Categories
Notes de lectura

«The Paris Review», Entrevistas, Vol. I (1953-1983)

«The Paris Review», Entrevistas, Vol. I (1953-1983)

A llegir em convides

En general, els escriptors —com tots els artistes— tenen més aviat poca predisposició a parlar de la seva obra. Prefereixen que sigui aquesta la que parli per ells. La que digui el que ha de dir per ells. El que no sabrien dir si no fos a través de la seva obra. En alguns casos, però, quan l’ocasió o les circumstàncies ho justifiquen, accepten parlar-ne. Sobretot quan és la llegendària The Paris Review qui els fa la proposta.

«The Paris Review», Entrevistas, Vol. I (1953-1983), publicat aquest desembre per Editorial Acantilado, recull 51 entrevistes fetes a alguns dels més grans escriptors i escriptores del segle XX. Entrevistes que ens permeten conèixer-los, conèixer les seves obres i, sobretot, entendre una mica millor que és això que en diem literatura. Aquesta art màgica que ha dut a una part de les ments més despertes de tots els temps a passar-se hores i hores davant d’una taula amb una ploma a la mà o picant una màquina d’escriure; que els ha dut a consagrar la seva vida a l’escriptura.

La llista dels entrevistats, presentada en estricte ordre cronològic, comença per E.M. Forster (1953) i acaba amb John Ashbery (1983), és esplèndida. Tant que resulta del tot absurd assajar de destacar algun nom per damunt dels altres. És possible que hi trobem a faltar algun autor o autora, però dubto molt que ningú pugui afirmar que n’hi un de sol que no s’ho mereixi. O el que és el mateix, el problema no seria afegir-n’hi algun o alguna altra, sinó quin sacrificaríem per fer-li lloc.

Si hi afegim que la selecció no podria ésser més àmplia i diversa, que ens ofereix una més que ben escollida panoràmica de la literatura dels autors i autores de la segona meitat del segle XX, no crec que se li pogués exigir més. Totes les perspectives i sensibilitats literàries hi són presents, de manera que qualsevol lector, sigui quina sigui la seva afinitat artística, hi trobarà, ben segur, l’escriptor amb qui identificar-se. Aquell o aquella que sembla que li estigui parlant a ell i només a ell.

Probablement la única pega que se li pot posar és que l’exagerada desproporció entre autors en llengua anglesa i en d’altres llengües. Així com que, com succeïa amb el cèlebre cànon de Harold Bloom, les literatures no occidentals no hi siguin presents. Una pega però que en cap cas podem atribuir a Acantilado, sinó a la Paris Review, que, al llarg de molt anys, va seguir-se mirant i remirant el melic, sense ésser capaç d’alçar el cap per veure la riquesa de les lletres d’altres territoris i cultures.

Feta aquesta precisió, cal dir que precisament és aquesta diversitat i la pluralitat la que confereix un dels majors atractius al volum, atès que no tan sols ens permetrà conèixer, molt millor, escriptors per qui ens sentim atrets, sinó descobrir-ne d’altres. Descobrir-ne i redescobrir-ne, en realitat, ja que, per més que creguem conèixer-los prou bé, el més normal és que en llegir-los ens sorprenguin; que ens ofereixin un visió diferent de la que en teníem; que ens ajudin a veure’ls —i, per tant, a llegir-los— d’una altra manera.

D’una altra manera perquè, en la majoria dels casos, els entrevistadors tenen clar que si volen obtenir un resultat vàlid, una imatge tan autèntica com sigui possible no ja tan sols dels escriptors que entrevisten sinó, el que és essencial, de les persones que hi ha darrera de les seves màscares autorals, el mes raonable o convenient és acostar-s’hi amb a intenció que ho van fer Simon Raven i Martin Shuttleworth en trobar-se, l’any 1953, amb Graham Greene: “venimos dispuestos a dejar que la conversación nos guie e intentar averiguar, en la medida en que usted nos lo permita, cosas de usted que nadie conoce…”, (p. 21).

Endinsant-nos en aquest primer volum —de gairebé 1.400 pàgines, la qual cosa m’ha dut considerar preferible analitzar-lo individualment; a deixar l’anàlisi del segon, novament de 1.400 pàgines per a més endavant— ens permet adonar-nos d’aquell component de meravella, de permanent sorpresa que suposa l’art d’escriure, d’aquest camí que, un cop inicies, no acostumes a saber on et durà: “uno apenas es consciente de esas cosas, normalmente avanza a trompicones. […] Si los críticos pudieran hacer un curso sobre todas las cosas que los escritores no tienen meditadas, sería un curso de varias sesiones…”, (p. 17), comenta l’autor d’Una habitació amb vistes.

Adonar-nos que, quan qui l’ha creada és un artista —Stephen Spender: “el tono de voz personal, que es una de las cosas más raras en poesía, es lo que distingue al gran poeta” (p. 1.125)— una obra no diu, sinó que és.

Que diu perquè és, perquè, abans de tot —i per damunt de tot— és una obra literària. “Siempre me preguntan qué significa esto o lo otro en mis cuentos: ¿Que simboliza esto? ¿Que representa aquello? Y siempre me cuesta convencerlos de que yo pretendía decir exactamente lo que dije como lo dije, nada más. Sería un desastre que la explicación de la obra estuviera fuera de la propia obra”, (p. 140), indica Isak Dinesen. Per la seva banda, William Faulkner afirmarà que: “La única responsabilidad del escritor es su arte”, (p. 90).

Ho entén de la mateixa manera, i amb la mateixa claredat Eudora Welty: “para mí la obra de un escritor debería bastar. […] Es su obra lo que hay que leer, y lo que hay que pensar es: he aquí algo que no existía y que creó una persona. Hay que leer la obra por lo que es” (p. 815). Afegint-hi, un xic més tard: “Toda mi obra surge de la propia obra […] Es como si la forma manara de una idea dada desde el inicio, como si el sentido de la forma fuera una especie de jarrón en el que viertes algo hasta llenarlo. Tengo la idea en mente desde el principio, pero no soy consciente” (p. 823)

Segurament, però, el major premi o fruit del volum és el convit a llegir que suposa. Que no ens convida sinó que, de fet, ens incita a llegir o a rellegir els autors entrevistats. A submergir-nos en les seves obres. Tant si ja ho hem fet com si no. Perquè si alguna cosa tenen en comú quasi tots ells —i dic, expressament, ells perquè només hi ha sis dones (Dorothy Parker, Isak Dinesen, Eudora Welty, Joyce Carol Oates, Joan Dindon, Elisabeth Bishop i Nadine Gordimer)— autors és la seva passió literària o artística. Que no escriuen pas perquè vulguin escriure o hagin decidit fer-ho en algun moment, sinó perquè necessiten escriure.

Ho expressa, amb la seva claredat habitual, Georges Simenon, aquest magnífic escriptor que tan sols els que no l’han llegit —o, per dir-ho amb major precisió, que no l’han sabut llegir— segueixen considerant com un autor de segona categoria: “Escribir se considera una profesión, pero no creo que lo sea. Creo que quien no necesita ser escritor, quien piensa que puede dedicarse a otra cosa, debería dedicarse a esa otra cosa. Escribir no es una profesión, sino una vocación de infelicidad. No creo que un artista pueda ser feliz nunca…”, (p. 54).

Ho rebla Yorgos Seferis: “Y cuando digo «necesario», quiero decir algo que tenía que expresar o me iba a asfixiar” (p. 804). Heinrich Böll ens diu: “[Mi estimulo para sentarme a trabajar es, ] en primer lugar, el deseo de expresar algo especial a través del lenguaje” (p. 1.243).

Una necessitat que té molt i molt a veure amb la d’aprofundir el coneixement del que en diem la condició humana, del que som, d’obtenir alguna resposta, sempre particular, sempre provisional a les tres grans preguntes: qui som?, d’on venim?, què hi fem, on som?

Resposta —més exactament: respostes— que seran, per força, diferents per a cada persona, ja sigui autor o escriptor: “No todos leemos igual la obra de Shakespeare, o incluso Caperucita Roja. La comprensión del arte depende en última instancia de la voluntad del espectador de extender su humanidad y ampliar su conocimiento de la vida humana”, (p. 43), explica Ralph Ellison. Qui, un xic més endavant, afegirà: “Escribir es, a fin de cuentas, una forma de comunicación”, (p. 44). Per la seva banda, Eudora Welty indicarà que: “el tema sobre el que yo escribo son los seres humanos” (p. 823).

Una necessitat que es converteix en coneixement, en aprenentatge. Un aprenentatge que han hagut de fer tots i que, talment com si el volum fos una versió renovada i plural de les Cartes a un poeta jove, de Rainer Maria Rilke, els autors i autores comparteixen amb nosaltres.

I, el que és més rellevant, a compartir-los no pas com a consells, ja que —al contrari del que acostumen a creure les (mal anomenades) escoles d’escriptura— la literatura i l’art és una tasca irrenunciablement personal, i, per tant, no pot mai oferir consells universals o vàlids per a tothom, sinó com les seves claus.

Claus extretes de la seva feina —“Siempre espero encontrar la forma correcta de abordar el tema que tengo entre manos. Para mi ese es el problema real y el desafío de literatura”, (Nadine Gordimer, p. 1.334)—, de les seves experiències personals: Una de las lecciones que aprendes al escribir bajo presión en el mundo del periodismo es la concisión” (Lawrence Durrell, p. 219); “Madame Colette me dijo una vez que no hay que leer a los grandes poetas, sino respirarlos, porque lo que transmiten es una atmosfera” (Jean Cocteau, p. 446).

 Unes claus que es basen, sobretot, en un fonament. En la idea que ni l’art ni l’artista poden ésser una creació artificial; que si no sents la necessitat expressiva mai no seràs un artista: “La palabra creativa me revienta. Me niego a ver la literatura como terapia”, (Elisabeth Bishop, p. 1.143); “Un escritor es como un pozo. Hay tantos tipos de pozos como de escritores, pero lo importante es que haya agua dentro, y es mejor sacar con regularidad una cantidad constante que dejar el pozo seco y esperar a que se llene de nuevo”, (Ernest Hemingway, p. 168).

Per tot plegat, si, a hores d’ara encara no teniu del tot clar quin llibre regalar —o regalar-vos— per Reis, aquests dos volums d’entrevistes de «The Paris Review» són, sens cap mena de dubte, una molt i molt bona opció.

Són una festa literària. Més exactament, una doble festa literària: no només us agradarà, i molt llegir-los, descobrir i redescobrir el costat més íntim i poc conegut del món literari occidental del segle XX,  sinó que, el que és molt més enllaminador (i enriquidor), us convidaran a llegir (i a rellegir), amb més desfici encara, les obres dels autors i autores entrevistats.

dilluns 28, dimarts 29 i dimecres 30 de desembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Marcia de Vermont. Conte d’hivern, Peter Stamm, Quaderns Crema, 2020

Marcia de Vermont. Conte d’hivern, Peter Stamm

D’un Nadal a un altre

Que Quaderns Crema té el bon costum de publicar bons llibres és tan evident que potser no caldria ni esmentar-ho. Em temo, tanmateix que sí, que sí que cal, ja que no són pas tantes les editorials que porten anys en l’ofici i han estat capaços de mantenir, amb alguna que altra davallada, un nivell d’exigència tan alt.

Sobretot quan la seva ànima mater, l’inoblidable Jaume Vallcorba Plana —a qui Llàtzer Moix definí com “el millor editor de la seva generació, tant en llengua catalana com castellana,  al recordatori que en va escriure a La Vanguardia—, se n’anà allí d’on ningú no en torna i el vaixell que sempre havia menat tan bé podria haver perdut el rumb.

A banda d’obres que podríem anomenar de pes, de tant en tant, en la seva col·lecció “Mínima Minor”, ens ofereix petites troballes. En general, llibres breus, que es poden llegir d’un sol cop si disposes d’un parell d’hores de tranquil·litat per endavant. Llibres que, potser per això, podem pensar que no són res de l’altre món o que tenen poc a oferir-nos. Com si llargària i vàlua fossin, necessàriament, sinònims.

Marcia de Vermont. Conte d’hivern, de Peter Stamm, traduït per Marina Bornas Montaña (en castellà, de José Aníbal Campos) és un d’aquests petits llibres. Un d’aquests petits llibres que va creixent a mesura que els llegeixes. A mesura que t’adones que, dient poc, estan dient molt. Que t’adones que aquesta història, on conflueixen dues festes de Nadal, una d’actual i una altra que va tenir lloc ja fa temps —“aquell Nadal tan llunyà” (p. 10); “Havien passat ja trenta-tres anys” (p. 39)—, és molt més del que sembla ser.

I, sobretot, diu molt més que no sembla dir. Més exactament, que, com succeeix amb la colossal Katherine Mansfield —i amb això no pretenc, en absolut equiparar l’autor suís amb l’autora neozelandesa: poc que l’ajudaria—, una cosa és el que explica i una altra, ben diferent, la que no explica, la imatge, idea o pensament que fa via per darrera o per sota d’ella. De ben diferent però de molt més essencial: la història explícita ens parla d’una vida; la invisible o implícita, de totes les vides.

No cometré, per descomptat, tampoc l’error d’explicitar el que Stamm no ha volgut explicitar, atès que  suposaria fer-li a ell un pèssim favor i, als lectors i lectores, un de més greu, encara.

Em limitaré, com a simple apunt, a acabar aquesta breu anàlisi amb tres transcripcions que, un cop llegida l’obra —i només un cop llegida!; malament rai, si aporten gaire llum, abans!…—, potser podran servir d’algun ajut: “cada decisió que prens destrueix centenars de possibilitats” (p. 50); “volia avançar, continuar endavant en comptes de mirar enrere cap a un passat que, de totes maneres, ja no es podia canviar” (p. 59); “em vaig imaginar una altra vida, una vida que hauria pogut tenir però que ja se m’havia escapat” (p. 68).

dilluns, 16 de novembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Categories
Notes de lectura

Encuentro con libros, Stefan Zweig

Encuentro con libros, Stefan Zweig

Invitació a la lectura

En aquest temps en que la crítica literària no acaba de trobar ni el seu lloc ni el seu camí —principalment, perquè es confon ressenya amb anàlisi literària; perquè tothom parla dels mateixos llibres i, el que és (molt) més greu, en parla de la mateixa manera; perquè els amics només parlen dels llibres dels seus amics i, el que és igualment, (molt) més greu, sempre de manera massa (sospitosament) elogiosa— res millor que rebre amb els braços ben oberts una obra com Encuentro con libros (Begegnungen mit Büchern), de Stefan Zweig, traduït per Roberto Bravo de la Varga, publicada per Acantilado el mes d’abril d’aquest 2020.

Un llibre que no podia tenir un títol més encertat o més adient: l’autor vienès no ens parla dels volums que ens ha de parlar, dels que algú altre ha decidit que cal parlar, no es basa en cap cànon més o menys establert, sinó que ens parla dels llibres amb que s’ha anat trobant al llarg de la seva vida. D’aquells llibres que han suposat un encontre, per a ell, que, per unes o altres raons, li han deixat petja: “para entrar a fondo en una gran novela, para leerla de principio a fin, ésta debe despertar algun tipo de inquietud en mi” (p. 63).

D’aquells que ell creu que ha de defensar, de reivindicar, de donar a conèixer als bons lectors. Alguns d’ells —Witkio (p. 54); Espejo de campesinos (p. 65), Caballero de la muerte (p. 63), La leyenda de Yhyll Ulenspiegel (p. 206)— injustament oblidats i marginats; d’altres —Libro de horas (p. 86), Emilo (p. 164), Ulisses (p. 228), Oblómov” (p. 234)— coneguts i reconeguts per tothom, tant en el seu temps com ara. Sense fer cap mena de distinció entre els uns i els altres. Tractant-los i analitzant-los amb la mateixa emoció, amb el mateix criteri, seriós i personal alhora.

Seriós, professional, perquè sense seriositat no hi pot haver crítica literària; personal, perquè la personalitat de cada autor ha de deixar empremta en tot allò que escriu; ha d’ésser present, per més que sigui implícitament, de manera subterrània, en les seves anàlisis literàries; en les seves tries, en les seves consideracions.

Raó per la qual cap crítica d’un analista pot ésser igual a la d’un altre analista. El que sí ha d’ésser no pas igual, però sí similar, el que ha de tenir (i mostrar) un similitud, un aire de família, són les diverses crítiques d’un mateix autor. Una similitud en la dissemblança —car cada obra nova requereix un enfocament diferent— però similitud, al capdavall.

En sigui o no conscient, ho expressa en referir-se a Thomas Mann: “lo más importante, aunque no lo parezca, es el sujeto enunciador […] Los trazos con los que perfila cada retrato son una forma de completar el suyo. Sus reflexiones no se se centran tanto en el objeto como en su propia persona. El fuego que arde dentro de ellos no es el suyo propio, sino un reflejo del que inflama al autor. […] La mejor manera de componer una imagen del propio yo es enfrentarse al mundo” (p. 131).

De la mateixa manera que el toc o veu personal de cada escriptor ha d’ésser recognoscible —recognoscible, per descomptat, dins la diversitat de cada obra—, el seu to analític personal també. I el de Zweig ho és, i molt. I ho és, sobretot, no tan sols perquè hi posa tota la seva ànima, el seu ésser, sinó perquè segueix o aplica sempre, probablement sense ésser-ne conscient, un mateix criteri.

Un criteri que, des del meu (modest) punt de vista, permet convertir les seves crítiques literàries en molt atractives, en una garantia d’aprofundiment; en recomanacions que cal tenir molt i molt en compte. En compte perquè la mescla entre el gust personal, el seu criteri artístic i la seva infrangible honestedat, el converteix en un prescriptor de primera categoria; en un guia molt fiable.

Un criteri, invisible però omnipresent, les bases del qual, potser sense adonar-se’n, comparteix amb nosaltres: “[la única manera de obtener un retrato fiel a la verdad consiste en] un proceso en que se combina el rigor filológico con la sincera admiración por el artista” (p. 220); “Conviene que [la] biografía, tan exhaustiva como bien documentada, se complemente con una investigación moderna” (p. 222); “Charles du Bos bucea en el misterio del alma. Salva cualquier dificultad para llegar al núcleo del problema con perspicacia y erudición” (p. 223); “hombre y obra, vida y poesía, fenómenos distintos pero complementarios, comparten un mismo origen, responden a un impulso único” (p. 226).

Per damunt de tot, però, Encuentro con libros és un elogi de la lectura i, per tant, un convit a la lectura. A la lectura i als llibres, entesos com un dels regals més preciosos que la humanitat s’ha fet a ella mateixa. Segons ell, junt amb el de la roda, un dels dos invents més transcendentals de la història humana.

Perquè, qui no coneix el llibre “vive encerrado dentro de unos muros infranqueables, sordo a cualquier reclamo, como un troglodita” (p. 13). Perquè, “cuando leemos, ¿no vivimos la vida de otras personas, no miramos con sus ojos, no pensamos con su cerebro?” (p. 15). Perquè “no existe ninguna fuente de energía que pueda compararse con la potencia con que la palabra impresa alimenta el alma. Intemporal, indestructible, inalterable” (p. 18).

En definitiva, acosteu-vos a la vostra llibreria de guàrdia, feu possible el vostre encontre amb aquest llibre de Zweig, gaudiu-lo i degusteu-lo: no tan sols us obrirà les portes de l’ànima, sinó les finestres a un munt de lectures. Us convidarà a un viatge incomparable, que no s’acaba mai; un viatge per “las sombras que envuelven el alma de los hombres” (p. 143). Un viatge que mai no sabem on ens durà, però que sempre ens acaba duent molt més enllà (i alhora, molt més endins) de nosaltres mateixos.

divendres, 17 de juliol del mmxx

© Xavier Serrahima 2020

www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Altres anàlisis literàries de Stefan Zweig:

 Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938)
 Moments estel·lars de la humanitat
 L’embriaguesa de la metamorfosi
 Petita crònica. Quatre narracions
 Trois poètes de leur vie
 Clarissa
 Por
 Correspondencia (1912-1942)
 Magalhães L’home i la seva gesta

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Citacions literàries d'El crist de nou crucificat, Nikos Kazantzakis

* La vida es curta i la mort llarga.
 Nikos Kazantzakis, El crist de nou crucificatClub Editor, 2018,  © traducció Joan Sales / Pau Sabaté, pàg. 9)
* La vida es poca y la muerte mucha.
 Nikos Kazantzakis, Cristo de nuevo crucificadoEditorial Acantilado, 2018, © traducción Selma Ancira, pág. 10)
* L’home és una màquina delicada que s’espatlla amb gran facilitat.
 Nikos Kazantzakis, El crist de nou crucificatClub Editor, 2018,  © traducció Joan Sales / Pau Sabaté, pàg. 34)
* El hombre es un mecanismo delicado, se estropea con facilidad.
 Nikos Kazantzakis, Cristo de nuevo crucificadoEditorial Acantilado, 2018, © traducción Selma Ancira, pág. 33)
* El matrimoni es una rifa.
 Nikos Kazantzakis, El crist de nou crucificatClub Editor, 2018,  © traducció Joan Sales / Pau Sabaté, pàg. 37)
* A cada hombre le toca la mujer que le toca.
 Nikos Kazantzakis, Cristo de nuevo crucificadoEditorial Acantilado, 2018, © traducción Selma Ancira, pág. 36)
* L’home es una bèstia, una bèstia ferotge .
 Nikos Kazantzakis, El crist de nou crucificatClub Editor, 2018,  © traducció Joan Sales / Pau Sabaté, pàg. 114)
* El hombre es una fiera; una fiera, una fiera atroz.
 Nikos Kazantzakis, Cristo de nuevo crucificadoEditorial Acantilado, 2018, © traducción Selma Ancira, pág. 110)
* Això es el que vol dir ser un home: ser un que s’aixeca i pregunta.
 Nikos Kazantzakis, El crist de nou crucificatClub Editor, 2018,  © traducció Joan Sales / Pau Sabaté, pàg. 211)
* Eso es ser hombre. Un ser vivo que se alza y pregunta.
 Nikos Kazantzakis, Cristo de nuevo crucificadoEditorial Acantilado, 2018, © traducción Selma Ancira, pág. 203)
* Cada resolució de l’home es semblant al fruit de l’arbre. El fruit no cau fins que ha madurat al sol, a la pluja, al vent.
 Nikos Kazantzakis, El crist de nou crucificatClub Editor, 2018,  traducció © Joan Sales / Pau Sabaté, pàg. 301)
* Toda decisión que toma el hombre es como la fruta del árbol. Lentamente, con paciencia, con el sol, la lluvia, el viento, el fruto madura y cae.
 Nikos Kazantzakis, Cristo de nuevo crucificadoEditorial Acantilado, 2018, © traducción Selma Ancira, pág. 291)
* Només el treball nos pots salvar […], el treball i l’amor.
 Nikos Kazantzakis, El crist de nou crucificatClub Editor, 2018,  traducció © Joan Sales / Pau Sabaté, pàg. 381)
* Sólo el trabajo puede salvarnos […].El trabajo y el amor.
 Nikos Kazantzakis, Cristo de nuevo crucificadoEditorial Acantilado, 2018, © traducción Selma Ancira, pág. 367)
* “Ja que els llops ens envolten, els xais ens tornarem lleons”.
 Nikos Kazantzakis, El crist de nou crucificatClub Editor, 2018,  traducció © Joan Sales / Pau Sabaté, pàg. 466)
* «¡Está bien ser cordero, pero cuando alrededor no hay más que lobos, es mejor ser un león!».
 Nikos Kazantzakis, Cristo de nuevo crucificado, Editorial Acantilado, 2018, © traducción Selma Ancira, pág. 445)

 
 
 
 

Categories
Notes de lectura

El crist de nou crucificat, Nikos Kazantzakis

El crist de nou crucificat, Nikos Kazantzakis

Ajuda’t i Déu t’ajudarà

Que els autors i els artistes creen des del cor i impulsats pels seus esperits és —o, més aviat, hauria d’ésser— una evidència: les seves obres no tan sols fugen (i defugen) les normes, les receptes i les modes sinó que sorgeixen directament del doll del seu interior; la seva obra és l’expressió exterior del que els bull a dins, del que són, del que senten i de com veuen, entenen i, sobretot, viuen, el món. Acostar-se a les seves obres (llegir-les, en el cas de la literatura) suposa capbussar-se en la seva ànima, esguardar el seu oceà interior.

Si això és així —o, hi insisteixo, hauria d’ésser, per anar bé— en general, si el que decidim és acostar-nos a Nikos Kazantzakis i llegir-lo, el capbussament és més radical (en el sentit etimològic, per descomptat: que prové de l’arrel) i literal: no tan sols contemplarem el seu oceà interior sinó que hi navegarem o hi nedarem, ens fondrem i ens con-fondrem amb ell. Si Gustave Flaubert és va convertir en Madame Bobary per escriure el seu llibre essencial, nosaltres, llegint l’autor cretenc, ens convertirem en Kazantzakis: no llegirem, viurem el que llegim; ho viurem com si fóssim nosaltres, i no pas els personatges, els que protagonitzem el llibre.

Ho destaco —i ho adverteixo— d’entrada perquè si comencem El crist de nou crucificat (Ο Χριστός ξανασταυρώνεται), Club Editor, octubre del 2018, en versió catalana de Joan Sales acuradament revisada per Pau Sabaté (Cristo de nuevo crucificado, Editorial Acantilado, octubre de 2018, en versió castellana de Selma Ancira) i no som capaços d’aquest grau d’identificació, malauradament ens quedarem no només a mig camí, no només no el gaudirem i l’assaborirem com mereix, sinó que tot just passarem el llindar, potser creurem que l’hem llegit però no ho haurem fet —no ho haurem fet de veritat.

Principalment perquè l’escriptor no —o, més exactament, no només— ens narra una història sinó que, a través d’una història, ens interpel·la, s’adreça a nosaltres, a tots i a cadascun de nosaltres, a aquest nosaltres que, per ésser-ho, cal que sigui una suma d’individualitats; se’ns adreça i, més que no pas escriure, ens llença un crit d’atenció, ens diu que viure és, per damunt de tot, no sotmetre’s, és reaccionar, és actuar.

I, encara més, viure cristianament, religiosament (també en el sentit etimològic de la paraula: re-lligar persona i ànima) o espiritualment; viure d’una manera plenament, conscientment humana— actuar no pas per actuar, sinó per contribuir, en la mesura de les nostres forces a restablir l’equilibri perdut, l’equilibri entre els rics i els pobres, entre els desemparats i els poderosos, que es va rompre ja fa tant de temps; de l’únic equilibri que permet garantir la justícia —i, per tant, la pau i la seguretat.

En una obra que crec que li deu molt i molt a Dostoievski, i, sobretot, a Els Germans Karamàzov —com per a l’autor rus, per al grec els diàlegs, les converses, són imprescindibles; són la manera més escaient (directa i pura) de donar-nos accés als seus pensaments i reflexions—, Kazantzakis, ens fa veure que el cristianisme —i, com ell, qualsevol sistema eclesiàstic establert— és molt més que una confessió, que ni la base ni l’arrel del cristianisme (i de la resta de religions) no és, ni mai no haurien hagut d’ésser, els dogmes o les cerimònies que han anat establint els seus (teòrics) seguidors i impulsors, sinó els seus principis inspiradors: l’amor, la compassió, la reconeixença i la cura de l’altre, el proïsme, en definitiva.

O el que és el mateix, que el cristianisme no és, ni mai no pot ésser, un dir sinó un fer, que no es tracta de seguir, de defensar o de creure en unes idees o principis sinó, essencialment, de demostrar-los, de dur-los a la pràctica: «Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan» (Mt. 23, 3); que els que de veritat comparteixen els plantejaments de Jesús —i on diem Jesús, hi podríem dir Buda o Mahoma— han (haurien) de distingir-se dels que no els comparteixin, han de fer-ho avinent (i evident) amb el seus actes: “¿Qui entre vosaltres és veritablement cristià? […] ¿qui és cristià d’obres?” (pàg. 333).

Un actuar, un fer que, com explica en unes paraules, que extrec del començament del seu darrer llibre, Carta al Greco, però que bé podrien servir d’introducció a aquest novel·la, és una responsabilitat de tots i cadascun de nosaltres: «Tot home digne de ser anomenat fill de l’home carrega la seva creu damunt les seves espatlles i puja al seu Gòlgota. Molts, la majoria […] no arriben al cim […]—vull dir al cim del seu deure: ser crucificats, ressuscitar, salvar les seves ànimes. Defalleixen, la creu els fa por, no saben que la crucifixió és l’únic camí de la resurrecció, no hi ha cap altre. Hi va haver quatre graus decisius en la meva ascensió, i cadascun d’ells duu un nom sagrat: Crist, Buda, Lenin, Ulisses.»

Un deure, ineludible, on idea i acte es fusionen, que, tal i com assenyala el final del paràgraf anterior, acosta molt la visió cristiana del món i la comunista; una visió d’un cristianisme inconformista, rebel, combatiu. Al llarg de l’obra, les referències en aquest sentit  són constants: “Jesús […] és també un guerrer, un guerrer decidit, que avança i el segueixen tots els desheretats de la terra” (pàg. 465); “Ja que els llops ens envolten, els xais ens tornarem lleons” (pàg. 466); “Ajuda’t i Déu t’ajudarà; si no et mous, Déu tampoc” (pàg. 479); “és pecat, creu-me, refiar-se massa de Déu; bo és encomanar-s’hi, ¿qui diu que no?, i demanar-li ajuda; però Déu té tanta feina! Cal que ens moguem una mica, també” (pàg. 482); “la virtut també té punys. El crist no és solament un xai; és també un lleó ” (pàg. 508); “calia apel·lar a la força, i és el que he fet” (pàg. 547).

Si no entenem o tenim ben en compte que escriu per fer-nos reaccionar, per desvetllar-nos —per desvetllar-nos del que Immanuel Kant anomenava somni dogmàtic, però que ell probablement anomenaria malson dogmàtic—, per reivindicar que recobrem la nostra humanitat primigènia, natural, que ens crida, i ben fort —«La meva ànima, tota ella, és un crit, i la meva obra, tota ella, és la interpretació d’aquest crit», declara a la ja esmentada introducció de Carta al Greco—, per recordar-nos que no oposar-se a la injustícia (això que ara, per dulcificar-ho, alguns denominen equidistància) és permetre-la, si no col·laborar-hi.

I, amb aquesta novel·la monumental, que, com els grans drames i tragèdies gregues antigues, a les quals deu tant —llegir els seus llibres és, en certa manera, veure’ls representats dins nostre— no podem sentir més actual, que és i sempre serà contemporània, perquè el poble de Likóvrissi és qualsevol poble del món i el temps en que transcorre (entre els anys 1917 i el 1923, segons ens informa Pau Sabaté) és qualsevol temps, ens sacseja la consciència, ens obre els ulls i ens recrimina la nostra passivitat, la nostra, almenys, connivència amb la injustícia.

Una injustícia flagrant, que llavors com ara tenia com a damnificats els immigrants forçats (els que es veien, com ara, obligats a deixar les seves terres, les seves famílies i, per tant, les seves vides enrere, que havien de sofrir la doble desgràcia de l’exili, de la diàspora, i del rebuig frontal dels que tenien millor sort que ells) però que podia tenir com a protagonistes qualsevol altres víctimes de la brutalitat humana, de la combinació explosiva que provoca la conjunció de l’avarícia, l’egoisme, el fanatisme i la intolerància. O el que és el mateix, la horrible, errònia i devastadora idea que el nosaltres només té sentit davant —i, normalment, contraels altres.

Perquè, per a Kazantzakis, aquest pensador que actua, aquest home d’acció que pensa (abans d’actuar), viure en el millor dels mons possibles —i, a la inversa: seguir (mal)vivint en un dels pitjors imaginables— depèn únicament i exclusivament de nosaltres, dels nostres actes, del que fem o deixem de fer; més exactament, del que deixem fer deixant fer als altres.

dilluns, 5 de novembre del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

 
(Propuesta de) Traducción al castellano:

Cristo de nuevo crucificado, NikosKazantzakis

Ayúdate y Dios te ayudará

 

Que los autores y los artistas crean desde el corazón y impulsados por sus espíritus es —o, más bien, tendría que ser— una evidencia: sus obras no sólo huyen (y rehúyen) las normes, las recetas y las modas sino que surgen directamente de la corriente de su interior; su obra es la expresión exterior de lo que les hierve dentro, de lo que son, de lo que sienten y de como ven, entienden y, sobretodo, viven, el mundo. Acercarse a sus obras (leerlas, tratándose de literatura) supone sumergirse en su alma, contemplar su océano interior.

Si esto es así —o, insisto, para ir bien, tendría que ser— en general, si a quien decidimos es acercarnos a Nikos Kazantzakis y leerlo, la inmersión es más radical (en el sentido etimológico, por supuesto: que proviene de la raíz) y literal: no solo contemplaremos su océano interior sino que navegaremos o nadaremos por él, nos fundiremos y nos con-fundiremos con él. Si Gustave Flaubert se convirtió en Madame Bobary para escribir su libro esencial, nosotros, leyendo el autor cretense, nos convertiremos en Kazantzakis: no leeremos, viviremos lo que leemos; lo viviremos como si fuésemos nosotros, y no los personajes, los que protagonizamos el libro.

Lo destaco —y lo advierto— de entrada porque si empezamos Cristo de nuevo crucificado (Ο Χριστός ξανασταυρώνεται), Editorial Acantilado, octubre de 2018, versión castellana de Selma Ancira (El crist de nou crucificat, El Club Editor, en versión catalana de Joan Sales cuidadosamente revisada por Pau Sabaté), y no somos capaces de este grado de identificación, desgraciadamente nos quedaremos no solo a medio camino, no lo disfrutaremos y lo saborearemos tal como merece, sino que apenas pasaremos el umbral, a lo mejor creeremos que lo hemos leído pero no lo habremos hecho —no lo habremos hecho de verdad.

Principalmente porque el escritor no —o, más exactamente, no únicamente— nos narra una historia sino que, a través de una historia, nos interpela, se dirige a nosotros, a todos y a cada uno de nosotros, a este nosotros que, para serlo, hace falta que sea una suma de individualidades; se dirige a nosotros y, más que no escribir, nos lanza un grito de atención, nos dice que vivir es, por encima de todo, no someterse, es reaccionar, es actuar.

Y, todavía más, vivir cristianamente, religiosamente (también en el sentido etimológico de la palabra: re-ligar persona y alma) o espiritualmente; vivir de una manera plenamente, conscientemente humana— actuar no por actuar, sino para contribuir, en la medida de nuestras fuerzas a restablecer el equilibrio perdido, el equilibrio entre los ricos y los pobres, entre los desamparados y los poderosos, que se rompió hace ya tanto tiempo; del único equilibrio que permite garantizar la justicia —y, por lo tanto, la paz y la seguridad.

En una obra que creo que le debe mucho a Dostoievski, y, sobre todo, a Los Hermanos Karamazov —como para el autor ruso, para el griego los diálogos, las conversaciones, son imprescindibles; son la manera más adecuada (directa y pura) de darnos acceso a sus pensamientos y reflexiones—, Kazantzakis, nos hace ver que el cristianismo —y, como él, cualquier sistema eclesiástico establecido— es mucho más que una confesión, que su base y su raíz no es, ni nunca deberían haber sido los dogmas o las ceremonias que han ido estableciendo sus (teóricos) seguidores y impulsores, sino sus principios inspiradores, el amor, la compasión, el reconocimiento y el cuidado del otro, el prójimo, en definitiva.

O lo que es lo mismo, que el cristianismo no es, ni nunca puede ser, un decir sino un hacer, que no se trata de seguir, de defender o de creer en unas ideas o principios sino, esencialmente, de demostrarlos, de llevarlos a la práctica: «Obedecedlos y haced todo lo que os digan. Pero no sigáis su ejemplo, porque dicen una cosa y hacen otra» (Mt. 23, 3); que los que de verdad comparten los planteamientos de Jesús —y donde decimos Jesús, podríamos decir Buda o Mahoma— tienen (tendrían) que distinguirse de los que no los comparten, han de hacerlo evidente con sus actos: “¿Cuántos de vosotros […] sois cristianos?” (pág. 322).

Un actuar, un hacer que, como explica en unas palabras, que extraigo del inicio de su último libro, Carta al Greco, pero que bien podrían servir de introducción a esta novela, es una responsabilidad de todos y cada uno de nosotros: «Todo hombre digno de ser nombrado hijo del hombre carga su cruz sobre sus hombros y asciende su Gólgota. Muchos, la mayoría […] no llegan a la cima[…]—quiero decir a la cima de su deber: ser crucificados, resucitar, salvar sus almas. Desfallecen, la cruz les da miedo, no saben que la crucifixión es la única vía de la resurrección, que no existe ninguna otra. Se produjeron cuatro grados decisivos en mi ascensión, y cada uno de ellos lleva un nombre sagrado: Cristo, Buda, Lenin, Ulises.»

Un deber, ineludible, donde idea y acto se fusionan, que, tal y como señala el final del párrafo anterior, acerca mucho la visión cristiana del mundo y la comunista; una visión de un cristianismo inconformista, rebelde, combativo. En este sentido, a lo largo de la obra las referencias son constantes: “Cristo […] también es feroz, va delante y lo siguen todos los desamparados del mundo” (pág. 444); “«¡Está bien ser cordero, pero cuando alrededor no hay más que lobos, es mejor ser un león!»” (pág. 445); “¡A Dios rogando y con el mazo dando!” (pág. 458); “No esperemos que todo venga de Dios. Es bueno, no lo niego, pero Él también tiene un montón de preocupaciones, ¡no le da tiempo de todo! ¡Pongamos, pues, de nuestra parte!” (pág. 461); “la virtud tiene manos. Cristo no solamente es un cordero, es también un león.” (pág. 486); “yo quise obtenerlo mediante la violencia e hice lo que hice” (pág. 520).

Si no entendemos o no tenemos muy en cuenta que escribe para hacernos reaccionar, para despertarnos —para despertarnos de lo que Immanuel Kant denominaba sueño dogmático, pero que él probablemente denominaría pesadilla dogmática—, para reivindicar que recobremos nuestra humanidad primigenia, natural, que nos grita, y muy fuerte —«Mi alma, toda ella, es un grito, y mi obra, toda ella, es la interpretación de este grito », declara a la ya citada introducción de Carta al Greco—, para recordarnos que no oponerse a la injusticia (esto que ahora, para dulcificarlo, algunos denominen equidistancia) es permitirla, si no colaborar con ella.

Y, con esta novela monumental, que, como los grandes dramas y tragedias griegas antiguas, a las que les debe tanto —leer sus libros es, en cierto modo, verlos representados en nuestro interior— no podemos sentir más actual, que es y siempre será contemporánea, porque el pueblo de Likóvrissi es cualquier pueble del mundo y el tiempo en que transcurre (entre los años 1917 y 1923, según nos informa Pau Sabaté en la edición catalana) es cualquier tiempo, nos sacude la consciencia, nos abre los ojos y nos recrimina nuestra pasividad, nuestra, al menos, connivencia con la injusticia.

Una injusticia flagrante, que entonces como ahora tenía como damnificados los inmigrantes a la fuerza (los que se veían, como ahora, obligados a dejar sus tierras, sus familias y, por lo tanto, sus vidas atrás, los que tenían que sufrir la doble desgracia del exilio, de la diáspora, y del rechazo frontal de los que tenían mejor suerte que ellos) pero que podía tener como protagonistas cualquiera otras víctimas de la brutalidad humana, de la combinación explosiva que provoca la conjunción de la avaricia, el egoísmo, el fanatismo y la intolerancia. O, lo que es lo mismo, la idea que el nosotros solo tiene sentido ante —y, normalmente, contralos otros.

Porque, para Kazantzakis, este pensador que actúa, este hombre de acción que piensa (antes de actuar), vivir en el mejor de los mundos posibles —y, a la inversa: seguir (mal)viviendo en uno de los peores imaginables— depende únicamente y exclusivamente de nosotros, de nuestros actos, de lo que hagamos o dejemos de hacer; más exactamente, de lo que dejemos hacer dejando hacer a los otros.

 


Aquesta anàlisi literària de “El crist de nou crucificat”, de Nikos Kazantzakis” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Correspondencia (1912-1942), Stefan Zweig / Friderike Zweig

Correspondencia (1912-1942), Stefan Zweig / Friderike Zweig

Trenta anys decisius

 

Si ens agrada llegir, hi ha, sens dubte, moltes maneres de procurar conèixer la història d’alguns dels més convulsos anys del segle XX, ja sigui mitjançant llibres d’història, de novel·les que ens hi traslladin —i, en aquest aspecte, les obres de Vassili Grossman, Vida i destí i Repòs etern i altres narracions, entre d’altres, són gairebé insuperables—, o ja sigui de primera mà, accedint a textos escrits en aquells temps. Textos en principi no pensats per publicar-se i, per tant, autèntics.

Si, al damunt, aquests textos són cartes i les van escriure un autor de la talla de Stefan Zweig i la seva segona dona, Friderike Zweig, com ell, lletraferida, ben poc més podem demanar. Com a màxim que se’ns ofereixi una bona traducció, que respecti l’original i ens l’acosti amb la major fidelitat possible. I això, exactament, és el que ens ha brindat Acantilado: Correspondencia (1912-1942) (Briefwechel 1912-1942), que recull una selecció de les cartes que es van intercanviar marit i muller al llarg de trenta anys, en una nova esplèndida versió del malaguanyat Joan Fontcuberta —al qual dedico, amb tota la meva modèstia però també tot el meu agraïment, aquesta anàlisi.

Trenta anys, llargs, inacabables, dolorosos, inesborrables, que marcaren amb força no tan sols la primera meitat del segle passat, sinó tot ell: som, encara, el producte de les dues guerres mundials i, sobretot, d’algunes de les decisions que els països vencedors van prendre ben poc després d’acabada la segona. I això una persona d’una clarividència —clarividència desvirtuada al final dels seus dies per un excés de pressió, però clarividència, al capdavall— com l’autor de Moments estel·lars de la humanitat, ho va saber diagnosticar amb encert. Amb massa encert, segurament, perquè la seva premonició va ésser una de les raons, sinó la principal, que el va dur a suïcidar-se l’any 1942.

Perquè, si fem cas tant de la seva darrera carta, adreçada a Friedrike, com de les que va escriure poc abans, fa la impressió que si va optar per acabar amb la seva vida —“Cuando recibas esta carta yo me sentiré mucho mejor que antes. […] No puedes imaginar la plácida alegría que me ha invadido desde que tomé tal decisión” (pàg. 467)— no va ésser tant pel que havia patit fins llavors ni pel (molt) que estava patint en aquells moments sinó perquè preveia que el final de la guerra, que encara veia lluny, no aportaria cap solució, ja que el mal causat havia estat massa ingent: “No pensemos demasiado en los años venideros, pues seguro que traerán la destrucción de muchas cosas que nosotros anhelamos: una vida sosegada y algo de seguridad… y que incluso tras el final de Hitler el mundo seguirá teniendo sus problemas para encontrar un nuevo camino, como los tendremos todos nosotros” (pàg. 459).

Tanmateix, el que més ens interessa no són les circumstàncies o (des)raons de la seva mort, sinó les de la seva vida. I l’epistolari ens permetrà conèixer no tan sols com veia el món sinó, sobretot, com el sentia, perquè si alguna cosa destaca en la personalitat de l’autor austríac és la seva sensibilitat, tan artística com espiritual. Si tant les seves novel·les, les seves narracions com, per damunt de tot, els seus assaigs assoleixen una pregona fondària psicològica és perquè ell era capaç de llegir en l’interior de les persones d’una manera extraordinària, perquè el que li importava no era l’aparença sinó l’essència, no el semblar sinó l’ésser.

Probablement és per això que sobta que, com posen de manifest algunes de les cartes que li va escriure en els períodes més complicats o conflictius de la seva relació, no fos capaç d’entendre la seva dona, que seguís essent per a ell una estranya, algú a qui només coneixia de manera superficial malgrat tants anys de convivència.

Potser, també, perquè, en realitat, més que no pas una dona o una companya de vida, el que necessitava Zweig era una secretària, algú que el descarregués de les mil i una gestions insofribles que comporta l’existència social: “Me alegra que tengas previsto volver a viajar en septiembre, mientras yo esté fuera, pues de lo contrario pasaríamos más tiempo separados que juntos […] y yo me sentiría como una simple ama de llaves y secretaria” (pàg. 227).

Per sort, aquesta no és l’única sorpresa que ens depararà la lectura d’aquest epistolari. Les altres, no les desvetllaré, crec que és preferible que siguin els lectors els que les vagin trobant ells mateixos. N’hi haurà ben bé prou dient que descobriran facetes —algunes d’importants, d’altres, menors però no per això menys curioses— poc conegudes de l’autor de tantes obres memorables.

dimecres, 26 de setembre del mmxviii

 
(Propuesta de) Traducción al castellano:

Correspondencia (1912-1942), Stefan Zweig / Friderike Zweig

Treinta años decisivos

 

Si nos gusta leer, hay, sin duda, muchas maneras de procurar conocer la historia de algunos de los más convulsos años del siglo XX, ya sea mediante libros de historia, de novelas que trasladen a aquel tiempo —y, en este aspecto, las obras de Vassili Grossman, Vida y destino y Reposo eterno y otras narraciones, entre otras, son casi insuperables—, o ya sea de primera mano, accediendo a textos escritos entonces. Textos en principio no pensados para ser publicados y, por lo tanto, auténticos.

Si, además, estos textos son cartas y las escribieron, por una parte, un autor de la talla de Stefan Zweig y, por otra, su segunda esposa, Friderike Zweig, como él, letraherida, no creo que podamos pedir demasiado más. Como máximo que se nos ofrezca una buena traducción, que respete el original y nos lo acerque con la mayor fidelidad posible. Y esto, exactamente, es lo que nos ha brindado Acantilado: Correspondencia (1912-1942) (Briefwechel 1912-1942), que recoge una selección de las cartas que se intercambiaron marido y mujer durante treinta años, en una nueva espléndida versión del malogrado Joan Fontcuberta —a quien dedico, con toda mi modestia pero también todo mi agradecimiento, esta análisis.

Treinta años, largos, inacabables, dolorosos, imborrables, que marcaron con fuerza no sólo la primera mitad del siglo pasado, sino el conjunto del siglo: somos, aún, el producto de las dos guerras mundiales y, sobre todo, de algunas de las decisiones que los países vencedores tomaron muy poco después de acabar la segunda. Y esto una persona de una clarividencia —clarividencia desvirtuada al final de sus días debido a un exceso de presión, pero clarividencia, al fin y al cabo— como el autor de Momentos estelares de la humanidad, lo supo diagnosticar con acierto. Con demasiado acierto, seguramente, porqué su premonición fue una de las razones, sino la principal, que le llevó a suicidarse el año 1942.

Porque, si atendemos tanto a su última carta, dirigida a Friedrike, como a las que escribió un poco antes, da la impresión de que si optó por acabar con su vida —“Cuando recibas esta carta yo me sentiré mucho mejor que antes. […] No puedes imaginar la plácida alegría que me ha invadido desde que tomé tal decisión” (pág. 467)— no fue tanto por lo que había padecido hasta entonces ni por lo (mucho) que estaba padeciendo en aquellos momentos sino porque preveía que el final de la guerra, que todavía veía lejos, no aportaría ninguna solución, ya que el mal causado había sido demasiado ingente: “No pensemos demasiado en los años venideros, pues seguro que traerán la destrucción de muchas cosas que nosotros anhelamos: una vida sosegada y algo de seguridad… y que incluso tras el final de Hitler el mundo seguirá teniendo sus problemas para encontrar un nuevo camino, como los tendremos todos nosotros” (pág. 459).

No obstante, lo que más nos interesa no son las circunstancias o (des)razones de su muerte, sino las de su vida. Y el epistolario nos permitirá conocer no sólo cómo veía el mundo sino, sobre todo, cómo lo sentía, porque si alguna cosa destaca en la personalidad del autor austríaco es su sensibilidad, tanto artística como espiritual. Si tanto sus novelas, narraciones como, por encima de todo, sus ensayos consiguen alcanzar una profunda hondura psicológica es porque era capaz de leer en el interior de las personas de una manera extraordinaria, porque lo que le importaba no era la apariencia sino la esencia, no el parecer, sino el ser.

Probablemente es por esta razón que sorprende que, como ponen de manifiesto algunas de las cartas que escribió en los períodos más complicados o conflictivos de su relación, no fuese capaz de entender su mujer; que ella siguiese siendo para él una extraña, alguien a quien sólo conocía de manera superficial a pesar de tantos años de convivencia.

A lo mejor, también, porque, en realidad, más que no una esposa o una compañera de vida, lo que necesitaba Zweig era una secretaria, alguien que lo descargase de les mil y una gestiones insufribles que conlleva la existencia social: “Me alegra que tengas previsto volver a viajar en septiembre, mientras yo esté fuera, pues de lo contrario pasaríamos más tiempo separados que juntos […] y yo me sentiría como una simple ama de llaves y secretaria” (pág. 227).

Por suerte, ésta no es la única sorpresa que nos deparará la lectura del epistolario. Las otras, no las desvelaré, creo que es preferible que sean los lectores los que las vayan hallando ellos mismos. Será suficiente si digo que descubrirán facetas poco conocidas del autor de tantas obras memorables.

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’Epistolaris

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons