Categories
Notes de lectura

La bona sort d’ara mateix, Matthew Quick

Si els llibres i altres expressions artístiques acostumessin a crear una addicció similar a la que provoquen el tabac, l’alcohol o els serials televisius, no hi ha dubte que el món que coneixem seria ben diferent —per no dir, amb tots els riscos que això comporta, millor; seria un lloc més culte i ric; i, segurament, més agradable, més assossegat, més humà. Per desgràcia, les obres literàries addictives esdevenen excepcions, rares avis que els editors persegueixen com els cavallers de la taula rodona el Sant Grial.

Si molt no m’erro en el meu pronòstic, Edicions del Periscopi —una editorial que acostuma a saber diferenciar molt bé el gra de la palla— ha tingut l’encert de publicar un d’aquests llibres: La bona sort d’ara mateix, (The God Luck Of Rigth Now), de Matthew Quick, amb traducció d’Ernest Riera, amb una coberta tan immediatament atractiva com intrigant.

Una vegada et cau entre les mans, i comences a llegir-lo, restes tan envescat en les seves pàgines estrafolàries i hilarants com si les haguessin untades —o, més aviat, ungides, per l’efecte miraculós que produeixen sobre el lector o lectora— amb algun ungüent que et captiva, et priva de la teva voluntat i t’impedeix de deixar-lo fins al final.

Aquesta novel·la tan peculiar la protagonitza un home “normal, corrent i mediocre”, (pàg. 15), mentalment “una mica desajustat”, (pàg. 34), amb un cor “definitivament com el d’un nen”, (pàg. 275), que s’ha passat els seus trenta-vuit anys “a l’interior de la meva tija: de mi mateix”, (pàg. 121), vetllant ininterrompudament per una mare gran que “no hi era tota, els últims anys de la seva vida”, (pàg. 15), tan aïllat de tot que tan sols es comunica amb el món exterior escrivint cartes a Richard Gere, al qual ha convertint-lo en el seu “confident”, (pàg. 44).

Carregat de bons sentiments —no és pas per casualitat que l’autor l’hagi batejat com a Bartholomew, que “etiquetat amb un altre nom”, (pàg. 252), és Nathaniel, al qual Jesús al Nou Testament descriu com “un autèntic israelita, un home que no enganya”, (Jn 1, 47)—, es veurà forçat (“No n’he sabut mai gaire, d’acceptar els canvis. […] sempre arribo tard al ball còsmic”, pàg. 21; “Em feia por, el futur”, pàg. 251) a acceptar el brutal capgirament que ha sofert, a començar a viure de veritat, a afrontar el que hi ha al defora de la tija: “No sé què fer sense la mama. No sé ni com es paguen les factures”, (pàg. 213); “Ara necessites trobar la teva pròpia bandada. Abandonar el niu a la fi […]. Volar”, (pàg. 24).

A través d’ell, ens interroguem sobre alguns conceptes —la normalitat, la realitat, la veritat, la mentida, la culpa, la bondat…— que considerem sobreentesos, però que no sempre són tan clars, i menys encara, unívocs, com ens imaginem.

En primer lloc, perquè el món ens ofereix moltes més preguntes que no pas respostes: “Hi vaig rumiar i vaig decidir que no provaria de trobar resposta als grans misteris de la vida”, (pàg. 256). En segon, perquè resulta molt més senzill defugir les poques certeses que tenim —o podem obtenir—, crear-se “una alternativa molt benvinguda a la veritat”, (pàg. 15), que no pas fer-se càrrec de la feixuguesa que comporten: “Necessitava fingir que allò era veritat”, (pàg. 205); “Digue’m una cosa agradable […] que em faci oblidar […] que la meva vida ha estat un acudit cruel i sàdic”, (pàg. 224).

És aquest component, precisament, combinat amb alguns molts ben trobats tocs d’humor, el que —per poc que funcioni com és habitual el més eficaç i econòmic dels màrquetings: el boca-orella— permetrà que el llibre de Quick esdevingui un gran èxit de vendes: per les seves innegables propietats balsàmiques, per la seva capacitat “guaridora”, (pàg. 280), perquè resulta “molt terapèutic. Em calma d’una manera que cap altra cosa no pot aconseguir”, (pàg. 246)

Una capacitat o característica, haig de dir-ho obertament, que és la que més em desplau de la novel·la, que em sembla que li fa un flac favor, atès que entenc que l’allunya de la literatura literatura i l’acosta a altres menes d’escriptures on la creació artística passa a un segon terme.

És més que possible que la inesperada (i ben poc racional) sensació de benestar, d’esperança i optimisme que t’envaeix una vegada l’has enllestit —o, més aviat, devorat, amb una voracitat insadollable— resulti d’allò més beneficiosa per a un temps tan sever i malaurat socialment com el que estem vivint, però des del punt estrictament literari, resulta tan innecessari com contraproduent.

Conèixer els efectes consoladors i seràfics que suposa creure en “La Bona Sort d’ara mateix” (“Hi hem de creure. Ho hem de fer. Ho hem de fer. Ho hem de fer”, pàg. 162; “creure-hi —o fins i tot fingir que hi creies— aconseguia que et sentissis millor […], sense que tingués importància que fos veritat o no”, pàg. 146) pot comportar uns efectes molt positius per als esperits turmentats (i satisfer l’orfandat lectora dels que van caure rendits als peus d’avis que escapen per les finestres o analfabetes que salven països), però acaba desvirtuant el nivell i l’abast d’una obra que semblava voler tocar el cel amb els dits i es conforma amb no tocar gaire de peus a terra —o, potser, amb tocar-hi massa.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 27 de juny del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries de Germà gran, Lionel Shriver

* Quan no estàs segur de la teva autoritat és que no en tens.
Lionel Shriver, Germà gran, L’Altra Editorial, 2014, pàg. 33)

 * El desig dóna energies.
(© Lionel Shriver, Germà granL’Altra Editorial, 2014, pàg. 41)

 * Si admires la persona amb qui t’has casat potser és que alguna cosa no acaba de funcionar.
(© Lionel Shriver, Germà granL’Altra Editorial, 2014, pàg. 44)

* La majoria dels humans […] han d’heure-se-les amb [la] desconnexió entre qui són per a si mateixos i què  són per als altres.
(© Lionel Shriver, Germà granL’Altra Editorial, 2014, pàg. 155)

 * Un perfeccionista mai no és feliç.
(© Lionel Shriver, Germà granL’Altra Editorial, 2014, pàg. 300)

 * La majoria de les celebracions són un fracàs.
(© Lionel Shriver, Germà granL’Altra Editorial, 2014, pàg. 358)

Traducció de Carles Miró i Núria Parés

Categories
Notes de lectura

Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman

En parlar de la literatura russa, es repeteix com una mena de mantra que els seus grans autors han estat dels artistes més capaços de reflectir amb major pregonesa l’ànima humana, allò que constitueix el fonament de les persones i les acosta a la transcendència. Els grans personatges de les lletres russes són inoblidables i deixen una petja assenyalada no pas pel que fan sinó, sobretot, pel que són i pel que pensen, per la seva insondable humanitat.

Vassili Grossman —que ja posà en evidència el seu talent en el magistral Vida i destí— ens ofereix ara una nova mostra de la seva destresa literària amb Repòs etern i altres narracions, Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, març del 2014, amb traducció d’Àngels Llòria, una excel·lent selecció de relats escrits entre els anys 1953 i 1963, que el situen com un dels més il·lustres hereus dels insignes autors del seu país i com una de les referències inexcusables de les lletres universals.

 Perquè no tan sols sap — i d’allò més bé— escriure i explicar històries interessants sinó que, el que al capdavall és molt més rellevant a l’hora de bastir una creació artística de veritat, d’aquelles que deixin petja en els lectors, sap “entendre les persones”, (pàg. 12); sap com n’és d’essencial per a qualsevol artista “observa[r] l’ànima d’una altra [persona]”, (pàg. 67); que la seva tasca consisteix “a descobrir el més recòndit dels secrets a l’interior de les ànimes humanes”, (pàg. 225); arribar a “allò humà que hi ha en l’home”, (pàg. 94), al “moll de l’os de la vida”, (pàg. 130).

És conscient que únicament som persones mentre ens emocionem, mentre sentim, mentre permetem que la sang segueixi circulant amb empenta per les nostres venes. O el que és el mateix, quan som capaços de revoltar-nos —“Era possible reprimir l’aspiració de la llibertat, però […] era impossible destruir-la”, (pàg. 53)— davant les injustícies, ja siguin de la guerra, que ens deshumanitza —“el seu deure és només complir ordres, sense fer preguntes”, (pàg. 14); “no es posava a pensar en el sentit de la vida i de la mort”, (íd.)— o de la vida civil, quan les dictadures totalitàries, de dretes o d’esquerres, capgiren la realitat (i el sentit comú): “l’ésser lliure era l’Estat i no la gent”, (pàg. 53); “[En] urnes negres de plàstic […] tornaven a casa aquells a qui la policia s’havia endut de nit en defensa […] de la seguretat de l’Estat”, (pàg. 49).

El gran problema que es produeix en una societat, i en cadascun dels individus que la formen, en els moments excepcionals on què els extremismes fanàtics s’imposen és que, malgrat que  —o, potser, perquè— “tothom vol viure”, (pàg. 224), la gent va quedant paulatinament més i més desdibuixada, i acaba reduïda a la més mínima expressió, convertida en “una ombra de si mateix[a]”, en “una ombra viva de color cendra” ”, (pàg. 167).

Raó per la qual sempre hem de tenir en compte —i més encara en temps de crisi i de misèria moral, quan fa la impressió que els interessos de l’estat ho poden justificar tot— que “En la llibertat rau la riquesa de la vida; tan diferent de la misèria d’una vida en esclavitud, com la immensitat del cel es diferencia d’un cubell enreixat de la gàbia galvanitzada”, (pàg. 76).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 20 de juny del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

Germà gran, Lionel Shriver

Potser un dels grans dubtes que planteja la literatura és si ha d’acostar-nos a la realitat o defugir-la, si ha d’ésser evasió del món que ens envolta o immersió (i, en conseqüència, anàlisi) en ell. La ratlla que delimita ambdues possibilitats no és gens clara, tanmateix, atès que sovint un dels mitjans més eficaços d’afrontar la realitat que ens cal viure dia a dia és, o bé a través de l’humor o bé a través de transfiguracions o translacions, temporals o geogràfiques: Lev Tolstoi, a Guerra i Pau, no parlava d’una guerra, en concret —la russo-francesa dels temps de Napoleó—, sinó d’una i totes les guerres.

Lionel Shriver acostuma a tractar temes seriosos i durs, gens agradables —la infidelitat, les malalties terminals, els adolescents violents…—, que exigeixen al lector una gran serenitat i un caràcter resistent, poc aptes per a ànimes sensibles, però ho fa amb una gran força ficcional, donant a les tragèdies que narra (amb severitat i sense subterfugis ni mitges paraules), malgrat tot, un cert aire de contalla —de “conte de fades”, (pàg. 287)—, d’abstracció literària, que evita que la seva cruesa esdevingui excessiva.

Germà gran (Big Brother), L’Altra Editorial, maig del 2014, amb traducció a quatre mans de Carles Miró i Núria Parés, fa tota la impressió de recrear, amb no gaires canvis, un fet viscut per la pròpia autora: la irrupció, al bell mig del domicili familiar, del passat de la dona —d’aquest passat que “preferia oblidar”, (pàg. 29), per més que “signifiqués el que signifiqués, [era] l’únic que tenia”, (pàg. 57)—, sota la figura del seu germà, monstruosament gras (talment sortit d’un “quadre de Fernando Botero”, (pàg. 157), que posarà en perill el precari equilibri tot just aconseguit en la relació amb el seu marit i els dos fills adolescents d’aquest, producte del seu primer matrimoni.

El relat d’aquest acarament definitiu amb ells mateixos —“Ens despullem […] l’ànima”, (pàg. 267)—, d’aquesta experiència decisiva i traumàtica —“Està clar que ara sóc una persona non grata a casa vostra. […] Pel que sembla, estic «destrossant la vostra vida familiar»”, (pàg. 143)—, és converteix en una interrogació sobre la mateixa condició humana.

En primer lloc, sobre la importància del físic —del que semblem, més que no pas del que som: “ens agradi o no, per als altres som un què”, (pàg. 155)— en la societat nord-americana (i, per tant, per extensió, en tot el mon occidental); en segon, sobre els (límits) dels deures familiars, sobre on comencen (i encara més, on acaben) les nostres responsabilitats en relació amb els nostres parents més propers. I, en tercer lloc, sobre la culpa i el penediment; més concretament, sobre com n’arriba a resultar, de difícil —en ocasions, d’impossible—, d’alliberar-nos de la sensació de no haver fet el que hauríem d’haver fet; d’haver fallat algú quan (més) ens necessitava.

Des que Friedrich Nietzsche consignà que déu havia mort, sabem, mercès al tan encertat diagnòstic del existencialistes, que el fet de viure ha esdevingut una càrrega molt més feixuga, per a nosaltres: tot d’una vam perdre la xarxa de seguretat divina i vam esdevenir responsables únics dels nostres actes i les nostres decisions.

I, per a l’escriptora de Carolina del Nord, encara no ens hem deslliurat del temor a errar-nos que comporta, ineluctablement, decidir. Amb major motiu quan els efectes de les equivocacions no ens impliquen només a nosaltres mateixos, sinó, com acostuma a succeir, als que tenim més a prop. Què ocorre quan en resulten afectats, directament i greu, aquells que més ens estimem?

És clar que, per a preguntes d’una tal mena, no tan sols no hi acostuma a haver una resposta fàcil, sinó una sola resposta; que, per dir-ho en mots de Salvador Espriu: diversos són els homes i diverses les respostes. O, per expressar-ho d’una manera més categòrica, que les respostes —unívoques, infal·libles, garants d’alliberar-nos del dubte o penediment— no existeixen.

Llàstima que Shriver no hagi estat capaç de posar un xic de mesura en la novel·la, d’escurçar-la amb una certa generositat, de deslliurar-la d’algunes pàgines que, des del meu punt de vista, aporten ben poc a l’argument i al contingut, però que, en canvi l’afeixuguen més que no convindria. En ocasions és tan i tan detallista, es fixa —i el que és més greu, s’atura— tan minuciosament en incisos no imprescindibles, que la lectura se’n ressent.

En particular, en tot allò que té referència a la figura de Travis, el pare de la protagonista, i a la comèdia televisiva que havia protagonitzat, Custòdia compartida. Certament, aquest fet tingué una gran importància en la configuració dels caràcters dels dos germans —primordialment, perquè “a en Travis els fills de la sèrie de ficció sempre li havien semblat més reals que no pas els seus fills de debò”, (pàg. 82)—, però entenc que aquest fet podria destacar-se sense haver d’ocupar un lloc central o tan preponderant (tant pel que fa a situació com a percentatge). Amb tres o quatre pinzellades, clares i incisives, n’hi hauria hagut ben bé prou.

Més a més si tenim en compte que els dos grans personatges de l’obra —els noms dels quals no poden ésser més il·lustratius: Pandora, aquella que pot obrir la caixa dels trons de tots els mals (que posaran en perill la feble inestabilitat de la família); Edison: el geni acostumat de ben jove a les lloances i als llums dels escenaris, que no ha estat capaç d’habituar-se a la progressiva extinció de la seva estrella— no tan sols estan molt ben bastits, amb profunditat i versemblança, sinó que esdevenen tan recognoscibles, tan propers, tan entranyables, que, malgrat la seva fragilitat —o, potser, precisament per ella— ens sap molt greu haver-nos-en de separar, en cloure la novel·la.

Entre d’altre raons, perquè ens recorden allò que sovint acostumem a oblidar: que —per bé o per mal— no hi ha cap esport d’aventura més arriscat (apassionant, inesperat i imprevisible) que la nostra vida (familiar) de cada dia.

diumenge, 15 de juny del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d'Infinit. Història d’un moment, Gabriel Josipovici

* Jo sóc sicilià, cosa que vol dir que a tot arreu sóc estranger.
Gabriel Josipovici, Infinit. Història d’un moment, Còmplices Editorial, 2014, pàg. 28)

* Soy siciliano, lo cual significa que soy extranjero en cualquier parte del mundo.
(© Gabriel Josipovici, Infinito. La historia de un momentoCòmplices Editorial, 2014, pàg. 29)

 * És un error penedir-se del passat, perquè no hi podem fer res. És el passat i aquí s’acaba la cosa.
(© Gabriel Josipovici, Infinit. Història d’un momentCòmplices Editorial, 2014, pàg. 31)

* Arrepentirse del pasado es un error, porque no hay nada que podamos hacer. Lo pasado pasado está.
(© Gabriel Josipovici, Infinito. La historia de un momentoCòmplices Editorial, 2014, pàg. 31)

* Els imperatius culturals existeixen.
(© Gabriel Josipovici, Infinit. Història d’un momentCòmplices Editorial, 2014, pàg. 53)

* Existe algo así como un imperativo cultural.
(© Gabriel Josipovici, Infinito. La historia de un momentoCòmplices Editorial, 2014, pàg. 54)

* Tots els artistes són caníbals, i com més gran és l’artista més caníbal és.
(© Gabriel Josipovici, Infinit. Història d’un momentCòmplices Editorial, 2014, pàg. 60)

* Todos los artistas son caníbales, y cuanto mayor es el artista, más caníbal es.
(© Gabriel Josipovici, Infinito. La historia de un momentoCòmplices Editorial, 2014, pàg. 61)

* De jove ets una papallona, voles de flor en flor, i així ha de ser, perquè si no ho fas després no sabràs en quina flor voldràs acabar aterrant.
(© Gabriel Josipovici, Infinit. Història d’un momentCòmplices Editorial, 2014, pàg. 64)

* Cuando eres joven, eres una mariposa que va de flor en flor, y así es como debe ser, porque a menos que te hayas comportado de esta manera, no sabrás cuál es la flor en la que quieres posarte finalmente.
(© Gabriel Josipovici, Infinito. La historia de un momentoCòmplices Editorial, 2014, pàg. 65)

* Hem de viure en el present, per difícil que sigui.
(© Gabriel Josipovici, Infinit. Història d’un momentCòmplices Editorial, 2014, pàg. 104)

* Debemos vivir en el presente, por más difícil que resulte.
(© Gabriel Josipovici, Infinito. La historia de un momentoCòmplices Editorial, 2014, pàg. 107)

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

Traducción de Juan de Sola

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

Infinit. Història d’un moment, Gabriel Josipovici

No crec que sigui cap exageració afirmar que un dels grans descobriments literaris de la temporada passada fou el Moo Pak de Gabriel Josipovici, publicat per Raig Verd en català i Còmplices Editorial en castellà, en esplèndides traduccions de Ferran Ràfols Gesa i Juan de Sola, un d’aquells llibres exigents que, si li dedicaves l’esforç i l’atenció que requeria, et retornava al goig per la literatura.

Després que Raig Verd edités no fa pas gaire Era broma¸el mes de març Còmplices dugué a les llibreries, amb idèntics traductors, una altra obra del mateix autor, Infinit. Història d’un moment, que presenta força similituds amb la seva òpera prima a Catalunya. Com en aquella, també és un sol narrador qui explica, en llargs, llarguíssims, proustians, quasi inacabables, paràgrafs, la història —i el que és més important— els pensaments— de l’incatalogable i iconoclasta músic Tancredo Pavone.

Amb la diferència que aquí no és el seu (teòric) company de passejos el que ha anat recollint les seves idees i impressions —de tota mena (“Em  va parlar de totes les coses imaginables. Especialment quan anàvem en cotxe”, pàg. 17), però sobretot de caire artístic— sinó el seu criat i xofer: “El senyor Pavone parlava i jo escoltava”, (pàg. 21). I ho feia no tant perquè ell se l’escoltés, sinó, en realitat, perquè tenia la necessitat de fer-ho: “No parlava amb mi, parlava amb si mateix. O potser amb una persona imaginària”, (pàg. 101); perquè, com ell mateix li confessa: “parlar em fa bé”, (pàg. 109).

Reflexions que es refereixen a la música i a la composició musical —“Un músic de veritat […] s’ha creat un espai de solitud dins seu que és on s’escriurà la música”, (pàg. 21)—, però que, en el fons, s’estenen a qualsevol mena de creació artística que tingui la intenció de deixar una petja, de convertir-se en el més autèntic reflex de l’esperit humà, d’aquella única característica que possibilita l’homo sapiens de vèncer la contingència i la condició forçosament efímera de la vida, d’esdevenir immodidor.

I no pot tenir més clar quin és el mitjà que cal emprar per obtenir aquesta pervivència artística, què és el que cal cercar —i, per tant, oferir— quan hom crea: “Ben aviat vaig intuir que la capacitat més sorprenent de l’art […] no era l’abstracció […] ni tan sols la bellesa, sinó l’autenticitat”, (pàg. 56); “La superficialitat està devorant el món […], i els artistes i els intel·lectuals […] no haurien de buscar les profunditats i no haurien de buscar la superfície, haurien de buscar la veritat”, (pàg. 107). Raó per la qual el compositor se sent realitzat atès que “He fet el que volia fer, i també el que havia de fer”, (pàg. 110).

Alhora que una interrogació o estudi sobre el fet artístic, el llibre esdevé una ferma i convençuda defensa de la llibertat de criteri, de “[l’]esperit lliure”, (pàg. 62), oposat per complet al gregarisme, a la “idiòcia”, (pàg. 64), de tots aquells que es deixen portar, que admiren una obra d’art en concret “només perquè els han dit que és una obra mestra”, (pàg. 62); a aquelles ombres d’homes que han perdut —o, més aviat, renunciat voluntàriament, a la més alta, exigent (i humana) de les nostres capacitats: la d’escollir o decidir allò que volem fer —i, per tant, que volem ésser.

La seva crítica a l’homogeneïtzació i a l’adotzenament, a “l’esperit de submissió”, (pàg. 63), és tan incisiva com ferotge, sense cap mena de contemplacions: “Quanta gent coneixes al llarg de tota una vida que no es limiti a seguir el líder?”, (Pàg. 62); “A molts dels que veus caminar cada dia al teu voltant […] els han lobotomitzat. Castrat. […] Hem de reconèixer el fet i hem de saber estar-hi per sobre. És un deure que tenim en primer lloc amb nosaltres mateixos, però també amb el món que ens ha creat tal com som, que ens ha fet ser nosaltres, i no cap altra persona”, (pàg. 103).

Amb tot, aquest intent constant de transformar una gran part de les frases en definitives, en categòriques, en màximes o adagis gairebé incontrovertibles, dignes de passar a la posteritat (o, si més no, d’entrar a formar part de qualsevol recull de citacions literàries de mèrit) presenta un perill, que Josipovici no sempre supera: el d’acabar estirant més el braç que no pas la màniga.

O el que és el mateix, el perill que la bellesa o la rotunditat de la frase s’imposi a la seva veritat o versemblança. I en la novel·la hi trobem, ací i allí, mostres d’una tal inponderació. Verbigràcia: “El piano és un univers […], no és un món, no és un país, i segur que no és un saló, és un univers”, (pàg. 37).

Un petit handicap que no minva pas l’atractiu, l’interès ni la qualitat d’una obra exigent i compromesa, que cal llegir amb atenció i continuïtat, dedicant-li el temps que requereix —i exigeix—, car “Si no t’enfrontes a les coses amb l’actitud correcta, sempre et quedaràs a la superfície”, (pàg. 95). I en aquest cas, quedar-se a la superfície significa quedar-se molt i molt lluny, molt i molt a l’escapça. Ras i curt, significa no haver-hi entès (quasi) res.

Del que cadascú hi hagi d’entendre, és clar, perquè llegir de manera unívoca aquest llibre —que convida amb tant convenciment com coratge a la llibertat de pensament—, seria, segurament, el major dels errors possibles.

dimarts, 10 de juny del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Categories
Notes de lectura

Lletres, Vol. I, Plini el Jove

Per desgràcia, amb una gran part de les obres clàssiques de l’antiguitat s’esdevé el mateix que amb les pel·lícules en blanc i negre que s’emeten per televisió: causen rebuig o aversió en comptes de desvetllar l’interès que, legítimament, correspondria. Aquest prejudici —que a voltes té raó d’ésser (no són poques les obres gregues i romanes que no conservem més que una utilitat acadèmica o arqueològica) però que en d’altres ocasions no té cap fonament objectiu— priva a molts lectors i lectores del goig d’assaborir llibres bells, plaents i instructius.

Lletres, Vol. I, de Plini el Jove, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1927, ens permet traslladar-nos a inicis del segle I de la nostra era per conèixer de primera mà com vivien, com pensaven i com actuaven els nostres avantpassats.

I fer-ho acompanyats d’un escriptor que unia a les seves dots com a advocat les d’orador i d’artista. O, més aviat, d’artesà: alguns dels seus comentaris fan creure que sotmetia els seus al·legats i, encara més, els seus escrits a una profunda elaboració i revisió, plenament conscient de la seva funció i la seva responsabilitat.

Responsabilitat perquè, com molt bé esmenta Marçal Olivar, el seu curador i traductor, aquestes epístoles “no són […] lletres privades […] sinó lletres eminentment literàries, i escrites amb vistes a la seva publicació”, (pàg. X), amb “una tendència vers el període ampul·lós i, tal vegada, excessivament carregat de figures i sentències”, (pàg. XI). La seva voluntat és, doncs, si no d’adoctrinament —car potser el terme seria un xic exagerat, davant la seva constant modèstia (sovint, més retòrica que no pas creïble)— sí alliçonadora o amb voluntat de modelar el comportament dels que el llegeixin.

Sense que això signifiqui, ans al contrari, que no s’hi impliqui del tot, que —(im)modèstia a banda— no es mostri tal com és, que no xopi la ploma en la seva sang: “no em sembla mai haver escrit mai res amb tant d’ardiment”, (Pàg. 3). Per bé que siguin unes lletres de caire literari, producte d’una calculada i mesurada maceració, destinades més al públic que no pas als seus teòrics receptors, la imatge i la figura espiritual de Plini no podria quedar més patent, més palesa.

Com digué Montaigne a la introducció als seus Essais —je suis moy-mesme la matiere de mon livre”—, l’objecte del seu llibre és per damunt de tot, ell mateix: “a manca dels camps que no tinc em conreo literàriament a mi mateix”, (pàg. 96). O, per dir-ho amb major precisió, oferir-nos la imatge que ell desitjaria que en restés.

Assegurar-se, doncs, no tan sols la pervivència —una, per no dir la major, de les seves obsessions: “hi ha res més limitat, més breu, que la vida més llarga a què poden arribar els homes”, (pàg. 42); “ja que no ens és permès de viure llargament, deixem almenys alguna cosa que sigui testimoni de la nostra vida”, (pàg. 72)— sinó aquella que li interessa de preservar.

Perquè, no en té cap dubte, “¿quina cosa més gran pot ésser donada a l’home que la glòria, la lloança i la immortalitat?”, (pàg. 91). Una glòria i una immortalitat a la qual, malgrat la seva presumpta modèstia, està més que profundament convençut d’estar destinat (i de merèixer), tant com a jurista, com a declamador (dues condicions íntimament lligades), com a escriptor, i, encara més, com a persona. Per això, té tothora present que, per més que “les coses que [escrivim] tal vegada no […] seran pas immortals” hem d’escriure-les “com si haguessin d’ésser-ho”, (Íd.).

Per tot plegat, tot i que agrairíem que en ocasions deixés una mica de costat la seva habitual auto-adulació (el conreu hagiogràfic de la seva posteritat) i el seu to un xic massa sentenciós —“les coses més escaients deixen de semblar-ho quan comencen a repetir-se”, (pàg. 107)—, assertiu —“la vergonya afebleix els senys dreturers i l’audàcia referma els perversos”, (pàg. 98)— i, fins i tot, proselitista —“amb quant més de braó reposa el fruit de la virtut en la consciència que no en la fama”, (pag. 12)—, la lectura de les epístoles d’aquest savi patrici romà és força recomanable.

Tant per conèixer-lo a ell com, sobretot, el seu temps; aquell temps que, malgrat les distàncies, cronològiques i geogràfiques, acabem sentint tan i tan proper.

dilluns, 9 de juny del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Sobre literatura

Ni envaixellar-se ni encastellar-se

En saber que l’article d’en Salvador Oliva Jo acuso ha estat el més llegit d’entre tots els que s’han publicat al Núvol sobre allò que hem convingut a anomenar el “cas Garolera”, em sacsegen dues sensacions contradictòries.

La primera, l’alegria de comprovar que, en aquest món cloromormitzat nostre, encara hi pugui haver  debats culturals que desvetllin una tan gran atracció; que, per dir-ho d’alguna manera, es posi de manifest que “no només de futbol viu l’home”. La segona, de decepció o de plany: constatar que a Catalunya sembla que sempre calgui que hi hagi dos sectors oposats —en aquest cas, els partidaris del català ligth i els del català heavy, per entendre’ns (o, més aviat, per no entendre’ns)— irreconciliables.

Dotats, doncs, d’aquest tan característic i irrenunciable tret identitari com és la desunió; de no poder-nos posar mai d’acord en res —o en quasi res: segurament estarem d’acord en el fet de no estar d’acord. De no concedir, sota cap circumstància, la més escarida ombra de raó a l’adversari, mantenint-nos fanàticament fidels a les idees preconcebudes. Per tornar al símil futbolístic: encara que el penalti hagi estat clamorós, si el rival el defensa, nosaltres el negarem fins a la darrera gota de la nostra ploma.

Des d’aquest punt de vista, doncs, el problema no està tant en “envaixellar-se” —entre d’altres raons, perquè l’Oliva sap tan prou bé que aquest terme no prové, etimològicament de “barco”, sinó de barca (fer-se trampes al solitari sempre és temptador, però no garanteix gaire satisfaccions, a la llarga)— sinó d’encastellar-se: d’atrinxerar-se de manera obsessiva en una idea, sense permetre que els motius i principis dels altres puguin fer-la evolucionar.

Seguint l’apassionant, interessantíssim, debat, no puc evitar la impressió que, llevat de comptades excepcions, els que hi hem anat intervenint —ja sigui amb els nostres articles o amb els nostres comentaris— no ens hem allunyat gens de la casella de sortida; que seguim, si fa no fa, encasellats (i encastellats) allí on érem. I és una llàstima, perquè el més lògic és pensar que el millor que ens hauria pogut passar és haver estat capaços de trobar-nos al bell mig del tauler.

En aquell punt de confluència on tots (o gairebé tots: la unanimitat acostuma a ésser tan perillosa com la disconformitat obcecada) ens podríem sentir còmodes. I, el que és més important, on la majoria dels parlants —en general, més aviat desorientats, àvids de poder seguir una guia més o menys fiable (consensuada, a ésser possible)— s’hi podrien sentir còmodes.

Tot plegat m’ha fet pensar en les consideracions de dos grans prohoms catalans, que, tot i escrites fa més de quaranta anys, no podrien ésser més actuals (i avinents).

Pere Calders, en una carta escrita a Joan Triadú des de Mèxic l’any 1959¹ li exposava que un conegut escriptor i editor català —no n’esmentyo el nom, per evitar obrir, innecessàriament, un altre front de debat— “té el vici de convertir en esperit de militància qualsevol idea seva, i de la militància passa al proselitisme amb una empenta que, de vegades, fa el seu tracte summament incòmode.” I afegia que ell havia escrit Ronda naval sota la boiraper combatre, precisament, l’adhesió fanàtica a una particular manera de pensar. Potser, una de les coses que he après amb més convicció, és que quan algú es creu en possessió de la veritat i se sent empès a imposar-la poden esperar-se tota mena de desgràcies”.

Per la seva banda, Joan Coromines, en una carta adreçada a Pere Bosch i Gimpera des de Xicago el 1966², tot referint-se a l’Institut d’Estudis Catalans, comentava que tenia una “esperança pertinaç d’aconseguir alguna moderada liberalització en les innombrables prohibicions lingüístiques que pesen sobre els qui volen escriure en català, alguna modestíssima mesura de reemplaçament de la dictadura dels correctorets de català”.

I —en una declaració que em sembla perfecte per cloure aquest article— concloïa: “En l’aspecte lingüístic, si la dictadura dels correctorets pot ser a la llarga asfixiant per a la llengua literària, les tendències a una nova anarquia lingüística que han mostrat alguns escriptors, són tant o més perilloses”.

dilluns, 2 de juny del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

¹ Estimat amic. Cartes. Textos. Pere Calders – Joan Triadú (Sussanna Àlvarez i Montserrat Bacardí, ed.) Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2009, pàg. 86.

² Epistolari Joan Coromines & Pere Bosch i Gimpera, Pau Vila i Antoni Griera, (Josep Ferrer i Joan Pujadas, ed.). Fundació Pere Coromines, Sant Pol de Mar, 2014.