Categories
Notes de lectura

La trama contra Catalunya, Hèctor López Bofill

En un moment tan fonamental per a la nostra història —i, sobretot, per al nostre futur—, res més adient que la publicació de llibres tan coratjosos com La trama contra Catalunya, d’Hèctor López Bofill, Angle Editorial, maig del 2013, (com ho fou, l’any 2005 la d’Els assassins de Franco, de Francesc-Marc Álvaro). Jugant-nos com ens hi juguem la nostra supervivència com a nació, cal obligatòriament tenir present que el nostre oponent —un estat espanyol que té a la seva disposició una gairebé il·limitada quantitat de mitjans de repressió (polítics, judicials i diplomàtics però, no ens n’oblidem!, també militars)— resultaria molt menys perillós si no comptés amb col·laboradors dins mateix de Catalunya.

Allò mateix que massa sovint hem fet servir com a excusa de la nostra pròpia irresponsabilitat o del nostre immobilisme —culpar exclusivament un indeterminat Madrid de tots els mals que ens afecten— comporta el risc de fer-nos oblidar l’existència d’adversaris interiors, que no tenen altre objectiu que anar-nos tallant la gespa sota els peus. Amb encert, l’autor els defineix com a unionistes —“Teixit d’agent de diversos sectors socials (però sobretot de la plutocràcia catalana) que actuen amb la voluntat de reprimir el procés d’emancipació català”, (pàg. 23)— i, més exactament, com la quinta columna del segle XXI.

No tan sols assevera que n’hi ha, sinó que, en primer lloc, són més que no ens pensem, en segon, sovint els hem considerat dels nostres (presentant-los com a models de triomf a la manera catalana) i, last but not least, no únicament en són molts més dels que vol(drí)em i diuen —per dir-ho en paraules de Raimon— sinó que acumulen molt més poder del que podríem imaginar: tenen en gran part la clau de la caixa —i de La Caixa— dels diners de Catalunya.

En un primer capítol —que bé podríem considerar una breu introducció— tan apassionant com prometedor, mostra magníficament com n’és d’imprescindible treure a la llum —amb rostre i cognoms; amb marca i denominació social— alguns dels vigilants del gueto que treballen amb constància i dedicació des de fa temps per la preservació de la regionalització catalana; per la submissió a un estat espanyol que no tan sols ens menysprea, sinó que ens explota i ens margina tan severament i impune.

Llàstima que, a mesura que avança, el llibre es va ressentint-se més i més de consideracions que s’allunyen d’una anàlisi o interpretació acadèmica o professional, per anar-se tenyint d’un subjectivisme —polític i personal— que mescla, indegudament, l’ineludible desemmascarament de l’espanyolisme latent que nia en gran part dels dirigents dels poders fàctics catalans amb una certa necessitat de passar comptes, de purga espiritual que té molt —massa— de justificació o exculpació política personal i de partit.

Em fa la sensació —òbviament, també subjectiva— que el López Bofill persona i (ex?)polític s’imposa al López Bofill professor de Dret Constitucional i aprofita, potser de manera inconscient i involuntària, l’avinentesa per dur a terme una cada vegada més explícita defensa pròpia, de reivindicació soterrada de l’oportunitat balafiada que significà la pèrdua dels escons de Solidaritat en les eleccions parlamentàries del 2012.

Si llegim amb els ulls i la ment ben oberta —com sempre s’hauria de fer— ens adonarem que alguns dels arguments que empra per identificar els col·laboracionistes que actuen soterradament al nostre país no tan sols acaben recaient sobre els seus antics oponents polítics, sinó que són gairebé els mateixos que tant ell com el seu partit feren servir al llarg de la darrera contesa electoral. Talment com si, no havent estat capaç de convèncer els electors, no hagués resistit la temptació d’atorgar una (mena de) segona oportunitat.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 5 de juliol del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Cartes (1916-1918), Sibi·la Aleramo – Dino Campana

Sembla obvi que l’escriptura de cartes ha resultat severament damnificada per la immediatesa i la facilitat de la missatgeria electrònica; i encara més des de l’eclosió monopolística de Faccebook, primer, i de Twitter, més tard: les bústies convencionals s’han convertit en simples dipòsits de factures.

Llegint les Cartes (1916-1918) entre Sibil·la Aleramo i Dino Campana (Un viaggo chiamato amore. Lettere 1916-1918), Lleonard Muntaner, Palma de Mallorca, 2012, esfereeix pensar la dissort que hauria comportat la seva desaparició: sense el seu testimoni documental seria pràcticament impossible reconstruir amb un mínim de fiabilitat el torrencial i tempestuós encontre —que és, alhora, col·lisió— entre dos escriptors tan oposats com complementaris: “I tanmateix, és amor i dolor, una cosa horrorosa i meravellosa. Veure dins del seu cor —he merescut aquest do espantós? […] No hi podem renunciar”, (pàg. 129).

D’aquesta parella impossible, d’ànimes, sentiments i caràcters indissolubles que, com dos pols oposats d’un imant, en comptes de repel·lir-se l’un a l’altre, s’atreien irremissiblement: “Dino, sento una cosa tan forta que no sé com ho aguantaré… ¿Ets tu qui em sacseja d’aquesta manera? Què m’has posat a les venes?”, (pàg. 92); que s’estimaven amb una intensitat absoluta, total, il·limitada —“Adorada única joia meva, quant t’estimo no ho sé tinc necessitat de tu”, (pàg. 123); “Mai no havia lliurat tan enterament la meva existència: era adoració, submissió, negació total meva…” , (pàg. 159)—, que convertia tota la resta, literatura inclosa, en un afer secundari: “T’estimo molt i enyoro la poesia només perquè sabria besar el teu cos de Psique i el teu rostre rosat i negre amb la boca marcida de faunesa”, (pàg. 136).

Per entendre per quina raó una persona tan imprevisible i canviant com Campana —que sentia (segons indica el seu poema “La nit”, inclòs als Cants Òrfics) que la seva vida “era tota «una ànsia del secret de les estrelles, tota ella un abocar-se a l’abisme»”— quedà captivada per Aleramo, potser podríem intuir que imaginà trobar en ella la persona que li permetia assolir allò que havia reclamat a “Dualisme”: “aquelles hores de somni, hores de profunditats místiques i sensuals que dissolien amb tendresa els grumolls més acres del dolor, hores de felicitat completa que abolia el temps i el món sencer, un glop llarg a les fonts de l’Oblit!”. Un ideal compartia també per Aleramo, que en una lletra d’agost del 1916 afirmava que “havia tingut una visió de força i de grandesa, fora del temps”, (pàg. 97).

A banda de facultar-nos a submergir-nos en aquesta història d’amor tan heterodoxa, el més gran encert de Cartes (1916-1918) és obrir de bat a bat la porta del nostre país de dos autors tan importants com poc coneguts. I convidar-nos, un cop assaborit amb delectació aquest tan impactant com deliciós epistolari, a llegir altres obres seves. Per fortuna, dues edicions de fa ben poc ens ho posen en safata: recentment Adesiara ha publicat Una dona, la novel·la més cèlebre d’Aleramo; per una altra banda, tant el mateix Lleonard Editor com Moll editaren l’any 2007 sengles traduccions, degudes a Arnau Pons i a Susana Rafart, respectivament, de la indiscutible obra mestra de Campana, els Cants Òrfics.

Per acabar, doncs —tot just després de plantejar-los la pregunta inevitable: «A què es deu la traducció del nom de fonts italià original, Sibila, per Sibil·la?»—, només resta, doncs, felicitar l’editorial mallorquina per la fantàstica idea de servir-nos aquest llibre, tan acuradament traduït per Carme Arnau. I advertir que potser sigui preferible començar-lo per la pàgina 63, deixant per al final el tan generós com massa explícit pròleg de Bruna Conti, no fos cas que els lectors es privessin del plaer d’anar descobrint per ells mateixos el “Viatge anomenat amor” d’unes cartes tan embriagadorament apassionants.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui,  5 de juliol del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons