Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Matèria primera, de Jörg Fauser

* Quan els límits de la percepció es dilueixen, hi ha altres escales de valor que també deixen de ser vàlides.
(© Jörg Fauser, Matèria Primera, Labreu Edicions, 2013, pàg. 15)

* Naturalment, tots els bons llibres ja s’havien escrit.
(© Jörg Fauser, Matèria Primera, Labreu Edicions, 2013, pàg. 19)

* Què era en el fons la vida? Potser la gata ho sabia, però va preferir netejar-se l’orella. 
(© Jörg Fauser, Matèria Primera, Labreu Edicions, 2013, pàg. 21)

* L’única diferència entre les editorials grans i les petites era que les negatives de les grans arribaven abans i que les de les petites sonaven més insegures.
(© Jörg Fauser, Matèria Primera, Labreu Edicions, 2013, pàg. 77)

* Les dones no saben estar soles, i d’aquí vénen tots els problemes.
(© Jörg Fauser, Matèria Primera, Labreu Edicions, 2013, pàg. 81)

* Les espurnes de la literatura encenien la vida i ho feien esclatar tot en mil bocins.
(© Jörg Fauser, Matèria Primera, Labreu Edicions, 2013, pàg. 82)

* Fes allò que no puguis deixar de fer.
(© Jörg Fauser, Matèria Primera, Labreu Edicions, 2013, pàg. 133)

* [La Babs] tenia una necessitat malaltissa d’explicar coses, compulsió que les dones tenen de tota manera.
(© Jörg Fauser, Matèria Primera, Labreu Edicions, 2013, pàg. 144)

* Em va mirar sense veure’m. era com si els seus ulls no tinguessin prou força per a una mirada completa.
(© Jörg Fauser, Matèria Primera, Labreu Edicions, 2013, pàg. 148)

* Si hi ha alguna cosa pitjor que un comunista ortodox […] és un comunista paranoic.
(© Jörg Fauser, Matèria Primera, Labreu Edicions, 2013, pàg. 150)

* La història no es repeteix, i una vida se’t pot fer refotudament llarga, si només recordes les derrotes.
(© Jörg Fauser, Matèria Primera, Labreu Edicions, 2013, pàg. 154)

* Sóc escriptor, no un estudiant de pràctiques a una llibreria. Jo escric llibres, no els empaqueto.
(© Jörg Fauser, Matèria Primera, Labreu Edicions, 2013, pàg. 159)

*  Tractant-se de literatura, els marxistes sempre havien demostrat tenir un gust ben reaccionari. I pel que fa a la política, al capdavall, també.
(© Jörg Fauser, Matèria Primera, Labreu Edicions, 2013, pàg. 162)

* Estem preparats per a crisis d’abast mitjà, però els incidents més greus no els veiem amb bons ulls.
(© Jörg Fauser, Matèria Primera, Labreu Edicions, 2013, pàg. 239)

* És impossible esperar tot el dia, quan esperes alguna cosa.
(© Jörg Fauser, Matèria Primera, Labreu Edicions, 2013, pàg. 240)

 

Categories
Notes de lectura

L’exiliada Dietari de l’exili 1939-1940, Artur Bladé i Desumvila

Com més llegeixes Artur Bladé i Desumvila, més i més et fa la sensació que en el món literari de casa nostra hi ha alguna cosa que no rutlla com convindria. Com més et submergeixes en la seva deliciosa obra, menys entens com és possible que segueixi essent tan desconeguda, per a la majoria del públic lector. Sobretot la memorialística, d’un valor i una qualitat inqüestionable. Inquiet, no pots deixar de demanar-te si un país tan petit —més mentalment que no pas geogràfica, en general— com el nostre només admet una sola figura (una patum) per branca literària. I quan aquesta ja està ocupada, per l’indiscutible Josep Pla quan de diaris i dietaris es tracta, de veritat creiem que ens podem permetre el luxe de prescindir de la resta?

L’exiliada Dietari de l’exili 1939-1940, Cossetània Edicions, 2006, posa de manifest, una vegada més, allò que no caldria: l’autor de Benissanet és una d’aquelles figures grans que en un altre nació no tan sols tindria una rècula important de seguidors —d’assaboridors, si se’m permet el terme— sinó que seria objecte d’estudis constants en els àmbits universitaris. A les terres de parla catalana, parlar d’ell significa dur a terme una mena de confessió: les teves paraules no només arribaran a comptades orelles, sinó que no es repetiran; es conservaran com un (severíssim) secret de confessió.

Raons sociològiques —sociològico-polítiques, de fet: els mediocres temen com al foc la cultura— a banda, és ben possible que el menyspreu de la seva literatura per part d’una certes elits culturals es degui a l’eterna confusió entre facilitat i qualitat. Al contrari d’altres, que aviat aprengueren com n’és de fàcil encegar els mandarins de la cultura amb una frase enlluernadora, Bladé es mantingué fidel al seu estil planer, (aparentment) natural i espontani. Aquest estil tan difícil d’aconseguir —potser el més difícil de tots— que, en mans dels bons escriptors, diu tant quan sembla dir poc —diu més quan sembla no dir quasi res.

Una manera d’escriure segurament heretada del seu reconegut —i tothora enyorat i admirat— mestre i amic, Antoni Rovira i Virgili: “Parlant en públic, no necessita apunts ni notes. Sembla que improvisi, però tot el que diu ho té pensat i repensat. D’ací la seva fluïdesa i el seu aplom”, (pàg. 197).

La qual cosa no significa, de cap manera, que no ens brindi mostres, per més que sigui sàviament dosificades, de la gran volada que pot —o, més aviat, podria, si aquesta fos la seva intenció— abastar la seva ploma. Principalment, quan descriu persones. Llavors, excel·leix, assolint un nivell pràcticament inequiparable. Amb una frase, tan sorprenent, magnifica com —el que és més important— exacta, defineix, amb un apunt pictòric de caire puntillista, el personatge: “el seu rostre pla, rodó, ben galtat i amb papada, evoca l’imperi romà i el paganisme”, (pàg. 194); “dotats d’uns ulls inquiets —gairebé de lladre perquè ho enregistren tot”, (pàg. 237); “fa una impressió entre teatral i eclesiàstica”, (pàg. 278); “seu de gairell, una cama sobre l’altra, com si pesqués”, (pàg. 390); …

Un domini exquisit del llenguatge, amb una vigorosa empenta evocadora, que el converteix, juntament amb el ja esmentat Pla, en un dels millors —i, sobretot, més versemblants— recreadors de fets i esdeveniments de la nostra literatura. Com succeeix amb l’escriptor de Palafrugell, la seva prosa aconsegueix atorgar a les recreacions literàries un aire de realitat i de veracitat —de cosa viscuda— impressionant. Els seus sovintejats encontres amb tot tipus de persones, així com els interessantíssims diàlegs que mantingué amb ells, estan tan i tan ben rememorats, resulten tan naturals, que ens fa la impressió d’haver-los presenciat personalment.

Sens dubte, és precisament aquesta seva inaudita capacitat de recordar i de recrear les escenes, de fer-les viure —o, més aviat, reviure— al nostre davant, la que confereix un major interès i atractiu a aquest seu dietari dels dos primers anys d’exili. Si ens submergim en L’exiliada tastarem directament, com si el visquéssim en pell pròpia, “aquest drama que no només anul·la, espiritualment, els homes més representatius […] d’un país, sinó que els extermina en silenci”, (pàg. 169); no ens limitarem, doncs, a llegir la història de l’immerescut i dolorós exili que patiren aquells que es mantingueren fidels fins al final a la República —d’aquella “gent […] tan dissortada que, tret de la vida, es pot dir que ho han perdut tot”, (pàg. 104)—, sinó que la podrem compartir amb els seus protagonistes.

I escric “protagonistes”, en plural, i no pas en singular, perquè la immensa generositat i modèstia de Bladé transforma allò que, en un principi, havia d’ésser el seu dietari, en el dietari de la seva generació —o, per dir-ho en altres paraules, en el dietari “[d]els supervivents d’un naufragi que […] lluiten contra el mal temps”, (pàg. 58). Perquè, lluny de tants autors amb complex de Narcís, més que creure’s el centre del món i parlar gairebé només d’ell mateix i de la seva família, dedicà principalment la seva atenció a aquells que l’envoltaven. A tots i cadascun però, per més que cap altre, a un Francesc Pujols absolutament incommensurable.

No en debades, el títol de l’obra el devem al filòsof de la Torre de les Hores: “Ha volgut saber si ja sabia el títol que li posaria. «Dietari de l’exili», he respost. «I per què no ‘L’exiliada’»?, ha preguntat. […] És el millor, cregui’m —ha insistit—; és curt, concret i té una ressonància homèrica i, alhora, irònica…”, (pàg. 343).

És per aquesta raó que si volem fer-nos una idea fidedigna dels primer temps de l’exili català, farem bé —després de llegir l’ineludible Els darrers dies de la Catalunya republicana— de deixar-nos captivar per L’exiliada bladeriana. No tan sols n’obtindrem una més que satisfactòria recompensa, sinó que podrem fer-nos una primera idea de quin és el lloc que, a dreta llei, li hauria de correspondre a l’autor de la Ribera d’Ebre en l’oceà malauradament inamovible de les Lletres Catalanes.

divendres, 26 de juliol del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de A la banda de Canaan, de Sebastian Barry

* No hi ha paraules que puguin consolar, […] no n’hi ha.
(© Sebastian Barry, A la banda de Canaan, Edicions de 1984, 2013, pàg. 23)
* La ceguesa és una gran desgràcia, excepte per als amants. 
(© Sebastian Barry, A la banda de Canaan, Edicions de 1984, 2013, pàg. 137)
* Es feia difícil sortir al món, quan te’l podien esborrar tot d’un plegat com si res.
(© Sebastian Barry, A la banda de Canaan, Edicions de 1984, 2013, pàg. 191)
* Quan Déu Pare està content, estic segura que deu xerrar amb el seu Fill, i amb l’Esperit Sant. 
(© Sebastian Barry, A la banda de Canaan, Edicions de 1984, 2013, pàg. 192)
* Ximpleries, la poesia més important i profunda de la meva vida. 
(© Sebastian Barry, A la banda de Canaan, Edicions de 1984, 2013, pàg. 209)
* El silenci absolut, el silenci que s’instal·la quan algú ja ha dit el que pensava molt endins, potser sense voler-ho. 
(© Sebastian Barry, A la banda de Canaan, Edicions de 1984, 2013, pàg. 228)

* Quan  ets jove no saps res, o pitjor, menys que res.
(© Sebastian Barry, A la banda de Canaan, Edicions de 1984, 2013, pàg. 242)

Categories
Parlem-ne

Narcís Serra va fer el que havia de fer

En la seva compareixença d’ahir l’injubilable Narcís Serra demostrà ben pal·lesament la utilitat que tenen aquest tipus de controls parlamentaris: com si anés a un concert al Liceu, es limità a respondre de mala gana a les preguntes dels seus opositors polítics i se’n tornà cap a casa tan tranquil. No li va caldre ni tan sols fer el més mínim esforç per defensar-se, atès que sabia perfectament que el Parlament no té cap capacitat coercitiva ni punitiva.

Demostrant una capacitat d’autocrítica admirable —“Jo crec que vaig respondre en cada moment, i que vaig fer el que havia de fer.”—, va passar una (teòrica) mala estona i prou. D’explicacions o respostes, és clar, no en va oferir cap. Si més no, cap que es pugui considerar com a tal. Es va dedicar a espolsar-se les puces, a eximir-se de responsabilitats: declarant que la culpa de tot la tingué la crisi, i que, per tant, “abans d’anar a buscar persones, els suggereixo que analitzin les causes”, ja que “el nostre problema era sistèmic, afectava totes les caixes i bancs de l’Estat”.

Des del seu punt de vista, doncs, el fet que, mentre el en fos el president, la Caixa Catalunya entrés d’una manera gairebé suïcida en la guerra de captació de fons (oferint interessos superiors a d’altres entitats) o que concedís sense prou garanties hipoteques immobiliàries a tort i a dret a clients i empreses que difícilment podrien tornar-los, no té cap relació amb la seva fallida.

Que ell, com a màxim responsable, no hagués evitat aquesta actitud imprudent, que convertia Caixa Catalunya en un gegant amb peus de fang, empantanegat fins el coll en crèdits i hipoteques d’alt risc, que es podia enfonsar amb la més mínima oscil·lació dels cicles econòmics, no va tenir cap mena d’importància. Va ésser un fet circumstancial. Al capdavall, què hi podia fer, ell, si només n’era el president?

Té raó, en Narcís Serra, va fer el que havia de fer: cobrar un munt de diners per fer de president mentre d’altres subordinats seus prenien decisions econòmiques que ell no estava en disposició de prendre! Va fer el que havia de fer: cobrar una milionada per fer les coses tan malament com va saber!

dimecres, 17 de juliol del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

A la banda de Canaan, Sebastian Barry

Segurament els seguidors de l’incombustible Paul Auster, sovint acusats d’ésser massa benvolents amb les contínues i gairebé inversemblants coincidències atzaroses que poblen les seves obres, somriuran amb satisfacció i alleujament en constatar com la fada de la casualitat ha determinat que s’hagin publicat de manera quasi simultània al nostre país dues grans novel·les protagonitzades per dones velles —l’una de vuitanta, l’altra de vuitanta-nou anys— que rememoren literàriament la seva existència. I, encara més sorprenent, que ambdues fossin escrites el mateix any, el 2011.

Fer-ho resultaria recomanable en qualsevol cas, però llegir A la banda de Canaan (On Canaaan’s Side), de Sebastian Barry, Edicions de 1984, 2013, després de La dona a 1000° de Hallgrímur Helgason (o a la inversa) resulta doblement estimulant i enriquidor. Per més que són dues novel·les completament diferents —lírica, malenconiosa, optimista malgrat la seva cruesa, la de l’irlandès; sarcàstica, agra, combativa, irreverent, gairebé incendiària, la de l’islandès—, totes dues ofereixen el testimoni (quasi en podríem dir, testamental) de dues supervivents del llarg i severíssim combat existencial que suposà el segle XX i el seu epíleg de la primera dècada del XXI.

L’inici de l’esplèndida obra de Barry no pot ésser més explícit; en una sola frase —“En Bill ja no hi és”, (pàg. 13)—, ens situa tant en la seva raó motriu com en la seva gènesi: la sobtada mort del nét, convertida en la tràgica culminació d’una història personal cosida a trets de sang i desesperació —“no trobo consol enlloc. El meu crani conté una mena d’esfera fosa per cervell, i allà en consumeixo, amb terror i desolació”, (pàg. 14)— convenç Lilly Bere de la necessitat —“No puc marxar sense fer l’intent d’explicar aquest desconsol”, (pàg. 17)— de deixar el seu llegat en una mena de Carta dels Romans: “M’imagino que quan sant Pau va escriure la carta devia tenir moltes coses a dir […]. ¿I la Carta de la Lilly? ¿Però adreçada a qui?”, (pàg. 93).

Una carta emotiva i commovedora, redactada un estil ràpid, àgil i llegidor —“M’agraden les històries que t’expliquen els altres, tal com els ragen de la boca (o del «pap», com deien a Irlanda). Anècdotes lleugeres, improvisades, divertides. No aquelles gestes històriques tan carregoses.”, (pàg. 19) —tot i que tenyit d’una delicada força poètica, esdevinguda en realitat més una confessió —quan no una purga o catarsi final ineludible— que no pas una explicació; una confessió davant de déu —“Ara ja m’he confessar en aquests fulls, que Déu ho valori i decideixi què n’ha de fer, de mi”, (pàg. 250), però també —i sobretot— davant dels homes.

Una immersió abissal que furga en el bagul tan aviat fèrtil com esmunyedís de la memòria, que li permet a aquesta dona que es defineix a ella mateixa com “una vella bruixa de vuitanta-nou anys amb un nus a la gola”, (pàg. 94), no tan sols dur a terme un escrupolós inventari del seu passat —una revisió que és, alhora, una revisitació: “A mesura que ho escric ho torno a veure, torno a ser aquella nena, […] abans que passés tot, en el meu regne […] de nena petita”, (pàg. 30)— sinó de tractar d’entendre’l i, encara més, d’entendre’s (o millor dit, de descobrir-se) a ella mateixa: “de mica en mica jo també vaig anar entenent-me millor”, (pàg. 52).

Quan Llilly —una irlandesa emigrada per raons polítiques als Estats Units, la seva Canaan o (teòrica) Terra de les Noves Oportunitats— sent que “tot el que construïm s’acaba esfondrant”, (pàg. 202), pren un “llibrot de comptabilitat” i comença a fer-hi “gargots”, (pàg. 126), amb el propòsit d’anar aplegant “tots els fragments d’història de la meva vida”, (pàg. 228), de recompondre l’esberlat trencaclosques de la seva castigada existència, de recobrar, peça a peça, el que ha estat. Comença a deconstruir —i que em disculpi Derrida— el seu passat per construir-lo de nou; per construir-ne una imatge on pugui veure-s’hi, més o menys, reflectida —una imatge que la reconstrueix en reconstruir-se.

Malgrat que se sent culpable d’ésser una supervivent, quan tants d’altres molt més joves han mort —“¿Per què sóc viva, quan ell és mort?”, (pàg. 19); “al festí de la vida hi sóc una intrusa, gasto el menjar i la beguda que li havia estat destinada a ell”, (pàg. 94)—, des de la talaia privilegiada d’una vellesa on es produeix el miracle de confluir el present i el passat —“Quan invoco les coses, tot passa en el present, llis i ras. De tal manera que, per a sorpresa meva, la gent que he estimat poden tornar a la vida”, (pàg. 217); “Encara el sento. I, escoltant-lo, també sento en Bill, que s’hi apunta. Tots dos canten a l’uníson al meu cap de vella”, (pàg. 223)— assaja de fer llum “en la penombra”, (pàg. 234).

D’aportar “un minúscul gra de sorra a la balança de la història”, (pàg. 206), per impedir que no “se’m mor[i] la història als llavis”, (pàg. 233); per evitar que es compleixin els seus pitjors pronòstics: “ens aniríem esborrant i ens tornaríem una anècdota mig desendreçada entre el milió d’històries endutes pel vent a Amèrica, innombrables com les estrelles”, (pàg. 97).

D’oferir-se, doncs, com a darrer i definitiu present abans de deixar el món, la possibilitat de reveure’s i de retrobar-se, tot capbussant-se de ple en les aigües del seu mirall interior, que conserven encara, el reflex desordenat d’una successió d’imatges “[d’]instant[s] de fa segles d’una vida que també va passar fa segles”, (pàg. 30).

En síntesi, A la banda de Canaan —traduïda amb cura per Yannick Garcia—, és una obra d’un tan gran com indubtable valor literari que, alhora que presenta amb encert, precisió i elegància el testament vital, personal i familiar d’una Llilly Bere antològica, esdevé una fantàstica i apassionant anàlisi i reflexió sobre el sentit (o la manca de sentit) i l’abast de l’existència humana; una reflexió feta des de ben endins, no pas assertiva o categòrica, ans oberta i dialogant, que s’interroga i ens interroga —o, per dir-ho amb major exactitud, que ens interroga bo i interrogant-se.

diumenge, 14 de juliol del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de La dona a 1000°,de Hallgrímur Helgason

* Encara que una imatge digui més de mil paraules, no són les d’ella, sinó les de qui mira.
(© Hallgrímur Helgason, La dona a 1000°, Edicions 62, 2013, pàg. 23)

* Si la vida m’ha ensenyat una veritat és que només els miserables poden arribar a tenir fama mundial.
(© Hallgrímur Helgason, La dona a 1000°, Edicions 62, 2013, pàg. 50)

* Els que es perden en un bosc intenten trobar el camí, però el qui es perd a si mateix ja no sent interès per cap camí.
(© Hallgrímur Helgason, La dona a 1000°, Edicions 62, 2013, pàg. 94)

* El poema sovint en sap més que el poeta.
(© Hallgrímur Helgason, La dona a 1000°, Edicions 62, 2013, pàg. 212)

* L’adulteri és especial en el sentit que afecta més el que no ha fet res.
(©Hallgrímur Helgason, La dona a 1000°, Edicions 62, 2013, pàg. 290)

* Tots els homes estaven terriblement lluny, ocupats a matar o a morir.
(© Hallgrímur Helgason, La dona a 1000°, Edicions 62, 2013, pàg. 318)

* Els grans líders no temen tant res com els ideals i el talent.
(©Hallgrímur Helgason, La dona a 1000°, Edicions 62, 2013, pàg. 388)

* A totes les mares els encanta poder trobar a faltar els seus fills.
(© Hallgrímur Helgason, La dona a 1000°, Edicions 62, 2013, pàg. 455)

* [La vida] és molt més divertida viure-la que veure-la.
(© Hallgrímur Helgason, La dona a 1000°, Edicions 62, 2013, pàg. 455)

* La gent que parla la mateixa llengua és la que sempre ho té més difícil per entendre’s.
(© Hallgrímur Helgason, La dona a 1000°, Edicions 62, 2013, pàg. 500)

 
 

Categories
Notes de lectura

Els desorientats, Amin Maalouf

Una de les grans virtuts de la literatura és permetre’ns capbussar-nos de ple en altres cultures sense moure’ns de casa. Una immersió que pot ésser superficial, exòtica, tot just ornamental, o pregona, enriquidora: quan els autors no només han viatjat, sinó han sabut fer-ho, integrant-se en el paisatge físic i humà que els acull; sens dubte, sense R.L. Stevenson, Joseph Conrad, Lord Byron i altres occidentals sense prejudicis, el nostre bagatge cultural de llegidors sedentaris seria molt més pobre.

En El racisme explicat a la meva filla, Tahar Ben Jellou argüeix que “Viatjar és estimar, descobrir i aprendre, és adonar-se de fins a quin punt les cultures difereixen i són totes belles i riques. No hi ha cap cultura que sigui superior a les altres”. Els desorientats (Les désorientés), Alianza Editorial, Madrid, 2013, traduïda per Anna Casassas, la nova i esplèndida nova novel·la que ens brinda Amin Maalouf es podria ben bé haver inspirat en aquest adagi com a punt de partida…, per a capgirar-lo: quan el viatge no és un marxar, sinó un tornar —un retorn de l’exili—, la descoberta esdevé redescoberta; redescoberta del país natal però, sobretot, d’un mateix —d’aquell aquell antic jo que, tot i de manera inconscient, ha seguit vivint dins seu i conformant-lo.

Al cap de vint-i-cinc anys Adam, el protagonista —un alter ego de l’autor amb fortes ressonàncies autobiogràfiques— retorna gairebé per força al país que de jove havia estat el seu, creient complir un simple tràmit, convençut de dir-li un adéu definitiu, per constatar que, malgrat que se n’ha mantingut allunyat tant de temps, potser no moria d’enyorança, ans d’enyorança vivia: “És cert que cada nit redescobreixo per què em vaig allunyar de la pàtria on vaig néixer; però també redescobreixo, cada matí, per què no hi he tallat mai”, (pàg. 14).

Un país voluntàriament indeterminat i innominat —definit genèricament com a llevantí—, que és el de l’escriptor franco-libanès, però que també pot ésser qualsevol país de l’Orient Mitjà: el paradigma d’aquest Món Àrab desconegut —o, més aviat, malconegut: estrafet per les tendencioses visions maniqueistes que se’ns han volgut transmetre— que fins fa cinquanta anys fascinava gairebé tothom i que des de fa dècades s’ha convertit en el polvorí més perillós del planeta: un eix del mal bel·licós creat i nodrit imprudentment per occident que se li ha acabat escapant de les mans.

Tot amb tot, allò que confereix el seu major atractiu a les reflexions que proposa el llibre és que, tot i que tant el seu enfocament com la seva història són datables i identificables, tan geogràficament, cronològica, política com culturalment, el seu abast i el seu sentit són extrapolables arreu i en qualsevol moment: “Escriure la història dels nostres, de les nostres famílies i de la nostra colla d’amics, la dels nostres deliris i il·lusions no deixa de tenir interès, perquè una mica també és la història de la nostra època, de les seves il·lusions, justament, i dels seus deliris”, (pàg. 274). Com qualsevol creació artística de mèrit, demostra de nou que, al contrari del que creuen alguns falsos cosmopolites, per assolir la universalitat cal tenir unes bones arrels en el particular.

L’obra constitueix una apologia de la diferència i el diàleg, una clara defensa de la llibertat personal, de pensament, de culte, de decisió i d’acció, una oposició frontal a qualsevol mena de tirania —“La vergonya és un instrument de la tirania. La culpabilitat i la vergonya se les han inventat les religions per tenir-nos ben lligats”, (pàg. 202)—, contra tots aquells (teòrics) dogmes que cimenten les “posicions fortificades” —“Tant si som jueus com si som àrabs, només podem triar entre odiar l’altre o odiar-nos a nosaltres mateixos”, (pàg. 278)—, que limiten o fins i tot anul·len les capacitats de l’ésser humà, en comptes d’eixamplar-les: “Els principis són lligams, amarres; quan els trenques, t’alliberes, però com un globus ple d’heli, que puja, puja i puja i sembla que s’elevi cap al cel, mentre que en realitat s’eleva cap al no-res”, (pàg. 177).

Però, principalment, Els desorientats ens narra una història magnífica, tot i que amarga, sobre l’indeturable pas del temps; sobre aquell temps que avança de manera implacable. Així, el motiu inicial del retorn, el darrer intent de reconciliar-se amb “[l’]amic perdut”, (pàg. 260), esdevé una perfecta metàfora de la novel·la: és un pelegrinatge a la recerca no tan sols de l’amic perdut, sinó de les amistats —i de l’amistat, en genèric— perdudes: “Per a mi [els amics] eren quasi més importants que la família, (pàg. 271); “Els amics serveixen per preservar-te les il·lusions tant de temps com pugui ser”, (pàg. 481).

I també, i sobretot, dels temps perduts. D’aquell temps d’infància i joventut que, com descobrí Marcel Proust, tan sols podem maldar per recuperar intel·lectualment: “[Faig un viatge d’amor] a la terra on vaig néixer. […] Un viatge en el temps […] molt més que en l’espai”, (pàg. 361). Un viatge cap el passat que desvetlla el plany i el dolor de les oportunitats no ja perdudes, sinó balafiades. O, més exactament, de les “desercions”, (pàg. 260) que ens obliga a fer la vida: “Volíem remoure les mentalitats i fer trontollar els vells costums”, (pàg. 271).

De la cruel col·lisió entre els ideals de la joventut i la realitat quotidiana de Maiakovski: “No us explicaré històries de paradisos perduts, però és exactament la sensació que conservo. Un paradís del qual hauria estat expulsat, com l’avantpassat que es diu com jo. Però no per culpa d’una falta, sinó per culpa d’un accident”, (pàg. 429) Una (nova) metàfora del llibre sencer: tant ell, Adam, com els seus companys, encara es dolen d’haver estat expulsat del seu Paradís Perdut. Un paradís perdut que, tot i ésser-ho, no és tant el de la seva joventut, sinó el dels seus somnis de joventut: “El país l’absència del qual m’entristeix i obsedeix no és el que vaig conèixer de jove; és el que vaig somniar i que no ha pogut veure mai la llum”, (pàg. 67).

Com més avança en la seva recerca de la identitat, que és tant individual com col·lectiva —“A quin costat estic, jo, l’àrab cristià que fa tant de temps que viu a França? Al costat de l’Islam o al de l’Occident? I quan dic «nosaltres», a qui em refereixo? […] Per a mi, aquests dos universos rivals són alhora «ells» i «nosaltres»”, (pàg. 345)— més s’adona que “A la llarga, tots els fills d’Adam i Eva són infants perduts”, (pàg. 499). Hansels i Gretels desorientats, que en el seu dia, deixaren casa seva per capbussar-se al bosc de les idees, s’hi van perdre, irremissiblement, i mai més no han sabut tornar a la seva llar. Entre d’altres raons, perquè, com acabaran descobrint —amb un dolor desesperançat, esquinçador—, no sempre les portes que tanques al teu darrera poden tornar-se a obrir.

És en aquest sentit que la novel·la, no és tant —o no és només— una apassionant i enriquidora reflexió sobre el xoc entre cultures i sobre la fe religiosa —“Quina fe és aquesta que diu a un home que deixi els seus amics més íntims, els més sincers, per poder acostar-se a Déu?”, (pàg. 261), sinó sobre la seva pèrdua, però en un sentit més ampli; no únicament de la fe religiosa, sinó en un sentit més ampli: la pèrdua de la fe en les consignes, en els ideals, en la capacitat de canviar les coses, en un futur millor…

En síntesi, tot i haver resultat “una catarsi útil per a la [s]eva salut mental”, (pàg. 130), la de Maalouf és una obra brillant d’un autor brillant, que ha superat els perills del component introspectiu —“Has d’escriure amb sinceritat, com si es tractés d’un memoràndum íntim”, (pàg. 131)— o nostàlgic de la seva experiència vital per transformar-la en literatura. I que ho fa amb una visió plural i omnicompresiva, talment com si hagués volgut seguir una de les màximes de Moo Pak, de Gabriel Josipovici: “Per reconciliar-t’hi, va dir, cal que redescobreixis com es pot estar profundament implicat i alhora ser sempre capaç de veure l’altra banda de les coses”.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 12 de juliol del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d’Un viatge a l’Índia, de Gonçalo M. Tavares

* Si el que busco em vingués a trobar a la cadira, de què em servirien les sabates?
(© Gonçalo M. Tavares, Un viatge a l’Índia, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 43)
* Un dels avantatges del cel és que no es trepitja.
(© Gonçalo M. Tavares, Un viatge a l’Índia, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 43)
* En una conversa s’ha de mantenir l’equilibri. Un home que parli massa és sord.
(© Gonçalo M. Tavares, Un viatge a l’Índia, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 92)
* En el fons, cada vida, en general, no és més que un estil literari.
(© Gonçalo M. Tavares, Un viatge a l’Índia, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 97)
* Un fracàs excel·lent produeix innombrables formes d’aixecar-se.
(© Gonçalo M. Tavares, Un viatge a l’Índia, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 155)
* La vida és notable i minuciosa, però no admet explicions.
(© Gonçalo M. Tavares, Un viatge a l’Índia, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 161)
* S’ha d’arribar cansat al lloc on es vol envellir, perquè si hi arribem forts encara, i impacients, arrencarem de nou. I equivocarem el destí.
(© Gonçalo M. Tavares, Un viatge a l’Índia, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 174)
* Ni tan sols sóc prou fort per veure a fons la feblesa dels altres.
(© Gonçalo M. Tavares, Un viatge a l’Índia, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 179)
* Només se sap mirar, després d’aprendre’n.
(© Gonçalo M. Tavares, Un viatge a l’Índia, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 180)
* A l’autobús, es llegeix el diari per no mirar al voltant.
(© Gonçalo M. Tavares, Un viatge a l’Índia, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 201)
* Les paraules només afegeixen a les narracions el que la pell no pot detallar.
(© Gonçalo M. Tavares, Un viatge a l’Índia, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 218)
* El poder és enemic dels versos.
(© Gonçalo M. Tavares, Un viatge a l’Índia, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 220)
* Si tothom fos savi, qui necessitaria temples?
(© Gonçalo M. Tavares, Un viatge a l’Índia, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 227)
* La història perfecta només s’acaba quan ens morim.
(© Gonçalo M. Tavares, Un viatge a l’Índia, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 250)
* Si hi hagués més traductors el nombre de guerres disminuiria.
(© Gonçalo M. Tavares, Un viatge a l’Índia, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 282)
* El temps és l’enterramorts de la intensitat.
(© Gonçalo M. Tavares, Un viatge a l’Índia, Edicions del Periscopi, 2013, pàg. 414)
 

Categories
Notes de lectura

La dona a 1000°, Hallgrímur Helgason

Màrqueting a banda, en general no resulta gens fàcil saber per quina raó una obra obté un gran èxit de públic; per quina raó esdevé un best seller —la qual cosa no implica, per força, que sigui un best reader, per descomptat. Sovint, els motius són més sociològics —fins i tot psicològics (o patològics), com en el recent cas de la trilogia de les ombres. És per això que publicar un llibre —que no siguin un fast food cultural, producte d’una fórmula o recepta, s’entén— que hagi estat un èxit a la seva terra no implica cap garantia.

Què pensar, doncs, d’una novel·la que prové d’un dels països europeus més petits, escrit en una llengua que parla poca gent més de la que viu a la ciutat de Girona? D’una novel·la protagonitzada per una dona de vuitanta anys que, per culpa de dur “decennis fumant”, (pàg. 10), viu estirada al llit, tota sola, “aparcada com un cotxe vell” en “un garatge, amb un ordinador portàtil i una vella granada de mà”, (pàg. 9)? Què dir d’una novel·la amb un inici tan sorprenent com colpidor, amb un títol tan intrigant com incomprensible, i una coberta tan impactant com neguitejant? D’una novel·la que ja de bell antuvi situa les cartes damunt la taula, proposant-te el repte d’acarar-la?

Què pensar o què dir de La dona a 1000° (Konan við 1000°- Herbjörg María Björnsson segir frá), d’aquesta novel·la de Hallgrímur Helgason publicada el mes passat per Edicions 62? Ras i curt: si no temeu cremar-vos amb el foc de la veritat literària, de la literatura en esta pur —amb la consegüent mescla de riscos i avantatges que això suposa—, capbusseu-vos-hi de ple. Això si —seria insensat no advertir-vos-en—, agafeu alè, feu el cor fort, i, sobretot, estigueu disposats a deixar-hi estrips de la vostra pell (i de la vostra ànima), en la lectura.

Aquesta obra curulla d’humor —que estimareu o repudiareu amb una idèntica intensitat— ho és tot menys amable: agra, crua, àcida, absolutament càustica; és una dissecció (si no una autòpsia), del tot políticament incorrecta —“Parlar a un rei de voluntat popular era com parlar de fusteria amb un home de l’edat de pedra”, (pàg. 377)— d’una societat egoista, caïnita i moribunda, abocada a l’abisme d’un atzucac sense sortida; d’una societat condemnada al fracàs i l’anorreament: “la història de la humanitat […] tan sols és una immensa estupidesa masculina que les dones de tots els temps han agut de deixar que passés”, (pàg. 125). I tanmateix, per més paradoxal que pugui semblar, és ensems un arborat cant a la vida, un convit a esprémer fins el darrer sospir els fruits de l’existència.

Perquè el llibre de Helgason és, sobretot, una brutal i implacable vacuna contra la “bomba atòmica d[el l’]avorriment”, (pàg. 71). És cert que potser costa un xic prendre-li el pols, que durant les primeres 50-60 la lectura se’t fa una mica costa amunt i no saps ben bé com, ni per on, agafar-la (entre d’altres raons, perquè, com la vida, la literatura de veritat mai no duu manual d’instruccions), però, si superes l’estranyesa i aconsegueixes avesar-t’hi, tot d’una arrenca el vol, agafa la seva velocitat de creuer —de 1.000 milles per hora— i se t’enduu amb ell en una voràgine indeturable.

El tan perillós i inestable artefacte explosiu —difícilment equiparable a cap altre— que ens ofereix l’autor islandès va agafant embranzida, com un panzer alemany avançant per l’interminable estepa russa, deixa al seu darrera terra devastada, causant admiració i devastació a parts iguales.

La seva protagonista fa balanç de “l’infern del temps”, (pàg. 129) que ha hagut de patir des que era jove, i ho fa “una vida i cent homes més tard”, (pàg. 153), rememorant-ho (i revisant-ho) tot precisament en el moment més adient, i clarivident, per fer-ho. Quan present i passat coincideixen —“Estem aquí juntes dues germanes de si mateixa, la Herra Jove i la Herra Vella”, (pàg. 186)—, quan disposa de temps i condicions per fer-ho: “quan la meva prostració em permet […] mira[r] […] la vida en totes les seves peces, il·luminar-les i organitzar-les per construir amb elles una imatge coherent d’una persona, una vida, un segle”; quan “els privilegis dels últims dies” la faculten a “veure perfectament tots els altres dies”, (pàg. 169).

És clar que si pot parlar i reflexionar sobre tot no és només perquè té molts anys, sinó, justament, perquè, des de ben jove, ha estat una dona a 1000°: una dona que ha viscut sempre a 1.000 per hora i al 1.000 per 1.000. La seva no és una, sinó 1.000 vides en una sola. Una vida marcada per la pitjor de les catàstrofes possibles, la guerra: “vaig fer quinze, setze i disset anys en una sola nit”, (pàg. 410); “Com millor es pot descriure una guerra és així: acabes en el que s’anomena «el pitjor moment de la vida» cinc vegades al dia”, (pàg. 416); “cada dia era una vida sencera”, (pàg. 553); “Quan has hagut de lluitar per viure fins al final del dia, cada dia és tan important com uns quants anys”, (pàg. 558)

Al mateix temps que una diatriba contra els conflictes bèl·lics —que si la llegissin els que les declaren hauria d’acabar amb elles per sempre més— és, sense cap mena de dubte, la major i més devastadora declaració “contra el poder masculí”, (pàg. 432), que s’ha vist en molt de temps. I, al damunt, escrita per un home! Per un home que combat impecablement contra l’estupidesa humana però, amb major severitat, contra la masculina; contra aquest mascle alfa que fa la impressió de no haver sortit encara de la casella de sortida en la partida de l’evolució!

És una mena d’Indigneu-vos literari: un crit de revolta contra tot i contra tothom; un imprescindible (i benvingut) revulsiu que combat amb la seva prosa salvatge i incontenible contra la immobilitat, el silenci —“el silenci era un dels pilars fonamentals de la cultura islandesa”, (pàg. 99); “igual que ells, m’havia rendit al poderós Silenci Silenciosson, cruel dictador d’Islàndia al segle XX”, (pàg. 516), el conformisme —“Per naturalesa, l’ésser humà és una formiga i prefereix optar per ser passatger de la gran roda de la fortuna que ser ell mateix qui en decideixi la marxa”, (pàg. 173)—, la trivialitat i l’adotzenament; que ens convida a engegar-ho tot a dida, a fer tabula rasa i començar de cap i de nou… després d’emprar la bomba alemanya del seu pare per acabar definitivament amb la mediocritat omnipresent que ens asfixia i anorrea.

Malgrat la seva innegable força humorística —en alguns instants, impagable: la cita prèvia per al crematori, els missatges electrònics que envia a “les meves maleïdes nores”, (pàg. 279), la fantàstica aparició del mig Hitler…— bé podria gosar gairebé fregar l’heretgia de servir-me del subtítol d’una de les peces cabdals de Nietzsche per afirmar que aquesta novel·la desmitificadora, iconoclasta i irreverent, que únicament es respecta a ella mateixa i que, com un tifó desencadenat, fa volar pels aires qualsevol convenció, és “un llibre per a tothom i per a ningú” (Ein Buch für Alle und Keinen): per a tothom qui tingui el coratge de llegir-lo; per a ningú que no el tingui.

dimecres, 10 de juliol del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Categories
Notes de lectura

Un viatge a l’Índia, Gonçalo M. Tavares

A mesura que avançava el segle XX —més o menys a partir del moment en què Marcel Duchamp va subvertir la Comuna de París convertint-la en un lavabo— l’experimentació artística anà esdevenint més i més una caricatura esperpèntica d’ella mateixa: en comptes d’innovar, d’explorar nous camins, com havien fet Picasso o Joyce, semblava que la majoria dels artistes confonien abstracció amb buidor i es proposaven la tasca infructuosa de dur a terme la definitiva, impossible cabriola

És per aquesta raó que alguns —i jo el primer— acostumem a prendre’ns amb prevenció les obres que es presenten com a transgressores (sobretot quan la transgressió ha esdevingut una finalitat i no pas un mitjà). Per fortuna, hi ha autors que, més que servir-se de l’experimentació, la serveixen. Un viatge a l’Índia (Uma Viagem à Índia), de Gonçalo M. Tavares, Edicions del Periscopi, maig del 2013, n’és un tan magnífic com agraït exemple.

D’entrada, en veure que no tan sols ha dividit el seu llibre en cants, sinó que ha escollit una estructura similar al vers lliure per a escriure’l, amb un to que fa impressió d’ésser grandiloqüent, sentenciós i categòric, no podem més que imitar les tortugues i recloure instintivament la nostra testa dins la closca, demanant-nos: «Haurem de patir, per enèsima vegada, les ànsies de vàcua notorietat del darrer jove escriptor que vol enlluernar-nos amb la seva (pretesa) genialitat?»

Tanmateix, si ens alliberem d’aquesta prevenció i ens submergim en la seva prosa, ben aviat ens adonarem, amb plaer (i alleujament), que el portuguès ha aconseguit, amb enginy, dur-nos exactament allí on volia: quan esperem una delicatessen —tan exquisida com insubstancial, que degustarem tan de pressa com oblidarem—, ens trobem amb una novel·la (?) realment personal, que converteix l’epopeia en una poderossíssima —i sorneguera— càrrega de profunditat contra la feixuguesa i la transcendència; contra la literatura salvadora o terapèutica: “No es tracta aquí de trobar la immortalitat / sinó de donar un cert valor al que és mortal”, (pàg. 19).

Certament, com qualsevol obra de mèrit, diu molt, enriqueix al lector o lectora amb el seu recorregut, però, tot i la seva contundència, tot i la diàfana, intransferible i irrenunciable visió del món que ens brinda, ho fa de manera franca, oberta i dialogant —obrint el debat més que no pas tancant-lo. “Els ulls són fets també per ser vistos: no són fets només per veure”, (pàg. 199); “La mirada d’un home és més important per a aquest home que les coses que aquest home mira”, (pàg. 294) —assevera en sengles frases de benvingut ressò machadià.

En aquest sentit, el recurs a un estil que recorda tan explícitament a Així parlà Zaratrusta —igual que les seves inequívoques referències a l’Odissea homèrica i a l’Ulisses joyceà (no és pas per casualitat que el personatge s’anomeni Bloom) o una certa aroma al Siddharta de Hesse— no podria ésser més escaient per al seu objectiu: escriure l’única epopeia possible al segle XXI: l’epopeia “ínfima”, (pàg. 407), antiepopèica —i, alhora, antipoètica: “Un fracàs excel·lent produeix innombrables formes d’aixecar-se”, (pàg. 155).

El viatge que ens forneix l’autor és molt més en el temps —en el present, però encara més en el passat, en la memòria— que no pas en l’espai; un viatge més espiritual que no pas geogràfic. Els successius escenaris no són més que incitadors del record, de la rememoració que aporten els objectes i els paisatges; de les reminiscències que, com descobrí Proust, ens fan reviure. Atès que —l’ombra de Kavafis és allargada— el fonamental no és tant arribar, sinó el que s’aprèn al llarg del camí: “assenyat, havia entès que l’important era trigar molt de temps a arribar on volia arribar”, (pàg. 216).

Raó per la qual —tal i com se’ns adverteix de bell inici: “que se’ns perdoni aquesta altra desviació: seran tantes, estimat, prepara’t!”, (pàg. 29)— el viatge no tan sols és llarg, sinó també lent: “En Bloom, ell, vol arribar a l’Índia més vell de l’edat que té. Triga, per tant”, (pàg. 208); “què és explicar una història sinó allargar la distància entre la primera paraula i l’última?”, (pàg. 250).

Perquè en el segle XXI, com en el XX, el vertader viatge només pot ésser —o és, sobretot (per dir-ho amb major precisió, i menor rotunditat)— un viatge de descoberta a l’interior de nosaltres mateixos: “I allà va començar el viatge interior d’en Bloom cap a l’Índia”, (pàg. 226). A l’interior d’aquest home —Bloom— que és, alhora (i heus ací el gran secret) tots els homes; aquest jo que —com en tota gran literatura— és un nosaltres.

És per això que Un viatge a l’Índia —que com més avança esdevé més addictiu, més irrenunciable— és tan complet com difícil de definir: una novel·la?, una epopeia?, un llibre de viatges?, una paròdia?, una amonestació?, un presagi?, una advertència? Sens dubte el seu valor consisteix en el fet que (tot i alguna davallada puntual, una indefugible sensació de dejà vu en alguns instants, i una certa tendència a la reiteració) és tot això i més, encara.

Un retrat molt exacte —tot i que canviant, mal·leable, polièdric, plural i divers— de la societat del nostre temps. O, per dir-ho amb major precisió, dels únic herois plausibles en aquest inici de mil·lenni: aquells que, potser sense ésser-ne conscients, viatgen no pas per saber, sinó per trobar-se a ells mateixos; per descobrir, com els romàntics alemanys, que el seu viatge d’aprenentatge només acabarà —o, més aviat, començarà de nou (i de veritat)— quan retornin a casa.

En definitiva un llibre més que recomanable —esplèndidament traduït per Pere Comellas— per a tots aquells que sàpiguen que únicament és possible assolir la seriositat si som capaços de riure’ns de nosaltres mateixos —sobretot quan, com Tavares, sabem fer-ho amb intel·ligència. Una obra que ens descobreix la feixuga lleugeresa de l’existència. I que, per tant, convencerà als snobs d’haver trobat la Terra Promesa —i a la resta del món, de la conveniència de seguir cercant-la.

dilluns, 8 de juliol del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons