Categories
Notes de lectura

Patrick Modiano, Premi Nobel de Literatura 2014: L’herba de les nits,

Com a homenatge al recent estrenat Premi Nobel de Literatura 2014,
recobro avui la meva anàlisi literària de L’herba de les nits, de Patrick Modiano:

En aquest món literari nostre, on (massa) sovint fa la impressió que les grans obres hagin de mesurar-se a pes, segons el nombre de les seves pàgines —la qual cosa comporta que esdevingui més habitual l’excés que no pas la mancança—, s’agraeix força que hi hagi qui sap mesurar les seves forces i ofereixi, justament, allò que convé i res més; si més no, que tingui clar que la llargària de cada obra depèn només d’ella mateixa; que, en general, la feina de l’escriptor consisteix més en polir que no pas en afegir.

Si tenim prejudicis d’aquesta mena, doncs, és possible que en caure’ns a les mans el petit volum de L’herba de les nits (L’herbe des nuits), Patrick Modiano, Proa Edicions, maig del 2014, traduïda per Mercè Ubach, ens pugi saber a poc, que temem que les seves cent setanta pàgines i escaig no siguin suficients per emocionar-nos prou profundament.

Tanmateix, per poca sensibilitat que tinguem, si som capaços de superar una tan absurda com injustificada prevenció —que, entre tantes d’altres, ens hauria privat d’una joia tan esclatant com El jugador de Fiodor Dostoievski—, no triarem a restar captivats per l’embolcalladora màgia narrativa de l’autor francès.

Segurament, n’estarem ja a partir de la primera —i intrigant— frase (“I, malgrat tot, no ho he somniat”, pàg. 7), que ens submergeix, de bursada, en l’atmosfera boirosa i embromada d’aquesta sorprenent novel·la, que, sota el delicat i discret vel d’una trama detectivesca, s’interroga sobre els efectes del pas del pas del temps; i, sobretot, sobre les pèrdues, les renúncies i les nostàlgies insuperables que suposa anar deixant enrere els efluvis, els contorns i, per damunt de tot, els llocs i les persones que van conformar el paisatge i el paisanatge de les nostres indeturables vides: “No hi quedava res de nosaltres, allà. El temps havia fet taula rasa”, (pàg. 9); “En aquella època era tan sensible com ara a la gent i a les coses que estan a punt de desaparèixer”, (pàg. 87).

L’obra s’allunya dels romans policiers convencionals, i més destacadament de les séries noires sembrades de violència, i s’agermana amb els relats del gran George Simenon, on l’encert i l’aprofundiment en la descripció del caràcter dels seus personatges (i, més encara, dels escenaris on transcorren: convertits, de facto, en un rellevant protagonista més de les novel·les —fins i tot, potser en els protagonistes) esdevenen crucials. I, alhora, amb la recerca proustiana —en aquest cas impossible— del temps perdut.

En el “viatge invers en el temps”, (pàg. 97) —“remuntava el curs del temps”, (pàg. 44)— que duu a terme el novel·lista a través dels carrers i els edificis de París, les nits (i els dies) són, per damunt de tot, melangioses; un cant o lament als jorns fuits sense tornada: “si podia rellegir [les notes de la llibreta], a través seu ressuscitarien els colors exactes i l’olor de les nits i els dies durant els quals les vaig escriure”, (pàg. 55); “Necessitava punts de referència, […] com si tingués por que d’un moment a l’altre les persones i les coses poguessin amagar-se o desaparèixer i que calgués si més no conservar una prova de la seva existència”, (pàg. 105).

Si Jean, el narrador, busseja en l’ahir a partir de les notes, incompletes i plenes de llacunes, que conserva en una “llibreta negra”, (pàg. 7), és perquè, cinquanta anys enrere, en fos o no conscient, el que havia volgut era “deixar, negre sobre blanc, uns indicis que, en un futur llunyà, em permetessin aclarir el que havia viscut en el moment sense acabar de comprendre-ho”, (pàg. 40). Ambiciosa pretensió que, com més va, més i més inassolible esdevé. Perquè, de la mateixa que la Dennie, la jove protagonista, “mai no contestava cap pregunta”, (pàg. 19), el passat tampoc no té l’hàbit de fer-ho.

Com d’altres grans escriptors analistes de l’existència humana —i, Modiano, n’és, almenys, un bon deixeble: “un sempre se sent culpable, quan uns pares nobles i honestos no ens han persuadit, quan érem petits, del nostre dret inqüestionable i fins i tot de la nostra clara superioritat en qualsevol circumstància de la vida”, (pàg. 64)— sap perfectament que l’aventura de la vida, per més intensa que sigui —de fet, menys com mes intensa sigui—, no acostuma a respondre a les preguntes; més aviat, en planteja de noves.

Per tot plegat si som d’aquells que no cerquem respostes en la literatura, sinó un eixamplament dels nostres horitzons i de la nostra visió, dels que creiem que un dels major valors de la vida és, precisament, la seva efímera intranscendència —“Ja no em feia il·lusions. Tot plegat, un dia o altre cauria en l’oblit”, (pàg. 135)—, farem bé d’abocar-nos en aquesta novel·la que afirma, amb honesta clarividència, que “[si] evitem escriure els detalls massa íntims de la nostra vida [és] per por que, un cop fixats sobre el paper, deixin de pertànyer-nos”, (pàg. 33).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 4 de juliol del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem

El mes de setembre de l’any passat, concloïa la meva anàlisi de Pistola, amb música de fons demanant-me quant temps ens caldria esperar la propera novel·la de Jonathan Lethem. Per fortuna, l’espera ha estat breu, i ja podem submergir-nos en la que és —tant des del punt de vista quantitatiu com, el que és més rellevant, qualitatiu— una de les seves obres grans: Els jardins de la dissidència (Dissident Gardens), Angle Editorial, maig del 2014.

Un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat (o de la immoridora Camins de Sirga, d’en Moncada, si preferiu una referència més nostrada), oferint-nos, en constants salts cronològics, la història de tres generacions d’una família dissident de la societat dels Estats Units.

Una família completament incapaç de trobar el seu lloc (ni el seu moment) en la terra (i en l’espai de temps) que li ha correspost de (mal)viure; condemnada a lluitar per sempre més i sense remissió per “evitar el centre mediocre on transcorre massa part de la vida”, (pàg. 190).

Això sí, malgrat la seva contemporaneïtat i el seu abast general, cal assenyalar que està tan profundament arrelada a nord-amèrica que, si no es coneix amb prou detall la història d’aquell país al llarg dels darrers cinquanta anys, potser no es pot entendre (i assaborir) del tot, atès que les referències, sobreenteses, són constants.

Així, per exemple, només podrem comprendre prou bé les seves consideracions (essencials) sobre les mentides i les veritats, sobre la manca de certeses i l’ensorrament definitiu de les taules de salvació de les creences —i, en conseqüència, la relativitat absoluta de tot— si sabem el trasbals majúscul que suposà, per als membres del Partit Comunista americà, la publicació al New York Times del discurs de Khrusxov reconeixent “les veritats innegables i escruixidores”, (pàg. 144), de la barbàrie totalitària i genocida de Stalin.

Igualment, com a llacuna dins del gran encert de la novel·la, em sembla que haig de fer esment a una certa tendència a abusar de la grandiloqüència, de voler deixar per a la posteritat una frase o adagi magistral més sovint que no convindria —per dir-ho en termes escènics, a sobreactuar—, la qual cosa acaba per comportar un efecte contraproduent de saturació; si se’m permet el mot, d’innecessarietat: “la preponderància de les habitacions buides estrenyia els vincles entre els supervivents, com en una illa deserta”, (pàg. 427).

Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, que no renuncia ni a les paraules gruixudes ni a les referències sexualment explícites, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, ple de matisos —els matisos i, encara més, els incisos, són essencials en la seva manera d’escriure—, molt ben traduït de nou per Ferran Ràfols Gesa, ens presenta, al mateix temps, una part de la història del seu país, però, primordialment, la intrahistòria unamuniana dels seus protagonistes. Això sí, convertida en contrahistòria; en la cara B de la Història del país més poderós del món.

De fet, potser fins i tot la cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura. Però no pas d’un Bob Dylan triomfador, sinó una nemesi seva, oblidada i negligida, superada, incapaç d’adaptar-se al jet plane —“Time is a jet plane, it moves too fast”— del times are changing. Els personatges de Lethem si són desclassats, inadaptats i desencantats no és tant per la seva condició social, sinó per la seva adscripció ideològica i política: comunistes —procomunistes, protocomunistes, excomunistes, postcomunistes…— al bell mig del país anticomunista per antonomàsia; els darrers entre els darrers.

Doblement, doncs, víctimes de naufragi: d’una societat que els rebutja i els satanitza amb el pitjor dels insults possibles (antiamericans) i del somni —esdevingut malson: “en la lava de la seva decepció els ideals del comunisme americà morien eternament”, (pàg. 65)— comunista. Una novel·la amb una certa aroma de Charles Dickens, però a la inversa: en comptes d’anar de la misèria a la riquesa, si més no, a la normalitat, a la salvació, descriu el declivi —sobretot, moral— de la família, des de la seva plenitud (ideològica) al seu complet ensorrament o decrepitud.

Indeturable i suprema decrepitud, insuperable i irrecuperable, simbolitzada en la figura emblemàtica de Rose Zimmer, que acabarà arrossegant les romanalles del seu caràcter indomable i abassegador abandonada i ignorada en una residència: “Que esquifida s’havia fet, la Rose! […] La més petita ràfega d’aquell vent brut se la podia endur de la vorera”, (pàg. 485).

Un llibre doncs, al qual li escauria, com anell al dit, una de les més celebres divises marxistes, però no pas de Karl, sinó del (molt més genial i imprescindible) Groucho: “Vam partir del no-res, i solament amb el nostre esforç vam assolir les més altes fites de la misèria”.

Perquè aquest retrat coral —a banda d’una apassionant reflexió sobre les relacions inter-generacionals i, encara més, sobre el domini il·limitat i dèspota dels fills sobre els pares i mares: “La Miriam tenia el poder de passar-ho tot per la cara de la seva mare i alhora no explicar-li gens en que consistia tot plegat”, (pàg. 221)— és, sobretot, una anàlisi, o, més exactament, una certesa autòpsia o diagnosi forense, en primer lloc, del declivi del jardins de la dissidència comunista, però, per damunt d’això, del voler i el poder, del xoc (inevitable) entre el somni i la realitat: “Era només quan desapareixia la lent del conte de fades que t’acabaves descobrint a tu mateix i les coses que importaven”, (pàg. 228).

dissabte, 5 de juliol del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

La bona sort d’ara mateix, Matthew Quick

Si els llibres i altres expressions artístiques acostumessin a crear una addicció similar a la que provoquen el tabac, l’alcohol o els serials televisius, no hi ha dubte que el món que coneixem seria ben diferent —per no dir, amb tots els riscos que això comporta, millor; seria un lloc més culte i ric; i, segurament, més agradable, més assossegat, més humà. Per desgràcia, les obres literàries addictives esdevenen excepcions, rares avis que els editors persegueixen com els cavallers de la taula rodona el Sant Grial.

Si molt no m’erro en el meu pronòstic, Edicions del Periscopi —una editorial que acostuma a saber diferenciar molt bé el gra de la palla— ha tingut l’encert de publicar un d’aquests llibres: La bona sort d’ara mateix, (The God Luck Of Rigth Now), de Matthew Quick, amb traducció d’Ernest Riera, amb una coberta tan immediatament atractiva com intrigant.

Una vegada et cau entre les mans, i comences a llegir-lo, restes tan envescat en les seves pàgines estrafolàries i hilarants com si les haguessin untades —o, més aviat, ungides, per l’efecte miraculós que produeixen sobre el lector o lectora— amb algun ungüent que et captiva, et priva de la teva voluntat i t’impedeix de deixar-lo fins al final.

Aquesta novel·la tan peculiar la protagonitza un home “normal, corrent i mediocre”, (pàg. 15), mentalment “una mica desajustat”, (pàg. 34), amb un cor “definitivament com el d’un nen”, (pàg. 275), que s’ha passat els seus trenta-vuit anys “a l’interior de la meva tija: de mi mateix”, (pàg. 121), vetllant ininterrompudament per una mare gran que “no hi era tota, els últims anys de la seva vida”, (pàg. 15), tan aïllat de tot que tan sols es comunica amb el món exterior escrivint cartes a Richard Gere, al qual ha convertint-lo en el seu “confident”, (pàg. 44).

Carregat de bons sentiments —no és pas per casualitat que l’autor l’hagi batejat com a Bartholomew, que “etiquetat amb un altre nom”, (pàg. 252), és Nathaniel, al qual Jesús al Nou Testament descriu com “un autèntic israelita, un home que no enganya”, (Jn 1, 47)—, es veurà forçat (“No n’he sabut mai gaire, d’acceptar els canvis. […] sempre arribo tard al ball còsmic”, pàg. 21; “Em feia por, el futur”, pàg. 251) a acceptar el brutal capgirament que ha sofert, a començar a viure de veritat, a afrontar el que hi ha al defora de la tija: “No sé què fer sense la mama. No sé ni com es paguen les factures”, (pàg. 213); “Ara necessites trobar la teva pròpia bandada. Abandonar el niu a la fi […]. Volar”, (pàg. 24).

A través d’ell, ens interroguem sobre alguns conceptes —la normalitat, la realitat, la veritat, la mentida, la culpa, la bondat…— que considerem sobreentesos, però que no sempre són tan clars, i menys encara, unívocs, com ens imaginem.

En primer lloc, perquè el món ens ofereix moltes més preguntes que no pas respostes: “Hi vaig rumiar i vaig decidir que no provaria de trobar resposta als grans misteris de la vida”, (pàg. 256). En segon, perquè resulta molt més senzill defugir les poques certeses que tenim —o podem obtenir—, crear-se “una alternativa molt benvinguda a la veritat”, (pàg. 15), que no pas fer-se càrrec de la feixuguesa que comporten: “Necessitava fingir que allò era veritat”, (pàg. 205); “Digue’m una cosa agradable […] que em faci oblidar […] que la meva vida ha estat un acudit cruel i sàdic”, (pàg. 224).

És aquest component, precisament, combinat amb alguns molts ben trobats tocs d’humor, el que —per poc que funcioni com és habitual el més eficaç i econòmic dels màrquetings: el boca-orella— permetrà que el llibre de Quick esdevingui un gran èxit de vendes: per les seves innegables propietats balsàmiques, per la seva capacitat “guaridora”, (pàg. 280), perquè resulta “molt terapèutic. Em calma d’una manera que cap altra cosa no pot aconseguir”, (pàg. 246)

Una capacitat o característica, haig de dir-ho obertament, que és la que més em desplau de la novel·la, que em sembla que li fa un flac favor, atès que entenc que l’allunya de la literatura literatura i l’acosta a altres menes d’escriptures on la creació artística passa a un segon terme.

És més que possible que la inesperada (i ben poc racional) sensació de benestar, d’esperança i optimisme que t’envaeix una vegada l’has enllestit —o, més aviat, devorat, amb una voracitat insadollable— resulti d’allò més beneficiosa per a un temps tan sever i malaurat socialment com el que estem vivint, però des del punt estrictament literari, resulta tan innecessari com contraproduent.

Conèixer els efectes consoladors i seràfics que suposa creure en “La Bona Sort d’ara mateix” (“Hi hem de creure. Ho hem de fer. Ho hem de fer. Ho hem de fer”, pàg. 162; “creure-hi —o fins i tot fingir que hi creies— aconseguia que et sentissis millor […], sense que tingués importància que fos veritat o no”, pàg. 146) pot comportar uns efectes molt positius per als esperits turmentats (i satisfer l’orfandat lectora dels que van caure rendits als peus d’avis que escapen per les finestres o analfabetes que salven països), però acaba desvirtuant el nivell i l’abast d’una obra que semblava voler tocar el cel amb els dits i es conforma amb no tocar gaire de peus a terra —o, potser, amb tocar-hi massa.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 27 de juny del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

Germà gran, Lionel Shriver

Potser un dels grans dubtes que planteja la literatura és si ha d’acostar-nos a la realitat o defugir-la, si ha d’ésser evasió del món que ens envolta o immersió (i, en conseqüència, anàlisi) en ell. La ratlla que delimita ambdues possibilitats no és gens clara, tanmateix, atès que sovint un dels mitjans més eficaços d’afrontar la realitat que ens cal viure dia a dia és, o bé a través de l’humor o bé a través de transfiguracions o translacions, temporals o geogràfiques: Lev Tolstoi, a Guerra i Pau, no parlava d’una guerra, en concret —la russo-francesa dels temps de Napoleó—, sinó d’una i totes les guerres.

Lionel Shriver acostuma a tractar temes seriosos i durs, gens agradables —la infidelitat, les malalties terminals, els adolescents violents…—, que exigeixen al lector una gran serenitat i un caràcter resistent, poc aptes per a ànimes sensibles, però ho fa amb una gran força ficcional, donant a les tragèdies que narra (amb severitat i sense subterfugis ni mitges paraules), malgrat tot, un cert aire de contalla —de “conte de fades”, (pàg. 287)—, d’abstracció literària, que evita que la seva cruesa esdevingui excessiva.

Germà gran (Big Brother), L’Altra Editorial, maig del 2014, amb traducció a quatre mans de Carles Miró i Núria Parés, fa tota la impressió de recrear, amb no gaires canvis, un fet viscut per la pròpia autora: la irrupció, al bell mig del domicili familiar, del passat de la dona —d’aquest passat que “preferia oblidar”, (pàg. 29), per més que “signifiqués el que signifiqués, [era] l’únic que tenia”, (pàg. 57)—, sota la figura del seu germà, monstruosament gras (talment sortit d’un “quadre de Fernando Botero”, (pàg. 157), que posarà en perill el precari equilibri tot just aconseguit en la relació amb el seu marit i els dos fills adolescents d’aquest, producte del seu primer matrimoni.

El relat d’aquest acarament definitiu amb ells mateixos —“Ens despullem […] l’ànima”, (pàg. 267)—, d’aquesta experiència decisiva i traumàtica —“Està clar que ara sóc una persona non grata a casa vostra. […] Pel que sembla, estic «destrossant la vostra vida familiar»”, (pàg. 143)—, és converteix en una interrogació sobre la mateixa condició humana.

En primer lloc, sobre la importància del físic —del que semblem, més que no pas del que som: “ens agradi o no, per als altres som un què”, (pàg. 155)— en la societat nord-americana (i, per tant, per extensió, en tot el mon occidental); en segon, sobre els (límits) dels deures familiars, sobre on comencen (i encara més, on acaben) les nostres responsabilitats en relació amb els nostres parents més propers. I, en tercer lloc, sobre la culpa i el penediment; més concretament, sobre com n’arriba a resultar, de difícil —en ocasions, d’impossible—, d’alliberar-nos de la sensació de no haver fet el que hauríem d’haver fet; d’haver fallat algú quan (més) ens necessitava.

Des que Friedrich Nietzsche consignà que déu havia mort, sabem, mercès al tan encertat diagnòstic del existencialistes, que el fet de viure ha esdevingut una càrrega molt més feixuga, per a nosaltres: tot d’una vam perdre la xarxa de seguretat divina i vam esdevenir responsables únics dels nostres actes i les nostres decisions.

I, per a l’escriptora de Carolina del Nord, encara no ens hem deslliurat del temor a errar-nos que comporta, ineluctablement, decidir. Amb major motiu quan els efectes de les equivocacions no ens impliquen només a nosaltres mateixos, sinó, com acostuma a succeir, als que tenim més a prop. Què ocorre quan en resulten afectats, directament i greu, aquells que més ens estimem?

És clar que, per a preguntes d’una tal mena, no tan sols no hi acostuma a haver una resposta fàcil, sinó una sola resposta; que, per dir-ho en mots de Salvador Espriu: diversos són els homes i diverses les respostes. O, per expressar-ho d’una manera més categòrica, que les respostes —unívoques, infal·libles, garants d’alliberar-nos del dubte o penediment— no existeixen.

Llàstima que Shriver no hagi estat capaç de posar un xic de mesura en la novel·la, d’escurçar-la amb una certa generositat, de deslliurar-la d’algunes pàgines que, des del meu punt de vista, aporten ben poc a l’argument i al contingut, però que, en canvi l’afeixuguen més que no convindria. En ocasions és tan i tan detallista, es fixa —i el que és més greu, s’atura— tan minuciosament en incisos no imprescindibles, que la lectura se’n ressent.

En particular, en tot allò que té referència a la figura de Travis, el pare de la protagonista, i a la comèdia televisiva que havia protagonitzat, Custòdia compartida. Certament, aquest fet tingué una gran importància en la configuració dels caràcters dels dos germans —primordialment, perquè “a en Travis els fills de la sèrie de ficció sempre li havien semblat més reals que no pas els seus fills de debò”, (pàg. 82)—, però entenc que aquest fet podria destacar-se sense haver d’ocupar un lloc central o tan preponderant (tant pel que fa a situació com a percentatge). Amb tres o quatre pinzellades, clares i incisives, n’hi hauria hagut ben bé prou.

Més a més si tenim en compte que els dos grans personatges de l’obra —els noms dels quals no poden ésser més il·lustratius: Pandora, aquella que pot obrir la caixa dels trons de tots els mals (que posaran en perill la feble inestabilitat de la família); Edison: el geni acostumat de ben jove a les lloances i als llums dels escenaris, que no ha estat capaç d’habituar-se a la progressiva extinció de la seva estrella— no tan sols estan molt ben bastits, amb profunditat i versemblança, sinó que esdevenen tan recognoscibles, tan propers, tan entranyables, que, malgrat la seva fragilitat —o, potser, precisament per ella— ens sap molt greu haver-nos-en de separar, en cloure la novel·la.

Entre d’altre raons, perquè ens recorden allò que sovint acostumem a oblidar: que —per bé o per mal— no hi ha cap esport d’aventura més arriscat (apassionant, inesperat i imprevisible) que la nostra vida (familiar) de cada dia.

diumenge, 15 de juny del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

Pastoràlia, George Saunders

Em plau ben poc emprar una expressió com “autor de culte”, entre d’altres raons, perquè els cultes, siguin de la mena que siguin, tenen un component d’irracionalitat tan acusat que poden acabar fàcilment en el fanatisme intransigent, però si hi ha algun escriptor nord-americà que va guanyant-se a poc a poc —i a pols— aquesta consideració, segurament és George Saunders. Un autor tan intens, tan explosiu, tan impactant que el més normal és que provoqui una de les dues reaccions contraposades: l’adhesió incondicional o el rebuig frontal.

Aquells que van llegir, ara fa un xic més de mig any, Deu de desembre i en van quedar aclaparats —l’única manera de no quedar-ne és, o bé no llegir-lo o bé no fer-ho amb l’atenció que mereix— amb Pastoràlia, (Pastoralia), Edicions de 1984, maig del 2014,tenen l’oportunitat de descobrir el bressol —o, més aviat, el niu d’àliga irredempta— on es va covar; on es troba l’inici i el fonament d’aquell recull de narracions inclassificable i indefinible.

No tant perquè els relats siguin similars temàticament, que per fortuna no ho són (per més que un vell adagi asseveri que la major part dels autors escriuen, una vegada i una altra, el mateix llibre, no cal fer-ne un gra massa), sinó per una concordança d’esperit, en primer lloc, i d’escriptura, en segon. Concordança o correspondència que el narrador d’Amarillo ha anat depurant i personalitzant, fins a convertir en un tret d’identitat essencial, inconfusible del seu quefer literari.

Per a ell, el llenguatge és fonamental, sobretot per a la descripció psicològica dels personatges. Més que no pas pels seus actes, es defineixen per la seva manera de parlar, pel registre textual que posen de manifest, principalment, en els diàlegs. Magistrals diàlegs que exigeixen un traductor de primera categoria, dúctil i pregon coneixedor tant de la llengua de partida com de l’arribada —com ho ha estat en Yannick Garcia— per a no perdre-hi res en el transvasament.

Una manera d’escriure, un estil, una forma, que va lligada, indissociablement, a un fons, a una temàtica, a una visió del món pròpia —una Weltanschauung, si se’m permet el mot.

Perquè, malgrat que sotmet els seus malaurats personatges —eternament turmentats, moderns hereus de Sísif, destinats a esdevenir carnassa, sense solució ni remei, exemples de la intrahistòria unamuniana— a les més insofribles i inhumanes de les situacions, situant-los a la vora de l’abisme, al límit d’allò que és físicament i (encara més) psíquica, suportable, que els fa passejar pel fil de la navalla de la humanitat, Saunders sent una estima immensa per ells, per aquest humiliats i ofesos de ressò dostoievskià.

Per més que pugui semblar el contrari, entre la concepció hobessiana de la vida i la rousseauiana —“l’home és bo naturalment, i és només per les institucions que els homes esdevenen malvats*”, comenta aquest darrer a les seves Lettres philosophiques— es decanta per la del suís. Des del primer al darrer relat d’aquest recull, els seus protagonistes no tan sols són naturalment bons, sinó que pensen més (almenys, primer) en els interessos dels altres que no pas en els seus. Fins i tot quan, sotmesos a les més draconianes i extremes de les situacions, hi tenen molt a perdre: “em costa tant delatar la Janet”, (pàg. 51); “Ha pencat tota la vida. No ha fet mal mai a ningú. I ara, mira. / Morta de por en un pis miseriós”, (pàg. 102).

 Un tarannà que comportarà que la seva dissort es vegi més i més agreujada —“ningú no es podia llançar a la pila funerària d’un altre sense sortir-ne ben socarrimat”, (pàg. 90)—, que impedirà que puguin aprofitar les últimes opcions que tenen de sortir del pou de degradació on viuen immersos, atès que aferrar-se a la que seria la seva darrera taula de salvació implicaria deixar els altres ofegant-se enrere, per la qual cosa la seva vida és tot just una trista ombra del que podria haver estat: “Et penedeixes de tot el que no has fet”, (pàg. 116); “la vida li havia guanyat la partida, al papa”, (pàg. 87).

En aquest món asfixiant i indeterminat que ens presenta el narrador americà, que no se sap ben bé si és un futur distòpic o un passat que retorna —encara que el més probable és que sigui una mescla (del pitjor) d’ambdós—, tot allò que alguna vegada es va esperar o imaginar s’ha esvaït (“De petit havia tingut uns somnis tan plens de llum, havia nodrit tantes esperances, que no podia ser que fos un no ningú”, pàg. 180) i, per tant, l’únic, trist, consol que resta és creure que hom ha fet el que havia de fer.

Creure, perquè, al capdavall, “¿la veritat, que és? La veritat és aquella cosa que fa que passi el que volem que passi”, (pàg. 67).

 Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 30 de maig del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

* “L’homme est bon naturellement et c’est par ces institutions seules que les hommes deviennent méchants

(Jean-Jacques Rousseau, Lettres philosophiques, A Malesherbes, Montmorrency, le 12 janvier 1762)

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Catalunya a l’exili, Domènec Guansé

Quan sentim o llegim alguna de les declaracions dels intel·lectuals espanyols i catalano-espanyols sobre el procés separatista, assegurant que no és més que un invent recent, creat, promocionat i incentivat per les elits polítiques catalanes, si no tenim ganes de riure (per no plorar), el millor que podem fer és buscar refugi en l’illa de Robinson d’alguns dels llibres escrits pels exiliats catalans de la guerra civil. Ens adonarem que aquell vel adagi nihil sub sole novum, si no es va crear pensant en l’estat espanyol és perquè, per més que alguns ho afirmin així, fa dos mil anys no existia.

Catalunya a l’exili, Cossetània Edicions, febrer del 2014: aquesta acurada edició dels articles publicats a l’exili per Domènec Guansé suposa una molt escaient nova constatació de la immobilitat i la intransigència congènita de l’Espanya liderada i bastida al seu gust per la Castella imperialista.

Certament, l’escriptor tarragoní es planyia, sobretot, de l’infaust tràngol, personal i encara més col·lectiu —“serà exagerat de dir que tota la Catalunya intel·lectual es troba avui a l’exili?”, (pàg. 33)—, que suposà la diàspora catalana, de la pèrdua irremeiable que implicà per al país que una de les generacions més brillants que havia tingut mai es veiés obligat a abandonar-lo per la força, “sense altre bagatge que una trista maleta, on hi havia tot allò que havien pogut salvar d’una vida d’intel·ligència, d’esforç i de treball”, (pàg. 35), però el retrat que ofereix de la societat espanyola és tan gris (per no dir negre) com actual i immediatament recognoscible.

De la societat espanyola franquista i d’aquells que no dubtaren a donar l’esquena a la seva terra i a fer costat als que la volien “sembrar […] de sal”, (pàg. 53): “no seran mai perdonats aquells que traeixin dintre dels seus cors Catalunya”, (pàg. 45). Perquè el gran problema, la gran infàmia no provenia tant dels que ens atacaven, dels que pretenien anihilar-nos, sinó dels que els donaven suport; d’aquells catalans que no van és capaços de fer-se dignes de Catalunya —per expressar-ho en els tan adients com exactes mots de Francesc Macià. Com hauria canviat tot, assevera Guansé, “si els catalans haguessin sabut ésser, en aquest tombant històric, catalans i res més que catalans!”, (pàg. 54).

I com haurien canviat, també, si llavors —com s’esdevé ara— tant la classe política espanyola com els catalans que els fan el joc, haguessin sabut mostrar-se a l’alçada que les circumstàncies exigien, en comptes de mirar cap a una altra banda: “Tancar els ulls davant de les coses no és suficient perquè les coses deixin d’existir”, (pàg. 179).

Acabo amb una tan òbvia com magnífica reflexió del crític i novel·lista, que si no fos perquè els curadors del llibre, Montserrat Corretger i Francesc Foguet, indiquen que fou publicada a la revista Germanor de Santiago de Xile fa setanta-dos anys, hom pensaria que va ésser redactada abans d’ahir: “Catalunya voldrà ésser mestressa, sobirana dels seus destins, tant com qualsevol altre poble i només en aquest pla de dignitat i d’igualtat podrà pactar amb els altres pobles de la Península o d’Europa”, (pàg. 146).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 23 de maig del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La mania de sostenir que tot va bé quan tot va malament

En una època excepcional com la que estem vivint a casa nostra, on sembla que tot s’hi val —des de la més espúria de les mentides a la demagògia més irresponsable—, saber que encara es publiquen llibres que no tan sols ens ajuden a veure-hi clar, sinó que ens airegen el pensament amb una ironia intel·ligent, és sens dubte una de les millors notícies culturals de l’any.

Càndid (Candide ou l’Optimisme), de Voltaire, Blackie Books, maig del 2014,  traduït per Jordi Llovet i il·lustrat per Quentin Blake, és una d’aquelles obres excepcionals que si bé potser no et fan recobrar l’esperança en l’espècie humana —seria paradoxal afirmar-ho, tenint en compte que considera que “aquest món [és] una cosa ben forassenyada i abominable”, (pàg. 139)—, si que te la fa recobrar en el paper, la funció, la raó i el sentit dels intel·lectuals, compromesos i crítics amb el seu temps; amb aquells pensadors de veritat que, tot i ésser conscients que a l’ombra del poder s’hi viu molt millor, prefereixen el risc de mantenir-se fidels als seus principis, en comptes de vendre’s l’ànima al diable disfressat de corder.

Si tingués la temeritat de definir-lo en dues paraules, assenyalaria que el de l’escriptor francès és un llibre enginyosament subversiu; tant que el filòsof, coneixent la nul·la sensibilitat democràtica de les autoritats de la seva època, prengué la precaució de fer aparèixer la seva obra mestra al mateix temps a diverses ciutats d’Europa, evitant així que, malgrat l’afany de la policia, tots els seus exemplars fossin segrestats i destruïts.

No és gens estrany que estiguessin obsessionats en silenciar-lo, atès que és un dels més eficaços i corrosius atacs frontals contra l’immobilisme i l’adotzenament, contra la inhibició, contra l’abstenció —“Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, expressavaJoan Fuster—, contra el gregarisme, contra qualsevol sistema polític —i pedagògic— que pretengui substituir el pensament personal per l’adoctrinament, la reflexió per la repetició: “educat segons el precepte de no jutjar mai res per compte propi”, (pàg. 154).

El protagonista, “un jove metafísic força ignorant de les coses d’aquest mon”, (pàg. 14), antiheroïc —“tremolava com un filòsof, es va amagar tan bé com va saber durant aquella heroica carnisseria”, (pàg. 15)— i ple de bona voluntat —un “bonàs”, (pàg. 147), “massa net de cor per fer traïció a la veritat”, (pàg. 66)—, anirà de la Seca a la Meca, passant per la Vall d’Andorra, sortint pels pèls del foc per caure a les brases, tractant de descobrir si, tal i com defensa el seu tutor, Pangloss, vivim en un leibnizià millor dels mons possibles.

La seva experiència serà, per descomptat, exactament la contrària, la qual cosa el farà concloure —precedint la “Fabulita” del poeta reusenc Joaquim Bartrina: “Si quieres ser feliz, como me dices, / no analices, muchacho, no analices”— que el que més ens convé és que “treballem i no ens escalfem el cap, és l’única manera de fer la vida suportable”, (pàg. 187), i acabar el llibre amb una frase genial —que no cometré pas la vanitosa indiscreció de desvetllar.

 Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 16 de maig del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Segona persona del singular, Sayed Kashua

Viure en un estat i sentir, un dia rere l’altre, que t’hi tracten com un ciutadà de segona categoria, com un estranger, és una experiència que, salvades les distàncies, compartim els catalans i els palestins: potser arribi un moment que tant els uns com els altres anirem pel món i ho tinguem tot pagat, com pronosticà en Francesc Pujols, però, ara per ara, més que pagat, el que ho tenim, si volem anar per l’estat que, volens nolens, ens ha tocat, és complicat.

Amb Segona persona del singular, Edicions de 1984, febrer de 2014, traduïda per Roser Lluch i Oms, Sayed Kashua ens endinsa de ple en el món ple de contradiccions, i sobretot de desarrelament, dels àrabs que viuen a Jerusalem.

Negligits i marginats pels israelians —“per als autòctons, els àrabs israelians eren tinguts com a considerats mig jueus”, (pàg. 17)— i malentesos i mal vistos pels habitants dels territoris ocupats —“«¿Fins quan enterraran aquí els col·laboracionistes?, ¿Fins quan?»”, (pàg. 289)—, si volen sortir-se’n no tindran cap altre remei que fer-se invisibles: imitar els camaleons, confondre’s amb l’ambient, renunciant a la seva manera d’ésser. Condemnats, per tant a (mal)viure en un etern i dolorós conflicte de consciència i d’identitat.

Al primer que els cal renunciar, per descomptat, és a l’àrab, la seva llengua pròpia —“L’Aiub, que fins aleshores havia parlat en àrab, va passar en sec a l’hebreu, com si fos la cosa més natural del món”, (pàg. 79)—, atès que l’estat israelià no li reconeix cap mena de legalitat ni validesa, i la considera més una molèstia que no pas un guany, amb la qual cosa no tan sols no podran sentir-s’hi mai com a casa seva —“tots els apartaments on havia viscut a Jerusalem, fins i tot la magnífica casa que havia fet construir […], mai no havi[en] merescut l’epítet de casa seva”, (pàg. 208), sinó que acabaran sucumbint, engolits pel joc de les aparences i les mentides.

Perquè, com tots els seus compatriotes, els dos personatges principals de la novel·la, l’advocat i el fotògraf àrabs que van rellevant-se al llarg dels diferents capítols fins a confluir en el final, han anat acumulant tantes i tantes claudicacions —“sempre havia sabut que no era un heroi i que no estava fet per als enfrontaments”, (pàg. 25)—, s’han sotmès i adaptat tan i tan bé a les obligacions —“un tipus d’obligació que les regles del joc entre immigrants com ells els imposaven”, (pàg. 31)— que havien de complir si volien ésser admesos (o, més aviat, tolerats) pels israelians, que ja no saben ni qui són: “Seria interessant saber que semblo jo”, (pàg. 24).

Per a Kashua és obvi que un cop comences a submergir-te en el món de les falsedats, d’aparentar allò que no ets, una vegada renuncies a l’ésser pel semblar, i caus en la voràgine de les mentides —“la biblioteca plena de volums jurídics, més per impressionar els clients que no per consultar-los”, (pàg. 132)—, per més que procuris (infructuosament) fins i tot enganyar-te a tu mateix —“la meva mentida només era per motius de feina, em repetia aleshores”, (pàg. 191)—, caus en un pendent que ja no té tornada enrere.

Més aviat o més tard, t’adonaràs que, més que no pas viure, no has fet altra cosa que representar. O el que és el mateix, que no has viscut la teva vida —l’única realment possible— sinó la d’un altre; que has balafiat, de manera miserable i irremeiable, l’única cosa que de veritat et pertany.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 9 de maig del mmxiv

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La clau de volta, Joaquim Amat-Piniella

D. Sam Abrams comentava amb satisfacció no fa pas gaire al Suplement de Cultura d’El Punt Avui que en “l’actual panorama  editorial […] encara es produeixen autèntics miracles”, com el de “la recuperació total del llegat literari de Joaquim Amat-Piniella”, mercès a la gosada consciència i responsabilitat literària de tres editorials: Edicions de l’Albí, Ensiola Editorial i Club Editor.

Aquesta darrera fou la que publicà, l’octubre de l’any passat, La Clau de volta, la novel·la inèdita de l’escriptor manresà. Novel·la que, tal i com ens informa Maria Bohigas en la seva “Nota editorial” arribà finalment a les llibreries “mig segle després d’escrita”, la qual cosa suposa una veritable “prova de foc per a ella”, (pàg. 10), atès que el pas del temps acostuma a esdevenir un jutge implacable, que, un cop superades les modes i els gustos contingents, acaba situant cada obra al lloc que li correspon.

 Segurament per això, a algun que altre lector o lectora, escarmentat, amb raó, per l’edició pòstuma de creacions literàries presentades com a presumptament genials que els seus autors havien preferit desar al calaix, li farà basarda acostar-se a aquesta. Si sent un tal temor, pot posar-li remei fàcilment donant un cop d’ull a la llista dels quaranta-sis volums que l’han precedit en la col·lecció “El Club dels Novel·listes”; comprovarà que el criteri primordial —sinó l’únic— ha estat sempre el de la qualitat, el del convenciment complet amb el llibre que es publica.

En el d’Amat-Piniella ens submergim ja de bon començament en l’argument, en el trencament o tràngol definitiu —la mort del pare— que ho capgirarà tot, que situarà a tots i cadascun dels membres de la família (excepció feta de la mare: “valia més no comptar-hi. La dona era tota ella un dolar llarg i arrelat, un arbre que feia nosa al mig del pas”, pàg. 15) en una cruïlla decisiva de la seva vida que no poden ignorar, que els obliga a decidir i a actuar; a mostrar al món, però sobretot a ells mateixos, qui i com són; si són capaços d’estar a l’alçada de les circumstàncies o si són superats per elles —si són homes o ratolins, per expressar-ho en un títol de John Steinbeck.

En unes tals condicions, que no permeten la fugida ni la indeterminació o el laisser passer —el “qui dia passa, any empeny”, que diríem en català—, no tan sols cauran totes les màscares i tots lluiran els seus rostres vertaders —físics, però encara més psíquics: “L’autenticitat era una ventada que enfonsava portes i finestres”, (pàg. 165)—, sinó que cada nou pas endavant (o, més exactament, cada nova vegada que la manca de determinació, la indecisió: “Val més amagar el cap sota l’ala”, pàg. 85) anirà convertint la situació en més i més delicada, en més i més insostenible; l’anirà empenyent penya-segat avall, sense que res ni ningú pugui deturar-la.

Clara, la filla que sempre s’ha escudat sota l’ègida del deure —“darrere el dolor hi havia el deure”, (pàg. 16); “el deure tenia una gran amplada”, (pàg. 19)— prendrà aviat consciència que els camins diversos que emprenen els membres d’una mateixa família no només no acostumen a ésser comuns —“tenir la mateixa sang no vol dir ser de la mateixa condició moral”, (pàg. 18)—, sinó que normalment es bifurquen tant que no tornen a coincidir ni tan sols a l’infinit. I que en aquest món on cadascú sembla tenir el seu lloc, el seu rol, assignat, immutable, el seu és el del deure, el de l’abnegació: “Ella formava part de la representació. Hi tenia el paper de ser bona noia, d’ajudar”, (pàg. 41).

No hi ha dubte que per a ella, com afirmava Jean-Paul Sartre a Huit clos, l’infern són els altres. O, si més no, l’altre, el Julià, el germà esgarriat que es va perdre ja fa tant de temps; aquell pobre pusil·lànime de “somriure trist”, (pàg. 56), en el qual únicament la seva mare hi continua creient —o, per dir-ho amb major escaiença (i amb una expressió dostoievskiana) hi voldria creure: “Esperava veure’l entrar d’un moment a l’altre. S’agenollaria al costat del llit i es penediria de tot”, (pàg. 32).

Però en una època on déu ja fa temps que és mort, on l’ésser humà està obligat a “defensar-se contra el buit que l’envolta”, (pàg. 84), on “els esborradissos silencis […] feien guàrdia a cada cantonada”, (pàg. 81), la del fill pròdig no és més que una faula benintencionada del tot superada, sense cap versemblança ni realitat. I el fill perdut, per més que s’ho proposi, ja no podrà tornar mai, atès que s’ha convertit en “un estrany, un intrús”, (pàg. 36), incapaç de reconèixer com a seu res del que va deixar enrere: “una cambra desconeguda, malgrat haver-hi dormit cada nit durant vint anys”, (pàg. 31).

Un nàufrag que ha fet naufragar la seva família, un home que, per més que es vanti d’ésser superior als altres per haver-se alliberat dels feixucs llasts dels costums i dels convencionalismes —“Sóc lliure, sóc lliure perquè puc triar. I tot té més sentit que abans, molt més sentit”, (pàg. 62)—, incapaç de fer un ús madur i responsable de la seva llibertat—“La llibertat d’en Julià era anar a remolc dels amics”, (pàg. 60)—, i sobrepassat per complet per l’exigència que això suposa —“amb molta fatiga a l’ànima”, (pàg. 131)—, acabarà sucumbint a l’encara més feixuga, exigent, contundent i intransferible condemna a ésser lliure.

Vençut, apostarà per “una sortida fàcil”, (pàg. 87), que ni existeix ni pot existir, per alliberar-se de les càrregues de l’existència fugint —“Me’n vaig del país. Fujo.”, (pàg. 149)—, sense tenir present que hom pot fugir de tot menys d’ell mateix, del jo que t’has anat bastint amb el pas dels anys; que, per més lluny que et proposis d’allunyar-te, “la buidor que portes dintre et seguirà on vagis”, (pàg. 150).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 2 de maig del 2014

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

Càndid, Voltaire

Si no cregués que aquest llibre, poc conegut per la majoria dels lectors, es recomana tot sol, transcriuria les elogioses paraules que li dedicà Artur Bladé i Desumvila a Viure a Tarragona. Fulls d’un dietari 1966-1969: “l’autor de Candide no perd mai actualitat i […] caldria llegir-lo —o relle­gir-lo— més sovint, baldament només sigui per l’estil, més «modern» que el de molts escriptors joves d’ara. Es l’estil en què poà Stendhal. I no cal dir res més.

Sens dubte Càndid, (Candide ou l’Optimisme), de Voltaire, Blackie Books, maig del 2014, amb traducció de Jordi Llovet i il·lustrat magníficament per Quentin Blake, no tan sols és un llibre divertidíssim, sinó un d’aquells que ens deixen empremta, que ens menen a reflexionar, a veure amb uns altres ulls —més oberts, més nets, més crítics i per tant, més reals— la nostra societat.

Una obra esplèndida, inoblidable, que deixa en evidència la major part de l’actual literatura humorística, que té la pretensió de fer-nos riure amb una infructuosa i menyspreable mixtura de banalitat i simplicitat.

Com ho havia fet a Anglaterra Jonathan Swift trenta anys abans amb Els viatges de Gulliver, el filòsof francès posa en qüestió tot el que l’envolta, ho capgira i ho dinamita tot, sense cap mena de compassió ni limitació i ho fa servint-se de l’arma més demolidora i efectiva que ha creat el gènere humà: la sàtira més descarnada. Una sàtira amarada de cinisme que ho ataca tot, però encara amb major virulència les institucions, els dogmes i els principis eterns i inqüestionables.

Així es mostra especialment implacable amb conceptes com ara el patriotisme o el nacionalisme, amb les guerres, que justifiquen les més atroces de les carnisseries (“la mosqueteria va endur-se del millor dels mons cosa de nou o deu mil galifardeus que n’infectaven la superfície”, pàg. 15), el poder religiós (“Els Padres tenen de tot; els pobles, de res. És una obra mestra de la raó i la justícia”, pàg. 70), el racisme (“Quan treballem a les sucreres i la mola ens atrapa un dit, ens tallen la mà; si volem escapar-nos, ens tallen una cama”, pàg. 104), els metges (“A còpia de medicines, Càndid es va posar malalt de debò”, pàg. 124), dels crítics (“És un d’aquells escurçons de la literatura que s’alimenten de fang i de verí”, pàg. 128),…

Perquè, per damunt de tot, Voltaire es mostra com un magistral conreador de la ironia més fina i enginyosa, però alhora, més sorneguera i bel·ligerant, que, sense fer-ho directament, li permet dir, amb una causticitat deletèria allò que d’altra manera hauria de callar.

Motiu pel qual convé estar d’allò més atent, a fi de no perdre’s algunes de les seves més subtils i malpensades al·lusions; amb major raó quan oculten una més o menys velada referència sexual: “Un dia Cunegunda […] va veure entre un matolls el doctor Pangloss, que donava una lliçó de física experimental a la cambrera de la seva mare, una noieta morena molt bonica i molt obedient”, (pàg. 7); “jo era un noi que feia goig […]; així va ésser com el reverend pare Croust em va agafar un afecte d’allò més tendre”, pàg. 75)

En aquest sentit, no hi ha res més perillós ni destructiu, més trencador, més revolucionari i iconoclasta que les seves lloances, convertides, pàgina rere pàgina, en les més infal·libles i indeturables armes de destrucció massiva d’un món desigual i injust fonamentat en el més absurd dels optimismes. Una frase del seu protagonista ho expressa amb una precisió paradigmàtica: “«Si aquest és el millor dels mons possibles, com deuen ésser els altres?»”, (pàg. 128).

No és gens estrany, doncs, que un geni tan poc amic del ditirambe com Flaubert comentés en una carta a Louis de Cormentin el 7 de juny de 1844: “Reconec que adoro la prosa de Voltaire i que els seus contes són per a mi un guisat exquisit. He llegit Candide vint vegades, l’he traduït a l’anglès i l’he rellegit de tant en tant.

No us ho penseu dues vegades, doncs: cuiteu vers la llibreria més propera a casa vostra i feu-vos amb un exemplar d’aquesta obra memorable, no fos cas que us en quedeu sense.

 dimecres, 30 d’abril del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons