Petita gran existència
Cal agrair que, a diferència de Franz Kafka, que va encarregar a Max Brod que cremés tots els seus manuscrits inèdits, Stefan Zweig decidís, poc abans de suïcidar-se, que la seva obra encara no publicada arribés a mans del seu amic Victor Wittkowsi, a fi que en fes el que en cregués més convenient. D’aquesta manera es va evitar que no desaparegués, entre altres, l’esplèndid L’embriaguesa de la metamorfosi, així com la novel·la inacabada Clarissa, que, en traducció de Joan Fontcuberta, acaba de publicar Quaderns Crema.
Per més que no la pogués enllestir —i això queda ben palès, ja que els darrers deu anys de la vida de la protagonista, que fins llavors s’han anat descrivint amb tant de detall, es resumeixen en dues frases— i que, per tant, no se’n pugui parlar amb la mateixa admiració que, per exemple, la que acabem d’esmentar, la força de la novel·la és indiscutible. En primer lloc, literàriament, atès que el domini de l’escriptura i de l’ànima humana que tenia l’autor vienès era de primera magnitud. En segon, perquè a través d’aquest llibre, ens ofereix el seu llegat, ja no estrictament literari, sinó humanístic.
Per poc que coneguem la seva vida i el seu pensament, no costa gaire adonar-se que, al mateix temps que és una bona novel·la —Zweig era, per damunt de tot un escriptor i no oblidava mai quina era la seva primera obligació: la seva obra—, Clarissa és, també —i, hi insisteixo, alhora— un retrat final d’ell mateix i dels seus sentiments. Les desventures i els patiments de la protagonista van ésser, també, els seus. Si la noia no tan sols no aconsegueix trobar el seu lloc al món i sofreix un xoc colossal amb la irrupció sobtada de la Primera Guerra mundial en la seva vida, xoc del qual mai més no se’n recuperarà, és perquè a l’autor li succeí exactament el mateix.
També per a ell, la guerra, la postguerra, el període entre guerres i, sobretot, l’ascens del hitlerisme i la Segona Guerra Mundial, el canviaren per complet; provocaren que una gran part de les seves idees, que confiaven més en les persones que no pas en els estats o en les pàtries, quedessin devastades. El van convertir en un estrany, en algú que no encaixava enlloc.
I per això, la seva única solució consistí en apartar-se, en aïllar-se i buscar un lloc lluny de tot i de tots. Una llunyania i una separació que li permetés, com diu Léonard, el segon dels grans protagonistes del llibre, seguint essent ell mateix: “No hi ha llibertat humana sense responsabilitat. «Il n’y à qu’une chose, rester soi-même», diu Montaigne, el meu amic en totes les circumstàncies de la vida. És això el que importa, […] fins a quin punt roman ell mateix” (pàg. 74).
Una declaració que reflecteix perfectament l’estat espiritual de l’autor en el temps en què redactava la novel·la, atès que com explica en una de les darreres cartes que escriví, el 15 de gener del 1942, també a ell la guerra l’havia deixat orfe d’amics contemporanis: «Aquí, la meva única freqüentació és actualment Michel de Montaigne, mort ja fa tres-cents cinquanta anys, però amb estic en bona companyia, com amb Balzac, Shakespeare i alguns vells camarades d’aquesta mena».
Tanmateix, no cal dir-ho, el que importa de veritat no és tant aquesta doble o segona lectura —ni si la relació entre Clarissa i el seu amant francès és una transposició de la irrompible relació d’amistat de l’autor d’El jugador d’escacs amb Romain Rolland, que tanta incomprensió dels seus compatriotes li suposà, perquè, com que els seus països estaven en guerra, l’escriptor francès havia d’ésser, per força, el seu enemic—, sinó l’obra mateixa, i, encara més, l’experiència vital que se’ns hi explica.
I, en aquest sentit estrictament literari, l’impacte que suposa la novel·la és indiscutible. Després de llegir-la, difícilment cap lector oblidarà la figura de la protagonista, que dóna nom al volum: una dona forta, ferma, indefallible, que s’imposarà contra —o, més aviat, malgrat— tot i tothom. Aquesta dona que “de vegades tenia la impressió, la sensació de no haver viscut sinó una part ínfima de la seva vida de manera conscient, desperta i activa, mentre que l’altra romania en un crepuscle de lassitud i de deure buit de sentit” (pàg. 7).
Aquesta noia jove, que, pel seu tarannà discret, per la seva inseguretat inicial al principi és gairebé invisible per als que l’envolten, que passa desapercebuda a l’escola conventual on és ingressada —“la mirada de les noies passava de llarg de Clarissa” (pàg. 23)—, però que a partir del moment que s’adona de la seva vàlua, i, per damunt de tot, que l’amor fa l’aparició en la seva vida —i no descobriré més del necessari (entre d’altres raons, perquè la contracoberta ja diu molt més que no convindria: feu-vos un favor i no la llegiu, abans)—, comença a brillar amb llum pròpia.
I és per això que és recomanable llegir la novel·la, perquè tot i que narra, en teoria, tan sols “una petita existència” (pàg. 141), l’art de Zweig la converteix en gran, en una mostra de la màgia i la força de la creativitat artística de l’esperit humà.
dimecres, 15 de març del mmxvii
© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Anàlisis literàries de Stefan Zweig:
♠ Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938) ♣ Moments estel·lars de la humanitat ♥ L’embriaguesa de la metamorfosi ♦ Petita crònica. Quatre narracions ♠ Trois poètes de leur vie ♣ Clarissa ♥ Por ♦ Correspondencia (1912-1942) ♠ Magalhães L’home i la seva gesta ♣ Encuentro con libros
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
