Que Quaderns Crema té el bon costum de publicar bons llibres és tan evident que potser no caldria ni esmentar-ho. Em temo, tanmateix que sí, que sí que cal, ja que no són pas tantes les editorials que porten anys en l’ofici i han estat capaços de mantenir, amb alguna que altra davallada, un nivell d’exigència tan alt.
Sobretot quan la seva ànima mater, l’inoblidable Jaume Vallcorba Plana —a qui Llàtzer Moix definí com “el millor editor de la seva generació, tant en llengua catalana com castellana, al recordatori que en va escriure a La Vanguardia—, se n’anà allí d’on ningú no en torna i el vaixell que sempre havia menat tan bé podria haver perdut el rumb.
A banda d’obres que podríem anomenar de pes, de tant en tant, en la seva col·lecció “Mínima Minor”, ens ofereix petites troballes. En general, llibres breus, que es poden llegir d’un sol cop si disposes d’un parell d’hores de tranquil·litat per endavant. Llibres que, potser per això, podem pensar que no són res de l’altre món o que tenen poc a oferir-nos. Com si llargària i vàlua fossin, necessàriament, sinònims.
Marcia de Vermont. Conte d’hivern, de Peter Stamm, traduït per Marina Bornas Montaña (en castellà, de José Aníbal Campos) és un d’aquests petits llibres. Un d’aquests petits llibres que va creixent a mesura que els llegeixes. A mesura que t’adones que, dient poc, estan dient molt. Que t’adones que aquesta història, on conflueixen dues festes de Nadal, una d’actual i una altra que va tenir lloc ja fa temps —“aquell Nadal tan llunyà” (p. 10); “Havien passat ja trenta-tres anys” (p. 39)—, és molt més del que sembla ser.
I, sobretot, diu molt més que no sembla dir. Més exactament, que, com succeeix amb la colossal Katherine Mansfield —i amb això no pretenc, en absolut equiparar l’autor suís amb l’autora neozelandesa: poc que l’ajudaria—, una cosa és el que explica i una altra, ben diferent, la que no explica, la imatge, idea o pensament que fa via per darrera o per sota d’ella. De ben diferent però de molt més essencial: la història explícita ens parla d’una vida; la invisible o implícita, de totes les vides.
No cometré, per descomptat, tampoc l’error d’explicitar el que Stamm no ha volgut explicitar, atès que suposaria fer-li a ell un pèssim favor i, als lectors i lectores, un de més greu, encara.
Em limitaré, com a simple apunt, a acabar aquesta breu anàlisi amb tres transcripcions que, un cop llegida l’obra —i només un cop llegida!; malament rai, si aporten gaire llum, abans!…—, potser podran servir d’algun ajut: “cada decisió que prens destrueix centenars de possibilitats” (p. 50); “volia avançar, continuar endavant en comptes de mirar enrere cap a un passat que, de totes maneres, ja no es podia canviar” (p. 59); “em vaig imaginar una altra vida, una vida que hauria pogut tenir però que ja se m’havia escapat” (p. 68).
El que, des del meu punt de vista, és un dels millors llibres de viatges que s’ha publicat en la darrera dècada, El primer estel del capvespre a Angkor, el seu autor, Josep M. Ferrer-Arpí, l’encertava del tot en afegir un subtítol que posava el matís en que es tractava de 40 destins i, alhora, de 40 viatges interiors. Per què viatjar és anar a un altre lloc, desplaçar-se, però, sobretot, desplaçar-nos nosaltres, fer desplaçar —i, per tant, canviar— el nostre jo. Viatjar és veure, veure món, però, alhora, suposa veure amb altres ulls el nostre món; el nostre món extern i el nostre món interior.
Aquesta idea, que no tots els que escriuen llibres de viatges comparteixen, la té no ja clara, sinó claríssima Ponç Pons, quan, en fer un viatge a Nova York, decideix iniciar un dietari. Un dietari que acabarà convertint-se en un llibre molt recomanable: Ells ullastres de Manhattan, que va publicar Quaderns Crema el mes de març, però que el maleït coronavirus ha impedit que pogués arribar a les llibreries en el moment que li hauria correspost. Per fortuna, tan aviat com les distribuïdores tornin a poder treballar, l’hi trobareu.
Dic, expressament, “per fortuna” per què, si deixem de banda el seu intent de “plasmar i fer reviure els principals successos de la illenca història menorquina” (pàg. 24), que, segons el meu modest parer, donen lloc a un poemari tan llarg com no gaire (per no dir, ben poc) reeixit, el llibre ens submergeix, ja des del seu primer paràgraf —“Són vuit hores inacabables d’estar tancat a l’avió, on un cerca totes les postures possibles per seure còmode o dormir” (pàg. 7)— en el goig de viatjar, de llegir, d’estimar i, sobretot, de pensar.
De pensar, i, el que és molt més important, en aquest món on sembla que la discrepància estigui prohibida, pensar per un mateix. Pensar, que és dir —i dir-se. I, per als poetes, no cal dir-ho, dir és escriure —i escriure’s. Dir(-se), escriure(‘s) i repetir(-se), per exemple: “aquesta vegada no m’he d’enyorar” (Íd.), conscient com és de la seva insularitat, de la seva menorquitat; que Menorca i ell són una i la mateixa cosa. Que, com assenyalava molt bé Pere Quart allí on vagi, si no vol morir d’enyorança, el que haurà de fer és d’enyorança viure.
D’aquesta enyorança íntimament viscuda que el du, suposo que inconscientment, a comparar-ho tot amb la seva illa, que converteix Menorca en la seva vara de mesura. Si, per poder apamar el món, l’Acadèmia Francesa de les Ciències va crear, l’any 1971, el metre basant-se en la distància entre el Pol Nord i l’Equador, a Ponç, li cal la mida de Menorca —“una illa que té quaranta-set quilòmetres de llarg i vint d’ample” (pàg. 11)— per “comparar” (pàg. 77), per poder apamar el món —més exactament, la resta del (seu) món, per què el seu món és i només pot ésser Menorca: “lluny d’aquí, enmig del mar, hi ha un petit fragment del paradís i […] nosaltres, na Roser i jo, menorquins de tot cor, som dos dels seus illòmans habitants” (pàg. 19).
I tot, absolutament tot, hi és en relació: “Cap monstre de ciment, per sumptuós que sigui,/ té la gràcia eixerida dels llocs emblancats,/ les barraques de pedra i les casetes de mar” (pàg. 29); “Ser illenc et marca per a tota la vida, és com un senyal, un estigma” (pàg. 31); “Viure tranquils, sense presses, de forma humana i natural” (pàg. 33); “jo aquí em sent més menorquí que mai” (pàg. 37); “El clima i el paisatge urbà condicionen el tipus de vida i modelen, crec, fins i tot el pensament” (pàg. 39); “L’Empire State és més alt que la nostra santuària muntanya central del Toro” (pàg. 43); “em mir aquesta espessa aglomeració de gratacels amb ulls d’un nen d’un petit poble d’una illa, i duc dins del cor l’estimada imatge dels turons i dels ullastres menorquins” (pàg. 52); “jo estic fet de la matèria de què està feta la nostra illa” (pàg. 78).
Com tot és en relació —i ací és on conflueixen els dos grans nexes del ser (heideggarià) de Ponç: menorquitat i necessitat d’expressió— amb la poesia, l’escriptura i l’art. Per què, de la mateixa manera que Descartes existia per què pensava, el d’Alaior existeix per què escriu, per què li cal escriure, per què només escrivint viu de veritat, viu més.
Perquè és, perquè ha d’ésser, en el més endins de l’endins, en essència, “poeta sense remei ni perdó” (pàg. 19), perquè només “l’art autèntic regenera” (pàg. 21), perquè “el món d’un escriptor […] és la seva biblioteca” (pàg. 29), perquè “[escric] perquè si no em moriria” (pàg. 32), perquè “la poesia és el sol d’un dia d’hivern i la paraula clau sempre és passió” (Íd.), perquè “l’escriptura és una mena de passió ontològica que em salva de la buidor i del neguit” (pàg. 48), perquè “quan [l’entorn] m’és estrany o conflictiu, em construesc amb l’escriptura un secret refugi existencial” (pàg. 86), perquè “la meva [passió] és la literatura” (pàg. 92).
I és per tot això, perquè en la sang de les seves venes menorquitat i poesia flueixen de la mà, que qualsevol viatge que pugui fer, a Nova York o qualsevol altre lloc, és, per damunt de tot, un viatge “[d’]exploració i de descoberta de l’interior d’un mateix” (pàg. 14). Viatjar “serveix de ben poc si en tornar no has après res sobre el món, la vida, els altres i, sobretot tu mateix” (pàg. 55). I, quan viatgem, si sabem, és clar, com Ponç Pons, fer-ho amb els ulls i el cor ben oberts, “en el fons veim el que duim dins” (pàg. 94).
Si García Lorca fou un poeta en Nueva York, ell és, per damunt de tot, un poeta menorquí (i alhora, i indissociablement, un menorquí poeta), a Nova York i arreu. Un illòman menorquí —per emprar els seus mots— que pot desplaçar-se a d’altres llocs, que vol fer-ho per conèixer món i per conèixer-se ell mateix, però que mai no podria viure en aquests “altres llocs on la gent corre per no arribar enlloc” (pàg. 78), on, en mirar per la finestra, no puguin la natura i la vida deplegar-se davant dels seus ulls: “Aquí no veig el cel” (pàg. 85).
I és per això, per trobar-se ell mateix, més exactament, per no perdre’s, per mantenir ben viva la seva doble condició de menorquí i de poeta, de poeta i de menorquí, que va escriure aquest diari que ara comparteix amb nosaltres: “per situar-me, centrar-me, per saber on sóc i no perdre’m, per viure cada instant conscient, per no deixar de ser a Menorca mentre exploram Nova York, però sobretot per què els dies escrits són més viscuts” (pàg. 24).
Sovint ens planyem, amb (una) certa raó que som —per dir-ho en mots del Lluís Llach cantant, un país petit, massa petit per assolir depèn de quin cim. Per més obvi que sigui això, molt em temo que el que som, per damunt de tot, tant políticament com, encara més, culturalment —i, per tant, literària— és un país empetitit, molt empetitit.
Un país amb una mirada (i una visió) tan curta que tan sols hi cap un/a poeta, un/a novel·lista, un/a dramaturg/a (i un/a sociòleg/a, un/a economista, un/a compositor/a…). En la majoria dels casos, que s’atipen, afablement (i mesella) de la mà què els dóna de menjar —mà que mai no deixen de llepar, de llepar i de llepar, amb canina fidelitat.
Dins aquest ambient, no és gens estrany que una figura cabdal com la d’Eugeni Xammar, de qui ara Quaderns Crema publica Cartes d’un polemista (1907-1973), no hagi assolit el reconeixement que, pels seus mèrits, li correspondria. Com bé assenyala Xavier Pla, encarregat de l’edició d’aquest volum que aplega les cartes conservades que escriví el periodista barceloní, Xammar mantingué, al llarg de tota la seva vida una “posició de franctirador” que “el va acabar situant […] en terra de ningú” (pàg. 51), atès que “la seva oratòria contundent i agressiva i el seu individualisme ferotge el van anar deixant marginat entre les diverses famílies polítiques enfrontades” (Íd.).
És precisament aquesta situació transfonterera —en el més ampli sentit del terme: geogràficament, però també (i sobretot) reflexiva, ideològica— el que converteix en més atractives la majoria de les seves cartes; les que ens el fan més actual; més necessari que mai: on són, també avui, els intel·lectuals que naveguen entre aigües, que gosen dir el que pensen sense obeir les consignes dels partits?; els que no depenen de la mà (de les mans) que els alimenten?; i, els pocs que hi ha, els que, aïllats de tot i sense presència als mitjans públics de comunicació, segueixen dient el que pensen, qui se’ls escolta?
Qui podia, en els seus anys més prolífics i reeixits, escoltar-se la veu sempre pugnaç i incòmoda d’un dels tres, juntament amb Josep Pla i Gaziel, periodistes més lúcids, brillants i intel·ligents del segle XX català? D’aquell que, a diferència del seu amic empordanès, mai no acceptà renunciar als seus ideals o sotmetre’s a la ignomínia d’un estat franquista que convertí tant Catalunya com la llengua catalana en l’enemic a destruir. D’aquell qui no tan sols escrivia sempre el que pensava, que no es callava res, sinó que ho feia amb aquella seva congènita ironia, que convertia en sosa càustica tot el que tocava: “La pròxima guerra —comenta a Enric Jardí, l’any 1923— costarà almenys quatre milions de morts, però tots els principis de la llibertat, del dret i de la justícia quedaran salvats” (pàg. 99).
Com pot comptar amb gaire suport qui considera —i ho demostra en cada línia que redacta— que, si et creixen pèls a la llengua, cal tallar-se’ls a cop de destral? Qui retrata, amb una mordacitat que no admet moderació ni limitació, tot el que l’envolta, siguin realitats o persones. Qui converteix la sinceritat, la necessitat de dir el que pensa, en un principi intransgredible. “¿Creieu —demana a Carles Rahola, el 1930— […] que ens manquen novel·listes? Jo crec que ens en sobren i crec, demés, que estem condemnats a que ens en sobrin tota la vida” (pàg. 125).
Una mordacitat que, com qualsevol bon humorista digne d’aquest nom, s’aplica en primer lloc a ell mateix —“un article meu […] em donarà un gran crèdit perquè demostrarà que sóc un home capaç de preveure el passat” (pàg. 219)— per apuntar-la, acte seguit, a qualsevol altre. Principalment, a tots aquells que, segons el seu parer, no han estat capaços de mantenir la dignitat nacional que exigia la repressió i l’opressió franquista: “En Sagarra ha tornat a Espanya[….]. […] a la comèdia del catalanisme, […] representava el paper de poeta nacional. El seu exili voluntari hauria hagut de durar, em sembla, tant com durés la persecució de la llengua catalana. No era veritat gairebé res a casa nostra, estimat Sugranyes. Ara ho estem veient” (pàg. 163).
Per més que gran part de les cartes de la dècada dels anys 50 acabin esdevenint un xic feixugues, pel fet que se centren quasi exclusivament, i amb (molt) més detall que no caldria, en la seva feina com a traductor, la lectura d’aquest recull epistolari xammarià és del tot recomanable.
En primer lloc, per recobrar, de primera mà, la imatge d’un temps i d’un país passat; en segon, perquè, en aquest món nostre on la continuada aplicació lisèrgica del que és políticament correcte ens està anestesiant, res és més convenient, per desvetllar-nos del nostre empegueïment dogmàtic que algú com ell, que només sap escriure amb el punyal entre dents: “Jo escric amb salfumant i, qui no li agradi, que ho deixi” (pàg. 500).
I, en tercer lloc, i potser més important, perquè, com conclou amb molt d’encert el seu epíleg Amadeu Cuito: “els que el llegeixin amb la mateixa llibertat d’esperit que ell professava, a més de treure’n profit, s’ho passaran molt bé” (pàg. 569).
En un apunt de l’any 1953 dels seus Diaris —que tant de bo alguna editorial de casa nostra afrontés la genial temeritat d‘oferir-nos en català— Witold Gombrowicz escriu (tradueixo del francès): “La característica d’aquesta religió, com d’altra banda de qualsevol religió, és no admetre mai el dubte, rebutjar el saber”. Per més que ho pugui semblar, no es refereix a cap religió entesa com a tal, sinó a la dels poetes, més exactament, a la religió de certs poetes, la d’aquells que admiren per prescripció i no pas per gust o inclinació pròpia.
Llegir Un estiu, de Francesc Parcerisas, Quaderns Crema, maig del 2018, m’ha recordat aquest passatge. Imagino que l’associació ve donada, en primer lloc, per alguns dels seus comentaris sobre l’església catòlica, així com per la seva condició de poeta, però sobretot per l’exercici d’alliberament —gairebé gosaria dir, de despullament; de posar son cœur au nu, per dir-ho a la manera de Baudelaire— al quals s’ha lliurat, amb un descomplexament i un coratge tan desacostumat com d’agrair. Ens diu / escriu allò que li ve de gust i com li ve de gust dir-ho, sense preocupar-se gens pel «què pensaran?» o pel «què diran?».
És precisament aquesta naturalitat —que no cal confondre per res amb espontaneïtat, amb deixar volar la ploma tal com raja, car escriu amb una cura extrema, posant atenció fins als més (en teoria) ínfims detalls— el que, juntament amb la seva bellíssima i tan sensual i sensitiva, rememorativa, recreativa prosa poètica, el que crec que confereix major valor al seu diari. El que ens permet a nosaltres, lectors, abocar-nos al rierol d’aquesta obra seva per contemplar-hi el reflex d’un Narcís que —força més humà i generós que el grec— té molt més d’interès en les imatges dels altres que no pas en la seva.
Perquè si bé és cert que en aquest seu retrat d’un artista ja no gens adolescent que ens brinda parla d’ell, de les seves inquietuds i pensaments, ho és, encara més, que parla dels altres. De tots aquells altres (amics íntims, familiars, coneixences acostades) que, per la seva proximitat, ell no sent ni ha sentit mai com a tals; d’aquells (en teoria) altres que fa la impressió que sent com a més propis, com a més part de la seva vida —m’arriscaria a dir, de la seva pell, de la seva carn, del seu jo-en-el-món, del seu ésser-en-el-mon— que a ell mateix.
Això és (em sembla) tan cert que las majoria de les reflexions que destil·la el volum —reflexions tan i tan ben estructurades, amb un final que les culmina, conclou i arrodoneix amb tant d’encert, que sovint fan la impressió més d’articles de premsa que no pas d’apunts de diari— provenen, o, almenys, s’inicien del seu contacte amb els altres.
Amb els altres o amb aquest altre tan fet seu, tan íntimament sentit com a propi, com a part consubstancial, indissociable del seu jo, com és el món natural: les platges, el mar, el camp…
El paisatge entès —sentit, gairebé respirat— com a part integrant de la seva ànima; com el lloc on se sent més lliure i més alliberat, més ell mateix: “Un d’aquests dies, després d’una bona estona de lectura, em vaig ficar al mar per refrescar-me. Unes braçades, unes capbussades, uns minuts fent el mort i uns quants més deixant-me bressar per les onades o arrossegar-me per la mica de corrent”; “M’agradaria arrelar en aquest moment, ser aquesta aigua poc fonda, aquests còdols llepats pel temps, aquesta nit de llum i de festa que s’entrellaça amb la ranera suau de l’aigua que s’arrissa i se’m cargola als turmells amb una escuma diminuta, sense tenir necessitat de cap mena de consciència feixuga de res” (la transcripció és llarga però crec que imprescindible).
Serà, doncs, a través —més aviat, a partir— dels altres, de la relació que hi estableix (una relació no ja pregona sinó absoluta: no pot entendre les amistat ni els amors mai com a mitges tintes; en elles ho dóna tot i ho exigeix tot; s’hi aboca com si no hi hagués res més al món; com si tot en depengués; i per a ell, sens dubte, en depèn) que veurà, viurà i maldarà per entendre el món.
Per entendre’l o, com a mínim, per acceptar-lo, per mirar d’adaptar-s’hi, d’anar-hi encaixant encara que sigui una mica, d’anar reduint el dolor que les nafres d’un món que, a mesura que passen els anys i perd els amics —raó i sentit de la seva existència, del seu jo compost— va escolant-se-li entre les mans.
Un diari, esplèndid, que, en conclusió, ens parla, amb una veu inflamada i alhora amorosida, dúctil i flexible, preciosa i precisa, de tot i de no-res; d’aquest no-res que ho és tot; de les petites grans coses que, malgrats tots els malgrats, converteixen la vida de tots i cadascun del nosaltres en el més inesperat i meravellós dels viatges.
Que som —amb República o no, amb presos polítics o no— un país estrany em sembla tan evident que no cal ni comentar-ho. Tan estrany que seguim creient-nos que, pel que a la cultura es refereix, n’hi ha ben bé prou amb parlar, de tard en tard, dels Catalans Universals i posar-se a dormir com si ja tinguéssim tota la feina feta; com si només comptessin ells, com si, un cop morts, ens poguéssim permetre oblidar els grans artistes i autors que ens han precedit; com si hi hagués algú, fora de les terres de llengua catalana, que els reivindiqués per nosaltres.
Una de les millors idees que ha tingut darrerament Quaderns Crema —a banda de recuperar les seves brillants cobertes— ha estat la de reivindicar una figura clau de la literatura, i, sobretot, de la narrativa catalana: Francesc Trabal. El setembre de l’any passat va publicar el primer volum de les seves novel·les, i aquest febrer, el segon: Novel·les (II), que inclou conjuntament les seves dues darreres obres: la més coneguda i valorada, Vals (1935) i la més desconeguda i menystinguda, Temperatura (1947).
Llegir-les seguides —deixant entre l’una i l’altra, no cal dir-ho, l’espai de temps necessari per pair-les degudament, a fi que les seves enriquidores llavors fructifiquin com cal dins nostre— és un d’aquells rars plaers que cap bon amant de la literatura no s’hauria de permetre del luxe de perdre’s.
En primer lloc, perquè l’autor sabadellenc dominava com ben pocs la llengua catalana —gairebé gosaria dir que la mestrejava. La llengua catalana i l’escriptura, aquesta noble i difícil art, tan negligida des de fa un temps, que permet bastir mons meravellosos damunt d’un bon grapat de paraules. I no pas de paraules exquisides, extretes del diccionari com si féssim arqueologia, com el més estrany i més inusual fos més valuós, sinó les de cada dia. Les paraules i expressions del català “que es parla” que defensava Joan Sales.
Llegint-lo fa la sensació que tot sigui fàcil. Cada frase, quasi cada paraula, sigui tan natural, tan obvia —gairebé gosaria dir, tan necessària— que no podria ésser cap altra; que és aquella i només aquella la que calia escriure; que qualsevol altra estaria fora de lloc. Una sensació que potser sembla que sigui fàcil d’obtenir però que, en realitat, és la més difícil de totes: no hi ha res més complicat que escriure amb senzillesa.
I això Trabal —que no acostuma a ésser definit en cap manual acadèmic ni com a model de llengua ni, el que és encara (molt) més greu, de llengua literària— ho aconsegueix amb una naturalitat esfereïdora; talment com si escrivís tal com raja. I ho aconsegueix, fins i tot, quan no dubta en subvertir les convencions narratives. Quan, per exemple, se serveix d’expressions populars: “la devoció més cara [del seu marit] era «marcar» —allò que se’n diu «marcar»”.
El problema —em refereixo, al problema per al seu reconeixement— és precisament aquesta seva naturalitat, aquesta seva facilitat per escriure, per dir el que vol dir com si no hi hagués cap altra manera de fer-ho. Aquesta sensació que té el lector que no s’està endinsant en una obra literària sinó en una mena de fet viscut, com si, en comptes d’estar llegint-la, fos algú altre, amb una enorme facilitat de paraula, un narrador de la vella escola, dels vespres a la vora del foc, qui la hi llegeix en veu alta. O, més exactament, com si, enlloc de llegir-la, veiés la novel·la en una pantalla de televisor o de cinema.
Com que costa tan poc llegir-lo, com que llisca i flueix amb tanta suavitat, sense que ni ens n’adonem —si tens temps per endavant i ningú no t’interromp, pots llegir cinquanta o seixanta pàgines d’un glop sense ésser-ne conscient—, tendim a desvalorar-lo. Incapaços d’apreciar el que tenim al davant, per un funest malentès que confon simplicitat amb facilitat, podem caure en la temptació d’afirmar —com tan sovint s’ha dit d’un altre artista genial, Joan Miró— que “això no té cap mèrit! Ho podia escriure qualsevol, fins un nen!”.
(A aquells que ho creguin així, només se m’acut dir-los: “Prova-ho. A veure com te’n surts”. O recordar-los una de les més enginyoses frases de Grouxo Marx a Duck Soup: “Si fins un nen de quatre anys podria entendre aquest informe correu a buscar-me’n un, perquè jo no sé ni per on començar a llegir-lo.”).
Trabal converteix l’escriptura en un exercici de llibertat —i d’alliberament—, vola, s’envola al seu lliure albir, i fa volar i envolar els seus lectors, duent-los per allí on vol. Deixant-se guiar per la inspiració del moment, es diverteix tot divertint-nos. I fent-ho, ens fa avinent una realitat que tendim a no tenir present: que no hi ha res més seriós que l’humor, que el riure —i el somriure— no tan sols aporten llum i claror allí on no n’hi ha sinó que desvetlla la intel·ligència; ens ajuda a superar el son dogmàtic —i cloroformitzador— de tanta literatura amb ànsies —ínfules, més aviat— de transcendència.
En aquest món cultural nostre d’avui en dia, on regna la literatura domesticada, on hi ha qui vol fer creure—i el que és pitjor, hi ha qui s’ho creu— que es pot ensenyar a escriure, que l’art és més qüestió de recepta i de feina col·laborativa que no pas el fruit del cor, de l’ànima i de la veu de cada creador, on tots està pautat, on els llibres s’assemblen tant que podrien ésser un de sol, on deixar-se anar sembla haver esdevingut la primera regla intransgredible, la seva prosa és una alenada d’aire fresc. Una benvingut vendaval rejovenidor que ens transporta als orígens de la literatura i de la narrativa, on el goig i el joc de la veu i la paraula eren la raó i la justificació de tot.
Quant tants i tants teòrics escriptors entenen la literatura com una navegació a motor, a marxes curtes i amb la mà sempre a punt per llançar l’àncora, l’autor de Quo vadis, Sànchez? s’endinsa en l’oceà de la literatura, i de cada novel·la, en un petit llagut amb les veles esbatanades, que acull els vents i dansa amb les ones. Que sap, molt i molt bé, on vol anar, però que, mentre dura la travessia, es deixa portar: “Zeni s’enfilà damunt la cua d’aquest estel llampant que enlairà Helena amb el vent sincer de les seves paraules”; “la ciutat era plena de gent cridant l’adéu amb la veu muda dels mocadors semblava que aquelles ales, a mesura que el tren partia, se n’anaven al cel per allargar el comiat”; “un vaixell a la bona de Déu, a la dula, navegava tot xiulant amb les ancores darrere l’esquena, com aquell que no té deutes amb ningú”.
Perquè, malgrat que la fascinació de la seva escriptura de vegades ens pugui fer dubtar, malgrat que permeti que sigui el vent qui infli i faci bategar les veles, malgrat que durant la travessia s’entretingui fent escales, sempre és ell qui segueix al timó; qui sap on vol anar i com hi vol anar. S’allibera, i ens allibera, però sempre ho té tot molt controlat. Es deixa dur pels impulsos, no li sap greu, ans al contrari, fer marrada, però, per més que pugui fer aquesta impressió, res d’essencial és casual o improvisat, en la seva narrativa.
I, encara menys, l’estructura. Com els títols de les seves obres, el seu esquelet està no ja pensat, sinó pensat i repensat. Vals no seria Vals sense els seus capítols i els subtítols dels seus capítols: Preludi, Invitació al vals, Divertiment, Vals i Final; Temperatura, sense la seva mesuradíssima divisió en sis capítols. Una altra cosa és que, tal com succeeix amb el llenguatge, la seva aparent naturalitat ens pugui dur a engany: si la divisió de capítols sembla natural o fàcil és perquè així ho ha volgut l’autor. O sigui, perquè s’ha esforçat molt per assolir aquesta sensació; perquè ha treballat i treballat el seu text, revisant-lo o corregint-lo tantes vegades com ho ha considerat necessari, fins que la naturalitat s’ha imposat.
Per tot plegat, si ja havíeu llegit Vals i Temperatura, no dubteu en reincidir-hi; si encara no ho havíeu fet, congratuleu-vos-en: no cada dia es té el privilegi de descobrir una Illa del Tresor (literari i de la condició humana) tan plaent i gratificant com aquest.
Estem ben poc avesats a llegir novel·les breus, i menys encara quan se’ns ofereixen soles i no pas en un volum que n’agrupa unes quantes. En general, les editorials recorren a aquest subterfugi, com si no confiessin prou en cada obra en particular, com si temessin que per elles soles no es poguessin defensar o mantenir; com si les unes requerissin l’ajuda de les altres. Segurament, però, el millor que es pot fer és llegir-les separades —i, si és possible, deixant un cert temps entre les unes i les altres, a fi que no s’interfereixin.
En aquesta ocasió Quaderns Crema publica Por (Angst), de Stefan Zweig en un sol volum, traduït amb encert per Joan Fontcuberta i això ens permet acostar-nos-hi amb una netedat absoluta, alliberats de qualsevol influència —sobretot si no caiem en la temptació de donar un cop d’ull a la contracoberta, que em sembla que diu un xic més del que convindria— i rebre’l com el devien rebre els seus primers lectors; com si el descobrissin com el van descobrir ells.
Descobrir, ja des del paràgraf inicial, quina és la raó que tenalla la protagonista del llibre: “Quan la senyora Irene baixà les escales del pis del seu amant, de sobte es tornà a sentir presa d’aquella por irracional. […] Aquest esglai sobtat no li era gens desconegut, sempre sucumbia a aquests atacs de por absurda i ridícula” (pàg. 5). La por que el seu adulteri quedi al descobert, que el seu marit tingui coneixença de la seva infidelitat.
Un temor que, per un motiu que no cometré la imprudència de desvetllar abans d’hora, esdevindrà ben aviat una amenaça real i que convertirà la seva vida en una tortura permanent, que la farà (mal)viure amb un ai al cor constant, que posarà en perill la fins llavors “seva existència còmoda i tranquil·la de petitburgesa” (pàg. 17), la seva estable i immutable existència “indolentment i plaentment arrecerada” (íd.) en “el seu món tranquil i burgés” (pàg. 6), “silenciós i fred” (pàg. 12), “estret i ordenat” (pàg. 26).
I serà precisament la intensitat obsessiva, malaltissa, amb que patirà aquest temor el que farà que ho comenci a veure tot amb uns altres ulls. De fet, el que la farà ressuscitar: “A poc a poc la seva vida es transformà i adquirí un sentit nou. […] Es retrobava a ella mateixa en tot, i el món abans transparent com el vidre, es convertí tot de cop en un mirall on ella feia ombra” (pàg. 69).
Començarà a veure i a mirar, a mirar més enllà del que veia (o creia que veia) fins llavors. S’adonarà —i el que és més important, ens brindarà a nosaltres, els lectors, la possibilitat i el privilegi d’acompanyar-la en el seu procés de descoberta— que fins aquell moment més que viure el que havia fet és limitar-se a passar o a sobreviure, a deixar que la vida la visqués, a balafiar el seu temps: “Davant seu, a tocar, hi havia coses que ella ni tan sols havia fregat passant i de les quals ara, d’un plegat, comprenia que representaven la seva veritable vida i d’altres; per contra, les que li havien semblat importants s’esvaïen com fum. […] ara [..] li feia fàstic l’activitat buida dels desenfeinats, [….] la superficialitat de les seves inclinacions anteriors ” (pàg. 68).
De nou, doncs, Zweig, demostra ésser un lector privilegiat de Dostoievski, i s’immergeix com ben pocs escriptors en la pregonesa psicològica de la seva protagonista, en la infinita i sempre contradictòria complexitat de l’existència i la personalitat humana.
Una nova oportunitat, doncs, d’albirar una possible interpretació a aquella frase de Goya que afirma que el sueño de la razon engendra monstruos: no pot la vida més raonable i tranquil·la ésser la més monstruosa?, la més absurdament inútil?, no són, en el fons del fons, la vida i la raó incompatibles?, en el viure de veritat la raó no és follia?
En aquest món nostre on sembla que tot vagi pel pedregar i que no hi hagi res a fer —i ara no em refereixo, només, a Catalunya, que no pot trigar gaire a decidir si prefereix viure per sempre més humiliada o si vol donar un cop damunt la taula i alçar-se dempeus— llegir obres de pensament és una molt bona vacuna contra la inacció i, sobretot, contra el conformisme; contra la sensació que tot està decidit i que no hi ha res que puguem fer per canviar-ho.
En en aquest sentit que si bé potser no podem afirmar que els llibres de Nuccio Ordine siguin imprescindibles, ni molt menys, obligatoris, perquè el que (li) és imprescindible només ho pot escollir cadascú, si que són altament recomanables —com ho són, per esmentar només altres noms contemporanis, els de Bauman, Steiner, Bobbio, Gombrowiccz o Mèlich. Ho són no tan sols perquè ens ajudin a veure-hi (més) clar, a obrir (més) els ulls sinó, per damunt de tot, perquè ens conviden a pensar (per nosaltres mateixos).
Clàssics per a la vida. Una petita biblioteca ideal, traduït per Jordi Bayod i publicat l’octubre de l’any passat per Quaderns Crema, no només ens convida a reflexionar sinó, alhora, a revoltar-nos; a revoltar-nos contra els que, per controlar-nos i sotmetre’ns millor, s’han proposat tallar-nos les ales, posant-nos una bena als ulls —o, més exactament, uns aclucalls, com als cavalls— perquè només puguem veure el que els interessa que veiem. I el millor mitjà que han trobat ha estat el d’eliminar, d’arrel, els coneixements humanístics del sistema educatiu. Amb la voluntat, que ja va pronosticar l’any 1936 Charles Chaplin a Temps Moderns, que esdevinguem, únicament, eficients màquines productives privades de capacitat crítica.
És per aquesta raó que el llibre és, almenys, doblement interessant, perquè al convit de llegir i (re)descobrir els clàssics, hi afegeix un pròleg magnífic, que val el seu preu en or; un pròleg que, per ell tot sol, justifica el volum. Per fer-se’n una idea, n’hi ha ben bé prou amb transcriure l’extret d’un dels seus primers paràgrafs: “Les grans obres obres literàries o filosòfiques no haurien de llegir-se per passar els exàmens, sinó abans de tot pel plaer mateix que susciten i per mirar d’entendre el món que ens envolta i d’entendre’ns nosaltres mateixos. En les pàgines dels clàssics, fins i tot a segles de distància, és possible sentir encara el batec de la vida en les seves formes més diverses” (pàg. 12).
A continuació, i recuperant els escrits que havia publicat entre els mesos de setembre del 2014 agost del 2015 a Sette, el suplement literari d’El Corriere della Sera, ens ofereix un tan esplèndid com encoratjador tast del gaudi i l’aprenentatge combinats que ens brinda la lectura dels clàssics de tots els temps, des d’Homer fins a Milosz, passant per Plató, per Ariosto, per Montesquieu, per Cervantes, per Goethe o per Swift.
Un d’aquells pocs llibres que no tan sols no pots deixar de llegir, quan el comences, que et retornen l’esperança, que et conviden (o, més aviat, et comminen) a ésser, a fer-te i a refer-te tu mateix, a pensar i a reaccionar, a actuar en conseqüència, sinó que t’impulsen a córrer cap a la teva llibreria (o Biblioteca) de guàrdia més propera per omplir a vessar les lleixes de casa teva amb la més bella i rica literatura de tots els temps.
