits d’aquesta dona sense principis m’exasperen” (pàg. 32)—, no s’aturarà davant de res —“el meu desig de domini potser no havia estat mai tan ferm”, (pàg. 38)—fins a aconseguir els seus objectius: “la innocència mai no resulta, en afers amorosos” (pàg. 68).

Les seves víctimes propiciatòries seran, no cal dir-ho, aquelles bestioletes, altrament anomenades homes —segons Austen,connaturalment ingènues, si no ximples del tot (només cal pensar en l’inoblidable Mr. Bennet d’Orgull i prejudici)— que tant i tant s’adeqüen a la seva necessitat de control i submissió: “li tinc afecte: és tan senzill fer-li fer el que una vol” (pàg. 22); “hi ha alguna cosa agradable en uns sentiments que es deixen modelar amb tanta facilitat. […] resulten molt convenients quan hom vol influenciar les passions d’altri” (pàg. 102).

Una novel·la senzilla en aparença, que llisca amb suavitat (en gran part, mercès al gran encert en la traducció, com comentaré més endavant), però d’una enorme complexitat tècnica —tant Lady Susan com la senyora Vernon, una rival molt més temible del que mai hauria arribat a imaginar, com felines Penèlopes defensant-se de panxa enlaire, es veuran obligades a anar teixint i desteixintuna vegada rere l’altra els seus plans, per evitar el triomf de l’oponent—, i explicar una trama tan intricada i en canvi constant exclusivament mitjançant cartes, sense que en resulti una madeixa formal indesxifrable, requereix un mestratge lingüístic i literari formidable, i la creadora de Seny i sentiment se’n surt excel·lentment.

Si ja resulta prou sorprenent —per no dir preocupant— per a la nostra salut cultural que no hagi existit fins ara una traducció catalana de Lady Susan, que tot i ésser una obra de joventut demostra una maduresa gens insospitada, ho és, almenys doblement,que succeís el mateix amb la que és considerada una de les seves grans obres: Emma, de la qual tan sols comptàvem amb una versió abreujada publicada per Editorial 3 i 4.

Venturosament i benaurada, una editorial amb tant de criteri literari com amb consciència de país anomenada Adesiara, que s’ha proposat anar omplint amb paciència el munt d’imperdonables llacunes literàries que tenim, la qual cosa mai no li podrem agrair prou, haver-la posada en mans de la mateixa traductora, la va fer arribar a les llibreries el mes de juny.

I ens n’hem de felicitar —a banda de perquè cal fer via també en aquests terrenys, si no ens conformem amb un país nou, sinó amb un de millor (que és, crec,del que es tracta)— perquè aquesta crucial història de “L’Emma Woodhouse, bonica, intel·ligent i rica, […] [que] havia viscut gairebé vint-i-un anys al món amb ben poques coses que l’angoixessin o la irritessin”, com exposa el seu premonitori primer paràgraf, “la més encantadora i la millor de totes les criatures, perfecta malgrat totes les seves imperfeccions” (pàg. 534), no és únicament una novel·la de pes per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines, sense comptar-hi les notes— sinó pel seu valor literari.

Tant és així que, malgrat que el seu argument resulta un xic més previsible del que hom desitjaria, sobretot si ha tingut l’exquisit plaer de degustar les altres obres de l’autora, i que el seu final és potser fins i tot massa feliç —“allò que havia de passar i que calia que passés” (pàg. 597)—,és un d’aquells clàssics que podria recomanar amb els ulls tancats a totes aquelles persones que no poden desenganxar-se del televisor quan s’hi emet un serial i, en canvi, mai no se’ls acudirà dedicar una estona similar a llegir.

I els ho recomanaria perquè no podria estar més convençut que hi sortirien guanyant, si ho provessin, perquè Emma té, sens dubte, molt de serial, no hem d’oblidar que es publicà inicialment en tres volums, però d’un nivell, d’una qualitat i, el que és bàsic, en aquesta mena de llibres, un interès molt,  però que molt major que no pas els plumbífers, poc imaginatius i reiteratius que ens acostuma a servir la televisió.

Atès que, al contrari d’alguns guionistes de serials, Austen no tan sols sabia escriure, i magníficament, sinó bastir una història mil·limètricament pautada, que et roba el cor així que l’emprens, que va esdevenint més i més addictiva a mesura que avances, poblar-la amb personatges de gran força i caràcter —alguns d’ells, teòricament secundaris, com la senyoreta Bates (el seu diàleg, o més aviat monòleg, que gairebé gosaria qualificar com a prejoycià, de les pàgines 289 i ss. és tan enlluernador que ja valdria per ell sol tot el llibre: llegiu-lo, i fruïu-lo, almenys un parell de vegades)— inoblidables, d’aquells que deixen petja, que segueixes assaborint, com una amorosida reminiscència proustiana, una vegada has clos el llibre.

I aconseguir això —o, més aviat, seguir aconseguint-ho dos-cents anys després— explicant una història protagonitzada per persones amb “una vida dedicada a l’ociositat i el plaer” (pàg. 184), que tenen “cinc fills i un nombre adequat de mainaderes” (pàg. 114), capaces de “declarar que organitzar un ball a porta tancada, si no es podia seure a menjar, era una violació infame dels drets dels homes i les dones” (pàg. 102) —i en aquest punt, la capacitat d’Austen per a l’apunt càustic, un dels seus dots més punyents i agraïts, es palesa de nou—, que passa la seva existència aïllada en una població com Hartfield, caracteritzada per “la rutina dels dies” (pàg. 319), té un mèrit incalculable.

El d’una autora de primer rang, que s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria, fins i tot d’intel·lectuals tan exigents com Virgina Woolf, que, en Una cambra pròpia, asseverava: “Potser, el miracle major de tots [és que] al voltant de l’any 1800 hi hagué una dona que escrivia sense odi, sense amargor, sense por, sense protestes, sense prèdiques […], tal com escrigué Shakespeare […];les ments d’ambdós superaren tots els obstacles; […] i per aquesta raó Jane Austen impregnà cada paraula que va escriure, com ho féu Shakespeare.”*

No voldria enllestir l’anàlisi fent un esment especial a la tan acurada, flexible, fluida i, per tant, llegidora traducció d’Alba Dedeu, indubtablement un dels aspectes més destacables de les dues novel·les. Alliberant-se —i alliberant-nos: gràcies, Alba!— d’arcaismes i encarcaraments no ja innecessaris, sinó contraproduents —d’àdhucs, llurs i similars; tan del gust d’un dels seus il·lustres predecessors (verbigràcia, Jordi Arbonés)—, però, i és ací on la seva perícia es posa diàfanament de manifest, mantenint el sabor i l’aroma dels anys en què transcorren —“em va llevar la capacitat de parlar amb claredat” (Lady Susan, pàg. 114)—, ens fa, si això és possible, encara més plaent i deliciosa la lectura.

divendres, 1 d’agost del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

* “Perhaps, the chief miracle [it’s] here was a woman about the year 1800 writing without hate, without bitterness, without fear, without protest, without preaching. That was how Shakespeare wrote, […]; the minds of both had consumed all impediments; […] and for that reason Jane Austen pervades every word that she wrote, and so does Shakespeare.

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Lady Susan
Fes “clic” aquí.
Emma
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem

El mes de setembre de l’any passat, concloïa la meva anàlisi de Pistola, amb música de fons demanant-me quant temps ens caldria esperar la propera novel·la de Jonathan Lethem. Per fortuna, l’espera ha estat breu, i ja podem submergir-nos en la que és —tant des del punt de vista quantitatiu com, el que és més rellevant, qualitatiu— una de les seves obres grans: Els jardins de la dissidència (Dissident Gardens), Angle Editorial, maig del 2014.

Un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat (o de la immoridora Camins de Sirga, d’en Moncada, si preferiu una referència més nostrada), oferint-nos, en constants salts cronològics, la història de tres generacions d’una família dissident de la societat dels Estats Units.

Una família completament incapaç de trobar el seu lloc (ni el seu moment) en la terra (i en l’espai de temps) que li ha correspost de (mal)viure; condemnada a lluitar per sempre més i sense remissió per “evitar el centre mediocre on transcorre massa part de la vida”, (pàg. 190).

Això sí, malgrat la seva contemporaneïtat i el seu abast general, cal assenyalar que està tan profundament arrelada a nord-amèrica que, si no es coneix amb prou detall la història d’aquell país al llarg dels darrers cinquanta anys, potser no es pot entendre (i assaborir) del tot, atès que les referències, sobreenteses, són constants.

Així, per exemple, només podrem comprendre prou bé les seves consideracions (essencials) sobre les mentides i les veritats, sobre la manca de certeses i l’ensorrament definitiu de les taules de salvació de les creences —i, en conseqüència, la relativitat absoluta de tot— si sabem el trasbals majúscul que suposà, per als membres del Partit Comunista americà, la publicació al New York Times del discurs de Khrusxov reconeixent “les veritats innegables i escruixidores”, (pàg. 144), de la barbàrie totalitària i genocida de Stalin.

Igualment, com a llacuna dins del gran encert de la novel·la, em sembla que haig de fer esment a una certa tendència a abusar de la grandiloqüència, de voler deixar per a la posteritat una frase o adagi magistral més sovint que no convindria —per dir-ho en termes escènics, a sobreactuar—, la qual cosa acaba per comportar un efecte contraproduent de saturació; si se’m permet el mot, d’innecessarietat: “la preponderància de les habitacions buides estrenyia els vincles entre els supervivents, com en una illa deserta”, (pàg. 427).

Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, que no renuncia ni a les paraules gruixudes ni a les referències sexualment explícites, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, ple de matisos —els matisos i, encara més, els incisos, són essencials en la seva manera d’escriure—, molt ben traduït de nou per Ferran Ràfols Gesa, ens presenta, al mateix temps, una part de la història del seu país, però, primordialment, la intrahistòria unamuniana dels seus protagonistes. Això sí, convertida en contrahistòria; en la cara B de la Història del país més poderós del món.

De fet, potser fins i tot la cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura. Però no pas d’un Bob Dylan triomfador, sinó una nemesi seva, oblidada i negligida, superada, incapaç d’adaptar-se al jet plane —“Time is a jet plane, it moves too fast”— del times are changing. Els personatges de Lethem si són desclassats, inadaptats i desencantats no és tant per la seva condició social, sinó per la seva adscripció ideològica i política: comunistes —procomunistes, protocomunistes, excomunistes, postcomunistes…— al bell mig del país anticomunista per antonomàsia; els darrers entre els darrers.

Doblement, doncs, víctimes de naufragi: d’una societat que els rebutja i els satanitza amb el pitjor dels insults possibles (antiamericans) i del somni —esdevingut malson: “en la lava de la seva decepció els ideals del comunisme americà morien eternament”, (pàg. 65)— comunista. Una novel·la amb una certa aroma de Charles Dickens, però a la inversa: en comptes d’anar de la misèria a la riquesa, si més no, a la normalitat, a la salvació, descriu el declivi —sobretot, moral— de la família, des de la seva plenitud (ideològica) al seu complet ensorrament o decrepitud.

Indeturable i suprema decrepitud, insuperable i irrecuperable, simbolitzada en la figura emblemàtica de Rose Zimmer, que acabarà arrossegant les romanalles del seu caràcter indomable i abassegador abandonada i ignorada en una residència: “Que esquifida s’havia fet, la Rose! […] La més petita ràfega d’aquell vent brut se la podia endur de la vorera”, (pàg. 485).

Un llibre doncs, al qual li escauria, com anell al dit, una de les més celebres divises marxistes, però no pas de Karl, sinó del (molt més genial i imprescindible) Groucho: “Vam partir del no-res, i solament amb el nostre esforç vam assolir les més altes fites de la misèria”.

Perquè aquest retrat coral —a banda d’una apassionant reflexió sobre les relacions inter-generacionals i, encara més, sobre el domini il·limitat i dèspota dels fills sobre els pares i mares: “La Miriam tenia el poder de passar-ho tot per la cara de la seva mare i alhora no explicar-li gens en que consistia tot plegat”, (pàg. 221)— és, sobretot, una anàlisi, o, més exactament, una certesa autòpsia o diagnosi forense, en primer lloc, del declivi del jardins de la dissidència comunista, però, per damunt d’això, del voler i el poder, del xoc (inevitable) entre el somni i la realitat: “Era només quan desapareixia la lent del conte de fades que t’acabaves descobrint a tu mateix i les coses que importaven”, (pàg. 228).

dissabte, 5 de juliol del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

La bona sort d’ara mateix, Matthew Quick

Si els llibres i altres expressions artístiques acostumessin a crear una addicció similar a la que provoquen el tabac, l’alcohol o els serials televisius, no hi ha dubte que el món que coneixem seria ben diferent —per no dir, amb tots els riscos que això comporta, millor; seria un lloc més culte i ric; i, segurament, més agradable, més assossegat, més humà. Per desgràcia, les obres literàries addictives esdevenen excepcions, rares avis que els editors persegueixen com els cavallers de la taula rodona el Sant Grial.

Si molt no m’erro en el meu pronòstic, Edicions del Periscopi —una editorial que acostuma a saber diferenciar molt bé el gra de la palla— ha tingut l’encert de publicar un d’aquests llibres: La bona sort d’ara mateix, (The God Luck Of Rigth Now), de Matthew Quick, amb traducció d’Ernest Riera, amb una coberta tan immediatament atractiva com intrigant.

Una vegada et cau entre les mans, i comences a llegir-lo, restes tan envescat en les seves pàgines estrafolàries i hilarants com si les haguessin untades —o, més aviat, ungides, per l’efecte miraculós que produeixen sobre el lector o lectora— amb algun ungüent que et captiva, et priva de la teva voluntat i t’impedeix de deixar-lo fins al final.

Aquesta novel·la tan peculiar la protagonitza un home “normal, corrent i mediocre”, (pàg. 15), mentalment “una mica desajustat”, (pàg. 34), amb un cor “definitivament com el d’un nen”, (pàg. 275), que s’ha passat els seus trenta-vuit anys “a l’interior de la meva tija: de mi mateix”, (pàg. 121), vetllant ininterrompudament per una mare gran que “no hi era tota, els últims anys de la seva vida”, (pàg. 15), tan aïllat de tot que tan sols es comunica amb el món exterior escrivint cartes a Richard Gere, al qual ha convertint-lo en el seu “confident”, (pàg. 44).

Carregat de bons sentiments —no és pas per casualitat que l’autor l’hagi batejat com a Bartholomew, que “etiquetat amb un altre nom”, (pàg. 252), és Nathaniel, al qual Jesús al Nou Testament descriu com “un autèntic israelita, un home que no enganya”, (Jn 1, 47)—, es veurà forçat (“No n’he sabut mai gaire, d’acceptar els canvis. […] sempre arribo tard al ball còsmic”, pàg. 21; “Em feia por, el futur”, pàg. 251) a acceptar el brutal capgirament que ha sofert, a començar a viure de veritat, a afrontar el que hi ha al defora de la tija: “No sé què fer sense la mama. No sé ni com es paguen les factures”, (pàg. 213); “Ara necessites trobar la teva pròpia bandada. Abandonar el niu a la fi […]. Volar”, (pàg. 24).

A través d’ell, ens interroguem sobre alguns conceptes —la normalitat, la realitat, la veritat, la mentida, la culpa, la bondat…— que considerem sobreentesos, però que no sempre són tan clars, i menys encara, unívocs, com ens imaginem.

En primer lloc, perquè el món ens ofereix moltes més preguntes que no pas respostes: “Hi vaig rumiar i vaig decidir que no provaria de trobar resposta als grans misteris de la vida”, (pàg. 256). En segon, perquè resulta molt més senzill defugir les poques certeses que tenim —o podem obtenir—, crear-se “una alternativa molt benvinguda a la veritat”, (pàg. 15), que no pas fer-se càrrec de la feixuguesa que comporten: “Necessitava fingir que allò era veritat”, (pàg. 205); “Digue’m una cosa agradable […] que em faci oblidar […] que la meva vida ha estat un acudit cruel i sàdic”, (pàg. 224).

És aquest component, precisament, combinat amb alguns molts ben trobats tocs d’humor, el que —per poc que funcioni com és habitual el més eficaç i econòmic dels màrquetings: el boca-orella— permetrà que el llibre de Quick esdevingui un gran èxit de vendes: per les seves innegables propietats balsàmiques, per la seva capacitat “guaridora”, (pàg. 280), perquè resulta “molt terapèutic. Em calma d’una manera que cap altra cosa no pot aconseguir”, (pàg. 246)

Una capacitat o característica, haig de dir-ho obertament, que és la que més em desplau de la novel·la, que em sembla que li fa un flac favor, atès que entenc que l’allunya de la literatura literatura i l’acosta a altres menes d’escriptures on la creació artística passa a un segon terme.

És més que possible que la inesperada (i ben poc racional) sensació de benestar, d’esperança i optimisme que t’envaeix una vegada l’has enllestit —o, més aviat, devorat, amb una voracitat insadollable— resulti d’allò més beneficiosa per a un temps tan sever i malaurat socialment com el que estem vivint, però des del punt estrictament literari, resulta tan innecessari com contraproduent.

Conèixer els efectes consoladors i seràfics que suposa creure en “La Bona Sort d’ara mateix” (“Hi hem de creure. Ho hem de fer. Ho hem de fer. Ho hem de fer”, pàg. 162; “creure-hi —o fins i tot fingir que hi creies— aconseguia que et sentissis millor […], sense que tingués importància que fos veritat o no”, pàg. 146) pot comportar uns efectes molt positius per als esperits turmentats (i satisfer l’orfandat lectora dels que van caure rendits als peus d’avis que escapen per les finestres o analfabetes que salven països), però acaba desvirtuant el nivell i l’abast d’una obra que semblava voler tocar el cel amb els dits i es conforma amb no tocar gaire de peus a terra —o, potser, amb tocar-hi massa.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 27 de juny del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.