Retrat d’Olivia, Marie Desplechin
La història de la literatura ens ofereix una generosa mostra d’obres ambientades en el món de la marginació. Ens n’han deixat exemples de la més alta qualitat literària dos dels genis incontestables de l’art de la lletra escrita: Dostoievski i Dickens. Llegir Pobra gent, Crim i càstig, Oliver Twist o David Copperfield suposa submergir-se en la grandesa en estat pur, en el món captivador de les que són, segons el meu parer, algunes de les millors pàgines de les novel·les de tots els temps.
Sense ell, segurament no hauria quedat rastre d’aquells immigrants. Pobres i desarrelats, impulsats a abandonar les seves terres per la misèria a la qual foren condemnats per tants i tants anys de submissió al caciquisme, a l’endarreriment i a la incompetència de les successives administracions espanyoles dels darrers segles. Com a solució, el franquisme va fonamentar el seu trasllat a Catalunya i altres territoris – amb el doble objectiu de treure’s un problema del damunt i de desnaturalitzar-nos i espanyolitzar-nos – per a després deixar-los abandonats…
Des de França ens arriba Retrat d’Olivia (Sans moi), de Marie Desplechin, Editorial Empúries, 2000, traducció de Carles Miró. En ella se’ns ofereix una visió força objectiva del que suposa la col·lisió entre dos móns oposats i desconeguts: el de la marginació i el de la classe mitjana. Dos mons contraris que coincideixen, per casualitat, en una mateixa casa. En una llar familiar que, tant en la seva vessant positiva com negativa, ja mai no podrà tornar a ésser la mateixa. L’encontre entre els dos móns comporta, de manera inevitable, la transformació de tots dos.
Desplechin aconsegueix, amb la seva prosa precisa, reflexiva i introspectiva, defugir el terbolisme i l’acusada acritud que acostumen a transmetre aquest tipus de novel·la. Tot i no deixar de banda cap dels temes més lacerants i degradants (la pobresa extrema, la desprotecció, les drogues, els abusos sexuals…), no cau en el tremendisme ni s’hi rabeja. Al contrari, tracta d’entendre’l i de fer-lo entendre. De fer-lo sortir a la superfície, de treure a la llum allò que habitualment es tendeix a ocultar.
Avesats com estem que els mitjans de comunicació —amb les televisions privades al capdavant, però cada dia seguides de més a prop per les públiques…— ens ofereixin diàriament, pel boc gros i sense restriccions de cap mena, dosis abusives de pornografia sentimental i social, convertit l’exhibició de la misèria i la degradació humana en un espectacle repugnant i demencial, arriba a sobtar que es pugui tractar amb tanta sensibilitat i delicadesa. Malauradament, estem acostumats a que siguin les vísceres del fetge les que ens parlin, i no pas les del cor.
L’autora actua del tot al contrari, en comptes de treure profit dels més desprotegits, de prevaler-se de la seva situació per a convertir-los en dissortats titelles mediàtics, sotmesos a la burla i l’escarni públic (recobrant l’horrible figura del bufó de l’edat mitjana), procura oferir-los una finestra per a que puguin respirar, comunicar-se amb nosaltres i ésser vistos. Vistos i compresos. Per a que es tingui consciència de la seva existència.
Heus ací la gran, definitiva, diferència: enlloc de servir-se dels més marginats i desemparats, es proposa servir-los. Un fútil però, alhora, fonamental matís…
dimecres, 18 de març del 2oo9
© Xavier Serrahima 2009
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
